dimecres, 31 de desembre de 2008

Operación Impala


Per a molts aficionats al motociclisme el nom de Montesa i Impala, els resulta mític i tot un referent d’una època gloriosa d’aquest esport. Voldria fer una petita ressenya sobre el perquè d’aquest nom i els esdeveniments que es produïren al voltant d’aquesta marca, i que hom va viure en el inicis dels anys seixanta.
La firma Montesa juntament amb la Bultaco - ambdues catalanes- estaven molt arrelades en el mon del motor.
A la factoria de Montesa a Esplugues de Llobregat, tenien intenció de treure un nou model de motocicleta que estava dissenyant Leopoldo Milà i que portaria el nom d’Impala (l’Impala es un petit animal de la família dels antílops i que viu a la sabana africana), per promocionar el llançament, Oriol Regás (1) un jove aventurer va proposar a la direcció de fer un viatge a traves del continent africà amb arribada a Barcelona. Així va començar lo que es va anomenar
“Operación Impala” , a banda de Regás formaven l’expedició Tei Elizalde, corredor de motos professional, Rafael Marsáns, Enrique Vernís i Manolo Maristany. Tots joves barcelonins al voltant de la trentena. La prova consistia en fer la travessa del continent africà des de Ciutat del Cap a Sudafrica, fins a Barcelona, a bord de tres prototipus de motos Montesa de 175 cc (l’Impala) i un Land Rover com a vehicle logístic, amb un recorregut de 20.000 km. Aquesta expedició per demostrar la fortalesa de la maquina, es decidir fer de sud a nord, doncs -i per boca del cronista de la aventura Maristany- si s’hagués fet a l’inrevés ningú hauria anat a rebre als expedicionaris a Ciutat del Cap.
Així doncs el 4 de gener de 1962 començava aquesta prova entre aventura i experiment.
(Per tant aquest gener de 2009, es compliran 47 anys d’aquest esdeveniment.) Vint dies abans, varen ser enviades per vaixell l’equipatge pesat fins a Ciutat el Cap i els aventures ho feien des de Barcelona amb avió. Sembla ser que el jeep va ser comprat a Sudafrica, - doncs en aquella època era molt difícil comprar cotxes estrangers- i el Principat d’Andorra, va fer-se càrrec de la matriculació del vehicle, col•locant-se les plaques -andorranes- a Ciutat del Cap.
Tres mesos i mig va durar l’aventura, que va quedar plasmada en un llibre titulat “Operación Impala”, escrit per Maristany. El final de etapa africana va ser a Tunis on varen embarcar cap a Marsella, doncs va ser condició del govern andorrà que a la tornada entressin a Andorra la Vella pel Pas de la Casa, com a contrapartida del favor de les matricules. Per tant el retorn a Barcelona , va ser baixant del Principat i per carretera. A l’alçada de Martorell es formà la comitiva oficial, doncs varen ser molts els aficionats, simpatitzants i familiars que varen anar a rebre als expedicionaris, i tots plegats varen fer l’entrada triomfal a Barcelona, sota una forta pluja. Era el 16 d’abril de 1962 a la tarda. El primer que tocava era anar a la basílica de la Mercè, patrona de Barcelona, on es resava un Te Deum, per anar desprès a complimentar a les autoritats a la plaça de Sant Jaume. Durant tot el recorregut es varen repartir banderoles de paper per donar la benvinguda al herois africans. Vaig ser del afortunats que va poder anar a rebre als aventurers a la porta de la Mercè, on es va fer aquesta fotografia que va publicar entre d’altres el Diario de Barcelona, i que il•lustra aquest escrit.
Com a nota simpàtica d’aquesta aventura val a dir que els expedicionaris varen regalar a la ciutat un petit Impala que van portar d’Àfrica, que suposo que devia ser exhibit al zoològic de Barcelona, però no em consta.
Passats uns mesos d’aquesta aventura sortia al mercat la famosa Impala, que va ser també guardonada amb el prestigiós premi FAD de disseny industrial.

Article publicat a més Osona, el 13 -I-2009


(1) Oriol Regás, dos anys abans havia protagonitzat una altra aventura, doncs era un dels tripulants del "junco" xinès "Rubia" que va fer la travessa Hong Kong-Barcelona.

dijous, 20 de novembre de 2008

Una estranya crisi



Es la crisi mes estranya que recordo, en un grapat d’anys, ni el pla d’estabilització del senyor López Rodo, ho era tant. Lo que si sabem, es que hi havia una bombolla immobiliària, que tothom ho sospitava, però era mes còmode negar-ho i mirar cap un altra costat. També sabem que les grans entitats bancàries, cada trimestre o semestre publicaven els seus resultats, amb uns beneficis quasi escandalosos respecte l’anterior exercici. L’any 2007 la borsa s’enfilava cap amunt en un 40%. I els preus de l’habitatge pujaven cada mes. I tothom mirava cap un altra costat, i al dir tothom em refereixo al Govern i oposició, tant estatals com autonòmics. El banc d’Espanya i fins i tot des de fonts econòmiques estrangeres, admiraven la regulació de los nostres entitats financeres. Els grans bancs d’aquest país, fan desemborsament astronòmics per comprar altres entitats d’arreu del mon. Ibex sobrepassava els 15.000 punts...Ho sigui Alícia en el país de les meravelles.
Tot d’un cop es tanca l’aixeta del crèdit, i no es concedeixen ni hipoteques ni crèdits al consum. No es venen pisos, les empreses no tenen diners per treballar i s’han d’endeutar (?) per seguir funcionant, les immobiliàries van al concurs de creditors i els fabricants de cotxes desprès de vendre milers de cotxes de gamma alta (qui no te un 4x4), comencen amb els ERE’S, i gent al carrer.
El govern central injecta diner fresc als bancs (28 a tot l’Estat) perquè no en tenen(?)
Jo em pregunto , on han ficat els banquers els diners que deien que guanyaven? Que es que el necessiten per pagar el fabulosos dividends als accionistes i les escandaloses retribucions als seus executius? I els constructors, per que no baixen el preus dels pisos a cost o per sota del cost, encara que “perdin” diners i al menys tocaran cash. Jo ja no entenc res. Algú me ho explica?

dimecres, 5 de novembre de 2008

Yes we can






Aquest era el lema, i molts creiem que podrà. Desprès de la nefasta presidència, del pitjor president dels EE UU des de la seva independencia, esperem que el nou mandatari de la superpotència no defraudi, als milions de demòcrates de tot el mon, que han posat les esperances en que d’una vegada i per sempre, aquella frase de que un altra mon es possible, que tantes i tantes vegades s`ha repetit, per fi sigui una realitat. Prou de unilateralisme, en un mon globalitzat. Tot i que la gran potencia te unes mancances que, la esfereïdora debacle econòmica, ens ha posat al descobert, molta gent ja sabia que era una potencia amb peus de fang. Milions d’americans sense assegurança medica, censura de premsa, fundamentalisme religiós, les mes prestigioses universitats si, però un desconeixement mes enllà de les seves costes i fronteres. La Amèrica profunda mes tancada que mai, consumisme desaforat, falta de respecte absolut del medi ambient, acumulacio de riquesa sense límit. Rics cada vegada mes rics i pobres cada vegada mes pobres. I molta ignorància. Això si que déu salvi a Amèrica.
Ara ve l’hora de la veritat. Àfrica - i un grapat més de pobles- aquesta desconeguda, plena de misèria, despotisme i caos, amb la seva expoliació constant per les grans multinacionals, te que ser una de les primeres prioritats. Israel i sobre tot el poderós lobby jueu nord-americà, es l’hora de que canvi de política. Palestina te que tenir un estat. Irak ha de recuperar la seva sobirania, fora tropes d’ocupació. Les relacions amb Aràbia Saudí tenen que revisar-se, s’han de buscar noves fons d’enèrgia, per no tenir que anar explotant països rics en matèries primes, a canvi de res. Fora bases americanes de la resta del mon. Fi de la indústria armamentistica. Si a la investigació tecnològica, -però no a expenses de fabricar mes armament-, no es creiem que gràcies a aquesta indústria s’ha aconsegueixen grans avenços. No vulguem colonitzar l’espai i descobrir altres móns si no saben arreglar el nostre.
Que es podria fer amb les immenses despeses que costen las bases arreu del mon, els innumerables conflictes bèl·lics en que estan immersors els EEUU, les quantioses inversions en armament, en la NASA, etc. etc.?
Creiem que un altra mon es possible, i com no es cansa de repetir Mayor Zaragoza, president de la Fundació Cultura dde p http://fund-culturadepaz.org/spa/03/2008/He_tenido_un_sueno.pdf hem de solucionar els conflictes amb la força de la paraula. Que som ingenus, si, si que ho som. Però repetim. SI, NOSALTRES PODEM.

La rodona de Vic (l’antiga església romànica)



A la ciutat de Vic fa quatre anys es va iniciar una polèmica, arran de la troballa , al bell mig de la plaça de la Catedral, dels restes d’una de les poques esglésies romàniques de planta rodona que existeixen a casa nostra. La polèmica consistia en esbrinar si convenia mantenir-les descobertes, - com fos- o be tapar-les, urbanitzar la plaça i col·locar un cercle en el paviment, per recordar on hi havia hagut l’església. En contra s’aixecaren veus autoritzades, entre elles la del llavors director general de Patrimoni de la Generalitat Francesc Tarrats, que digué que “hauran de ser conservades visibles i llegibles” (el 9 NOU 30-VII-2004)´i també de la arqueòloga de la UB Imma Ollich. Com ja s’ha vist va guanyar la tesis defensada per l’arquitecte municipal Albert Vilarrasa, doncs deia “ha de ser un espai d’us continuat i no es pot hipotecar i tapar-ne tots els accessos, [la plaça]. És impossible, donada la necessitat de mantenir-la oberta per el pas de vehicles”... afegia. Per contra oferia representar gràficament el que hi havia sota la plaça i explicar-ho en un cartell(?)
Actualment la plaça es solament de vianants, no hi ha circulació rodada.
Personalment també vaig pronunciar-me en contra de tapar-les, en una carta dirigida a aquest mitjà, i d’altres, on preguntava si es faria un altre disbarat a Vic, (l’un va ser enderrocar l’antic Museu Episcopal, per construir un nyap al costat del campanar romànic).
A Barcelona i a altres llocs he vist conservar en llocs públics, restes arqueològiques, en zones de pas de vianants, convenientment protegides amb vidres armats i fins i tot amb enllumenat. Per tant fora perfectament factible, haver optat per aquesta solució o semblant amb la tecnologia actual. Si no per a totes les restes, si al menys alguns trossos i ficar-hi el cartell documentant la troballa. Sota el punt de vista dels experts, hagués segut una actuació mes coherent, donada la importància del descobriment.
Ara llegeixo que la Biennal d’Arquitectura de l’Anoia, Bages, Berguedà i Osona, ha premiat aquesta actuació a la plaça de la Catedral, signada per l’arquitecte municipal. Curiosament el coautor de l’obra es un arquitecte, de la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge de la Generalitat.

Fotos: La primera es el estat de la plaça amb les runes de l'esglèsia, la segona correspon al estat actual. Les fotos foren publicades pel 9Nou

Publicat al 9Nou el 7-XI-2008

divendres, 31 d’octubre de 2008

No es això companys


En els darrers mesos s’han anat produït una sèrie de noticies al nostre país, que demostren que encara no hem madurat lo suficient per igualar-nos o fins i tot comparar-nos amb les democràcies mes desenvolupades del nostre entorn, ja que tenim una classe política mal educada i poc preparada per portar a bon lloc les tasques de govern. Vegeu si mes no les últimes perles (ni han moltissimes mes)
L’Honorable president del Parlament, no te cap empatx en gastar-se uns quant euros, per equipar la seva limoussine, per poder-hi treballar en el trajecte Reus Barcelona; Barcelona - Reus, cada dia. ( No sortiria mes barat que li abonéssim el lloguer d’un apartament per dormir de dilluns a dijous?)
La recent renovació de la flota del Parlament, dels antiquats Passat’s, pel flamants Audi’s, per l’import de quasi tres cents mil euros. (Una flota no pas caduca, i menys en temps d’austeritat)
La recent creada Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), trepitjant les competències de la Sindicatura de Comptes i de la pròpia Fiscalia, amb un director, quaranta treballadors i una seu per poder-hi treballar, i esbrinar quantes infraccions o abusos de poder fan el nostres polítics(?)
La creació de “delegacions” de la Generalitat a Paris, Londres, Berlín, i ... Nova York, Mèxic, etc. etc., amb la seva dotació de personal, equipament, despeses, ( Per cert la ambaixada espanyola, en aquestes capitals no ens ajudaria a solucionar quelcom tràmit?)
El nomenament a dit del senyor Apel.les Carod Rovira, com a delegat de la Generalitat a París.
Els famosos informes de la Generalitat, sobre el cultiu de la xufla, el disseny del parxís, o l’estudi sobre el joguines sexistes, entre d’altres, que varen costar uns quants grapats de diners i que encara no han segut publicats i no sabem a quines conclusions ens ha portat.
( Per cert potser amb aquests informes es podria inaugurar la OAC)
El lloguer de taxis de luxe per poder donar servei als mes de dos-cents alts càrrecs de la Generalitat, per un import de 1,1 M d’euros
El sou mensual de l’alcalde de Barcelona 125.194 €, i el de Terrassa 105.256 €, per exemple.
El cas de l’aparcament encarregat per l’antic ajuntament de Tarragona(CiU), completament informatitzat ( per treure un cotxe tenies que esperar quasi 24 hores), amb un cost de 26,7 M de euros, (estava licitat per 3,9), i que com que no es factible posar-lo en funcionament es decidí enderrocar-lo -amb el seu corresponent pressupost-, i construir-ne un de nou per 5 M.
I es clar per aplicar la Llei de la Dependència, no hi ha prou diners, i com que Madrid no els envia....
En fi un país idíl·lic, i que consti que no simpatitzo ni amb el PP ni amb Ciutadan’s.

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altra cop
i dir no, amics meus, no és això

No és això companys, no és això
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,(vots)
drets que són, que no fan ni desfan
nous garrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar,
i esperem, ben segur que esperem.
Es la espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no es això

No es això no, companys, no es això......

Era l’any 1978 quan en Lluís Llach, componia aquests versos, han passat 30 anys, i la seva vigència es fa palesa.


diumenge, 19 d’octubre de 2008

Es la economia estúpid!... i tant que ho és d’estúpida (la economia)



La tronada frase “un altre mon es possible”, cobra vida arran dels últims esdeveniments , amb el daltabaix de la ferotge economia, en que estava immers el mon desenvolupat, seria ara el moment -ja que es parla d’un punt d’inflexió en las regles econòmiques del mercats-, per afrontar d’una vegada per sempre la fam i la misèria d’una bona part de la humanitat. L’ONU reclama entre 20.000 i 40.000 milions de $ per fer front a la fam endèmica, aquesta forquilla representaria aproximadament el 0,7% dels a prop de tres bilions de $ que entre els EE UU i la UE volen injectar al sistema financer per que no s’enfonsi, i pal·liar la crisi que un grapat de delinqüents sense escrúpols, han escampat arreu del mon. La immensa majoria del quals son els que en deien “es la economia estúpid”, tot lloant las excel·lències, del liberalisme econòmic i lo meravellós que era tot lo que envoltava a la primera potencia mundial.
Però no es tracta de solucionar el problema de la fam que avui pateixen aquests 900 i pico de milions de éssers humans que la pateixen, la qüestió es anar més enllà, i que aquest pobles subdesenvolupats, trobin la manera de fer-ho tot sols, i aquí si que entra la nefasta protecció de la economia en el primer mon, una de les possibles solucions d’aquesta desigualtat passaria per lo que jo diria una segona colonització. La quasi totalitat d’aquests països estan governats per una colla de sàtrapas amb la seva cort d’impresentables, amb quantiosses fortunes robades, i col·locades en lloc segur en els paradisos fiscals. Fortunes moltes vegades provenint de la ajuda internacional, i de la corrupció provocada també per la avarícia de les multinacionals -occidentals- que no tenen cap pudor en explotar els recursos que posseeixen aquesta pobra gent.
Fer fora a aquests governants, confiscar les fortunes amassades il·lícitament, crear un comitè sota els auspicis de la ONU, -una neutral, no aquesta-, i verificar que aquests procediments arribessin a realitzar-se, i ensenyar a aquests pobles a desenvolupar-se democràticament, a la manera occidental. D’això en diria una segona colonització. No es fàcil però quelcom tindria que intentar-ho.
També seria temps de ficar-hi el nas als paradisos fiscals i a la banca d’aquests països europeus, que han estat moltes vegades qüestionats, però mai investigats a fons, en aplicació -com ja s’ha vist- de la caduca política de no intervenció.
I també es, i deuria ser el temps de demanar responsabilitats a aquesta classe executiva, que era la enveja de mig mon per la seva habilitat en “crear riquesa”, i la seva agressivitat per els negocis, i que ha demostrat ser un model caduc, poc sostenible i afavoridor de encara mes desigualtats socials . El nostre país ha donat exemplars força interessants : els Conde, Villalonga, los Albertos, Escamez, Pizarro i un bon grapat mes. Però no escarmenten un cop se’n tornat taurons, sembla que les neurones pateixen un desequilibri funcional: La premsa d’avui (18-X-2008) informa que antics directius de Immobiliària Colonial, reclaman 23 milions d’euros per incompliment de contracte, desprès d’haver enviat a la empresa a la deriva per la seva manifesta incompetència. (Mariano Miguel, Francisco Molina, José Mª Riesgo, Jaime Barón, son els noms, d’aquests Robin Hood’s, però al inrevès del segle XXI)
Publicat un extracte al 9nou de Vic el 24/10/2008

divendres, 17 d’octubre de 2008

L’Estatut de Catalunya i el Tribunal Constitucional


Breu resum de la Taula rodona celebrada el dia 16 d’octubre d’enguany a la seu d’Omnium Cultural d’Osona, entre el jurista Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial i el antic director de l’Avui i vice-president d’Omnium Vicens Sanchis.
Es varen reunir per parlar sobre L’Estatut de Catalunya i el Tribunal Constitucional.
Dos personatges amb ideologia independentista, però amb dues percepcions molt diferents de l’actuació del Alt Tribunal envers la sentencia de l’Estatut.
Per a López Mena, la sentencia que es prepara suposarà una retallada considerable , en temes de nació, llengua i finançament , de proporcions considerables entre d’altres articles que, deixaran l’estatut amb tant poques competències que no deixarà de ser sinó una capa de maquillatge, per posar-lo mes bonic. També va fer menció del descuit que va tenir el PP al presentar el seu recurs, de no adonar-se que l’article 122 del referit text dona plena competència a la Generalitat, per a convocar consultes populars, de qualsevol tipus (referèndums), aquest article però no es va impugnar, per tant per moltes retallades que facin serà plenament vigent. Aleshores encoratjava al Parlament, per que tiri endavant, -en aplicació d’aquest article- a la tramitació de la Llei de Consultes Populars, que actualment està en tràmit parlamentari.
Malgrat tot i la possibilitat de promoure consultes populars, -que serien per preguntar a la ciutadania si voldria la independència de Catalunya-, a la vista dels sondeigs del Cercle d’estudis sobiranistes, les xifres d’aprovació d’un referèndum amb aquesta tessitura seria decebedor, donat las característiques de l’actual població catalana, tenint en compte la nova immigració , la “vella” immigració o sigui la desl anys 60/70 amb fills i nets plenament catalans, però amb una altra manera de arrelar-se al país, i el desencant de la majoria de la població per comportament últim de aquesta classe política que patim. Solament una petitissima minoria estaria a favor de donar aquest pas.
Menys pessimista va estar el periodista Vicens Sanchis, que malgrat veure una utopia la independència de Catalunya si que estimula a la ciutadania a “muscular” que deia ell en el sentit de fer cada vegada més país, més nació, intentar convencé a mes gens cada dia de les excel·lències de culturitzar i catalanitzar al nostre poble (?), i sobre tot exigir a la nostra classe política, unitat, serietat, responsabilitat i menys ridícul, - també ho demanar a la classe empresarial , però aquestos estant en una altra sintonia- que el que estan fent. Mobilitzar a la societat civil que prengui mesures, que s’impliqui mes, i donar temps al temps, per anar normalitzant la catalanitat del paìs...
Un panorama certament ben gris es al que ens espera.

dimarts, 30 de setembre de 2008

Comença el curs



Ja estem a la tardor i aquesta ens porta un munt de projectes i de histories. Comencem els curs participant al club de lectura que organitza la biblioteca Caterina Figueras de Tona. Es tracta de comentar la novel·la “Cumbres Borrascosas” de la escriptora anglesa Emily Brontë. Tot un clàssic de la literatura - diuen que romàntica -, encara que com molt be comentava el presentador de l’acte el bibliotecari de Vic, Robert Jové, podria considerar-se com un novel·la de terror, donada la carrega de tumultuosa agressivitat d’algun dels seus personatges.
La tertúlia va transcorre durant una hora on el moderador desenvolupa els principals trets de l’obra i mica a mica els tertulians i tertulianes - mes dones que homes- exposen les seves impressiones i sobre tot les percepcions que cadascú a gaudit en el transcurs de la lectura.
Jo personalment coneixia l’obra, sobre tot per la seva referència cinematogràfica, dels anys 30, però no la havia llegit. Al principi em va semblar i - així ho vaig exposar a la tertúlia- una mica carrinclona, doncs descriu uns amors esgarrinxats i turmentats, que vistos des del context contemporani semblen fora de lloc, si be hem de considerar que es una obra escrita a finals del XVIII, per una jove escriptora de 30 anys i escacs i que pràcticament no havia sortit del seu comptat de Yorkshire a la seva Anglaterra natal, i que va morir soltera en complir els trenta anys. Val a dir que per documentar-se, el components del club deuen de llegir-se abans el llibre i que la biblioteca que ho promou ha de aconseguir exemplars per tota la xarxa de biblioteques, i que a vegades la traducció que et toca llegir no es de les mes acurades, com va ser el meu cas, ja que em va tocar una traducció feta per una intel·lectual llatinoamericana, amb lo que representa, la seva interpretació de la llegua castellana.
Malgrat tot va ser una experiència enriquidora.
El curs també ens portarà noves experiències, doncs aquesta setmana comencem a la Universitat de Vic, un curs acadèmic , l’Aula d’Extensió Universitària per a Gent Gran, que consisteix en un cercle de conferencies setmanals seguides de col·loqui i que estan impartides per professors de les diferents Universitats de Catalunya i per professionals i personalitats de reconegut prestigi.
Promet ser una experiència gratificant i enriquidora, i de la qual aquesta bitàcola se’n ocuparà.

divendres, 22 d’agost de 2008

Amèrica llatina busca el seu lloc



Ja son quatre les repúbliques sud-americanes que han elegit com a president del país un personatge popular i singular. Paraguai si ha afegit amb la proclamació -el 15 d’agost d’enguany- com a president de la república, a un ex-bisbe catòlic -dispensat per el vaticà, i seguidor de la Teologia de la Liberación-. Desprès de Chávez a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia i Correa al Equador, Fernando Lugo, es proclamat president del poble i per el poble. Se li imposà la banda de la alta magistratura guarnit amb mànigues de camisa, sense corbata i amb sandàlies, seguint la moda populista a la Amèrica llatina. Com mes estrambòtic millor.
La paraula esperança es la que corre de boca en boca, doncs molts dels paraguaians han abocat grans il·lusions en el nou mandatari, un 76% del ciutadans creuen que el país millorarà, doncs pateixen el mal endèmic en aquesta part del continent americà: la corrupció, la pobresa, la violència... entre d’altres xacres.
No es per cridar el mal temps, però com dèiem abans ja es el quart intent a sud-america de que un president -això si democràticament elegit-, prometi acabar amb el desgavell que històricament ha imperat en aquests països, desprès de sagnats i cruels dictadures militars, que donaren pas a polítics corruptes i mal preparats. Descartant Chávez, militar colpista, de naturalesa fanfarró, que per lògica es veia que no donaria la talla, com així a segut, i de Correa, que dins del seu populisme, al menys aporta un doctorat en econòmiques i una dilatada activitat acadèmica i professional, i que malgrat alguns signes de inexperiència, no es pot jutjar encara la seva tasca, ens trobem amb la davallada escandalosa de la seva gestió - esperança engrescadora en el seu moment- del president Morales a Bolívia, tot i que ni per el seu origen humil ni per la seva condició indígena, no te que ser pas repudiat, si se’l pot acusar d’haver decebut al seus votants i no votants, pel seu canvi de trajectòria, doncs desprès d’ensumar el poder, ja ha fet canvis en la constitució per perpetuar-s’hi -seguint les consignes del seu “amic” veneçolà-, a banda de moltes altres decisions, que demostren que qualsevol no pot assumir la direcció d’un país per molta voluntat i ganes que hi posi. ( Las universitats no s’han fet per caprici). El govern i la autoritat se li han escapat de les mans. Fins i tot la població indígena el rebutja.
Ara es el temps de Paraguai. Fernando Lugo, el nou mandatari, te dret als cent dies de gràcia, per demostrar que una altra manera de governar es possible, tot i les seves dosis de populisme. Seria bo que no trobi cap “amic”, que intenti donar-li consells, i que sàpiga envoltar-se de veritables assessors, per a complir les seves promeses electorals. Ja es hora que la Amèrica llatina trobi el seu lloc.
Un extracte fou publicat a Cartas de los lectores de La Vanguardia (26-VIII-2008)
Publicat íntegrament, al 9 Nou de Vic el 29-VII-2008.
També surt un extracte a les cartes del 31-8-08 de el Periodico
Publicat a mèsOsona, el 9-9-2008

dissabte, 26 de juliol de 2008

I ara una d’història



A l’any 1500 neix a Gante (Flandes) el príncep Carlos[1], fill de la que tenia que ser reina de Castilla Juana la Loca, - primogènita dels reis Catòlics -, i de Felipe de Austria de la casa dels Habsburgo, ( que va pasar a la historia com Felipe el Hermoso) fill de l’emperador, del Sacro Imperio Romano Germánico, Maximiliano. Aquest príncep va regnar a Espanya amb el nom de Carlos I i com a emperador del Imperi heretat pel seu avi, amb el nom de Carlos V de Alemania, El títol d’emperador del Sacro Imperio Romano Germánico, s’obtenia per votació entre totes les dinasties regnats a la Europa del segle XVI, i Carlos va haver de disputar-lo amb Francisco I de França.
Carlos va viure a Gante, fins als 17 anys en que va ser anomenat successor de la Reina Isabel de Castella a la seva mort, i ser declarada la seva mare, com a no apta per governar, (per el seu propi pare el rei Fernando de Aragón), per tant, quan arriba al regne de Castella amb prou feines parlava el castellà.

No ho va tenir fàcil per regnar, doncs el seu nomenament va ser molt discutit, entre d’altres coses, per que el seu viatge a Castilla des de Flandes, va anar acompanyat d’una “coorte”, d’ajudants, entre ells el cardenal Adriano de Utrech, - que era el seu mentor -; tota aquesta camarilla, va començar a ocupar càrrecs importants a la cort, i això era molt mal vist pel poble. A més el monarca com tots en aquells segles estava empantanegat en nombroses incursions de conquesta de territoris i demanava grans sumes de diners, per poder-les finançar.
La situació econòmica al regne de Castella tampoc no era gaire estable, doncs el comerç de la llana que era quasi la principal font d’ingressos tampoc no travessava per els millors moments, i es produïen desigualtats, doncs la millor llana s’exportava a Flandes i desprès importaven teixits fabricats allà amb aquella mateixa llana. Altres problemes foren els enfrontaments entre exportadors i manufacturés, que augmentaven la inestabilitat al país. Es a dir i havia una gran maror política, i un gran malestar que s’anava apoderant tant de la noblesa, com de les classes baixes.
Poc a poc es varen crear moviments entre la població i apareix la paraula Comunidad. Aquesta paraula te un ressò social inequívoc : la comunitat es el poble, el comú, la massa de la nació. En seguida comunero es sinònim de cavaller, o sigui el tercer estat. Aviat es creen les Comunidades castellanas. Aquesta paraula es l’embrió de la idea de be comú, de comunitat nacional, oposada als interessos personals del monarca.
A banda, l’assumpció de la corona de l’Imperi per Carles, vol dir mes recursos que es treuen de Castella per poder sufragar les necessitats del gran Imperi heretat, i sobre tot el viatge a Alemanya i les abundants despeses de la coronació.
La massa vol i creu que els impostos de Castella han de revertir al regne i no per sufragar la política europea de Carles V, i a mes volien que el monarca consultes a les Cortes les decisions importants, es a dir el rebuig de l’absolutisme implantat des de el temps dels reis Catòlics
Les demandes del poble es podian resumir en aquests punts:
- Evitar els estralls a Amèrica en vers els indis
- Que el rei parli castellà
- Que respecti la voluntat dels representants del poble.
- Que no atorgui càrrecs a estrangers
- Que no passi tan temps fora de Espanya, deixant un regent ( el cardenal Adriano de Utrech)

Aquesta es una petita mostra de com estaven els diferents regnes d’Espanya, i el germen pel qual va esclatar la revolució de les comunitats, o sigui la revolució comunera, que varen encapçalar els tres cabdills: Juan Bravo, Francisco Maldonado i Juan de Padilla, si be pertanyien a la noblesa, varen lluitar amb el poble, contra l’absolutisme del rei, de les extraordinàries despeses que reportava la aventura europea, i sobre tot el despotisme d’un monarca imposat.
Malauradament aquesta revolta la varen guanyar “los imperiales”, o sigui les tropes de Carlos V, i els tres capitans que la van dirigir varen ser decapitats públicament i considerats uns traïdors.
Era el 23 d’abril de 1521 a Villalar, (Valladolid). Avui anomenada Villalar de Los Comuneros. Aquesta revolta va ser una espècie de cop d’estat per abolí les monarquies absolutes en favor d’un govern, mes democràtic; del poble per el poble.
Aixó solament es un petit recull dels fets mes característics, doncs els motius d’aquesta revolta son molt més amplis i complexos. Recomano per tant la lectura del llibre de l’historiador francès Joseph Pérez, “Los Comuneros”. ( Historia 16.Información e Historia,S.L.)
Avui dia el dia 23 d’abril de cada any, Castella i Lleó, celebra el dia de la Comunitat, per rememorar aquests fets. També hi ha un partit polític nacionalista castellà que amb el nom de Tierra Castellana, ( si no estic mal informat) i es declaren d’esquerra i nacionalistes, reclamen una Castella lliure i socialista. O sigui cosins germans nostres, (benvinguts al club nacionalista)
El grup castellà Nuevo Mester de Juglaria que canta cançó tradicional va musicar un versos de Luis López Ayala sobre El romance de la Revolución Comunera (1972).
També la escriptora Ana Diosdado, va escriure una obra de teatre sobre aquests fets (1974).
Per altra banda res a veure amb la situació actual de les poques monarquies que encara sobreviuen anacrònicament a Europa, però jo sempre he considerat aquest episodi de la nostra historia com el primer pas, - ja fa cinc segles - per denunciar la absurditat de la figura de les monarquies, doncs si l’home ha nascut lliure no pot haver-hi ningú que estigui per sobre dels altres per molta “sang blava” que porti, i menys per la gràcia d’un deu.
Per tant hom particularment sempre he admirant aquesta gesta comunera, com un exemple d’organització de les masses contra el poder absolut i antidemocràtic.
Vet ací el perquè de tot plegat: El Comunero.

[1] Es mantenen el noms i toponímics en l’original castellà

dijous, 17 de juliol de 2008

Crisi, desacceleració, o la bombolla ha petat?



Uns li diuen crisi, altres desacceleració, i d’altres que ha petat la bombolla, tot referint-se al fenomen immobiliari, voldria fer unes reflexions en veu alta. Realment saben el que ha passat, i com s’ha arribat a aquesta situació?
Be no soc expert però, de quan en quan penso, a més porto uns quants anys dins d’aquest mon. I penso el següent.
El sector de la construcció -al menys al nostre país- ha segut, el motor que ha tirat fort de la economia, per la gran quantitat d’activitats que hi participen en el seu desenvolupament. Sempre s’ha cregut que el sol sempre es revalua, i les pedres també. Las pedres també? ja ho veurem. A més ha segut un sector que tothom si a atrevit a ficar-se, sigui invertint diners o comprant un “solaret” posar-hi quatre totxos i a vendre. Aquesta filosofia va ser la que va propiciar la urbanització d’una bona part dels solars del Carmel i altres barris de Barcelona i també de molts altres municipis als anys seixanta, dècada de vaques magres en aquest sector.
La qüestió es que en els darrers anys, la indústria de la construcció - que per altra part sempre ha segut un sector de crisis cícliques- ha tingut un creixement espectacular. Casa que es feia casa que es venia, i preu que li posaves, preu que no se’t discutia, tot es pagava.
Malgrat tot el preus de venta dels habitatges nous anaven experimentant un increment en funció del progressiu encariment dels costos, però d’una forma raonable i sostinguda. Fou a finals dels anys vuitanta que comença una escalada desaforada dels preus de l’habitatge nou, fruit del encariment del preus del sol per la manca de solars, pel major cost de matèries primes, i també per l’especulació. El fet es que comença una alça quasi brutal dels preus de l’habitatge. També val a dir que la millora dels mètodes constructius i la aplicació de noves normatives i tecnologies també produeix una increment de costos addicionals a la construcció. Però també l’ànsia de lucre -i el lucre ràpid- ha segut molt potent alhora de valorar el preu final d’un habitatge.
Aquesta alegria ha propiciat que els promotors i constructors anessin endeutant-se en la adquisició de més sol i ha on no arribaven ells ja arribarien els bancs, i com que tot es ven, doncs anem augmentant mica a mica el preu, que els números han de sortir com sigui.
No tots han actuat d’aquesta manera tant irresponsable, però si que molts, han estirat mes el braç que la màniga.
També els beneficis abusius de les promocions immobiliàries, han actuat com a revulsiu, ja que si es considera lògic que la rendibilitat d’un capital sigui sobre un 10% en les promocions immobiliàries de construcció lliure, el benefici del capital invertit pot arribar fins a mes d’un 20%
Aquesta tendència alcista any darrera any, del volum de noves edificacions, ha provocat una sobresaturació del mercat, que sumat a un preu sobredimensionat i a una major informació dels usuaris, i sobre tot al crit de “que ve la crisis” ha provocat aquesta davallada de la venta de pisos.
Ara comencen a sortir les xifres, i ens assabentem que a Espanya hi ha entre 750.000 i un milió de pisos sense vendre. Es a dir hem posat al mercat mes oferta que demanda real. (Només tenim que mirar les pagines de venta de pisos dels diaris i aixecar la vista pel carrer per veure les grues dels paisatges urbans
Una altra qüestió es el tema de l’increment del preu de l’habitatge de segona mà. La immensa majoria de la gent creu que si te un pis de propietat, te un patrimoni que anirà “in crescendo” in secula secolurom, ja hem dit que el sol es revalua. I la construcció? o sigui, les pedres?
Les pedres d’abans si, però no pas les d’ara. El edificis pateixen el deteriorament propi dels materials de que estan construïts, el ciment i el formigó, amb el temps es disgrega, el ferro s’oxida, la ceràmica pateix un procés de desgast, lent però inexorable, el sanitaris les rajoles, els paviments les fusteries, les instal•lacions (encastades) tot es va degenerant. Per tant un edifici es te que valorar - o taxar- pel seu valor intrínsec i global; el sol, la construcció i el seu entorn, aquest conjunt es el que dona valor a un habitatge, i tot suposant que hagi tingut un manteniment adequat, cultura que esta molt lluny en el nostre país dels estàndards europeus.
O sigui no sortir al carrer, i preguntar quan valen el pisos que fan al costat de casa teva, i per aproximació i regla de tres valorar el teu habitatge de quaranta anys.
Va haver-hi un temps en que l’únic gestor autoritzat a intervenir en la compra-venda d’habitatges era la figura de l’API amb un col•legi que regulava les seves tasques i una reglamentació en quan a honoraris. I es va passar de poder exercir la professió lliurament a regular el seu accés a partir d’uns requisits molt rigorosos. Un títol universitari i un curs de capacitació.
Avui dia el sector esta completament liberalitzat amb la creació de noves figures de la intermediació amb uns requisits mes laxos, encara que regulats. Però la gran novetat han segut las franquícies de les agencies de compravenda, amb accés lliure per qui pugui pagar els alts preus de les franquicies. Ignoro els requisits que es demanen al franquiciat i quin model de comissions es cobren o si per el contrari carreguen un percentatge sobre el preu de pis. Per tant si be es cert que estem en una economia lliure de mercat, una mica d’intervencionisme per part de les autoritats no estaria de més. Moltes vegades els criteris de valoració d’un habitatge, serien força discutibles.
Altre factor de la sobrevaloració que graven als habitatges de segona mà, la podríem buscar entre l’entesa de les societats de taxació i les entitats financeres; tindria que ser objecte de revisió, doncs es sospitós .
Tot i això encara els nostres governants s’emparren en oferir mes habitatge al mercat, això si de VPO quant en realitat lo que es tindria que legislar, es la manera que aquest impressionat stock d’habitatges invendibles poguessin ser adquirits per la gent que realment necessita una casa, i intentar apartar d’aquest mercat al especulador professional, ( com deia abans, encara que estem en una economia lliure de mercat, si un govern es declara progressista, pot aplicar mesures conjunturals, malgrat puguin ser impopulars per quelcom) i buscar solucions en aquest sentit.
Resumin, lo que alguns veuen com una crisis, altres ho veuen com un aterratge suau, hom creu que aquesta crisi hauria de ser un estímul per replantejar-se la política de vivenda, passant d’un model que prima la nova construcció a un altra que faciliti la rehabilitació i posar-nos al nivell d’Europa. Solbes també ho ha dit: hi ha que deixar que el mercat absorbeixi els excessos del passat.

divendres, 11 de juliol de 2008

Polítics o poquesvergonyes?

No se si es per que ja s’acosten les vacances o perquè ningú no esta per la feina, el cas es que dels famosos informes del Govern de la Generalitat no se’n ha parlat ja mes. La cosa ja es remunta a mitjans del mes de maig, quan el sindicat de funcionaris de Madrid Manos Limpias - d’adscripció mes aviat tirant cap a la dreta extrema -, va presentar una denuncia, i de moment la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha obert “diligències prèvies”. Cop tothom sap aquests informes, son només 1583 treballs encarregats per adjudicació directa, a l’any 2007, sense concurs, al no superar la quantitat de 12.000 €, per lo tant tot dins de la legalitat. Aquests informes però son prou “interessants”, i fins i tot descaradament plagiats d’altres escrits trets d’internet. Sembla ser que un versa sobre el cultiu de la xufla (valenciana?), el disseny d’un parxís i un puzzle, un altre sobre arguments per el foment de les joguines no sexistes, sobre la ventilació de patis, sobre el seguiment de la cloïssa brillant.... Alguns de aquests informes haurien estat encarregats a persones vinculades d’una forma u altre a determinats partits polítics, que tal com diu el conseller de la Vice-presidència no es cap delicte, i tant que no!, solament que no es molt ètic. La quantitat que s’han gastat per pagar aquests informes tant “interessants”, no l’escric doncs em fa vergonya. La noticia sortia als diaris a mitjans de maig.
A finals d’aquest mes, arriba la qüestió al Parlament, a instàncies de CiU, perquè el Vice-president doni explicacions. No prospera, doncs CiU , solament rep el recolzament de Ciutadans i PP. Es curiós que sigui CiU el que porti el tema al parlament, desprès ho comentarem, - lo curiòs-. Convergència i PP sol•liciten a diferents departaments del Govern la entrega dels polèmics informes per analitzar-los i decidir l’ actuació política mes adient. El Govern diu que no.
En mig d’aquesta polèmica n’esclata una altra, quan per la premsa ens assabentem que el Govern es gasta més d’un milió d’euros en taxis de luxe per a alts càrrecs - mes de 200 membres de la Generalitat accedeixen a cotxe oficial -, això si amb concurs públic i la empresa adjudicatària es Litoral Limousines, significatiu oi?. Mentre tant, des de la administració ens recomanen, l’ús responsable de l’utilització dels combustibles i l’automòbil.
A banda de la investigació de la fiscalia i de la sol•licitud de CiU, PP i Ciutadans de que el Vice-president dones explicacions els mateixos partits sol•licitaren la compareixença de fins a dotze consellers, afectats pels referits informes, cosa que el Govern ha tornat a impedir.
Per acabar-ho d’adobar, es torna a parlar de les qüestionades delegacions de Catalunya a l’estranger, que estan molt be, quant els recursos econòmics a casa nostra no faltin. Tots sabem que no hi ha prou diners per pagar les despeses de la llei de dependència -.
Per últim sembla que la Conselleria d’Economia per fi a encarregat una auditoria sobre aquests informes, “per dissipar qualsevol ombra de dubte”, esperem que sigui això, solament “ombres”
El mes lamentable es que cap formació progressista de la societat civil, hagi pres cartes en el assumpte i dona la sensació que sigui solament un pols de la dreta contra el Govern progressista de la Generalitat, quan en realitat es quelcom que ens afecta a tots els ciutadans, i solament unes quantes cartes als diaris i algun plumilla mes afí a la dreta s’ha pres la molèstia de denunciar-ho.
I ara be la perla curiosa. Convergència i Unió, te la barra de protestar per aquest afer sense sortir-li els colors desprès del famós 3% denunciat, - això si amb una mica de mala llet- per Maragall. Pagaments que tothom sabia, i que no es va poder investigar per que els que ho podien fer - els constructors -, els mateixos que ara pateixen la crisi de l’excés de construcció no varen ser capaços d’anar al jutge Mena a dir la veritat. Favor con favor se paga.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Berlusconi, busca aconseguir l’immunitat penal per llei. 28.VI.08

Berlusconi, busca aconseguir l’immunitat penal per llei. 28.VI.08
El tan “senyor”, al qui anomenen Il Cavalieri, (sempre i pensat que en conya), impulsa una llei per poder seguir fent totes les malifetes que pugui mentre tingui el poder que incomprensiblement li han donat les urnes. L’ultima es un projecte de llei d’immmunitat penal per els quatre mes alts càrrecs institucionals, diu la llei que l’objectiu es “protegir el desenvolupament seré de les funcions dels més alts càrrecs de l’Estat”. Aquests càrrecs son: el president de la República, el primer ministre i els presidents del Senat i de la Cambra de Diputats. Això sota el meu punt de vista es un insult a aquests alts càrrecs. Diu la dita castellana: “Piensa el ladron (el primer ministre italiá) que todos son de su condición”. Evidentment aquesta jugada no es res més que treure’s del damunt -tot esperant que prescriveixi - el darrer assumpte que te obert per corrupció (el procés Mills). Lo lamentable no es que existeixi un personatge tant funest, lo inaudit es que els italians tinguin un pap tan gran. Encara que el sistema institucional italià permet, que s’impulsi un referèndum per derogar qualsevol llei aprovada en el Parlament. En aquests cas tindria que ser l’oposició, qui tindria que portar la iniciativa, però, tots formen part de la singularisima i complicada política italiana, i aquesta possibilitat no prosperaria.

divendres, 20 de juny de 2008

A propòsit de la Cope

La cadena de radio de la Conferencia Episcopal Espanyola (CEE), la Cope (Cadena de Ondas Populares Españolas), tot i ser una emissora de ràdio de l’església, no te res a veure amb Radio Estel, emissora de l’Arquebisbat de Barcelona que emet per tota Catalunya, en coordinació amb Radio Principat, la radio del Bisbat d’Urgell, i que emeten conjuntament. Hi ho constato per que quan la vaig conèixer, fou a l’any 1994, em va enganxar per que quan emetia en proves la seva música era sobre tot musica lleugera dels anys 50 i 60 interpretada per orquestres americanes, era musica suau sense estridències i que per anar sentint-la conduint era de lo mes relaxat. Un cop fetes les proves naturalment es va convertir en una emissora comercial amb anuncis, però amb un clar contingut espiritual, sense deixar de banda els espais de noticies, esports, culturals i fins i tot els espais tan en boga de tertúlies matinals. En aquests espais fins que no senties la sintonia o algun anunci propi sobre temes religiosos no t’adonaves de que es tractava d’una emissora eclesiàstica. O sigui sota el meu punt de vista una emissora amb coherència d’acord amb els seus principis ideològics.
La Cope es completament lo contrari, les poques vegades que la he escoltat, m’ha semblat sempre una emissora eminentment comercial. Fins aqui tot correcte. Lo que es i ha segut un escàndol es la inclusió dels seus programes “estelars” La Mañana i La Linterna, dirigit per a dos personatges que no cal ni nomenar, doncs no es mereixen cap tipus de propaganda, tampoc els seus espais de noticies no destacaquen per la seva imparcialitat.
Ara, arran de la denuncia de Ruiz Gallardon se n’adona la cadena de que la seva línia no tenia que veure res amb les ensenyances que diuen que creuen i que tenen que predicar, fins i tot el Vaticà rebutjava la seva actuació. Com es possible que una institució tan seriosa pugui tenir en les seves files a personatges, tan (?) ( no se com definir-los) que responen al nom de Rouco Varela i Martínez Camino.
En mal moment els hi ha esclatat l’escàndol, en plena campanya de la renta, quant tants fidels tenen que decidir a on col·loquen la creueta. Be com diuen els castellans: “no hay mal que por bien no venga”, potser d’aquesta manera posaran en practica aquella dita evangèlica: Ganarás el pan con el sudor de tu frente.
Publicat a més Osona el 8-7-08

dijous, 19 de juny de 2008

Algú no ens diu la veritat

A La Vanguardia del 18-VI-2008 comenta la corresponsal a Sao Paulo que el 45% dels automòbils del Brasil funcionen amb etanol. L’etanol es un combustible que s’obté processant la canya de sucre (també del blat de moro o les patates), però mes concretament la canya. Brasil va produir l’any passat 16.000 milions de litres d’aquest combustible, equivalent a 84.000 milions de barrils de petroli. Tot això genera al Brasil uns beneficis anyals de 13.000 milions d’euros copant el sucre el 44% l’etanol el 54% i el 2% de resta son guanys obtinguts de l’energia elèctrica que es fabrica amb el “bagazo”, que es el residu de les plantacions de la canya de sucre. També diu la noticia que Brasil es el segon productor mundial d’etanol darrera de EE.UU., encara que aquest últim el produeix a partir del cereal i que no es tan rentable com el brasiler. Tanmateix afegeix que el barril de etanol brasiler surt a 40 dòlars (25.90€). D’aquí es desprèn la quantitat de vehicles que circulen al Brasil amb aquest combustible, això si, amb cotxes híbrids, que segurament seran motors diesel amb petites modificacions. En el nostre país els motors diesel accepten el biocombustible que es fabrica ací a partir d’olis industrials i domèstics reciclats, encara que primer sens deia que faria malbé els motors, i era mentida.
Aleshores que passa amb l’alça del preu dels cereals, “per culpa” del biocombustible, algú es creu que es per l’acaparament per fer combustible? Com es que ja fa anys que circulen els cotxes elèctrics, i els cotxes a gas -quants taxis vàrem veure per Barcelona amb la bombona al maleter-, fins i tot està inventat el cotxe d’aigua (d’hidrogen) des de fa molts anys. Tothom sap que les arques dels estats es nodreixen -i molt- dels impostos del petroli.
Per la indústria del automòbil no hi ha que patir, doncs tota ella fabrica ja cotxes híbrids, i s’adaptaria als nous models i als nous temps.
Per tant que no ens enredin i ens amenacen amb l’esgotament del petroli, que d’alternatives ni han, solament falta que el sentit comú, s’instal·li a la política i a la economia, que encara que sembla una ingenuïtat, si les multinacionals del petroli i els grans països productors i exportadors se li hi acabes la “bicoca” el mon es prou intel·ligent per sortint-se, i buscar-hi solucions.

El Pare Faustí Illa i el Matagalls

Aprofitant que el proper mes de juliol es celebra l’Aplec del Matagalls, - el segon diumenge -, voldria aprofitar per fer una semblança del seu impulsor i organitzador, el pare Faustí Illa, pel qual tinc, o tenia un gran afecte, doncs va ser el meu professor, allà, pels anys 50 al Col·legi del Sagrat Cor de Maria de Barcelona. El pare Illa ens va deixar el 24 de febrer de 1999, precisament l’any en que es complia el 50è aniversari de l’Aplec. Mes que una semblança, lo que vull es comentar uns fets que potser no tothom coneix, al voltant de la figura del claretià.
Com hem dit abans ell fou professor al col·legi dels claretians de Barcelona, i jo vaig tindré la sort de estar a la seva classe, doncs si be gran part de la seva vida l’ha va dedicar al magisteri, la seva gran passió foren el Montseny -i la natura en general- i Verdaguer. En aquells anys els que assistírem a les seves classes, vàrem descobrir al poeta Verdaguer, la literatura catalana –un cop per setmana llegíem les aventures d’en Massagran- i les classes de català, i amb català, -doncs en plena dictadura i en un col·legi nacional-catòlic, on es cantava cada matí l’himne espanyol i
aixecàvem la rojigualda-, va tenir el coratge de donar classes de gramàtica catalana i fer una part de l’ensenyament en català. També aprofitant la festa setmanal del dijous tarda ens portava a fer visites culturals o petites excursions al voltant de la ciutat. Tot això de “motu propi” i a banda de la postura oficial de la direcció. O sigui un home implicat en la realitat nacional catalana, i d’una gran humanitat.
L’any 1998, vaig conèixer la iniciativa que des de l’organització de l’Aplec del Matagalls, en el col·legi claretiá de Barcelona, es recollien signatures per aconseguir que la Generalitat atorgués al pare Illa, la Creu de Sant Jordi, en reconeixement a la seva dilatada tasca com a docent, però sobre tot pel seu treball al capdavant de l’organització dels aplecs de Matagalls, i per la promoció de la cultura popular.
I mi vaig posar, vaig enviar cartes als principals mitjans de comunicació, -per cert solament ho publicà l’AVUI, sembla que els grans no estaven per la feina -, fent una crida a tothom que va tenir alguna relació amb ell, antics deixebles, “apleguistes”, etc., perquè aportessin la seva signatura, personalment en vaig recaptar una cinquantena, fins i tot el vaig anar a visitar-lo a la seva residència a la comunitat i al comunicar-li la proposta que estàvem realitzant, es va mostrar molt il·lusionat. Tot i tenir 88 anys encara estava ple de forma. Això era el mes d’octubre de 1998. No hi vàrem ser a temps. Com hem dit mes amunt el febrer del l’any següent moria. No va poder gaudí ni del 50è aniversari dels aplecs ni d’un reconeixement públic.
Una bona tasca, va quedar sense agrair-se. Crec que en l’aplec d’aquell any se li va dedicar un record, i la col·locació d’un sota relleu en una font inaugurada en el nucli urbà de Viladrau, però no fou prou. Els seus companys de comunitat però li oferiren una missa i una esquela al diari, i aquí es va acabar tot.
Per poder documentar aquest escrtit, vàrem desplaçar-nos al poble de Viladrau per buscar la font dedicada al pare Illa i que esmentava una nota de premsa de l’any 1999. Efectivament al pati del Centre Cultural Europeu de la Natura, es troba una font i un sota relleu dedicat al Pare Illa i commemorant el 50è aniversari dels aplecs. No esta en el millor lloc i a més amb perill d’enderroc per a la construcció de unes noves escoles, segons m’informaren els responsables dels centre .

Aquest article es va publicar a el 9NOU de Vic el 4 de juliol de 2008
Publicat a mès Osona el 22 de juliol de 2008

FOTOGRAFÌES:La primera foto correspont a la font dedicada al Pare Illa a la vil.la de Viladrau. La segona es veu al pare Illa amb un grup de ex-alumnes -entre ells l'autor d'aquest escrit- preparant l'aplec a la ermita de Maria Mitjançera a prop de Coll Formic a l'any 1962

dilluns, 9 de juny de 2008

El català a Madrid

L’escriptor Quim Monzó, te una columna a La Vanguardia, crec que es setmanal. En la del dimecres 4 de juny d’enguany, comentava un tema entranyable pels catalans, que trenca tots el tòpics sobre la “tirria” que ens tenen el madrilenys i que crec que es el que s’ajusta mes a la realitat. A Madrid es celebra la fira del llibre de primavera per aquestes dades, i l’escriptor va anar a firmar-hi exemplars dels seus llibres. Sembla ser que encara que pùgui ser estrany, hi havia lectors que se estranyaven de que no hi havien llibres -del autor en català- doncs encara que ells no parlen el català l’entenen i el llegueixen i li digueren: (textual) “Cuesta poco. Realmente, hay que empeñarse en no querer entenderlo para no entenderlo”, me explicaba uno. Me explicaba otro: “Mi lengua es el castellano, y se francés. Entonces ¿como no voy a entender catalán?” I acabava aquesta part de l’article dient: Leen en catalán por simpatía, por interés literario: "por cultura". (L'entrecomillat es meu).
Publico aquesta reflexió perquè crec que Monzó ho ha expressat molt be, lo que passa en aquest país. Possiblement hi quatre ximplets -o més-, els que veuen que, una part del país tingui llengua pròpia com una frivolitat, o un afany de protagonisme progressista, però d’altres que tenen -que ser molts-, gràcies a que tenen cultura ho veuen com un enriquiment personal.

diumenge, 8 de juny de 2008

Escrit enviat a Rosa Díez Diputada al Congres

Tona (Barcelona) 11 de abril de 2008

Sra. Rosa Diez:
He seguido con bastante perplejidad su camino progresivo desde unos planteamientos, -diría que socialdemócratas-, a otros completamente conservadores, por no decir radicalmente conservadores. Algo muy gordo han debido de hacerle los socialistas. Particularmente no me importa, ni su transformismo, ni los motivos que le han llevado a este extremo. Lo que si que me preocupa es que desde la tribuna que le ofrece el Congreso de los Diputados, aproveche para atizar el fuego de la confrontación lingüística en Catalunya, sobre todo en el transcurso del debate de investidura de Rodríguez Zapatero, como si no hubieran temas más importantes de que hablar. En general toda su intervención era un claro discurso antiautonomista, que eso vende y mucho en la España centralista. La puntilla por cierto, se la dio en la segunda sesión de investidura para puntualizar posturas, al utilizar todo su tiempo en más de lo mismo.
Parece que solo pretendiera pagar algún favor a la formación Ciutadans, -que tenia que coaligarse con la suya-, que por cierto es un partido que se esta desinflando como un globo afortunadamente. Y digo afortunadamente, pues yo asistí a la presentación del partido en el teatro Tívoli de Barcelona, y tuve que abandonarlo sin acabar el acto, pues todo fue un panfleto y una burla constante a los catalanes, por mucho catedrático que la avalara. Prueba de ello es que se pasó el rato haciendo bufonadas el bufón catalán, y ya me entiende.
Mire, yo no se lo que pasa en el país vasco, pero si le puedo decir lo que pasa en Catalunya, -no en vano llevo viviendo en ella 63 años-, en los cuales he pasado de hablar una lengua materna perseguida a tener que pedir perdón por expresarme en catalán. Aquí en Catalunya se habla indistintamente en catalán y en castellano. Durante toda mi vida he estado alternando los dos idiomas con muchísima gente sin pelearme con nadie. Hablo con mi esposa en castellano, con mis hijos en catalán, mi mujer habla con dos hijas en castellano, con un hijo en catalán, con un yerno en castellano, con otro en catalán. Yo personalmente tengo tres cuñados con los que hablo en castellano. (Aunque entienden perfectamente el catalán por llevar casi 40 años en esta comunidad).
Que quiero decir con todo esto, pues que aquí la convivencia entre catalanes y castellanos es PERFECTA, lo único IMPERFECTO, que tenemos en este país es la raza de políticos que padecemos, ya que, no se si en otras latitudes se vive igual de mal la política, pero al menos en ese país es nefasta, (al decir este país me refiero al conjunto de regiones y nacionalidades que forman el estado español), desde mi punto de vista creo que un político debe serlo por vocación, y actuar de forma altruista, sin partidismos ni hipotecas de ninguna clase, con el solo objetivo de solucionar los problemas de sus coetáneos. No actúa así nuestra clase política, -por desgracia- y usted debe saberlo.
Por todo ello tengo a bien a invitarle a mi casa el tiempo que crea oportuno, los días que hagan falta, para enseñarle la realidad lingüística de este país nuestro, donde podrá apreciar las “dificultades” para vivir en catalán, y también las “dificultades” que soportan los no catalano-parlantes. Si algo está perseguido y se muere es la lengua catalana. La sociedad catalana tendría que ser bilingüe, y no lo es; los únicos que son bilingües son los ciudadanos de habla catalana. No encontrara ni uno solo -o poquísimos- castellano-parlantes que usen indistintamente las dos lenguas.
Le pondré un ejemplo de los “males” de la inmersión lingüistica. Mi esposa colabora con caritas de la población donde actualmente residimos, para dar clases de refuerzo a niños con dificultades, entre otros hay unos procedentes del magreb, nacidos en Catalunya , los cuales poseen un nivel de catalán, castellano, y berebere envidiables.
Lo dicho, vengase a mi casa, la invito, nos pasearemos por Barcelona, y por los pueblos de los alrededores. Le aseguro que cuando regrese al Congreso su visión será completamente diferente, y haría un inmenso favor a esta comunidad, si explicara esta experiencia del día a día de la realidad catalana. Lo malo será que quizás entonces perdería muchos de los apoyos que recibió en las pasadas elecciones. De todas formas como decía más arriba tome nota de Ciutadans, que su discurso basado casi exclusivamente en la lengua, no cuaja, por falso. Está sufriendo un retroceso espectacular.
Este escrito no es ningún farol, va muy en serio, le dejo mi teléfono es el 6.. … … Tiene también mi e-mail.

Reciba un saludo

Josep Tomàs

Aquest escrit li vaig enviar per e.mail a la senyora diputada Rosa Díez, molt seriosament ,a la vista del discurs que va pronunciar en el Congres durant l’investidura de Rodríguez Zapatero, doncs es va limitar - en les dues ocasions en que va intervindre- a obsessionar-se amb el tema del català. Aquests son els correus electrònics que apareixen a la pagina Web del Congres dels Diputats: rosa.diez@diputada.congreso.es i rosadiez@telefonica.es Jo esperava que per lo menys amb contestaria. No ho ha fet pas, tampoc m’importa. Li desitjo molta sort i que tingui el coratge d’ aguantar tota la legislatura, sense desinflar-se.

dimecres, 4 de juny de 2008

Civisme i convivència

En totes les èpoques i en tots els països, la joventut ha segut transgressora, rebel, i inconformista, trencant motlles envers les costums dels seus progenitors, i fou bo. Es una manera de que les societats avancin i vagin conquerint cotes de llibertat i es modernitzen. En el nostre país, - i també arreu del mon occidental-, vàrem viure una dècada que molts en diuen “la dècada prodigiosa”, em refereixo a la dels seixanta, i com icona indiscutible, el maig del 68. Era aquella en la que es buscava la platja sota les llambordes. A vegades parlant amb els meus fills, -tot i que no la varen viure, però en sentiren parlar-, digueren que envejaven a aquella generació, que al menys sabia per lo que es rebel·lava. Tornant a la “prodigiosa”, no es que fou extraordinària però si que es representativa dels tabús que varen caure, en tots els camps: la musica, les llibertats, la sexualitat, les costums en general, en fi , que es va trencar la cotilla que oprimia a aquella societat i res no va ser igual desprès del 68.
A que be aquesta reflexió? Doncs que sense entrar a fer valoracions i comparacions d’èpoques passades, - encara que no totes foren millor- si hem de reconèixer, que tot i que es saludable, que les costums es relaxin, en benefici d’una millor tolerància i respecte a la diversitat i a les llibertats individuals, lo que no podem perdre de vista es aquella asseveració que diu que: la llibertat d’un s’acaba allà on comença la del seu proïsme”. I això sembla ser que s’ha relaxat, tant, que fins i tot ha desaparegut. Només hem de donar un tomb per les ciutats i pobles d’arreu, la amabilitat, el respecte, el civisme, la educació, -tant de grans com de petits -, el acompliment de les lleis, dels codis i reglaments, etc. etc. Tot això “no mola”. Estem, asseguts en la política de : tot s’hi val, jo faig lo que hem dona la gana; i tu qui ets per dir-me lo que haig de fer. La protesta constant: no volem abocadors, no volem carreteres, no volem túnels, no volem narcosales, no volem, no volem, no volem...
En poques paraules, som incìvics i mal educats, i la cosa va a més.
El Consell de Ministres del Consell d’Europa va proclamar el 2005 com L’any Europeu de la Ciutadania a través de la educació.
La organització d’aquest Any - deia el Consell de Ministres, i cito textualment: ”puede desempeñar un papel fundamental para hacer que los jóvenes tomen conciencia de la importancia de su participación en todos los aspectos de la vida cotidiana. Esto puede ayudar al desarrollo del pensamiento critico y el debate con tolerancia y racionalidad”.
Així, adoptant la recomanació (2002)12 del Consell de Ministres, el Consell d’Europa, animava als Estats membres a desenvolupar aquestes recomanacions mitjançant el desenvolupament de polítiques de ECD (Educació per la Ciutadania Democràtica ) i EDH (Educació per els Drets Humans), i posar-la a la pràctica en els seus programes educatius, així com promoure iniciatives de cooperació entre ells (els Estats)
Seguin aquestes directrius el Govern espanyol, l’any 2006, va promulgar la Llei Orgànica d’Educació i a través de dos Decrets Llei, establia les ensenyances mínimes de l’educació primària i secundaria, marcant les pautes, entre d’altres dels continguts de la controvertida assignatura d’Educació per la Ciutadania.
Assignatura que -com ja s’ha vist- no es un invent espanyol, doncs a la majoria dels estats del nostre entorn, ja s’imparteix.
Si algú es pren la molèstia de llegir aquestes pautes, que com diu la paraula son pautes, criteris de continguts mínims que tenen que contenir aquesta assignatura, -on es dona llibertat per interpretar-los d’acord a la ideologia i conviccions de cada centre educatiu-, veurà que es ple d’expressions com: reflexió, participació, diàleg, debat, drets individuals, desigualtats, globalització, diversitat, igualtat entre homes i dones, dignitat, orientació sexual, tipus de família, democràcia, composició de ‘Estat, Constitució...
Es a dir una assignatura que lo que pretent i lo que ensenya, es precisament lo que comentaven al començament d’aquests escrit, la manca de valors, el incivisme, el poc respecte per al nostre proïsme. Però vet ací que com ja sabeu s’han aixecat veus i protestes en contra d’aquesta assignatura denunciant que no es més que un adoctrinament de la canalla, -tot comparant-la amb la trista i famosa Formación del Espiritu Nacional- i arrogant-se que els únics que poden educar sobre aquestes matèries son els propis pares (a la vista està lo be que ho fem), fins i tot s’han presentat denuncies als jutjats, i algunes institucions amenacen amb la insubmissió civil. Tot un exemple de civisme i educació. Ens queixem de lo malament que va tot, de la manca de valors, de lo poc que s’impliquen els nostres joves en la vida participativa, de la manca de solidaritat, de la violència de gènere i de tots els mals que estan implantats en les societats modernes, i quan s’intenta posar-hi solucions, la resposta es la indiferència o la protesta. Està clar que moltes de les raons d’aquest rebombori -com en altres molts casos- hauria que buscar-les en factors polítics i mediàtics, però això es ja una altra historia.

Publicat a mès Osona el 3-5-08

dimarts, 3 de juny de 2008

Un vot útil, adreça un partit polític?

En la dècada dels vuitanta Joan Manuel Serrat, en un dels seus recitals de Nadal al teatre Tívoli de Barcelona, abans de presentar una de les seves cançons, explicava al públic amb tota mena de detalls com es confeccionava un estel, i perquè servia.
Jo voldria explicar-vos, com “s’adreça” un partit polític i se’l col·loca al centre.
Primer de tot, cal que es convoquin eleccions. Desprès cal fer una reflexió i esbrinar quina es la manera de que el nostre vot que introduirem a la urna, sigui lo mes profitós possible, i per tant que sigui un vot útil. A vegades aquest vot pot premiar a quelcom que no s’ho mereix, dons a estat enredant a la ciutadania d’un cert territori, i prometen l’or i el moro, per desprès ballar amb una altre, però ja hem pres la decisió força rumiada.
Un cop ha entrat el vot a la urna es com si el fiquéssim a dins de “l’adreçador”, com deia el molt honorable president.
Que passa a continuació? Doncs que aquells pesos passants que el decantaven massa a la dreta comencen a deixar llast. Així un senyoret de Cartagena, seguin amb la seva vocació, decideix acabar de folrar-se, i se’n va a una multinacional; un altre que tenia el disc ratllat (obsessionat amb Eta) com que sap que no tocaria poltrona, desapareix pel fòrum; una noia “del Norte”, s’espanta dels nacionalistes, ( son aquells homenets, vermells, amb banyes i cua) i també deixa anar llast. Desprès trobem al “bon jan” de tota la vida, aquell que es la burleta, o sigui la “marieta” del partit, aquell que demana les coses “si us plau” el que dona les gràcies per tot, el que no insulta i el que creu que, el que no pensa com ell, es solament un adversari i no un enemic, i que en les enquestes surt el mes valorat, es el que fa de catalitzador. Per últim tenim a un gallec que durant quatre anys no sabíem si pujava o baixava, i que per fi se li apareix la fada padrina i li recomani que si vol guanyar quelcom vegada una consulta electoral , no te més remei que col·locar-se al centre. I ell ho compleix per disgust dels seus.
I ja com a cloenda l’apoteosi final, ens troben que el que fa d’altaveu, el que els hi marcava el camí empenyent-los mes i mes a la dreta, vet ací que al “bon jan” se li omplen els nassos de rebre bufetades i el porta davant d’un jutge, i el molt ximplet, -l’altaveu- no te cap mes acudit que portar als ex pesos passants perquè el defensin i quan els te davant del tribunal , se li arruguen i el posen amb evidència.
I així mica a mica, un partit que feia sortir els colors a qualsevol amb les seves actuacions, gràcies a un vot útil dipositat a una urna -potser a disgust-, aconsegueix ser (o serà) una formació moderna, europea i centrada. Donem gràcies a la urna.

Publicat a el 9 nou , al 6-V-2008
Publicat a La Revistona del mes de Juny-08

dilluns, 2 de juny de 2008

Les rutes literàries

La publicació del Código da Vinci, va representar tot un fenomen editorial, a la vegada que encetava un tipus de ficció entre la història, la religió, la aventura i l’investigació. També va propiciar l’aparició d’un altre fenomen: el turisme literari. Així el Código es centrava en els misteris que embolcallen els quadres del famós Leonardo da Vinci, La Virgen de las Rocas, i la Mona Lisa, també descobríem i fèiem corredisses per les galeries del Louvre, sense deixar de banda el misteri de l’església de St. Sulpice, on es troba la línia de bronze a terra -el gnomon- o Linea Rosa ,que portava directament al peu de l’obelisc egipci en el “transepto” de l’església . (La línia rosa era per on transcorria antigament, l’anterior meridià que, passant per París establia l’hora zero, molt abans que es decidís que ho fos el de Greenwich.) Aquesta ruta però, per fer-la d’una tongada obliga al “rutaire” a una llarga excursió, doncs a banda de passejar-te per París tens que travessar el canal de la Mànega per traslladar-te a Londres, i ficar-te dins l’església dedicada a la ordre del Temple, on hi ha les efígies ajagudes dels cavallers templaris, i desprès anar cap a Edimburg a contemplar la Rosslyn Chapel. (Per cert a l’església del Temple de Londres el mossèn anglicà, hi ha col·locat un cartell fen menció de la novel·la i convidant a visitar-la.)
Posteriorment l’èxit de la novel·la de Carlos Ruiz Zafón, La Sombra del Viento, també va donar peu a una altra ruta literària, pels carrers de la Barcelona gòtica, -i no tan gòtica -, tenint en compte que l’acció de la trama esta ambientada entre els anys 40 al 50 i tants del segle passat.
També, la famosa Catedral del Mar, te la seva ruta, aquesta si que es completament gòtica, doncs la seva acció no es mou dels casc antic de la Ciutat Comtal i el seu call jueu, i per descomptat el barri de la Ribera on està ubicada l’església de Santa Maria del Mar, “leiv motiv” de la novel·la. Algunes biblioteques de les comarques barcelonines també ofereixen aquesta ruta, amb l’ajut de l’autor.
Enguany, i coincidint amb la celebració del naixement de Mercè Rodoreda, la biblioteca de Sant Just Desvern, organitza una ruta pels barris i els carrers on transcorren algunes de les seves novel·les i fins i tot part de la seva vida.

Aquesta moda però, no es nova, l’any 2005 dins de les celebracions del quart centenari de l’any de la publicació del Quixot, ja es va organitzar a Barcelona una ruta per rememorar els llocs que, segons l’obra va recorre el peculiar personatge en aquesta ciutat.
Fins i tot, el proppassat any 2007 en que es celebrava l’any de la Ciència, les xarxes de biblioteques de la Diputació va organitzar diverses rutes de llocs directament relacionats amb la ciència.
Se suposa que el nou llibre de Carlos Ruiz Zafón, tindrà la seva ruta, o sigui a llegir-lo i apuntar-nos.
Malgrat tot, quan fas aquestes rutes, tens que fer un exercici d’imaginació, doncs moltes referències no existeixen -i solen buscar un lloc que se li sembla- o han segut modificades, però no deixa de ser un exercici, força saludable, que et permet refrescar els passatges llegits dels llibres i et donen una altra visió dels llocs imaginats.
Resumint, seran una moda aquestes rutes, però podem considerar-les com un al·licient mes de la lectura i del profit que en treus, perquè, a banda de la credibilitat que et pot oferir la trama de la narració, es ben cert que les descripcions dels llocs i a vegades els seus significats que apareixen al llibre, si tens l’oportunitat de visitar l’indret o el monument, ho mires amb una altra mirada que no deixa de ser aclaridora i enriquidora. I si no pots visitar-ho, vas i busques informació al atlas o a la enciclopèdia i ho comproves.

També altres llibres que han segut bet-sellers; Angeles i Demonios, El último Catón, La Hermandad de la Sabana Santa, etc. etc., tot i ser mes de lo mateix, - doncs aprofiten el boom de la novel·la històrica -, malgrat no tinguin la seva ruta, han forçat els seus autors a documentar-se força sobre el tema per donar-hi certa versemblança. Si desprès, et prens la molèstia de verificar-ho, es un valor afegit al plaer de la lectura, i un bon exercici d’ampliació de coneixements. Si més no, així m’ho sembla a mi.

Revistona el Maig Publicat a La 2008

diumenge, 1 de juny de 2008

Iniciem el blog




Hola el meu nom es Josep i soc de Barcelona, soc un entusiasta de la Historia, sobre tot la medieval, m’encanten les “pedres”, les esglésies i els castells. M’interessa la política contemporània i em preocupen els temes de la nostre societat. Devoro tota la premsa que em cau a les mans i compro revistes d’història. Procuro tenir sempre un llibre a la tauleta de nit. També em preocupen els temes humanístics. I sobre tot això, en guardo retalls de premsa, i escric i comento lo que llegeixo. He escrit moltes cartes als diaris, sobre tot tipus de temes i darrerament -que tinc mes temps lliure-, col·laboro amb articles d’opinió en algunes publicacions de la comarca de Barcelona.
Perquè el nom de Comunero?. Doncs els fets de 1521 a Villalar amb la revolució comunera sons uns dels meus temes històrics preferits. Com veure el meu arbre preferit es la acàcia, dominant la sabana africana.