divendres, 20 de juny de 2008

A propòsit de la Cope

La cadena de radio de la Conferencia Episcopal Espanyola (CEE), la Cope (Cadena de Ondas Populares Españolas), tot i ser una emissora de ràdio de l’església, no te res a veure amb Radio Estel, emissora de l’Arquebisbat de Barcelona que emet per tota Catalunya, en coordinació amb Radio Principat, la radio del Bisbat d’Urgell, i que emeten conjuntament. Hi ho constato per que quan la vaig conèixer, fou a l’any 1994, em va enganxar per que quan emetia en proves la seva música era sobre tot musica lleugera dels anys 50 i 60 interpretada per orquestres americanes, era musica suau sense estridències i que per anar sentint-la conduint era de lo mes relaxat. Un cop fetes les proves naturalment es va convertir en una emissora comercial amb anuncis, però amb un clar contingut espiritual, sense deixar de banda els espais de noticies, esports, culturals i fins i tot els espais tan en boga de tertúlies matinals. En aquests espais fins que no senties la sintonia o algun anunci propi sobre temes religiosos no t’adonaves de que es tractava d’una emissora eclesiàstica. O sigui sota el meu punt de vista una emissora amb coherència d’acord amb els seus principis ideològics.
La Cope es completament lo contrari, les poques vegades que la he escoltat, m’ha semblat sempre una emissora eminentment comercial. Fins aqui tot correcte. Lo que es i ha segut un escàndol es la inclusió dels seus programes “estelars” La Mañana i La Linterna, dirigit per a dos personatges que no cal ni nomenar, doncs no es mereixen cap tipus de propaganda, tampoc els seus espais de noticies no destacaquen per la seva imparcialitat.
Ara, arran de la denuncia de Ruiz Gallardon se n’adona la cadena de que la seva línia no tenia que veure res amb les ensenyances que diuen que creuen i que tenen que predicar, fins i tot el Vaticà rebutjava la seva actuació. Com es possible que una institució tan seriosa pugui tenir en les seves files a personatges, tan (?) ( no se com definir-los) que responen al nom de Rouco Varela i Martínez Camino.
En mal moment els hi ha esclatat l’escàndol, en plena campanya de la renta, quant tants fidels tenen que decidir a on col·loquen la creueta. Be com diuen els castellans: “no hay mal que por bien no venga”, potser d’aquesta manera posaran en practica aquella dita evangèlica: Ganarás el pan con el sudor de tu frente.
Publicat a més Osona el 8-7-08

dijous, 19 de juny de 2008

Algú no ens diu la veritat

A La Vanguardia del 18-VI-2008 comenta la corresponsal a Sao Paulo que el 45% dels automòbils del Brasil funcionen amb etanol. L’etanol es un combustible que s’obté processant la canya de sucre (també del blat de moro o les patates), però mes concretament la canya. Brasil va produir l’any passat 16.000 milions de litres d’aquest combustible, equivalent a 84.000 milions de barrils de petroli. Tot això genera al Brasil uns beneficis anyals de 13.000 milions d’euros copant el sucre el 44% l’etanol el 54% i el 2% de resta son guanys obtinguts de l’energia elèctrica que es fabrica amb el “bagazo”, que es el residu de les plantacions de la canya de sucre. També diu la noticia que Brasil es el segon productor mundial d’etanol darrera de EE.UU., encara que aquest últim el produeix a partir del cereal i que no es tan rentable com el brasiler. Tanmateix afegeix que el barril de etanol brasiler surt a 40 dòlars (25.90€). D’aquí es desprèn la quantitat de vehicles que circulen al Brasil amb aquest combustible, això si, amb cotxes híbrids, que segurament seran motors diesel amb petites modificacions. En el nostre país els motors diesel accepten el biocombustible que es fabrica ací a partir d’olis industrials i domèstics reciclats, encara que primer sens deia que faria malbé els motors, i era mentida.
Aleshores que passa amb l’alça del preu dels cereals, “per culpa” del biocombustible, algú es creu que es per l’acaparament per fer combustible? Com es que ja fa anys que circulen els cotxes elèctrics, i els cotxes a gas -quants taxis vàrem veure per Barcelona amb la bombona al maleter-, fins i tot està inventat el cotxe d’aigua (d’hidrogen) des de fa molts anys. Tothom sap que les arques dels estats es nodreixen -i molt- dels impostos del petroli.
Per la indústria del automòbil no hi ha que patir, doncs tota ella fabrica ja cotxes híbrids, i s’adaptaria als nous models i als nous temps.
Per tant que no ens enredin i ens amenacen amb l’esgotament del petroli, que d’alternatives ni han, solament falta que el sentit comú, s’instal·li a la política i a la economia, que encara que sembla una ingenuïtat, si les multinacionals del petroli i els grans països productors i exportadors se li hi acabes la “bicoca” el mon es prou intel·ligent per sortint-se, i buscar-hi solucions.

El Pare Faustí Illa i el Matagalls

Aprofitant que el proper mes de juliol es celebra l’Aplec del Matagalls, - el segon diumenge -, voldria aprofitar per fer una semblança del seu impulsor i organitzador, el pare Faustí Illa, pel qual tinc, o tenia un gran afecte, doncs va ser el meu professor, allà, pels anys 50 al Col·legi del Sagrat Cor de Maria de Barcelona. El pare Illa ens va deixar el 24 de febrer de 1999, precisament l’any en que es complia el 50è aniversari de l’Aplec. Mes que una semblança, lo que vull es comentar uns fets que potser no tothom coneix, al voltant de la figura del claretià.
Com hem dit abans ell fou professor al col·legi dels claretians de Barcelona, i jo vaig tindré la sort de estar a la seva classe, doncs si be gran part de la seva vida l’ha va dedicar al magisteri, la seva gran passió foren el Montseny -i la natura en general- i Verdaguer. En aquells anys els que assistírem a les seves classes, vàrem descobrir al poeta Verdaguer, la literatura catalana –un cop per setmana llegíem les aventures d’en Massagran- i les classes de català, i amb català, -doncs en plena dictadura i en un col·legi nacional-catòlic, on es cantava cada matí l’himne espanyol i
aixecàvem la rojigualda-, va tenir el coratge de donar classes de gramàtica catalana i fer una part de l’ensenyament en català. També aprofitant la festa setmanal del dijous tarda ens portava a fer visites culturals o petites excursions al voltant de la ciutat. Tot això de “motu propi” i a banda de la postura oficial de la direcció. O sigui un home implicat en la realitat nacional catalana, i d’una gran humanitat.
L’any 1998, vaig conèixer la iniciativa que des de l’organització de l’Aplec del Matagalls, en el col·legi claretiá de Barcelona, es recollien signatures per aconseguir que la Generalitat atorgués al pare Illa, la Creu de Sant Jordi, en reconeixement a la seva dilatada tasca com a docent, però sobre tot pel seu treball al capdavant de l’organització dels aplecs de Matagalls, i per la promoció de la cultura popular.
I mi vaig posar, vaig enviar cartes als principals mitjans de comunicació, -per cert solament ho publicà l’AVUI, sembla que els grans no estaven per la feina -, fent una crida a tothom que va tenir alguna relació amb ell, antics deixebles, “apleguistes”, etc., perquè aportessin la seva signatura, personalment en vaig recaptar una cinquantena, fins i tot el vaig anar a visitar-lo a la seva residència a la comunitat i al comunicar-li la proposta que estàvem realitzant, es va mostrar molt il·lusionat. Tot i tenir 88 anys encara estava ple de forma. Això era el mes d’octubre de 1998. No hi vàrem ser a temps. Com hem dit mes amunt el febrer del l’any següent moria. No va poder gaudí ni del 50è aniversari dels aplecs ni d’un reconeixement públic.
Una bona tasca, va quedar sense agrair-se. Crec que en l’aplec d’aquell any se li va dedicar un record, i la col·locació d’un sota relleu en una font inaugurada en el nucli urbà de Viladrau, però no fou prou. Els seus companys de comunitat però li oferiren una missa i una esquela al diari, i aquí es va acabar tot.
Per poder documentar aquest escrtit, vàrem desplaçar-nos al poble de Viladrau per buscar la font dedicada al pare Illa i que esmentava una nota de premsa de l’any 1999. Efectivament al pati del Centre Cultural Europeu de la Natura, es troba una font i un sota relleu dedicat al Pare Illa i commemorant el 50è aniversari dels aplecs. No esta en el millor lloc i a més amb perill d’enderroc per a la construcció de unes noves escoles, segons m’informaren els responsables dels centre .

Aquest article es va publicar a el 9NOU de Vic el 4 de juliol de 2008
Publicat a mès Osona el 22 de juliol de 2008

FOTOGRAFÌES:La primera foto correspont a la font dedicada al Pare Illa a la vil.la de Viladrau. La segona es veu al pare Illa amb un grup de ex-alumnes -entre ells l'autor d'aquest escrit- preparant l'aplec a la ermita de Maria Mitjançera a prop de Coll Formic a l'any 1962

dilluns, 9 de juny de 2008

El català a Madrid

L’escriptor Quim Monzó, te una columna a La Vanguardia, crec que es setmanal. En la del dimecres 4 de juny d’enguany, comentava un tema entranyable pels catalans, que trenca tots el tòpics sobre la “tirria” que ens tenen el madrilenys i que crec que es el que s’ajusta mes a la realitat. A Madrid es celebra la fira del llibre de primavera per aquestes dades, i l’escriptor va anar a firmar-hi exemplars dels seus llibres. Sembla ser que encara que pùgui ser estrany, hi havia lectors que se estranyaven de que no hi havien llibres -del autor en català- doncs encara que ells no parlen el català l’entenen i el llegueixen i li digueren: (textual) “Cuesta poco. Realmente, hay que empeñarse en no querer entenderlo para no entenderlo”, me explicaba uno. Me explicaba otro: “Mi lengua es el castellano, y se francés. Entonces ¿como no voy a entender catalán?” I acabava aquesta part de l’article dient: Leen en catalán por simpatía, por interés literario: "por cultura". (L'entrecomillat es meu).
Publico aquesta reflexió perquè crec que Monzó ho ha expressat molt be, lo que passa en aquest país. Possiblement hi quatre ximplets -o més-, els que veuen que, una part del país tingui llengua pròpia com una frivolitat, o un afany de protagonisme progressista, però d’altres que tenen -que ser molts-, gràcies a que tenen cultura ho veuen com un enriquiment personal.

diumenge, 8 de juny de 2008

Escrit enviat a Rosa Díez Diputada al Congres

Tona (Barcelona) 11 de abril de 2008

Sra. Rosa Diez:
He seguido con bastante perplejidad su camino progresivo desde unos planteamientos, -diría que socialdemócratas-, a otros completamente conservadores, por no decir radicalmente conservadores. Algo muy gordo han debido de hacerle los socialistas. Particularmente no me importa, ni su transformismo, ni los motivos que le han llevado a este extremo. Lo que si que me preocupa es que desde la tribuna que le ofrece el Congreso de los Diputados, aproveche para atizar el fuego de la confrontación lingüística en Catalunya, sobre todo en el transcurso del debate de investidura de Rodríguez Zapatero, como si no hubieran temas más importantes de que hablar. En general toda su intervención era un claro discurso antiautonomista, que eso vende y mucho en la España centralista. La puntilla por cierto, se la dio en la segunda sesión de investidura para puntualizar posturas, al utilizar todo su tiempo en más de lo mismo.
Parece que solo pretendiera pagar algún favor a la formación Ciutadans, -que tenia que coaligarse con la suya-, que por cierto es un partido que se esta desinflando como un globo afortunadamente. Y digo afortunadamente, pues yo asistí a la presentación del partido en el teatro Tívoli de Barcelona, y tuve que abandonarlo sin acabar el acto, pues todo fue un panfleto y una burla constante a los catalanes, por mucho catedrático que la avalara. Prueba de ello es que se pasó el rato haciendo bufonadas el bufón catalán, y ya me entiende.
Mire, yo no se lo que pasa en el país vasco, pero si le puedo decir lo que pasa en Catalunya, -no en vano llevo viviendo en ella 63 años-, en los cuales he pasado de hablar una lengua materna perseguida a tener que pedir perdón por expresarme en catalán. Aquí en Catalunya se habla indistintamente en catalán y en castellano. Durante toda mi vida he estado alternando los dos idiomas con muchísima gente sin pelearme con nadie. Hablo con mi esposa en castellano, con mis hijos en catalán, mi mujer habla con dos hijas en castellano, con un hijo en catalán, con un yerno en castellano, con otro en catalán. Yo personalmente tengo tres cuñados con los que hablo en castellano. (Aunque entienden perfectamente el catalán por llevar casi 40 años en esta comunidad).
Que quiero decir con todo esto, pues que aquí la convivencia entre catalanes y castellanos es PERFECTA, lo único IMPERFECTO, que tenemos en este país es la raza de políticos que padecemos, ya que, no se si en otras latitudes se vive igual de mal la política, pero al menos en ese país es nefasta, (al decir este país me refiero al conjunto de regiones y nacionalidades que forman el estado español), desde mi punto de vista creo que un político debe serlo por vocación, y actuar de forma altruista, sin partidismos ni hipotecas de ninguna clase, con el solo objetivo de solucionar los problemas de sus coetáneos. No actúa así nuestra clase política, -por desgracia- y usted debe saberlo.
Por todo ello tengo a bien a invitarle a mi casa el tiempo que crea oportuno, los días que hagan falta, para enseñarle la realidad lingüística de este país nuestro, donde podrá apreciar las “dificultades” para vivir en catalán, y también las “dificultades” que soportan los no catalano-parlantes. Si algo está perseguido y se muere es la lengua catalana. La sociedad catalana tendría que ser bilingüe, y no lo es; los únicos que son bilingües son los ciudadanos de habla catalana. No encontrara ni uno solo -o poquísimos- castellano-parlantes que usen indistintamente las dos lenguas.
Le pondré un ejemplo de los “males” de la inmersión lingüistica. Mi esposa colabora con caritas de la población donde actualmente residimos, para dar clases de refuerzo a niños con dificultades, entre otros hay unos procedentes del magreb, nacidos en Catalunya , los cuales poseen un nivel de catalán, castellano, y berebere envidiables.
Lo dicho, vengase a mi casa, la invito, nos pasearemos por Barcelona, y por los pueblos de los alrededores. Le aseguro que cuando regrese al Congreso su visión será completamente diferente, y haría un inmenso favor a esta comunidad, si explicara esta experiencia del día a día de la realidad catalana. Lo malo será que quizás entonces perdería muchos de los apoyos que recibió en las pasadas elecciones. De todas formas como decía más arriba tome nota de Ciutadans, que su discurso basado casi exclusivamente en la lengua, no cuaja, por falso. Está sufriendo un retroceso espectacular.
Este escrito no es ningún farol, va muy en serio, le dejo mi teléfono es el 6.. … … Tiene también mi e-mail.

Reciba un saludo

Josep Tomàs

Aquest escrit li vaig enviar per e.mail a la senyora diputada Rosa Díez, molt seriosament ,a la vista del discurs que va pronunciar en el Congres durant l’investidura de Rodríguez Zapatero, doncs es va limitar - en les dues ocasions en que va intervindre- a obsessionar-se amb el tema del català. Aquests son els correus electrònics que apareixen a la pagina Web del Congres dels Diputats: rosa.diez@diputada.congreso.es i rosadiez@telefonica.es Jo esperava que per lo menys amb contestaria. No ho ha fet pas, tampoc m’importa. Li desitjo molta sort i que tingui el coratge d’ aguantar tota la legislatura, sense desinflar-se.

dimecres, 4 de juny de 2008

Civisme i convivència

En totes les èpoques i en tots els països, la joventut ha segut transgressora, rebel, i inconformista, trencant motlles envers les costums dels seus progenitors, i fou bo. Es una manera de que les societats avancin i vagin conquerint cotes de llibertat i es modernitzen. En el nostre país, - i també arreu del mon occidental-, vàrem viure una dècada que molts en diuen “la dècada prodigiosa”, em refereixo a la dels seixanta, i com icona indiscutible, el maig del 68. Era aquella en la que es buscava la platja sota les llambordes. A vegades parlant amb els meus fills, -tot i que no la varen viure, però en sentiren parlar-, digueren que envejaven a aquella generació, que al menys sabia per lo que es rebel·lava. Tornant a la “prodigiosa”, no es que fou extraordinària però si que es representativa dels tabús que varen caure, en tots els camps: la musica, les llibertats, la sexualitat, les costums en general, en fi , que es va trencar la cotilla que oprimia a aquella societat i res no va ser igual desprès del 68.
A que be aquesta reflexió? Doncs que sense entrar a fer valoracions i comparacions d’èpoques passades, - encara que no totes foren millor- si hem de reconèixer, que tot i que es saludable, que les costums es relaxin, en benefici d’una millor tolerància i respecte a la diversitat i a les llibertats individuals, lo que no podem perdre de vista es aquella asseveració que diu que: la llibertat d’un s’acaba allà on comença la del seu proïsme”. I això sembla ser que s’ha relaxat, tant, que fins i tot ha desaparegut. Només hem de donar un tomb per les ciutats i pobles d’arreu, la amabilitat, el respecte, el civisme, la educació, -tant de grans com de petits -, el acompliment de les lleis, dels codis i reglaments, etc. etc. Tot això “no mola”. Estem, asseguts en la política de : tot s’hi val, jo faig lo que hem dona la gana; i tu qui ets per dir-me lo que haig de fer. La protesta constant: no volem abocadors, no volem carreteres, no volem túnels, no volem narcosales, no volem, no volem, no volem...
En poques paraules, som incìvics i mal educats, i la cosa va a més.
El Consell de Ministres del Consell d’Europa va proclamar el 2005 com L’any Europeu de la Ciutadania a través de la educació.
La organització d’aquest Any - deia el Consell de Ministres, i cito textualment: ”puede desempeñar un papel fundamental para hacer que los jóvenes tomen conciencia de la importancia de su participación en todos los aspectos de la vida cotidiana. Esto puede ayudar al desarrollo del pensamiento critico y el debate con tolerancia y racionalidad”.
Així, adoptant la recomanació (2002)12 del Consell de Ministres, el Consell d’Europa, animava als Estats membres a desenvolupar aquestes recomanacions mitjançant el desenvolupament de polítiques de ECD (Educació per la Ciutadania Democràtica ) i EDH (Educació per els Drets Humans), i posar-la a la pràctica en els seus programes educatius, així com promoure iniciatives de cooperació entre ells (els Estats)
Seguin aquestes directrius el Govern espanyol, l’any 2006, va promulgar la Llei Orgànica d’Educació i a través de dos Decrets Llei, establia les ensenyances mínimes de l’educació primària i secundaria, marcant les pautes, entre d’altres dels continguts de la controvertida assignatura d’Educació per la Ciutadania.
Assignatura que -com ja s’ha vist- no es un invent espanyol, doncs a la majoria dels estats del nostre entorn, ja s’imparteix.
Si algú es pren la molèstia de llegir aquestes pautes, que com diu la paraula son pautes, criteris de continguts mínims que tenen que contenir aquesta assignatura, -on es dona llibertat per interpretar-los d’acord a la ideologia i conviccions de cada centre educatiu-, veurà que es ple d’expressions com: reflexió, participació, diàleg, debat, drets individuals, desigualtats, globalització, diversitat, igualtat entre homes i dones, dignitat, orientació sexual, tipus de família, democràcia, composició de ‘Estat, Constitució...
Es a dir una assignatura que lo que pretent i lo que ensenya, es precisament lo que comentaven al començament d’aquests escrit, la manca de valors, el incivisme, el poc respecte per al nostre proïsme. Però vet ací que com ja sabeu s’han aixecat veus i protestes en contra d’aquesta assignatura denunciant que no es més que un adoctrinament de la canalla, -tot comparant-la amb la trista i famosa Formación del Espiritu Nacional- i arrogant-se que els únics que poden educar sobre aquestes matèries son els propis pares (a la vista està lo be que ho fem), fins i tot s’han presentat denuncies als jutjats, i algunes institucions amenacen amb la insubmissió civil. Tot un exemple de civisme i educació. Ens queixem de lo malament que va tot, de la manca de valors, de lo poc que s’impliquen els nostres joves en la vida participativa, de la manca de solidaritat, de la violència de gènere i de tots els mals que estan implantats en les societats modernes, i quan s’intenta posar-hi solucions, la resposta es la indiferència o la protesta. Està clar que moltes de les raons d’aquest rebombori -com en altres molts casos- hauria que buscar-les en factors polítics i mediàtics, però això es ja una altra historia.

Publicat a mès Osona el 3-5-08

dimarts, 3 de juny de 2008

Un vot útil, adreça un partit polític?

En la dècada dels vuitanta Joan Manuel Serrat, en un dels seus recitals de Nadal al teatre Tívoli de Barcelona, abans de presentar una de les seves cançons, explicava al públic amb tota mena de detalls com es confeccionava un estel, i perquè servia.
Jo voldria explicar-vos, com “s’adreça” un partit polític i se’l col·loca al centre.
Primer de tot, cal que es convoquin eleccions. Desprès cal fer una reflexió i esbrinar quina es la manera de que el nostre vot que introduirem a la urna, sigui lo mes profitós possible, i per tant que sigui un vot útil. A vegades aquest vot pot premiar a quelcom que no s’ho mereix, dons a estat enredant a la ciutadania d’un cert territori, i prometen l’or i el moro, per desprès ballar amb una altre, però ja hem pres la decisió força rumiada.
Un cop ha entrat el vot a la urna es com si el fiquéssim a dins de “l’adreçador”, com deia el molt honorable president.
Que passa a continuació? Doncs que aquells pesos passants que el decantaven massa a la dreta comencen a deixar llast. Així un senyoret de Cartagena, seguin amb la seva vocació, decideix acabar de folrar-se, i se’n va a una multinacional; un altre que tenia el disc ratllat (obsessionat amb Eta) com que sap que no tocaria poltrona, desapareix pel fòrum; una noia “del Norte”, s’espanta dels nacionalistes, ( son aquells homenets, vermells, amb banyes i cua) i també deixa anar llast. Desprès trobem al “bon jan” de tota la vida, aquell que es la burleta, o sigui la “marieta” del partit, aquell que demana les coses “si us plau” el que dona les gràcies per tot, el que no insulta i el que creu que, el que no pensa com ell, es solament un adversari i no un enemic, i que en les enquestes surt el mes valorat, es el que fa de catalitzador. Per últim tenim a un gallec que durant quatre anys no sabíem si pujava o baixava, i que per fi se li apareix la fada padrina i li recomani que si vol guanyar quelcom vegada una consulta electoral , no te més remei que col·locar-se al centre. I ell ho compleix per disgust dels seus.
I ja com a cloenda l’apoteosi final, ens troben que el que fa d’altaveu, el que els hi marcava el camí empenyent-los mes i mes a la dreta, vet ací que al “bon jan” se li omplen els nassos de rebre bufetades i el porta davant d’un jutge, i el molt ximplet, -l’altaveu- no te cap mes acudit que portar als ex pesos passants perquè el defensin i quan els te davant del tribunal , se li arruguen i el posen amb evidència.
I així mica a mica, un partit que feia sortir els colors a qualsevol amb les seves actuacions, gràcies a un vot útil dipositat a una urna -potser a disgust-, aconsegueix ser (o serà) una formació moderna, europea i centrada. Donem gràcies a la urna.

Publicat a el 9 nou , al 6-V-2008
Publicat a La Revistona del mes de Juny-08

dilluns, 2 de juny de 2008

Les rutes literàries

La publicació del Código da Vinci, va representar tot un fenomen editorial, a la vegada que encetava un tipus de ficció entre la història, la religió, la aventura i l’investigació. També va propiciar l’aparició d’un altre fenomen: el turisme literari. Així el Código es centrava en els misteris que embolcallen els quadres del famós Leonardo da Vinci, La Virgen de las Rocas, i la Mona Lisa, també descobríem i fèiem corredisses per les galeries del Louvre, sense deixar de banda el misteri de l’església de St. Sulpice, on es troba la línia de bronze a terra -el gnomon- o Linea Rosa ,que portava directament al peu de l’obelisc egipci en el “transepto” de l’església . (La línia rosa era per on transcorria antigament, l’anterior meridià que, passant per París establia l’hora zero, molt abans que es decidís que ho fos el de Greenwich.) Aquesta ruta però, per fer-la d’una tongada obliga al “rutaire” a una llarga excursió, doncs a banda de passejar-te per París tens que travessar el canal de la Mànega per traslladar-te a Londres, i ficar-te dins l’església dedicada a la ordre del Temple, on hi ha les efígies ajagudes dels cavallers templaris, i desprès anar cap a Edimburg a contemplar la Rosslyn Chapel. (Per cert a l’església del Temple de Londres el mossèn anglicà, hi ha col·locat un cartell fen menció de la novel·la i convidant a visitar-la.)
Posteriorment l’èxit de la novel·la de Carlos Ruiz Zafón, La Sombra del Viento, també va donar peu a una altra ruta literària, pels carrers de la Barcelona gòtica, -i no tan gòtica -, tenint en compte que l’acció de la trama esta ambientada entre els anys 40 al 50 i tants del segle passat.
També, la famosa Catedral del Mar, te la seva ruta, aquesta si que es completament gòtica, doncs la seva acció no es mou dels casc antic de la Ciutat Comtal i el seu call jueu, i per descomptat el barri de la Ribera on està ubicada l’església de Santa Maria del Mar, “leiv motiv” de la novel·la. Algunes biblioteques de les comarques barcelonines també ofereixen aquesta ruta, amb l’ajut de l’autor.
Enguany, i coincidint amb la celebració del naixement de Mercè Rodoreda, la biblioteca de Sant Just Desvern, organitza una ruta pels barris i els carrers on transcorren algunes de les seves novel·les i fins i tot part de la seva vida.

Aquesta moda però, no es nova, l’any 2005 dins de les celebracions del quart centenari de l’any de la publicació del Quixot, ja es va organitzar a Barcelona una ruta per rememorar els llocs que, segons l’obra va recorre el peculiar personatge en aquesta ciutat.
Fins i tot, el proppassat any 2007 en que es celebrava l’any de la Ciència, les xarxes de biblioteques de la Diputació va organitzar diverses rutes de llocs directament relacionats amb la ciència.
Se suposa que el nou llibre de Carlos Ruiz Zafón, tindrà la seva ruta, o sigui a llegir-lo i apuntar-nos.
Malgrat tot, quan fas aquestes rutes, tens que fer un exercici d’imaginació, doncs moltes referències no existeixen -i solen buscar un lloc que se li sembla- o han segut modificades, però no deixa de ser un exercici, força saludable, que et permet refrescar els passatges llegits dels llibres i et donen una altra visió dels llocs imaginats.
Resumint, seran una moda aquestes rutes, però podem considerar-les com un al·licient mes de la lectura i del profit que en treus, perquè, a banda de la credibilitat que et pot oferir la trama de la narració, es ben cert que les descripcions dels llocs i a vegades els seus significats que apareixen al llibre, si tens l’oportunitat de visitar l’indret o el monument, ho mires amb una altra mirada que no deixa de ser aclaridora i enriquidora. I si no pots visitar-ho, vas i busques informació al atlas o a la enciclopèdia i ho comproves.

També altres llibres que han segut bet-sellers; Angeles i Demonios, El último Catón, La Hermandad de la Sabana Santa, etc. etc., tot i ser mes de lo mateix, - doncs aprofiten el boom de la novel·la històrica -, malgrat no tinguin la seva ruta, han forçat els seus autors a documentar-se força sobre el tema per donar-hi certa versemblança. Si desprès, et prens la molèstia de verificar-ho, es un valor afegit al plaer de la lectura, i un bon exercici d’ampliació de coneixements. Si més no, així m’ho sembla a mi.

Revistona el Maig Publicat a La 2008

diumenge, 1 de juny de 2008

Iniciem el blog




Hola el meu nom es Josep i soc de Barcelona, soc un entusiasta de la Historia, sobre tot la medieval, m’encanten les “pedres”, les esglésies i els castells. M’interessa la política contemporània i em preocupen els temes de la nostre societat. Devoro tota la premsa que em cau a les mans i compro revistes d’història. Procuro tenir sempre un llibre a la tauleta de nit. També em preocupen els temes humanístics. I sobre tot això, en guardo retalls de premsa, i escric i comento lo que llegeixo. He escrit moltes cartes als diaris, sobre tot tipus de temes i darrerament -que tinc mes temps lliure-, col·laboro amb articles d’opinió en algunes publicacions de la comarca de Barcelona.
Perquè el nom de Comunero?. Doncs els fets de 1521 a Villalar amb la revolució comunera sons uns dels meus temes històrics preferits. Com veure el meu arbre preferit es la acàcia, dominant la sabana africana.