dijous, 10 de desembre del 2009

A Voltes amb la Pilcher (Rosamunde)

En Aquest bloc apareixia el proppassat mes de març de 2009, sobre la escritora escocesa Rosamunde Pilcher, un escrit comentant l’estil literari d’aquesta dona, especialista en novel•les on no passa quasi res d’extraordinari, doncs solament descriu personatges que “viuen”, però on posa especial èmfasi en la descripció de paisatges, vestuari, alimentació, arquitectura i sensacions...
Habitual de la biblioteca, en tornar un llibre de préstec, torno a descobrir un petit llibre de relats d’aquesta escriptora, el titulà “Flores bajo la lluvia, y otros relatos”, el vaig agafar i el vaig llegir. Es una relació de petites històries intranscendents, que en el fons no passa res d’extraordinari, però que seguint el seu estil, es recrea en les situacions que esmento, i que per suposat estan ambientades en la zona septentrional preferida de la autora, la seva Escòcia natal.
He agafat un recull d’aquestes expressions tretes del context de cada un dels relats, per tant no tenen cap relació entre d’ells, si ve faig una indicació de cada un dels relats, posant de color la primera lletra de cadascun d’ells.
El llibre està escrit en castellà, per tant es manté el lèxic original:

De abajo le llegó el olor a bacon frito y afuera en el jardín, empezó a ladrar Loden, el perro de aguas de la familia.

Mientras cenaban chuletas con puré de patatas y brécol, William…

…y había dejado que los niños recogiesen manzanas y ciruelas de su huerto de frutales.

En el horno tienes un pastel de carne y patatas para almorzar.

-También tengo pastel de fruta. Mi madre prepara un delicioso pastel de fruta.

Su madre sostenía en los brazos un enorme ramo de narcisos, envuelto en papel de seda de color azul claro.

Salió de la autopista y se encaminó hacia el campo, a través de páramos con cuestas empinadas, pequeños caseríos de piedra y escarpadas avenidas de hayas.

Seguía habiendo perros por todas partes, humeantes fuegos de leña, fotos ajadas y encajadas en los marcos de los espejos. [La descripció es d’un castell]

El suelo era de piedra y la inmensa chimenea estaba franqueada por una armadura cubierta de polvo y coronada por un círculo de espadas antiguas.

A pesar de que los fuegos ardían en las chimeneas de los salones, en los pasillos y en los dormitorios…

Estaba preparando un exquisito arreglo floral en un jarrón chino de precio incalculable.

¿Quieres una taza de té?

El pavo asado estaba a punto de salir del horno, las claras de huevo alcanzaban el punto de nieve en la batidora eléctrica y el consomé bullía en la olla enorme.

…y cuando bajó encontró un plato de bacón con huevos que mantuvieron caliente en el horno.

Caxford estaba en el borde del páramo que permitía una lejana panorámica del mar del Norte, y contaba con una bella y pequeña iglesia rodeada de árboles…

En la sala no sólo había una pequeña y encantadora chimenea victoriana, sino una galería…

La campana que colgaba de la puerta tintineó, y me recibió el conocido olor a parafina mezclado con los de naranjas, clavos y el aroma dulce de las golosinas.

Rory se puso el kilt y una vieja camisa color caqui que había sido de su padre, me enseñó los pasos de [baile] y me hizo girar hasta que quedé sin aliento.

Al otro lado se extendía el césped grueso, las azaleas, los híbridos de rododendro y por último el jardín que ascendía en pendiente hasta el patio de grava frente a la casona.

En la sala se estaba mejor. Rory avivó el fuego y las llamas chisporroteaban. Me quité en anora empapado y calenté mis manos hinchadas y enrojecidas. Rory me dejó junto al fuego y se fue a la cocina a calentar agua para preparar el té.
…regresó con una bandeja con las tazas de té, la tetera y una punta de pan de jengibre.

Me volví y me alejé andando, atravesé la hierba y me interné por el túnel brumoso de la arboleda, donde las azaleas crecían y los narcisos alzaban sus cabezas al viento, a la espera del primer rayo de sol, de los primeros calores.

La cosechadora se desplazaba por el borde más alejado del cebadal.

Vestida y desayunada la señora Lowye salió al jardín, cortó unas pocas rosas secas, arrancó un par de hierbajos y colocó un tutor para enderezar una mata de margaritas tardías.

¡Que pena! Pensé que iba a ofrecerme una taza de . Se me olvidó llenar el termo y tengo la boca seca.

Sin consultarlo sacó la sartén y fue a la nevera a buscar bacón, huevos y salchichas.

La señora Lowye puso el bacón los huevos y las salchichas en un plato y, junto con una humeante taza de té, lo dejó sobre la mesa.

¿Estás preparando el ? Te acompañaré. Caray, tienes un aspecto estupendo.
Parece que esta vez la señorita Pickering se ha lucido. ¿Tienes pastel de fruta?
Christabel abrió los botes donde su abuela guardaba los pasteles, encontró una galleta de chocolate y empezó a mordisquearla.

Buscó el bote de pastel de fruta, puso el pastel en el plato y lo dejóm delante de Christabel. Sirvió a su nieta…

Te diré una cosa –añadió Christabel- cortó un trozo de pastel de fruta y comenzó a comérselo…

…las ramas de las viejas hayas se cogían del bracete como los arbotantes de una gran catedral. Ante ella las ventanas resplandecían en el crepúsculo y la atmósfera estaba cargada con el aroma a hojas secas y a musgo

Eran las cuatro cuando el repiqueteo de los guijarros en el cristal le pareció lluvia.

Hacía mucho frío. En el aire había algo de escarcha y las hojas de los árboles ya habían adquirido su dorado otoñal.

Llevaba un abrigo de tweed con un broche de Cairngorn en la chaqueta y un sombrero de fieltro verde peludo.

Se habían internado en las colinas y serpenteaban por una región desolada con excepción de algunas fincas aisladas, rebaños de ovejas y ríos que fluían a través de valles anchos y verdes.

El tren traqueteó sobre el puente y salvaron el primer estuario que se extendía desde las lejanas colinas occidentales hasta el mar.
Claudia vio las pequeñas embarcaciones y primorosas casas que miraban hacía el agua y cuyos jardines descendían hasta la orilla…

La compañera de Claudia abrió la bolsa de la merienda, sirvió en un vaso de plástico y comió tranquilamente un bocadillo de jamón dulce.

Fabricamos tweeds, pero mucho más finos que los que solía fabricar mi padre. Losa tejidos son más cerrados y ligeros.

…y en las largas y calidas noches septentrionales habían realizado muchas salidas a pescar, paseos a la orilla del río…

…habían celebrado la fiesta de las zarzamoras. Se trataba de la tradicional expedición de recogida de esta fruta oscura para la provisión anual de mermeladas y jaleas.

Claudia estaba sedienta. Se arrodilló, ahuecó las manos para coger agua del arroyo y bebió. Sabia a turba …

El café desprendía un humo oloroso y reconfortante.
Rodeó las manos con la taza de café maravillosamente caliente, y decidió concentrarse en ese instante de alivio total.

Chispazos de luz dorada iluminaban los árboles y las sombras de las nubes de tormenta se deslizaban sobre las laderas de las colinas y se perseguían hasta la lejana línea azul del mar.

Entro en la cocina y percibió el olor del cordero asado y el aroma penetrante de la salsa de menta.

Se sentó en la orilla y escuchó el silencio, que no era tal sino el susurro y el murmullo de sonidos casi imperceptibles: el zumbido de una abeja, el lejano balido de las ovejas, el suspiro de la brisa, la caricia del agua a los guijarros.

S
in embargo, vaciló, se quedó junto al coche en plena calle del pequeño pueblo escocés y dirigió su atención a la casa de piedra que se alzaba enfrente. La fachada era tan simétrica como en los dibujos infantiles y el techo estaba cubierto de pizarra gris. Un minúsculo jardín, la cerca de madera pintada de blanco y el recortado seto de alheña que la separaban de la acera.

El pequeño café estaba atestado oscuro y se notaba su antigüedad. De todos modos la vajilla era bonita, las mesas estaban adornadas con flores frescas y se servia un café aromático y fuerte.

Al otro lado de los árboles se extendía el jardín y después la hierba gruesa bajo los cerezos que, en primavera, quedarían cubiertos por un desmadre de narcisos amarillos.

Edwina se dedicó a preparar mermelada de naranja amarga y no encendió la chimenea de la salita porque cenaban fuera.

Las voces ramoneaban a la sombra de las arboledas y los campos se veían de un amarillo intenso por el maíz maduro.

…y ocupó una pequeña casa de granito en las colinas cubiertas de brezo

Franqueó las puertas, subió entre las cercas pintadas de blanco, atravesó el pequeño puente y la casa apareció ante sus ojos, con los ladrillos rojizos cubiertos de glicinas y el jardín escondido tras las matas de rododendros.

L
os huertos de frutales estaban cargados de delicadas flores rosas y los jardines de las casas se veían pletóricos de forsythias y de perfectos arriates de primulas

Doncs aquest es el petit recull de frases, situacions, descripcions i sensacions, totes elles relacionades amb el paisatge, la natura, la gastronomia i la arquitectura d’unes terres septentrionals...

dijous, 3 de desembre del 2009

Inefable Laporta

Que podíem espera del Joan Laporta amb el inclassificable espectacle que va donar desprès del partit del Barça- Madrid? Tothom ha vist les lamentables imatges d’un Laporta amb signes de portar una bona quantitat d’alcohol al cos, amb la seva ampolla de cava o xampany?, i tot el vestit mullat. Que es pot esperar d’un home que perd els papers en un control rutinari d’un aeroport i es queda amb calçotets? (El primer despropòsit) Quin fullet li va passar pel cap , quant decidir ajuntar-se amb el polític Carretero i entregar-se a la vida mitinera, un dia si i l’altre també? Es conscient que Madrid i la resta d’Espanya, l’estant seguint amb allargavistes?
Be tot això i d’altres situacions que no venen al cas però que tothom coneix, son actituds, -si voleu respectables- però que no son de rebut amb un personatge públic i amb una representació institucional, i més amb lo que representa el Barça, pels catalans i pels barcelonistes d’arreu del mon. Amb la seva vida privada pot fer lo que li doni la gana, però com a president del F.C. Barcelona, te que tenir una conducta impecable. Segurament el seu antecessor en Gaspart també en feia de malifetes, però comparant-les amb les del Laporta eren criaturades.
Malgrat tot lo mes escandalós que se li pot reprovar , es el fet de que hagi aprofitat el càrrec institucional que ostentava per omplir les seves apetències polítiques. L’única esperança que ens queda, es que fins i tot amb això a errat el tret, atansant-se a un partit que molt es podrem equivocar, però de futur no sembla que en tingui massa. Això si serà el Carod Rovira del nou independentisme, d’estil groller no ni faltarà.

El Problema afganès


Sembla incomprensible que mentre en La Contra d’avui 3-XII-2009, (www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.htlm)apareix una entrevista a la activista afganesa Suraya Pakzad, relatant el magnicidi cultural que se esta perpetrant en aquest país, paral•lelament es produeixi la noticia de l’enviament per part dels EE.UU de 30.000 soldats mes a Afganistan, i que el nostre president es comprometi a enviar també mes tropes. La historia es repeteix Aznar fent-se la foto de les Açores, per acontentar a Bush i ara Zapatero fa el mateix amb Obama. Vassallatge pur i dur.
Lo mes lamentable es que es una missió perduda “a priori”, els russos si varen estavellar, i la coalició internacional amb EE.UU. al capdavall fracassarà també. Mentre tant els talibans amb el corrupte Karzid fent de les seves. Per a quant la macromanifestació del NO A LA GUERRA? Quina es la diferència d’Afganistan i Irak?

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Ja ni ha prou!


Potser que ja ni ha prou, de tanta porqueria. Ja sabem que les clavegueres serveixen per buidar tot lo que -per ser una societat políticament correcte-, anaven amagant a sota les catifes i d’aquí a la claveguera. Mai no passava res, tot era pau, i a Catalunya l’aviem batejat amb l’oasi català. Però que passa ara? Doncs que les clavegueres ja estan embussades i tenim que fer neteja. No ens podem aixecar cada matí, llegint a la premsa una nova trifurca de corrupció. Ja estem tips d’indicis. A aquestes altures ningú ja no es creu, que una fundació en financi una altra,, per fer no se sap que. Com tampoc ningú es va creure que el 3% de Maragall era una fal•làcia. Si ningú tira de la manta i la magistratura, s’adorm, potser haurà de ser la societat civil, - no la de guant blanc, de Diagonal cap amunt, o aquella que li deien “ la butterfly people”- sinó la classe mitjana i treballadora la que tindrà que prendre decisions. Jo no mes en veig dues. Abstenció total a les eleccions, i objecció fiscal. Però tothom¡
O es posen les piles qui poden fer-ho, o això se’n va a norris.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Avui la última.

Diuen els mitjans de comunicació, que la Fundació Palau de la Música-Orfeó Català, durant deu anys va fer aportacions a la Fundació Ramon Trias Farga, vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya, per imports de entre 60.000 a 120,000 euros, i fins a arribar a una quantitat superior als 600.000 euros. Això se sap desprès de que Àngel Colom antic secretari general de ERC i fundador i liquidador -juntament amb la incombustible Pilar Rahola- del PI (Partit de la Independència), declarés a TV3 que Millet li va regalar, per poder liquidar aquest pintoresc partit i pagar deutes, uns 72.000 euros (¿?)
O sigui una Fundació -la del Palau- que es nodria d’aportacions de particulars i empreses, a més de les subvencions públiques, es dedicava a finançar fundacions vinculades a partits polítics. Encara que fos legal, es un contrasentit i fa mala olor.
Segons declaracions dels components dels cors i músics del Palau de la Música confirmaven que se els hi retallaven les seves actuacions i viatges, per “manca de diners”. Cosa que no s’entén, desprès de regals tan esplèndids.
Valguem deu!. Quant s’acabarà tot aquest desgavell i aquesta promiscuïtat entre polítics, xoriços i delinqüents, i tota aquesta ferum de personatges que ens amarguen cada matí els esmorzars, només obrir la televisió o fullejar la premsa?
Cal una depuració a fons per a tots els estaments de la societat, no se’n salva ningú. Es hora que la societat civil, es rebel•li, però no la que representa la burgesia i les empreses, -aquesta està podrida-, la veritable societat civil es la de les petites associacions, de veïns, culturals , professionals i qualsevol altres on no hagi entrat el corporativisme que tot ho espatlla.
Aquesta es la societat, que te les armes per enviar al ostracisme, tota aquesta amalgama de interessos que solament buscant la adoració del déu or.
Per desgràcia només tenim la força de les urnes, però encara desprès de tants anys de democràcia no en sabem fer-ne un ús responsable i democràtic.

dijous, 24 de setembre del 2009

Corrupció a dojo


No se si es casualitat que s’han ajuntat en el temps dos episodis que embruten de mala manera a la classe política catalana: l’escandalós frau del Palau i el resultat de la auditoria encarregada per Economia, per esbrinar la legalitat del informes elaborats per alguns departaments de la Generalitat. Dues coses tenen en comú ambdues situacions, i es el nul control que les institucions -i per extensió els polítics- sobre algunes institucions de les qui son patrons i el mal us que en fan dels diners dels contribuents, sense cap escrúpol.
Les anomalies del Palau foren detectades ja en la auditoria del període 2000 -2001. Els informes de la Generalitat, es van destapar fa mes d’un any. Malauradament, molts creiem que aquests temes no son episodis aïllats, si no que es conseqüència d'una forma habitual de comportar-se de moltes institucions, moltes empreses, i una part molt important de la classe política que estem patint. No mes hi ha que llegir amb deteniment de la autoinculpació de Millet, on dona per normals, certes practiques. Convençut estic de que aquests afers son solament la punta del iceberg, de lo que es habitual. La sort - per a molts- i la desgracia - per a tots -, es de que costa d’enxampar-los, però a la llarga tot s’acaba descobrint. I l’abstenció que no para de créixer. Algú s’estranya?

diumenge, 30 d’agost del 2009

Tornem-hi!


El proppassat 17 de juliol de 2008, escrivíem en aquest blog: “Crisi, desacceleració, o la bombolla a petat?”
En aquest escrit, volíem fer una valoració de l’actual crisi financera, que si ve en la majoria de països era produïda per la repercussió global de les nomenades “hipoteques escombraria”, que generades als EE UU s’escamparen per tot el mon fruit de la globalització, a Espanya entre d’altres factors hi incidia fonamentalment en el mon immobiliari i de la construcció, l’única locomotora que en el nostre país tirava de la economia. Tot s’ha de dir, per la miopia consentida tant dels diversos governs tant de dreta com d’esquerra- i de les seves oposicions en cada moment-.
Tant a uns com als altres, ja els hi anava bé.
Lo que a Espanya incidia fortament en el sector immobiliari, -i de retruc en els altres-en la resta del mon esdevenia una crisi, producte del excessiu endeutament de les economies, per les excessives perspectives de creixement desmesurat i sense control, l’excés de fabricació -sobre tot d’automòbils, també de vivendes-, les escandaloses retribucions dels executius de las grans corporacions, de la banca i les empreses especulatives que sense aportar riquesa productiva es dedicaven a un esgarrifós negoci d’acumular diners sense sentit.
Tota aquesta disbauxa va obligar a tots el governs occidentals a injectar fabuloses quantitats de diners als bancs, - i empreses especulatives- que estaven descapitalitzats. Semblava que totes aquestes mesures havien fet reflexionar als grans “pensadors” de la economia global, que el camí que portaven no duia a enlloc i que es tenia que posar el fre, i buscar una alternativa a aquest creixement sense fi.
Doncs no. Tot just han passat dos anys d’aquests esdeveniments apocalíptics i un cop que els governs occidentals han aportat dels seus eraris públics, -o sigui dels contribuents-, grans quantitats de diner fresc, les grans corporacions i bancs: “Sant tornem-hi”.
Wall Street i la City, tornen als pagaments milionaris al seus executius. La justificació es que sense salaris alts els banquers de Wall Street se’n anirien a La City i a l’inrevés.
No solament passa amb els nord-americans, que ja ens tenen acostumats a aquests disbarats, també la “vella” Europa pateix aquesta xacra de taurons. Així les autoritats financeres tant de Londres com de Paris pensen emprendre accions per posar límit a l’abús i sobre tot el greuge comparatiu que representen aquestes retribucions escandaloses, quant milers de treballadors son abocats a l’atur precisament per els pecats comesos per aquesta “pleyade” d’empresaris sense escrúpols. També Alemanya a posat el crit al cel davant tant gros despropòsit.
La última informació de tot aquest afer, ve de Londres, on lord Turner president del organisme regulador de la City de Londres, quelcom així, com la nostre CNMV, ha expressat el seu recolzament de gravar amb un fort impost a la banca, com una manera d’evitar el pagament de primes excessives en la indústria financera. També ha introduït noves normes que seran efectives a partir del proper mes de gener per las que s’exigirà distribuir les primes en el termini de tres anys en lloc de pagar-les en el acte. D’aquesta forma es podrà veure el resultat de la gestió dels “alts” executius.
Hom es molt pessimista davant de totes aquestes mesures, doncs la historia ens ha demostrat segle rere segle que el home es el únic animal que ensopega dues vegades en lla mateixa pedra. (Dues o tropecientas)

dissabte, 22 d’agost del 2009

Sobre l’Islam


En pocs dies les pagines dels diaris s’han omplert de noticies sobre l’islam. I no bones precisament, al menys des de el punt de vista occidental i dins de lo que sembla ser la nostra lògica. Molts missatges s’han sentit de personatges d’una trajectòria intel•lectual fora de tota dubte, i me estic referint concretament a la desapareguda periodista italiana Oriana Fallaci, quan deia -des dels EE.UU.- , que el islam era una religió retrògrada. No se si li van muntar una “fatua”, però poc li va faltar.
Una de les noticies venia de Londres, una princesa de la Aràbia Saudí, -allà sembla ser que qui no es príncep, no es res-, va demanar asil polític, doncs tenia por que si tornava al seu país, seria comdemnada per adulteri i lapidada , tot per haver-se enamorat d’un britànic amb el qual tenia un fill. (S’ha de dir que al seu país estava casada amb un home gran ,però de bon llinatge). Tot això a obligat al govern de Gordon Brawn, a fer les gestions de l’asil polític amb la màxima discreció. Doncs encara que els hi repugna, les costums dels saudís, sobre tot per les dones, no volem embrutar les seves relacions comercials. Ja se sap que el petroli ,es el petroli. Aquesta política hipòcrita si que es repugnat.

Una altra noticia venia de Suïssa. Es tractava de la demanda de disculpes que el president suïs, demanava al coronel Gadafi de Líbia per haver detingut a un fill seu durant unes hores, a l’any 2008, per maltractar a dues de les seves criades en un hotel de Ginebra (?). Les relacions sembla ser que quedaren tocades. Però lo mes dramàtic es que aquest individu, que es diu Hannibal, ja fou detingut en el 2005, per colpejar a una dona en un hotel de París. Sembla que aquests sàtrepes musulmans, envien als seu fills carregats de petrodòlars, a “educar-los” al Occident infidel.

Ara anem a Malasia, un dels països musulmans amb mes quantitat de fidels d’aquesta religió. Una model serà fuetejada per beure cervesa. La noia, va ser enxampada “in fraganti” en una discoteca d’una població costera, per la policia de costums. Va ser comdemnada a una multa de 1.200 euros i a ser fuetejada sis vegades amb una vara de rota. Tot això per infringir la norma de veure alcohol. Consultat el Coran i segons un professor àrab lo que esta prohibit en el Coran es anar borratxo a la oració. Estem al segle XXI?

Per últim amb referiré a la estracanada que s’està portant a terme al Afganistan amb la comèdia de les eleccions a la presidència del paìs. On el titella posat per Bush, a la capçalera de l’Estat, l’ex col•laborador dels EE. UU, Hamid Karzai, no ha tingut cap empatx, amb pactar amb els vertaders amos del país els senyors de la guerra, i ha permès que el cultiu i tràfic d’opi -te dos germans traficants- es converteixi en el principal ingrés del país. També es un gran “defensor” de la dona, l’ultima llei que ha signat, -a instàncies dels talibans-, es la de no permetre que la dona surti de casa seva sense l’autorització del marit. Mentre tant Occident, enviant tropes i diners per pacificar un poble, on el cap d’estat es el primer taliban.

dijous, 13 d’agost del 2009

Noves experiènciess


Una nova faceta a encetat el “comunero, aquest estiu, doncs per voluntat dels follets -que, encara que no els veiem, existeixen -, vet ací que hem passat a formar part de l’elenc de personatges fantàstics d’un curt-metratge que s’està filmant a la comarca d’Osona, i que gira al voltant dels tradicionals cap-grossos. Per raons obvies no es poden donar mes detalls d’aquest esdeveniment, però si podem avançar, que son un conjunt d’històries fantasioses que tenen per fil conductor aquests entranyables personatges de la nostra cultura, i el personatge que encarna el comunero es el “alter ego” d’un ésser misteriós. També podem afegir que el nostre personatge te una vinculació especial amb un òrgan, d’una remota i llunyana església...

En propers spots, seguirem desvetllant detalls d’aquestes noves vivències.

diumenge, 28 de juny del 2009

Nous aires a Euskadi

Sembla que nous aires corren per Euskadi, des de la victòria del socialista Patxi López com a Lehendakari.
Des de la resta de l’Estat quasi tots sabien que per el PNV, eta, era –o es- quelcom així com els fills descarrilats de la família basca, “esos muchachos” que deia Arzalluz, (per a molts el “tiet” de la banda), no els veien com a simples pistolers, que es lo que son, fins i tot sembla que els consideraven components del Movimiento de Liberación Nacional, com li agradava de denominar-los a “l’acadèmic” Aznar, tanmateix, se’n guardaven prou de dir una frase o fer un gest que els pogués ofendre. Al cap i la fi ambdues formacions busquen lo mateix per a Euskadi, -la independència-, si be uns amb ambigüitats i els altres matant covardament per l’espatlla.
Esperem que la nova etapa que s’enceta amb López, doni mes bons resultats per aquest martiritzat poble que fins ara.
Jo no els hi discuteixo als bascs el seu legítim dret a ser independents, cosa que m’alegraria que ho aconseguissin, doncs Catalunya en sortiria guanyant. Lo que no es pot permetre es que vulguin arribar-hi a traves del assassinat. (Encara si els presumptes “gudaris”, fossin un exèrcit regular, que a cara descoberta, s’enfrontessin a les forces de seguretat, doncs mira que guanyi el mes fort), però amb el tret a la nuca, que es l’única arma de que disposen aquests descerebrats, o amb el cotxe bomba, es una forma molt poc intel·ligent de aconseguir els seus propòsits.
Tampoc el PNV no ha demostrat en tots aquests, anys de tenir gaires ganes de solucionar el que ells diuen “el conflicto”, que ningú els hi discuteix que el tenen, i es polític, però els hi ha faltat una mica de coratge per plantar cara amb energia als terroristes. Lo dels “abertzales” i Otegui, ja es mes complicat. Donem els cent dies de gràcia a Patxi López, a veure si una altra forma de fer política es possible.

divendres, 19 de juny del 2009

Cloenda del curs.-

Aquest dimecres 17 de juny, L’Aula d’Extensió Universitària de la gent gran d’Osona, va concloure el curs acadèmic 2008-2009, amb un acte acadèmic, encapçalat per l’Alcalde de Vic i la rectora de la Universitat de Vic, i on va pronunciar la darrera conferencia del curs el sociòleg Salvador Cardús, amb un tema de força actualitat: “Com pensar una Catalunya amb futur”
Va centrar el conferenciat el seu discurs en el malestar i la desafecció que es viu a Catalunya en els darrers temps, i que es remunten en el procés de gestació de la reforma de l’Estatut, els incompliments per part del govern central de tantes promeses, com els traspassos de rodalies, la gestió del aeroport, o el finançament, malestar que s’ha vist clarament amb l’alta abstenció i l’increment del vot en blanc o nul.
A tot aquest malestar se li afegeixen , -deia- uns factors estructurals com ara el creixement demogràfic desmesurat degut sobre tot a la immigració, (posava l’exemple de la població de Guissona, on el 47% de la població es estrangera) i la crisi econòmica que colpeja les economies mes febles i no tan febles.
El conferenciat feia una comparació entre lo que pensen els okupes i lo que pensa la gent gran: QUE TOT ESTÂ FATAL!
També creu que molta gent diu que degut a aquestes circumstàncies adverses, els independentistes han sortit de l’armari. Ara porten corbata... i tacons.!
També posava com exemple el fracàs escolar, ens escandalitzem per que estudis recents diuen que a sisè de bàsica un 23/24% de l’alumnat te un nivell baix, quan sempre ha hagut un 25% de sospesos en l’ensenyament, i ningú s’esquinçava les vestidures.
Quan es viu aquest malestar tot es magnifica.
Tot i aquest pessimisme, des de el punt de vista de Cardús creu que encara hi ha marge per a la esperança, i ens encoratjava a que pensem amb positiu. Els fets son importants, però mes ho es el pensament. Lo que pensem.
Uns escrits de fa cent o cent cinquanta anys enrera del poeta Antoni Careta o de Victor Balaguer, demostren que els nostres avantpassats , també eren pessimistes envers el futur de Catalunya.
Com sortir d’aquesta situació es preguntava el sociòleg?
Doncs pensant amb independència, hem estat massa pendents de voler agradar als altres.
Hem d’aprendre a pensar i actuar pro-activament. Amb ganes de transformar la societat, reforçant la societat civil i saber-se autoorgnitzar-se be.
Vol dir construir una societat mes sensible als seus deures i no solament als seus drets.
El futur l’hem de inventar, hem de fugir de anar tirant solament. Fer el país vol dir inventar-lo cada dia. Quant parlem de les nostres arrels, hem de deixar de mirar al passat, el futur es arrelament tant el nostre com el del nous vinguts. Hem de tenir un bon projecte de futur. La nostàlgia del que érem no va en lloc. Deia Cardùs que si la gent gran avui dia està en una Aula d’extensió universitària, vol dir que hem sabut adaptar-nos al present. El futur es lo que hem sabut fer be avui. I acaba amb aquesta afirmació: Com es construeix un país amb futur: Amb esperança

diumenge, 26 d’abril del 2009

“La accion de Pepe fue involuntaria” (Juande Ramos)

Suposo que tothom ha vist les escandaloses imatges del jugador del Real Madrid, Pepe, donant puntades de peu a un jugador contrari. Doncs be, ara el Comitè de Competició, l’ha sancionat amb deu partits de sanció. Les primeres reaccions ja s’han sentit, el seu entrenador Juande Ramos, que ja l’havia defensat, ara diu que li sempre exagerat. El president, com no podia ser d’altre manera donada la idiosincràsia del personatge, diu que es una “salvatjada”, (deu ser un expert amb idem’s). Francament crec que una acció tant salvatge, -valgui la redundància- lo menys que es mereixeria seria la inhabilitació a perpetuïtat del jugador, doncs comportaments d’aquest tipus no tenen cabuda en un camp de futbol.

Difícilment Amèrica llatina trobarà el seu lloc

Al proppassat mes d’agost en aquest bloc comentàvem la elecció del poble paraguaià, d’un nou president populista i a mes ex bisbe catòlic -i dispensat pel Vaticà, per exercir tan alta magistratura- i seguidor de la teologia de l’alliberament . En aquella ocasió acabàvem l’article amb aquestes frases:

Ara es el temps de Paraguai. Fernando Lugo, el nou mandatari, te dret als cent dies de gràcia, per demostrar que una altra manera de governar es possible, tot i les seves dosis de populisme. Seria bo que no trobi cap “amic”, que intenti donar-li consells, i que sàpiga envoltar-se de veritables assessors, per a complir les seves promeses electorals. Ja es hora que la Amèrica llatina trobi el seu lloc.


Han passat ja els cent dies de gràcia i uns quants mes. De moment no ha trobat cap “amic” però si que l’han trobat a ell tres dones - de moment- que li demanen que assumeixi la paternitat dels tres fills que ha tingut amb cada una d’elles. El ex bisbe no ho ha negat, s’ha limitat a demanar perdó, i a assumir la seva paternitat, tot i que es un gest lloable, no deixa de ser tremendament lamentable l’espectacle que estan vivint en el con sud d’Amèrica. Passa una mica com la desastrosa descolonització que es produí a tota l’Àfrica negra, als anys seixanta, per les potencies colonials, on es va donar la independència a uns pobles mal preparats per governar-se, i sobre tot mal educats, -per les potències-, independència, per altra part, que mai es tenia que haver-se concedir, per que mai tenia que haver-se colonitzat).


A l’Amèrica llatina li passa igual, sembla que la seva forma ideal de governar-se fou les dictadures. Tots els intents de viure en democràcia o acaben en “pseudodictadures”, o estrambòtics personatges disfressats de demòcrates.


Seguim opinant que Amèrica llatina encara busca el seu lloc.

dijous, 9 d’abril del 2009

Professió: curt de gambals

Hi ha persones que pel sol fet de tenir diners, -moltes vegades guanyats de manera no massa clara- , es pensen que tenen patent de cors, per fer i dir els disbarats mes inversemblants. Altres el seu nivell de raciocini, a patit un embussament, be per un origen genètic, o be perquè son curts de gambals, de naixement, i que per estranyes circumstàncies de la vida han amassat una considerable fortuna, i com que sempre al voltant d’aquest tenebrosos personatges, volten bufons disposats a riure’ls-hi les seves “gràcies”, doncs es creuen que el mon no faria res sense ells. Be dit això, hi ha un personatge que es mou en el mon de la política i que correspon a la segona denominació, i es diu un nom tan original com Silvio, i de cognom Berlusconi, i es dedica d’entre d’altres coses a [intentar]fer de primer ministre, però sobre tot, lo que mes li agrada es fer i dir bestieses.
Aquest personatge, igual li posa banyes, al ex-ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Piqué, en la foto oficial d’una cimera europea, que es pot amagar darrera d’una columna i quan passi la cancellera Angela Merkel donar-li el gran ensurt, qualificar al president Obama com “un jove guapo i bronzejat”, o cridar “Mr. Obama!” en plena recepció amb la reina Isabel del Regne Unit. Te un ventall de bestieses prou documentades, i infinitat de faltes de respecte sobre tot a les dones, fent honor a la mes rància tradició masclista italiana.
Lo mes colpidor però, es la ultima bestiesa, de “il cavalleri”[1]; en una de les visites realitzades al poble de L’Aquila a Itàlia, destrossada pel terratrèmol, no se li acudeix res mes que donar ànims a la pobre gent que s’han quedat sense res, dient-les-hi que no tenen que preocupar-se, doncs tenen de tot; tenen menjar, roba, tendes d’acampada i que s’ ho han de prendre com si anessin un cap de setmana de càmping.
No cal fer cap comentari. Però com es possible que aquest impresentable, pugui ser votat per algú amb plena possessió de les seves facultats mentals? Son així els italians?
Be, cadascú te el govern que es mereix.

[1] Qui va ser, el que el va inventar aquest mot?

dimecres, 1 d’abril del 2009

La Lluna, la pruna, el sol mariner….

La Vanguardia, 31 de març de 2009
Una noticia apareguda avui a aquest diari, informa de que la NASA, va presentar ahir a Washington la càpsula espacial, amb la que es pretén reprendre els vols tripulats a la Lluna a partir del 2020. O sigui d’ací a 11 anys.
Aquesta càpsula, que es una rèplica de la que es farà servir realment, encara te que passar unes proves en aigües de l’Atlàntic. Segons diuen els experts, aquestes proves permetran avaluar el comportament de la càpsula desprès d’amarar en el mar (?)
El dia 20 de juliol de 1969, ara fa “només” quaranta anys, es va posar en marxa la missió espacial Apolo XI. Un potent coet anomenat Saturn 5 impulsava a la nau Colúmbia, cap a l’espai amb la intenció de aterrar a la Lluna, concretament en el denominat Mar de la Tranquil·litat a traves d’un petit mòdul de nom Eagle, que fou l’encarregat de dipositar a els astronautes , en el terra lunar. Sobre aquest allunatge, i la possibilitat de fos un muntatge de la NASA, se ha escrit infinitat de teories, res s’ha demostrat però. Malgrat tot no poden de deixar de pensar perquè es va abandonar aquests viatges a la lluna. Be, es cert que la agencia espacial va passar per dificultats econòmiques i es va relentil.litzar la investigació. Amb lo que han avançat les ciències en aquest últims quaranta anys tindria que existir una tecnologia capaç de anar i tornar de la lluna en un pis pas, i no faria falta que es muntes una estació espacial, que ves a saber quant estarà acabada.
I això no es tot, si als últims quaranta anys des de el primer vol, li sumen els 11 que falten pel 2020 ens troben, que si a aquest any l’home “torna” a la lluna hauran passat 51 anys.
No serà que faran falta tots aquests anys per poder desenvolupar una tecnologia capaç d’assegurar que en cas de posar un home a la superfície de la lluna, podrà tornar a la terra sa i estalvi?
I perquè es te que comprovar el comportament de la nova càpsula en el moment d’amarar al mar? Totes les càpsules que anaven a l’espai amb les diferents missions Apolo, amaraven en el mar sense cap dificultat. On es el problema? Va arribar l’home a la Lluna el 1969?

dimarts, 24 de març del 2009

Rosamunde Pilcher, escriptora romàntica?

Darrerament he descobert una escriptora anglesa, escocesa per a mes informació, amb una manera molt particular de descriure paisatges, comportaments i situacions. També val a dir, amb unes obsessions molt britàniques ( a vegades pels anglesos, el mon s’acaba al canal de la Mànega), no es el cas d’aquesta dona, encara que la època victoriana els hi be constantment al pensament, sembla que va ser - per ells- el súmmum de la perfecció i el bon gust. Aquesta dona es la Rosamunde Pilcher. En alguna biblioteca cataloguen la seva literatura com a romàntica, encara que segons el meu parer es un pel exagerat, doncs si be les relaciones humanes i entre elles l’amor forma part quasi sempre de les seves novel·les, les comunicacions entre individus, les passions, les obsessions, i les misèries, també es part del seu univers literari. Si que es veritat, - com hem dit abans- que l’època victoriana la te molt present - sense ser-ne contemporània -, doncs te una fixació per les cases, les costums, els paisatges, els jardins i fins i tot les relacions entre personatges, guarden un cert regust “victorià”. La roba de xeviot, la rebosteria, els mobles, la decoració carregada dels espais interiors, les celebracions litúrgiques, la festa de Nadal, son temes recurrents que no falten en el seu repertori, i que omplen les pagines de les seves ficcions. També es una enamorada de la seva terra: Escòcia, on es nascuda, i amb molta habilitat sap descriure la cruesa d’aquells paisatges agrestes de per si, on les definicions son tan exactes que t’hi trobes immers en la grandiositat d’aquelles terres septentrionals. També el comtat de Cornualles a la costa ponent de la Gran Bretanya, es un escenari habitual de moltes de les seves novel·les que estan ambientades en aquest racó de mon, i del que sembla tenir un bon coneixement.

Tot i això si quan acabes un llibre d’aquesta escriptora et preguntes que ha passat d’extraordinari, veus que de fet no passa res, es solament un transcorre plàcidament per la vida dels seus personatges, entre celebracions, amors, sentiments, desencisos, i també desgracies, però explicat amb la senzillesa i la molta tendresa que sap transmetre en els seus relats.
Jo recomanaria entre les moltes novel·les d’aquesta autora: Solsticio de invierno, i El regreso, aquesta última encara que la autora no ho manifesta, llegint la seva biografia, es nota que hi ha retalls de la seves pròpies experiències en el transcurs de la segona guerra mundial. També Los buscadores de conchas, forma part de l’univers “Pilcherià”.
Malgrat que els anglesos en general solen mirar-se massa sovint el melic, tenim de reconèixer’s-hi un cert bon gust per les coses ben fetes i dins d’un ordre, o sigui lo que avui diem políticament correcte, i això els fa semblar una mica carrinclons, però hi ha vegades que aquesta literatura planera i senzilla, et proporciona moments de tranquil·litat i serenor, deixant-hi un bon regust de boca. O per lo menys jo he experimentat aquestes sensacions.
Publicat a mésOsona el 28-IV-2009

dimecres, 18 de març del 2009

Que venen eleccions

El proper mes de juny es celebren a tota Europa les eleccions per elegir els nostres representants a Europa
Son els diputats que enviem a Estrasburg, amb un sous astronòmics i unes dietes fabuloses, per passar tres o quatre dies al parlament, discutint per qüestions que la majoria de vegades no serveixen per gran cosa, llevat d’ honrades excepcions.
Per tant per anar prenent nota, a fi i efecte d’orientar el nostre vot, anirem comentant, com es diverteix la nostra classe política, transcrivint les perles que dia si i l’altre també ens desgrana la premsa.

Extremadura.- Ja ho sabíem, però ens ho van recordant regularment. Es la comunitat autònoma amb mes funcionaris públics per habitant, ja que de cada cent extremenys, vuit treballen a la administració pública. Catalunya ocupa a 291.210 persones al sector públic, representant un 3,95% del cens. A Extremadura hi han 91.672 funcionaris, el 8,35% del seu cens d’habitants. Tot això segons es desprèn del últim cens de població de l’Institut Nacional d’Estadística i les xifres d’empleats públics en poder del Ministeri d’Administracions Públiques.

El Govern tripartit de Catalunya, ha enviat al seu vice-president a l’Equador a regalar un milió d’euros a aquell país per a la protecció de les “llengües indígenes”, així, tal com sona. Un milió d’euros son 166.386.- milions de les antigues pessetes, de les que el nostre govern n’esta molt sobrat, doncs a Catalunya no ens falta de res.

Seguint amb Catalunya, -terra pròspera-, lleguim que el nostre Parlament ha enviat com a observadors a les eleccions presidencials que es van celebrar aquest cap de setmana a El Salvador, a vuit diputats, dos càrrecs del govern, una tècnica(?) i un responsable de premsa, (12). La UE també va enviar a 44 representants (Catalunya per si no ho sabíem forma part de la UE). Per altra banda el Congres del Diputats de l’Estat espanyol, va anunciar que, per motius d’estalvi no enviava cap representant. Si ho va fer però el Senat, que te una comissió d’afers iberoamericans i va enviar quatre senadors.

A data 14-III-2009, la premsa torna a fer-se ressò de la enèsima obstrucció del Govern de la Generalitat a les tasques d’investigació dels informes encarregats a assessors externs, que esta portant a terme el parlament, -tot segons el grup parlamentari de CiU-. Aquest cop es tracta del interessant informe encarregat pel Departament de Cultura y Mitjans de Comunicació, titulat “Sabadell la ciutat de la música”. En la mateixa nota de premsa s’informa - segons fonts convergents - que el Departament d’Interior i Relacions Institucionals, ha cursat instruccions a tots els departaments per que dificultin la investigació sobre els informes de “dubtosa utilitat”. Però hom creu que aquesta informació ha de ser tendenciosa.
De totes maneres mira que s’apliquen els de Convergència en aquest afer dels informes. Si haguessin posat tan d’esforç en el tema del 3%... oi?

Seguin per les nostres latituds però una mica mes enllà, lleguin que corren canvis a casa dels bisbes. Els rumors diuen que la Conferencia Episcopal no pensa renovar el contracte que s’acaba el mes de juny, del singular personatge anomenat Federico Jiménez Losantos, se suposa en contra dels desitjós del seu benfactor Rouco. De totes maneres això seria una bona noticia, si no fos que, per substituir al infrascrit, la Cope ha designat a l’actual director d’informatius Ignacio Villa, conegut nostre doncs visitava sovint el programa Àgora de TV3, on deixava anar tota la seva malastrugança. O sigui la vilipendiada Cope sortirà del foc i es ficarà de peus a les brases. Ja s’ho faran.
Malgrat tot seria bo que la emissora dels bisbes espanyols donessin una mirada –o mes ben dit una “escoltada”- a la emissora dels bisbes catalans Radio Estel i Radio Principat, -de La Seo d’Ugel que emeten conjuntament- doncs sense entrar a valorar els seus continguts, i segons el meu humil parer son un exemple de coherència, doncs tot i donar prioritat a les qüestions ecumèniques que per això es va crear, no deixa de ser una emissora comercial, amb el seus espais de noticies, tertúlies, entreteniment, culturals, etc. Això si amb el respecte que tothom es mereix, i que els seus col·laboradors aplicant amb bona salut deontologica.

dilluns, 9 de març del 2009

El cultiu de l’abstenció

En el meu escrit del proppassat 11 de juliol titulava una entrada a aquest bloc, com a “Polítics o poquesvergonyes”, referint-me als maleïts informes encarregats per la Generalitat progressista. Doncs be el tema encara dona voltes, sense treurent l’entrellat.
De moment però s’ha aconseguit la aprovació de la OAC (Oficina Antifrau de Catalunya), amb el propòsit tan noble de lluitar contra la corrupció política...
La aprovació d’aquesta oficina va ser aprovada amb els vots en contra del PP ( no per el no) i de CiU , aquesta ultima força política al·legant que aquesta oficina envaeix competències del Tribunal de Comptes, - home quelcom de raó no els hi falta- i per tant tampoc donaran el “placet” al nomenament del fiscal Martínez Madero com a director d’aquesta oficina, tot i considerar que es la persona idònia. I així estem. Mentrestant CiU per boca del seu parlamentari Jordi Turull te que demanar ampar al president del parlament, al·legant que tant el departament d’Interior com el de Vice-presidència es neguen a entregar-li documents dels controvertits informes (quina barra per part de CiU; ells encara tenen que acceptar que varen cobrar el 3% de les adjudicacions d’obra que feia GISA, i Oriol Pujol bramant i acusant al tripartit de “contractació irregular de serveis professionals), aleshores Benach te que enviar cartes al conseller Saura i al vice-president Carod instant-los a que entreguin aquests informes. Mentrestant tenim oficina antifrau, tenim o tindrem director, i els famosos informes encarregats per el govern tripartit, oblidats en el calaixos de la fiscalia. Tot esperant que la opinió publica se’n oblidi i la justícia es mostri tal com es: ineficaç.
La conclusió es que, a mes de poquesvergonyes, aquesta classe política que estem patint, segueixen sembrant i criant una cada vegada mes llarga llista de desenganyades, i frustrades legions d’abstencionistes i “passotes”.

dimecres, 18 de febrer del 2009

López Tena i la independència

Es cert com diu la Pilar Font, (el 9Nou 13-II-2009),que en el acte organitzat pel Fòrum de Debats el passat dia 30 de gener, López Tena va oferir un ventall de possibilitats, per que Catalunya assolis la independència sense masses perills invol.lucionistes, per part de l’estat espanyol, així com la impossibilitat de que es produís un cop d’estat, o fins i tot que es puges impedir per la força de les armes. En un mon globalitzat i dins d’unes institucions europees, se’n guardarien prou -la prova es Kosovo-, i tothom faria “mutis”. López Tena també ens demostrà en la seva exposició, que des de la vessant econòmica la independència podria ser assolida sense entrebancs. Aquesta vegada el conferenciant estava ple d’entusiasme, molt més que fa uns mesos, doncs amb una taula rodona amb Vicens Sanchis, en un acte convocat per l’Omnium Cultural, tot referint-se al retall de l’estatut era mes pessimista. Doncs be, sembla ser que només ens falta que un partit polític, porti la independència en el seu programa electoral i guany les eleccions al parlament de Catalunya, aleshores tindria la clau de la autodeterminació. Nomès tindria que convocar el referèndum i tots contents.
Acabava la columnista Font al seu article amb aquesta frase: Si un dia els partits es desperten del son hipnòtic i es presenten a les eleccions amb el comprimís ferm de convocar-ne un [de referèndum], llavors el poble podrà expressar la seva voluntat sobirana. Aquell dia tindrem l’ocasió de deixar de ser un país històricament perdedor. Aquell dia, si us plau, no ens fallin!
Be aleshores amb ve al cap aquesta reflexió. L’únic partit que porta aquesta possibilitat en el seu programa es ERC, que representa en diputats un 15% de la cambra parlamentaria, i si ens remetem en vots de participació de l’últim referèndum per la aprovació del Estatut, solament un 49,4% de l’electorat va votar, i d’aquests un 21% el va rebutjar. Lo que ve a representar que només el va acceptar un 36% de la població catalana amb dret a vot.
O sigui si les coses no canvien i -molt-, aquest país serà per molts any un país perdedor. (La part catalana clar). Posem-nos les piles.
Publicat al 9 Nou de Vic el 20-XII-2009

divendres, 6 de febrer del 2009

A voltes amb el fenomen Tàpies

El proppassat mes de desembre el pintor Tapies complia 85 anys, un diari de Barcelona escrivia: La fortuna de poder disfrutar de su obra en plena creatividad es, sin duda un gran regalo”. Es evident que aquest senyor te admiradors i detractors. Uns -els admiradors- entesos en art i altres -els detractors-, pobres mortals incultes.
L’any 98 en una entrevista a Tapies li preguntaven: “Perquè creu que la seva obra i la seva figura resulten tantes vegades controvertides? i contestava .-Jo no me ho proposo. Son mals usos de la llibertat d’expressió, perquè si quelcom no n’entenc d’art, millor que calli. Però amb els ‘artistes’ tothom s’hi atreveix”.
No cal dir que a resultes d’aquest comentari, entre menyspreador i altiu, el diaris van anar plens de cartes de desqualificació.
Per tant ha segut sempre un home controvertit i polèmic, tan amb la seva obra com amb la seva fundació. Com tothom ja sabrà l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Montaner, al carrer Aragó de Barcelona, que enquibí la seu de l’antiga editorial Montaner i Simón es actualment seu de la Fundació Tapies, i esta rematada la seva coberta per “un monstruós embolic de fil ferro que malmet la vista” com el denominava en el seu moment -de la inauguració- una altra carta als diaris - precisament del germà d’un pintor realista de renom -.
Però el debat sense precedents que es produí al voltant de l’obra d’en Tàpies tenia lloc a l’any 1992, arran de l’intent de col·locar en la sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, una escultura que representava un mitjó brut i foradat amb una creu (o ixs, símbol tapià per excel·lència) que tindria 20 metres d’alçada. Aleshores la polèmica ja va ser espectacular. Una "aberración" ho qualificava el llavors vice-president del MNAC. En el diari El País una crítica d’art ho utilitzava com exemple que “simboliza perfectamente el espíritu catalán”, la omnipresent Pilar Rahola, referint-se al seus defensors els denominava de “partidarios de una rancia modernez oficial”, el sempre discutit Oriol Bohigas, aleshores delegat de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona responia als qui s’hi oposaven com a “reaccionaris, incultes i conservadors”. Be, venint de Bohigas era quasi afalagador. Fins i tot la premsa estrangera prenia partit, així el “Herald Tribune” escrivia “¿Quiere Barcelona realmente un calcetín agujereado por estatua?”. I el diari italià “La Reppublica” li dedicava aquest titular: “Calcetin de autor divide España”. Al final però la escultura no es va col·locar, però l’enrenou causat ha quedat com a model de la mobilització ciutadana, en defensa d’una idea, i va ser catalitzador de la societat civil de l’època. També hem de tenir en compte que aquest debat es produïa als albors de 1992 l’any dels JJ.OO hi Barcelona feia gal·la d’una especial sensibilitat. La historia però jutjarà.

El Malaurat Perich, també, va dir la seva

Publicat al mèsosona de Vic el 17-III-2009

dijous, 29 de gener del 2009

Sentencia del Tribunal Suprem (ExC)

El proppassat 4 de juny de 2008, aquest bloc, publicava un escrit titulat Civisme i convivència, dedicat a la controvertida assignatura de Educació per a la Ciutadania, exposant el motius que a criteri d’aquest humil blocaire, aportava de positiu i fins i tot la urgent necessitat de la seva implantació. Es sabut que per part d’associacions de pares catòlics i centres d’educació confessionals, varen presentar recursos en contra de la aplicació d’aquesta assignatura, recursos que varen arribar fins el Tribunal Suprem (TS).
Doncs be, ahir el TS, decidí que no cap la objecció contra la assignatura de educació per a la ciutadania per 22 vots a 7, desprès de 3 dies de deliberació. Una noticia plena de sentit comú i responsabilitat, acollida per una bona part de sindicats de professors y associacions de pares, com “una garantia del dret a la educació per sobre d’interessos culturals”.
Malgrat tot, les organitzacions promotores de la objecció ja varen anunciar la seva intenció de recórrer al Tribunal Constitucional i fins i tot al Tribunal Europeu de Drets Humans (?!). Per altra banda com era de esperar. Hi ha obsessions que la dreta mes arcaica d’aquest país es incapaç d’assimilar. La història continua...

dimecres, 28 de gener del 2009

Altra vegada la Rodona de Vic



Fa unes setmanes el 9 Nou (7-XI-2008) publicava una carta meva on mostrava la meva perplexitat, per la concessió per part de la Biennal d’Arquitectura de l’Anoia, Bages, Berguedà i Osona, d’un premi a la actuació feta a la plaça de la catedral de Vic, on arran de les troballes dels restes de la famosa Rodona de Vic, es decidí documentar-les i tapar-les; això si marcant en el paviment amb un canvi de materials, l’espai que ocupava. L’objecte de la carta era denunciar el no haver previst la seva conservació a traves obertures al paviment i protegides amb vidres armats o enreixats o qualsevol altre mitjà. També es va parlar de posar-hi un cartell documentant la troballa, però no s’ha fet res. Posteriorment a aquesta carta, la setmana següent (14-XI-2008) des de el Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona, lamentaven entre d’altres consideracions històriques la manca d’informació sobre aquesta resta arqueològica, que per les seves particularitats es força inèdita, i tot demanant un espai on s’expliques la historia de la ciutat. Doncs be, voldria informar de que, per als qui estiguin interessats per aquests fets, i ha editat un llibre Catalunya destruïda, (Edicions 62) de Xavier Barral catedràtic d’Historia del Arte on, entre d’altres destrosses perpetrades a Catalunya, apareix la Rodona de Vic. El mes de març del 2005 el diari La Vanguardia publicava un resum d’aquest llibre amb fotografies i litografies. Una d’elles era la Rodona.
Publicat al 9 Nou de Vic el 30-I-2009