I ara una d’història

A l’any 1500 neix a Gante (Flandes) el príncep Carlos[1], fill de la que tenia que ser reina de Castilla Juana la Loca, - primogènita dels reis Catòlics -, i de Felipe de Austria de la casa dels Habsburgo, ( que va pasar a la historia com Felipe el Hermoso) fill de l’emperador, del Sacro Imperio Romano Germánico, Maximiliano. Aquest príncep va regnar a Espanya amb el nom de Carlos I i com a emperador del Imperi heretat pel seu avi, amb el nom de Carlos V de Alemania, El títol d’emperador del Sacro Imperio Romano Germánico, s’obtenia per votació entre totes les dinasties regnats a la Europa del segle XVI, i Carlos va haver de disputar-lo amb Francisco I de França.
Carlos va viure a Gante, fins als 17 anys en que va ser anomenat successor de la Reina Isabel de Castella a la seva mort, i ser declarada la seva mare, com a no apta per governar, (per el seu propi pare el rei Fernando de Aragón), per tant, quan arriba al regne de Castella amb prou feines parlava el castellà.

No ho va tenir fàcil per regnar, doncs el seu nomenament va ser molt discutit, entre d’altres coses, per que el seu viatge a Castilla des de Flandes, va anar acompanyat d’una “coorte”, d’ajudants, entre ells el cardenal Adriano de Utrech, - que era el seu mentor -; tota aquesta camarilla, va començar a ocupar càrrecs importants a la cort, i això era molt mal vist pel poble. A més el monarca com tots en aquells segles estava empantanegat en nombroses incursions de conquesta de territoris i demanava grans sumes de diners, per poder-les finançar.
La situació econòmica al regne de Castella tampoc no era gaire estable, doncs el comerç de la llana que era quasi la principal font d’ingressos tampoc no travessava per els millors moments, i es produïen desigualtats, doncs la millor llana s’exportava a Flandes i desprès importaven teixits fabricats allà amb aquella mateixa llana. Altres problemes foren els enfrontaments entre exportadors i manufacturés, que augmentaven la inestabilitat al país. Es a dir i havia una gran maror política, i un gran malestar que s’anava apoderant tant de la noblesa, com de les classes baixes.
Poc a poc es varen crear moviments entre la població i apareix la paraula Comunidad. Aquesta paraula te un ressò social inequívoc : la comunitat es el poble, el comú, la massa de la nació. En seguida comunero es sinònim de cavaller, o sigui el tercer estat. Aviat es creen les Comunidades castellanas. Aquesta paraula es l’embrió de la idea de be comú, de comunitat nacional, oposada als interessos personals del monarca.
A banda, l’assumpció de la corona de l’Imperi per Carles, vol dir mes recursos que es treuen de Castella per poder sufragar les necessitats del gran Imperi heretat, i sobre tot el viatge a Alemanya i les abundants despeses de la coronació.
La massa vol i creu que els impostos de Castella han de revertir al regne i no per sufragar la política europea de Carles V, i a mes volien que el monarca consultes a les Cortes les decisions importants, es a dir el rebuig de l’absolutisme implantat des de el temps dels reis Catòlics
Les demandes del poble es podian resumir en aquests punts:
- Evitar els estralls a Amèrica en vers els indis
- Que el rei parli castellà
- Que respecti la voluntat dels representants del poble.
- Que no atorgui càrrecs a estrangers
- Que no passi tan temps fora de Espanya, deixant un regent ( el cardenal Adriano de Utrech)

Aquesta es una petita mostra de com estaven els diferents regnes d’Espanya, i el germen pel qual va esclatar la revolució de les comunitats, o sigui la revolució comunera, que varen encapçalar els tres cabdills: Juan Bravo, Francisco Maldonado i Juan de Padilla, si be pertanyien a la noblesa, varen lluitar amb el poble, contra l’absolutisme del rei, de les extraordinàries despeses que reportava la aventura europea, i sobre tot el despotisme d’un monarca imposat.
Malauradament aquesta revolta la varen guanyar “los imperiales”, o sigui les tropes de Carlos V, i els tres capitans que la van dirigir varen ser decapitats públicament i considerats uns traïdors.
Era el 23 d’abril de 1521 a Villalar, (Valladolid). Avui anomenada Villalar de Los Comuneros. Aquesta revolta va ser una espècie de cop d’estat per abolí les monarquies absolutes en favor d’un govern, mes democràtic; del poble per el poble.
Aixó solament es un petit recull dels fets mes característics, doncs els motius d’aquesta revolta son molt més amplis i complexos. Recomano per tant la lectura del llibre de l’historiador francès Joseph Pérez, “Los Comuneros”. ( Historia 16.Información e Historia,S.L.)
Avui dia el dia 23 d’abril de cada any, Castella i Lleó, celebra el dia de la Comunitat, per rememorar aquests fets. També hi ha un partit polític nacionalista castellà que amb el nom de Tierra Castellana, ( si no estic mal informat) i es declaren d’esquerra i nacionalistes, reclamen una Castella lliure i socialista. O sigui cosins germans nostres, (benvinguts al club nacionalista)
El grup castellà Nuevo Mester de Juglaria que canta cançó tradicional va musicar un versos de Luis López Ayala sobre El romance de la Revolución Comunera (1972).
També la escriptora Ana Diosdado, va escriure una obra de teatre sobre aquests fets (1974).
Per altra banda res a veure amb la situació actual de les poques monarquies que encara sobreviuen anacrònicament a Europa, però jo sempre he considerat aquest episodi de la nostra historia com el primer pas, - ja fa cinc segles - per denunciar la absurditat de la figura de les monarquies, doncs si l’home ha nascut lliure no pot haver-hi ningú que estigui per sobre dels altres per molta “sang blava” que porti, i menys per la gràcia d’un deu.
Per tant hom particularment sempre he admirant aquesta gesta comunera, com un exemple d’organització de les masses contra el poder absolut i antidemocràtic.
Vet ací el perquè de tot plegat: El Comunero.

[1] Es mantenen el noms i toponímics en l’original castellà

Crisi, desacceleració, o la bombolla ha petat?

Uns li diuen crisi, altres desacceleració, i d’altres que ha petat la bombolla, tot referint-se al fenomen immobiliari, voldria fer unes reflexions en veu alta. Realment saben el que ha passat, i com s’ha arribat a aquesta situació?
Be no soc expert però, de quan en quan penso, a més porto uns quants anys dins d’aquest mon. I penso el següent.
El sector de la construcció -al menys al nostre país- ha segut, el motor que ha tirat fort de la economia, per la gran quantitat d’activitats que hi participen en el seu desenvolupament. Sempre s’ha cregut que el sol sempre es revalua, i les pedres també. Las pedres també? ja ho veurem. A més ha segut un sector que tothom si a atrevit a ficar-se, sigui invertint diners o comprant un “solaret” posar-hi quatre totxos i a vendre. Aquesta filosofia va ser la que va propiciar la urbanització d’una bona part dels solars del Carmel i altres barris de Barcelona i també de molts altres municipis als anys seixanta, dècada de vaques magres en aquest sector.
La qüestió es que en els darrers anys, la indústria de la construcció - que per altra part sempre ha segut un sector de crisis cícliques- ha tingut un creixement espectacular. Casa que es feia casa que es venia, i preu que li posaves, preu que no se’t discutia, tot es pagava.
Malgrat tot el preus de venta dels habitatges nous anaven experimentant un increment en funció del progressiu encariment dels costos, però d’una forma raonable i sostinguda. Fou a finals dels anys vuitanta que comença una escalada desaforada dels preus de l’habitatge nou, fruit del encariment del preus del sol per la manca de solars, pel major cost de matèries primes, i també per l’especulació. El fet es que comença una alça quasi brutal dels preus de l’habitatge. També val a dir que la millora dels mètodes constructius i la aplicació de noves normatives i tecnologies també produeix una increment de costos addicionals a la construcció. Però també l’ànsia de lucre -i el lucre ràpid- ha segut molt potent alhora de valorar el preu final d’un habitatge.
Aquesta alegria ha propiciat que els promotors i constructors anessin endeutant-se en la adquisició de més sol i ha on no arribaven ells ja arribarien els bancs, i com que tot es ven, doncs anem augmentant mica a mica el preu, que els números han de sortir com sigui.
No tots han actuat d’aquesta manera tant irresponsable, però si que molts, han estirat mes el braç que la màniga.
També els beneficis abusius de les promocions immobiliàries, han actuat com a revulsiu, ja que si es considera lògic que la rendibilitat d’un capital sigui sobre un 10% en les promocions immobiliàries de construcció lliure, el benefici del capital invertit pot arribar fins a mes d’un 20%
Aquesta tendència alcista any darrera any, del volum de noves edificacions, ha provocat una sobresaturació del mercat, que sumat a un preu sobredimensionat i a una major informació dels usuaris, i sobre tot al crit de “que ve la crisis” ha provocat aquesta davallada de la venta de pisos.
Ara comencen a sortir les xifres, i ens assabentem que a Espanya hi ha entre 750.000 i un milió de pisos sense vendre. Es a dir hem posat al mercat mes oferta que demanda real. (Només tenim que mirar les pagines de venta de pisos dels diaris i aixecar la vista pel carrer per veure les grues dels paisatges urbans
Una altra qüestió es el tema de l’increment del preu de l’habitatge de segona mà. La immensa majoria de la gent creu que si te un pis de propietat, te un patrimoni que anirà “in crescendo” in secula secolurom, ja hem dit que el sol es revalua. I la construcció? o sigui, les pedres?
Les pedres d’abans si, però no pas les d’ara. El edificis pateixen el deteriorament propi dels materials de que estan construïts, el ciment i el formigó, amb el temps es disgrega, el ferro s’oxida, la ceràmica pateix un procés de desgast, lent però inexorable, el sanitaris les rajoles, els paviments les fusteries, les instal•lacions (encastades) tot es va degenerant. Per tant un edifici es te que valorar - o taxar- pel seu valor intrínsec i global; el sol, la construcció i el seu entorn, aquest conjunt es el que dona valor a un habitatge, i tot suposant que hagi tingut un manteniment adequat, cultura que esta molt lluny en el nostre país dels estàndards europeus.
O sigui no sortir al carrer, i preguntar quan valen el pisos que fan al costat de casa teva, i per aproximació i regla de tres valorar el teu habitatge de quaranta anys.
Va haver-hi un temps en que l’únic gestor autoritzat a intervenir en la compra-venda d’habitatges era la figura de l’API amb un col•legi que regulava les seves tasques i una reglamentació en quan a honoraris. I es va passar de poder exercir la professió lliurament a regular el seu accés a partir d’uns requisits molt rigorosos. Un títol universitari i un curs de capacitació.
Avui dia el sector esta completament liberalitzat amb la creació de noves figures de la intermediació amb uns requisits mes laxos, encara que regulats. Però la gran novetat han segut las franquícies de les agencies de compravenda, amb accés lliure per qui pugui pagar els alts preus de les franquicies. Ignoro els requisits que es demanen al franquiciat i quin model de comissions es cobren o si per el contrari carreguen un percentatge sobre el preu de pis. Per tant si be es cert que estem en una economia lliure de mercat, una mica d’intervencionisme per part de les autoritats no estaria de més. Moltes vegades els criteris de valoració d’un habitatge, serien força discutibles.
Altre factor de la sobrevaloració que graven als habitatges de segona mà, la podríem buscar entre l’entesa de les societats de taxació i les entitats financeres; tindria que ser objecte de revisió, doncs es sospitós .
Tot i això encara els nostres governants s’emparren en oferir mes habitatge al mercat, això si de VPO quant en realitat lo que es tindria que legislar, es la manera que aquest impressionat stock d’habitatges invendibles poguessin ser adquirits per la gent que realment necessita una casa, i intentar apartar d’aquest mercat al especulador professional, ( com deia abans, encara que estem en una economia lliure de mercat, si un govern es declara progressista, pot aplicar mesures conjunturals, malgrat puguin ser impopulars per quelcom) i buscar solucions en aquest sentit.
Resumin, lo que alguns veuen com una crisis, altres ho veuen com un aterratge suau, hom creu que aquesta crisi hauria de ser un estímul per replantejar-se la política de vivenda, passant d’un model que prima la nova construcció a un altra que faciliti la rehabilitació i posar-nos al nivell d’Europa. Solbes també ho ha dit: hi ha que deixar que el mercat absorbeixi els excessos del passat.

Polítics o poquesvergonyes?

No se si es per que ja s’acosten les vacances o perquè ningú no esta per la feina, el cas es que dels famosos informes del Govern de la Generalitat no se’n ha parlat ja mes. La cosa ja es remunta a mitjans del mes de maig, quan el sindicat de funcionaris de Madrid Manos Limpias - d’adscripció mes aviat tirant cap a la dreta extrema -, va presentar una denuncia, i de moment la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha obert “diligències prèvies”. Cop tothom sap aquests informes, son només 1583 treballs encarregats per adjudicació directa, a l’any 2007, sense concurs, al no superar la quantitat de 12.000 €, per lo tant tot dins de la legalitat. Aquests informes però son prou “interessants”, i fins i tot descaradament plagiats d’altres escrits trets d’internet. Sembla ser que un versa sobre el cultiu de la xufla (valenciana?), el disseny d’un parxís i un puzzle, un altre sobre arguments per el foment de les joguines no sexistes, sobre la ventilació de patis, sobre el seguiment de la cloïssa brillant.... Alguns de aquests informes haurien estat encarregats a persones vinculades d’una forma u altre a determinats partits polítics, que tal com diu el conseller de la Vice-presidència no es cap delicte, i tant que no!, solament que no es molt ètic. La quantitat que s’han gastat per pagar aquests informes tant “interessants”, no l’escric doncs em fa vergonya. La noticia sortia als diaris a mitjans de maig.
A finals d’aquest mes, arriba la qüestió al Parlament, a instàncies de CiU, perquè el Vice-president doni explicacions. No prospera, doncs CiU , solament rep el recolzament de Ciutadans i PP. Es curiós que sigui CiU el que porti el tema al parlament, desprès ho comentarem, - lo curiòs-. Convergència i PP sol•liciten a diferents departaments del Govern la entrega dels polèmics informes per analitzar-los i decidir l’ actuació política mes adient. El Govern diu que no.
En mig d’aquesta polèmica n’esclata una altra, quan per la premsa ens assabentem que el Govern es gasta més d’un milió d’euros en taxis de luxe per a alts càrrecs - mes de 200 membres de la Generalitat accedeixen a cotxe oficial -, això si amb concurs públic i la empresa adjudicatària es Litoral Limousines, significatiu oi?. Mentre tant, des de la administració ens recomanen, l’ús responsable de l’utilització dels combustibles i l’automòbil.
A banda de la investigació de la fiscalia i de la sol•licitud de CiU, PP i Ciutadans de que el Vice-president dones explicacions els mateixos partits sol•licitaren la compareixença de fins a dotze consellers, afectats pels referits informes, cosa que el Govern ha tornat a impedir.
Per acabar-ho d’adobar, es torna a parlar de les qüestionades delegacions de Catalunya a l’estranger, que estan molt be, quant els recursos econòmics a casa nostra no faltin. Tots sabem que no hi ha prou diners per pagar les despeses de la llei de dependència -.
Per últim sembla que la Conselleria d’Economia per fi a encarregat una auditoria sobre aquests informes, “per dissipar qualsevol ombra de dubte”, esperem que sigui això, solament “ombres”
El mes lamentable es que cap formació progressista de la societat civil, hagi pres cartes en el assumpte i dona la sensació que sigui solament un pols de la dreta contra el Govern progressista de la Generalitat, quan en realitat es quelcom que ens afecta a tots els ciutadans, i solament unes quantes cartes als diaris i algun plumilla mes afí a la dreta s’ha pres la molèstia de denunciar-ho.
I ara be la perla curiosa. Convergència i Unió, te la barra de protestar per aquest afer sense sortir-li els colors desprès del famós 3% denunciat, - això si amb una mica de mala llet- per Maragall. Pagaments que tothom sabia, i que no es va poder investigar per que els que ho podien fer - els constructors -, els mateixos que ara pateixen la crisi de l’excés de construcció no varen ser capaços d’anar al jutge Mena a dir la veritat. Favor con favor se paga.

Berlusconi, busca aconseguir l’immunitat penal per llei. 28.VI.08

Berlusconi, busca aconseguir l’immunitat penal per llei. 28.VI.08
El tan “senyor”, al qui anomenen Il Cavalieri, (sempre i pensat que en conya), impulsa una llei per poder seguir fent totes les malifetes que pugui mentre tingui el poder que incomprensiblement li han donat les urnes. L’ultima es un projecte de llei d’immmunitat penal per els quatre mes alts càrrecs institucionals, diu la llei que l’objectiu es “protegir el desenvolupament seré de les funcions dels més alts càrrecs de l’Estat”. Aquests càrrecs son: el president de la República, el primer ministre i els presidents del Senat i de la Cambra de Diputats. Això sota el meu punt de vista es un insult a aquests alts càrrecs. Diu la dita castellana: “Piensa el ladron (el primer ministre italiá) que todos son de su condición”. Evidentment aquesta jugada no es res més que treure’s del damunt -tot esperant que prescriveixi - el darrer assumpte que te obert per corrupció (el procés Mills). Lo lamentable no es que existeixi un personatge tant funest, lo inaudit es que els italians tinguin un pap tan gran. Encara que el sistema institucional italià permet, que s’impulsi un referèndum per derogar qualsevol llei aprovada en el Parlament. En aquests cas tindria que ser l’oposició, qui tindria que portar la iniciativa, però, tots formen part de la singularisima i complicada política italiana, i aquesta possibilitat no prosperaria.