divendres, 9 de desembre de 2011

Maquetes de l'autor

Presento una col.lecció de maquetes fetes per l'autor. Algunes son originals fetes a partir de treballs de camp, altres son confeccionades a partir de les que es troben al mercat.



                          
 Esglèsia de Sant Andreu del Castell s XI Tona

     Tower London
                                             
   Tower Bridge ( I )


    Tower Bridge ( II )


      Esglèsia de Santa Maria del Mar   BCN


                                  Transport = Ferrocarril

                                Transport = Vaixell fluvial

                                 Transport = Transatlàntic


                               Pou de l'antic balneari Roqueta de Tona 

                               Orrio de Galicia
                                        
       Esglèsia romànica de Sant Miquel de Vilageriu ( I )


      Esglèsia romànica de Sant Miquel de Vilageriu ( II )

    Esglèsia romànica de Sant Miquel de Vilageriu ( III )




                                       Far La Martre (Quèbec) ( I )


                                       

                                                     
                                  Far La Martre (Quèbec) ( II i III  

                                               Vivenda unifamiliar  a Buñiuel (Navarra) 
                                               

dimarts, 29 de novembre de 2011

De la foscor a la llum

Se’m va demanar per part d’una associació de Tona, que fes un escrit per al seu butlletí trimestral, vet a aquí, l’historia que vaig treure del meu arxiu, i que va ser publicada per un mitjà de comunicació.

Be l’historia es la següent. En un poblet del Alps italians ubicat en una vall denominada Antrona, s’ubica una població de nom Vigarella. Cada any des de el 11 de novembre fins el 2 de febrer, la tristor embolcallava aquesta població alpina, doncs l’astre sol desapareixia de la seva vida. La raó era ben simple. Sabut es que el sol en aquesta època de l’ any, ocupa una posició mes baixa, i al estar envoltat aquest nucli de població de muntanyes altes, vivien aquest període en perpetua ombria. Va ser l’enginy del seu batlle qui va intuir que si es pogués col•locar un mirall gegant en una de les parets dels riscos que envoltaven el poble, els raigs del sol si podrien emmirallar i a la vegada es reflectirien cap a la vall, on es trobava Vigarella.

No cal dir que va ser l’escarni de la població, doncs ningú s’ho va creure. Midali que així es deia l’alcalde, va tenir que pujar a la muntanya amb un mirall de 2 metres i va comprovar que la llum reflectida trencava les ombres de la plaça. Va comprendre que si es tractes d’un artilugui mes gran, l’efecte seria espectacular i possiblement arribaria fins i tot a escalfar als vellets aplegats al volta’n de la plaça. Dit i fet, varen encarregar a uns enginyers un conjunt de plaques d’acer inoxidable de 40 metres quadrats, sobre una base giratòria que segueix el moviment del sol mitjançat una cèl•lula fotoelèctrica, enviant el reflex al fons de la vall just sobre Vigarella. No els va ser difícil aconseguir finançament.

Entre una fundació bancària i la administració de la regió varem aportar la major part de la despesa, mes una petita part que va anar a càrrec del municipi. I l’invent va funcionar, i el segon diumenge de desembre del 2006, es va inaugurar aquest rellotge solar gegant , amb una gran festassa. La part mes necessitada de la població els seu vellets, varen tornar a recuperar la alegria desprès de tota una vida d’hiverns ombrívols.

Veieu foto del mirall gegant i l’ ubicació de la vall entre els pics dels Alps.


dilluns, 17 d’octubre de 2011

Malbarata que es gerundi


L’obsessió dels nostres politics, es últimament, retallar la despesa per poder fer front a aquets temps de penúries i crisis. Una de les solucions es retallar sous de funcionaris, de treballadors de la sanitat i de la educació, i “simbòlicament” retallar-se els seus sous i/o pagues extres, i amb això tots contents.
Amb una mica de temps i de paciència, hom veu que hi ha altres maneres d’estalviar diners, solament es necessita voluntat per fer-ho i sentit comú.

Les Diputacions. No discutiré la seva necessitat, -encara que es podrien canviar aquestes institucions per una conselleria, a cada comunitat autònoma, amb un nombre reduït de funcionaris- .Ens estalviaríem un president, 51 diputats, i 46 assessors, el diputats a dedicació complerta -2 dies a la setmana a Barcelona-, amb els seus sous dietes i demès.
Aquestes xifres corresponen a la de la província de Barcelona. En tot el país ni han 55, entre forals, cabildos i consells insulars. A la xarxa si troben les retribucions, només es qüestió de anar multiplicant.

El Senat. Cambra de representació territorial, però sense competències territorials. Es la cambra Alta, però in-operativa, doncs totes les lleis que han de ser aprovades per les dues cambres, al cap i a la fi, si el Senat la tomba, quan torna al Congres, aquest l’aprova sense cap dificultat, per tant una Cambra sense sentit. Que es tindria que canviar la Constitució per abolir-la? Cap problema. En aquest país si volem canviem la Constitució amb 48 hores.
Estalvi : 263 senadors, amb sous, dietes, transports, telèfons, ordinadors, etc. etc. Mes tota la parafernàlia de funcionaris i burocràcia inútil. Agafin els sous bruts, i multipliquin per 14 i per quatre anys.

Expresidents. Sous vitalicis, oficines per no fer res, cotxes, escortes, funcionaris, etc. Cada vegada que plega un ex president de comunitat, o parlament, comença el malbaratament de recursos. Diuen que per donar-les-hi dignitat al càrrec que varen ostentar. Tot lo contrari, per dignitat -si en tinguessin,- hom renunciaria. Despesa inútil, si mes no.

Ministeris. Cultura, Sanitat, Educació, Habitatge. Tots traspassats a les comunitats autònomes o quasi. Per que serveixin en mans del govern central? Facin números de lo que representa mantenir quatre ministeris sense atribucions.

Ja no parlem de cotxes oficials, de pensions a ex ministres, alcaldies amb sous de ministres, empreses i organismes, sense sentit, plens de fum, i cementiri de morts polítics, informes, etc. etc. I no dic res de l’absurditat de moltes comunitats autònomes, moltes de les quals per no quedar-se fora les varem voler per no se menys que catalans i bascos, però això es una altra història.
Resumint, amb seny, i bona voluntat, estalviar, es pot i molt, i si els polítics no volen o no en saben, la ciutadania te una arma a les mans les ILP (iniciatives legislatives populars), si varen poder abolir la mal anomenada “fiesta nacional”, no podrem abolir, tanta superfluïtat? I no s’acabaria aquí l’estalvi si forgéssim una mica més, segur que trobaríem molts mes llocs on ficar-hi la tisora, senyors polítics. Encara que per vostès tot això no es mes que demagògia.

dijous, 1 de setembre de 2011

Standard & Poor's [O el nou ordre mundial?]

I han noticies que fan esparverar, i no precisament pel seu contingut, si no per la reacció amb que les entoma la ciutadania i els poders públics.
Hem refereixo a la que ha sortit darrerament publicada als diaris, sobre la mala praxi de les “agencies de classificació”, que en aquest mateix bloc les qualificava com els quatre genets de l’ apocalipsis. Una d’elles potser la de mes “prestigi”, la mateixa que fa poc a retirat la màxima classificació al deute sobirà dels EE UU, i que en el seu dia, va qualificar sense cap rigor actius financers amb el suport d’hipoteques d’alt risc (aquelles que en deien subprime ), i que també va mantenir la màxima qualificació a Lehman Brothers, poc abans de que fes fallida. Estic parla’n de Standard & Poor’s (S&P). Com ja es notori, aquestes agencies treballen amb un conflicte d’interessos, doncs l’emissor de deute paga a l’analista que valora la solvència de l’empresa emissora. Tots el governs ho fan fins i tot la Generalitat. Lo mes dramàtic es que tots els governs democràtics tremolen amb les decisions d’aquestes “agencies”. Que està passant?
Tenim un seriós problema, i algú tindria que fer quelcom. Malauradament poc o res es pot esperar de la nostra classe política, ni l’espanyola ni la catalana, durant tot el mes d’agost i per diversos motius ens ha donat variats exemples de la seva poca disposició per resoldre problemes, que no fossin el ...i tu més, si mes no, com sempre. El cas de la reforma constitucional ha esdevingut completament patètic, i mes si l’entronquem amb lo que denúncia el dit editorial. Un consens que arriba tard i malament, doncs no aporta cap solució. Alguns varem posar esperances en el moviment 15M, però com ja s’ha vist, a banda de quedar completament desvirtuat, per el caire que finalment va anar agafant, amb tota mena de col•lectius que varen trobar l’ocasió perfecta per ficar una mica mes de caos i desorientació, per si no en teníem prou, no han sabut engrescar a ningú mes, al menys fins ara. Ni els sindicats, -per altra banda obsolets ja- son capaços de mobilitzar ningú. Que fer doncs? On esta la societat civil, la autentica. La que va despertar consciencies aquell 10 de juliol del 2010. Potser tindríem que posar-hi fil a l’agulla, d’una vegada per sempre, si no ho fem nosaltres, ningú no ens ho arreglarà. D’acord que es un problema global, però en el nostre país, ja comença a ser traumàtic. Si els qui ens governen ho han fet malament, els que vindran auguro que ho faran pitjor. Jo voldria fer un crida a les totes les organitzacions civils, de tota mena, perquè busquem entre tots idees imaginatives, abans de que sigui massa tard. No esperem res dels polítics... al menys d’aquests.



El personatge de la foto es el president de Standard & Poor's, de nacionalitat india, es diu Deven Sharma , ha anunciat que a finals d'any presentarà la seva dimissió...

dimarts, 12 de juliol de 2011

Els nous Genets de l’ Apocalypsis

Segons ens explica la Bíblia son quatre el Genets de l’ Apocalipsis, i responen als noms de Victoria, Guerra, Fam i Mort. Però això ja ha quedat obsolet, i han sorgit, uns d’altres , encara mes temibles i dels que no en coneixem res, i es diuen: Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch i DBRS. No els coneixien? Dons aquets genets han vingut a substituir als antics, aquells que ens amenaçaven que quant arribessin els quatre, aquest mon nostre desapareixeria, per sempre mes. Jas fa anys que vivíem amb aquesta amenaça, i com s’ha vist, som capaços de conviure amb ells des de fa un munt d’anys, i no ha passat res. Però aquests terribles i poderosos nous genets, crec que aquests si, aquests son de veritat i res ni de bo ni de positiu ens portaran. Ans al contrari. Tindríem que fer quelcom no, per aturar-los?

dimarts, 10 de maig de 2011

El sentit comú del TC

Per una vegada el Tribunal Constitucional, ha fet gala de sentit comú, doncs no d’altra manera es pot interpretar que hagi donat via verda a les candidatures de Bildu, esmenant-li la plana al TS. No es pot oblidar que Bildu, representa ,o per lo menys intenta representar a l’esquerra abertzale, que aplega gaire be 300.000 persones, que no tenien cap tipus de representació, al haver-ne il.legalitza’t -de forma dubtosa a l’antiga Batasuna-.
També val a dir que segons les informacions publicades, Bildu, acatava en els seus estatuts sens cap mena de dubte, l’espiri’t de la llei de partits, així com també sembla ser que a les seves llistes, no havia cap persona imputada en cap delicte. Malgrat tot no podem oblidar que des de fa ja temps hi ha un partit que la seva única estratègia per guanyar escons, es dedicar-se a intoxicar. I un altre partit que per por de perdre escons, seria capaç de negar que la lluna surt de nit.
Per tant hem de celebrar que malgrat tenir un Tribunal Constitucional, sospitós de partidisme polític,-doncs es escandalós, que els seus membres estiguin considerats, “conservadors i progressistes”- deixant clar a quin costat de la balança inclinaran les seves decisions, que tindrien que ser completament imparcials, en aquesta ocasió, han fet be la seva feina.
Esperem i desitgem que , arribarà el dia en que podrem tenir una judicatura a l’alçada dels nostres veïns, i sobre tot lo que es mereix el país. Completament independent, com tindria que ser al considerar-lo el tercer poder de l’Estat de dret
.

divendres, 18 de març de 2011

In memoriam

Aquest bloc te inserit un posit on es relata el viatge que fa anys varen fer un grapat d'aventurers catalans, que portava per nom "Operación Impala", entre els quals hi havia un personatge que desprès esdevendria molt conegut, sobre tot en ambients culturals i de oci, i que a mes, va ser el protagonista indiscutible d'un moviment dels anys seixanta: "la gauche divine", un terme encunyat per l'escriptor Joan de Segarra. Doncs be, avui aquest personatge, ens ha deixat, a l'edat de 74 anys. Feia uns mesos havia patit un icus, que el va deixar en estat força delicat. Descansi en pau.

divendres, 4 de març de 2011

Excuses de mal perdedor

El nou govern de la Generalitat, esta portant a terme una retallada de despeses a tots els nivells, per fer front al dèficit pressupostari. Ja ho va anunciar que, així ho faria, si guanyava les eleccions i en funció de com trobes la caixa de la Generalitat.
Un cop guanyades les eleccions, i fet el traspàs de poders, l’expresident Montilla li va comunicar al nou president que es trobaria un dèficit d’uns 3.800 milions €. Un cop constituït el Govern i fetes les comprovacions per part del nou executiu, es comprovà que el dèficit se’n anava cap als 7.552 milions €, la resposta del PSC d’entrada es ficar-se les mans al cap, denunciant la mala fe dels nous gestors del Govern.
Dies mes tard per boca del nou portaveu socialista el diputat Nadal, reconeix que feta una nova estimació per part d’ells, el dèficit podria ser d’uns 7.200 milions €. Ah! Així no estava equivocat el executiu de Mas.
Aleshores, a que ve ara per part del tripartit, de estar constantment qüestionant les noves mesures de govern i les mes que necessàries retallades. Com es diu això: barra, inconsciència, incompetència, deslleialtat. Jo hem pregunto, en cas de que el PSC, hagués guanyat les eleccions, que estaria fent ara?, retallarien despeses i aprimarien la administració? O seguirien gastant i malbaratant amb la alegria dels últim anys?. Quines mesures prendrien? I ha una cosa que es diu sentit comú, i dignitat, senyors socialistes i companyia. No seria millor que mesuressin els seus comentaris de mals perdedors?.
A banda ens assabentem que el tripartit va ocultar dades d’un informe en que es rebatia les suposades bondats dels 80 km/h. Sortiran mes amagatalls?
No podem saber que es depararà el nou govern, de moment, retalla, aprima i col•loca en la seva administració els qui considera els millors, malgrat la seva independència. Al cap i a la fi -aquesta decisió- la portava en el seu programa. També això es qüestionat pel tripartit. Te que anar a buscar a fora lo que no te dins de casa, denuncien. Potser, si el tripartit hagués col•locat a la seva administració els millors, ves a saber si no se’ls hi hagués escapat el govern de les mans. O potser si.
Pulicat al 9Nou de Vic, el 11-III-2011

dijous, 10 de febrer de 2011

Pluja seca

Interessant el reportatge emes ahir (9-II-11) per TV3, sobre el conflicte basc. El reportatge es centrava en el paper que han representat –i encara representen- , els mediadors internacionals, que ja varen intervenir en el conflicte de Sud-àfrica, entre en CNA i el partit dels afrikaners, amb un resultat satisfactori. També varen intercedir entre els nacionalistes i els unionistes irlandesos, essent d’una importància capital la seva intervenció en la feliç resolució del conflicte. Des de fa molt temps treballen per la resolució del conflicte basc. Bona part d’aquesta mediació, a donat com a resultat la consecució del nou partit “abertzale”, així com la comunicació de l’últim alto al foc de la banda ETA. Crec que no pot haver-hi cap demòcrata que no se’n alegri de la participació d’aquestes personalitats rellevants, que sense fer soroll, han treballat per aquests resultats. Be no tots, hi ha un partit que no li interessa gens el final d’aquest conflicte, doncs se li acabaria una bona part de la seva estratègia d’assetjament per tombar el partit governamental. El partit popular en boca del seu portantveu en el parlament basc Leopoldo Barrera, afirmava que una democràcia consolidada no pot acceptar mediadors internacionals, amb un menyspreament absolut de personalitats , -si no de prestigi, si de declarada solvència professional- . Com sempre el PP, quan li falten idees i recursos, tira de discursos apocalíptics, doncs el seu primordial interès es guanyar eleccions, i el conflicte basc es una font inesgotable per els seus objectius.

dilluns, 17 de gener de 2011

El rei Artur

La Pilar Rahola, ens ha portat a la prestatgeria de la nostra biblioteca el llibre La Màscara del rei Artur. No se si esta escrit per decisió de Mas, per treure’ns de sobre la seva imatge de prepotència i “txuleria” on molts l’han/hem encasellat, o be per que l’ego de la Pilar li ho demanava. Sigui con fos el llibre esta aquí, i voldria fer-ne uns comentaris.
En general lo que pretén el llibre es acostar la figura del avui president de la Generalitat, al gran públic. Quan el llibre va sortir al carrer el Mas, solament era el candidat. Es cert que ham aquesta narració ens presenta un home proper, normal, del carrer, senzill, amb una formació una mica elitista si, però sense espavents i dins d’una certa normalitat. Doncs es simptomàtic que la seva ensenyança preliminar es va desenvolupar entre el Liceu francès i la escola Aula a Pedralbes. Malgrat tot es un personatge lletrat que parla el francès i l’anglès amb una certa normalitat, a banda de les nostres llengües pròpies. Solament per això ja mereix un reconeixement, tenint en compte , la precarietat lingüística de la nostra classe política.
No faré un gran resum del llibre, doncs la finalitat es la que apareixerà en el resum final, solament volia ressaltar uns quants trets força significatius de la personalitat del personatge, valgui la redundància.
En un dels molts actes que realitzà Mas en plena pre-campanya, es produí aquest diàleg amb un dels seus interpel•ladors. Reprodueixo el text íntegre tal com surt publicat: “un dels interlocutors li dirà que es un problema per ser polític, haver estat a l’empresa privada. Com no pot ser altrament, Mas en presumeix. Al cap i la fi, com be diu, ell sap que significa ser a l’altra banda del taulell -Una de les primeres feines que va tenir va ser en una de les empreses del grup Tipel, com a economista-, Però, els altres? –tot referint-se ala seus adversaris politics- Els altres saben, bàsicament, que significa fer la pilota al “jefe”, o com es talla el cap d’un dissident, o quines maniobres resulten útils per dominar la jerarquia d’una llista electoral. Son professionals de l’especulació de la política, però mai no han estat artífexs de l’economia, ni com a empresaris ni com a treballadors”.
Un exemple que surt al llibre per boca d’un dels seus col•laboradors:
“Te fama de garrepa, però no es així... Et posaré un exemple. Havíem de canviar el cotxe, i va el tio i em demana un Seat. Es el secretari d’un partit amb milers de militants (?), aspira a ser president de la Generalitat, ha de fer desenes de kilòmetres a l’any, fins i tot, segons on va, necessita tracció a les quatre rodes i va ... i em demana un Seat d’aquella època. M’hi vaig negà en rodó. Un Seat! Necessitava representativitat! Finalment, vaig comprar l’Audi A6 que porta”.
[ Ell no era garrepa, segurament era/es un home pragmàtic. El seu col•laborador potser tindria que fer-vos-ho mirar]
Respecte de quan va entrevistar sent ja conseller d’Economia, a en David Madí, per a cap de gabinet, diu l’infrascrit: “Em va impactar molt l’entrevista. Jo venia del mon que comandava en Pomés –conseller de l’època Pujol-, que era un mon molt desagradable. I, de sobte, em trobo amb algú d’exquisida educació. Preguntes normals, professionals, tracte correcte...D’una pulcritud extrema”. O sigui la normalitat, esdevé estranya.
[Anys mes tard, en David Madí, el que apreciava la pulcritud extrema, protagonitzà diversos afers, podríem dir no massa pulcres... però ara, no be al cas]
Un altra episodi que descriu el llibre es el seu enfrontament, amb el que era director general de la Caixa, Josep Vilarasau, amb Mas , ja com Conseller d’Economia, concretament arran de la negativa, de Vilarasau a jubilar-se en complir els 70 anys, al capdavant de la Caixa. Vilarasau, se’l considerava aleshores, l’home mes poderós de Catalunya, desprès d’en Pujol. Mas, però el va doblegar i Vilarasau, no va tenir mes remei que jubilar-se.
Quan va ser proclamat candidat a la Generalitat en les darreres eleccions, en el acte que es va celebrar al Món Sant Benet, sembla ser que davant de tot el partit, li va donar per citar les “Regles de l’Abat”, com a punt de referència a tenir en compte, en les tasque de bon govern, en un atac de rauxa i misticisme, pragmatisme o intel•lectualitat.
[Malgrat tot, consultades les Regles, no estan exemptes d’actualitat i pragmatisme.]

http://www.benedictinescat.com/Montserrat/htmlfotos/reglabenet.html
Un dels paràgrafs, punyents del llibre es aquest: “La llufa també penja de les maledicències que han dit d’Ell els seus adversaris polítics. La frase “quan nosaltres lluitàvem contra la dictadura, en Mas es treia el títol de patró de iot”, ha fet fortuna en els cercles polític - periodístics, per molt que, en part, no sigui certa. No ha estat mai patró de iot, però és cert que no va lluitar contra la dictadura, i aquest es un “pecat” que els adversaris polítics exploten sense pietat”.
[Això es ben cert, que la immensa majoria de la nostra classe política menysprea , qui no va ser repressal.liats, empresonats i/o estomacats durant la dictadura, sense tenir en compte que potser, no ho varen ser, doncs estaven massa ocupats, per treballar per aixecar el país, mentre d’altres -molts universitaris i fills de famílies benestants- podien fer vagues a la universitat i corre davant dels grisos. D’això en podrien fer molts escrits, amb noms i cognoms, avui capdavanters de la política.]
Per últim faré esment d’un paràgraf del llibre, quan explica el recurs amb que defensa el català a Madrid, quan li parlen en to despectiu: “Els hi dic, escoltin, quan de petit t’has comunicat amb els teus pares en una llengua, els primers mesos de la teva vida, has rigut en aquest idioma, t’han cantat cançons de bressol en aquell idioma, i quan has après les primeres oracions en aquell idioma, aquest, es el teu idioma”. Sense comentaris.
Com a resum d’aquesta petita ressenya del llibre solament afegir, que el treball fet per l’autora, si realment el Mas a contestat amb sinceritat a la Rahola, -malgrat que no se quines eren les verdaderes intencions de la senyora, doncs la Rahola, es molta Rahola-, ens troben davant d’un document que desmunta molts dels estereotips que se li havien encolomat al candidat, escandalosament amplificats pel poc seriós i ja cansin programa Polònia, del qual per cert, no en malparla, però si que creu que es una astracanada exagerada.
A banda del llibre en qüestió, era ja evident que ,set anys de travessa del desert, varen proporcionar a Artur Mas, un altra tarannà, que es veia reflectit en les ultimes aparicions en els mitjans, tan audiovisuals com escrits, on anava formant-se un personatge que estava molt lluny del Mas prepotent de les seves primeres èpoques, era potser que ja anava ensenyant quina era la seva verdadera personalitat, un cop apagada la llarga ombra de la figura de Pujol, i del seu “pseudo” enfrontament amb Duran i Lleida, com a aspirant al lideratge de la federació.
Malgrat tot, es aviat per fer un pronòstic de lo que serà aquesta nova etapa de govern que ara s’estrena i tindrem que estar a la guaita, de si ara si, que una altra manera de governar, - i fer política- es possible.

diumenge, 16 de gener de 2011

Carta oberta a Ferran Mascarell

Abans de tot voldria felicitar-lo pel nomenament com a Conseller, en una area potser no molt rellevant , a nivell de govern, però si molt important i necessària con es la Cultura. Així amb majúscules. Particularment crec que si fóssim un país que tinguéssim com a prioritats la Cultura i la Educació, -també amb majúscula- , molts dels mals que patim serien mes suportables o per lo menys, ens en sortiríem millor.
Soc d’aquells ciutadans afectats pel síndrome de la “desafecció”. Ja fa molt de temps. Malauradament però , voldria creure que aquestes darreres eleccions i el seu desenllaç, esdevingueren un punt d’inflexió en la manera de fer política, al menys en aquest país nostre. Sense ser ni massa convergent (nacionalista), ni massa progressista (socialista), com a catalanista, demòcrata, responsable i cívic, per primera vegada en molt de temps he votat amb il•lusió, i esperança, i els resultats intueixo que, ara si que van en serio. Tan debò no m’equivoqui .
Ahir dimecres, com cada dia, llegint La Vanguardia, em trobo amb el Cultura/s, que poc o molt sempre fullejo, i moltes vegades , es el meu referent, de llibres que tinc que comprar, o si mes no, de anar a buscar a la biblioteca. Tot de cop, m’ensopego amb el seu article de comiat del suplement. Al llegir-lo vaig sentir molta eufòria. Poques vegades havia llegit una reflexió política d’aquesta mena escrita per un polític. [De la seva trajectòria política ja en tenia referències i el considerava una persona molt correcta, “un rara avis” de la classe política). Me’l vaig llegir varies vegades i crec que no es desaprofita res.
Una frase i un paràgraf, en destacaria. La frase: “Sales convencido: este hombre está dispuesto a romper algún molde” i el paràgraf: Los catalanes están cansados de las formas de representación que ofrecen los partidos; los ciudadanos queremos acuerdos, pactos i progreso, no guerras bizantinas, confrontaciones y descalificaciones. Es tiempo de un modo nuevo de hacer política y algunos no parecen verlo. Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los núcleos duros de los partidos políticos”.
Com es diu ara, podia dir-ho més alt però no més clar. Subscric ambdues afirmacions, i la resta de l’article també. Per això m’he pres la molèstia de enviar-li aquestes ratlles, que espero, no l’hagin molestat.
Crec que aquesta manera de fer polìtica es una manera de deixar un altra mon als nostres fills i sobre tot als nets.
També es una manera de fer arribar aquest missatge a la ciutadania: que una altra manera de fer política es possible. I que la política es te que regenerar. Encara que no se si val la pena. Però en consciencia, crec que hem de fer quelcom.
Perdoni l’extensió d’aquest escrit, nomes volia felicitar-lo i l’encoratjar-lo, a que sigui sent com es, i li demanaria un favor, procurin com a Govern, no defraudar-nos. Ja en tenim prou de mal govern. Si li serveix d’estímul, sàpiga que te amb mi, un ciutadà que sabrà valorar la tasca que facin vostè i els seus companys. Se que no serà fàcil, però procurin, que puguem estar-ne satisfets -ara si-dels nostres polítics.
Ben cordialment