dimarts, 24 de gener de 2012

Dret a la vaga, si però...



La vaga es un dret constitucional, però no sempre se’n fa un us, correcte, coherent i just. Dons a la llarga s’acaba complicant la vida a qui no te cap culpa, que es l’usuari, i queda indemne el destinatari de la protesta. M’explico. Les vagues lo que pretenen es cridar l’atenció d’un problema que afecta a una col•lectivitat de treballadors, que protesten per reivindicar unes condicions laborals a que creuen tenir dret. Quant el diàleg es trenca envers l’altra part -els patrons-, els treballadors decideixen abandonar el seu lloc de treball i manifestar-se. Fins aquí tot correcte , el perjudicat es l’empresa que atura la seva productivitat, amb les conseqüents pèrdues. El problema be quan son els treballadors de les empreses de serveis els que tenen conflictes laborals, i aturen la seva activitat [transports -sobre tot- sanitat, educació, serveis, etc.], es clar que perjudiquen als seus patrons, per la pèrdua d’ingressos, però al cap i a la fi qui mes pateix, son els usuaris d’aquests serveis, - paradoxalment “col•legues” dels vaguistes-, els principalment perjudicats per aquestes aturades. Jo em pregunto i perquè no es fan las vagues a la nipona. Tots a treballar mes, fer una sobreproducció, amb l’objectiu de trastocar els plans de la empesa al tenir una excés de estoc; i si es tracta de transports públics, seguir treballant amb normalitat... i no cobrar el cost del servei, per exemple. Com mes dies de vaga mes pèrdues per l’empresa. Recordo a primers dels setanta, un dels meus primer viatges a França, em vaig trobar una vaga d’autopistes. Cap problema per l’usuari, posaven el cartell de “personnel en grève”, i les barreres obertes. La Concesionaria perdent diners a dojo. Aquestes tindrien que ser les filosofies de les vagues, perjudicar l’empresa i respectar al usuari i “col•lega”. Segurament serien molt mes ben vistes, i fins i tot mes efectives.

Publicat a Revista Mes d'Osona, el 24-I-2012

dimarts, 10 de gener de 2012

Visca la gresca !



La tan tronada frase “no hi ha un pam de net”, tindria que estar emmarcada i penjada per tot arreu. Te mes raó i actualitat que mai. Es que cada dia per una raó o altra la tenim que tenir present.

-El frau (*) del prestigiós bufet d’advocats d’Emili Cuatrecasas.

-La barra de expresident Montilla, ara senador, en mantenir el seu despatx obert, per no fer res i paga’n el contribuent.

-La subvenció a La Marató de TV3, per part de la Generalitat de Catalunya, denunciada per un lector i contestada per la pròpia Marató, amb argument difícils de creure (Ara 23/XII/2011).

-La barra dels expresidents González i Aznar, amb pensions a càrrec de l’Estat, oficia de –ex i amb tota la parafernàlia, pagada per tots nosaltres, i ells treballant d”assessors” d’Endesa i Gas Natural, amb un sous d’escàndol.

- Diputats de Diputacions amb sous astronòmics per dos dies de “feina” a la setmana això si, a dedicació completa, amb quatre assessor per diputat (?), Aleshores que fa un diputat?

Segueixo....?

I així esperant que cada dia la premsa ens regali una barra mes. Fins quan? Quan es mobilitzarà la societat civil?

(*) Investigat per frau fiscal i evasió d’impostos en unes finques particulars.

dilluns, 9 de gener de 2012

Reflexions envers el canvi

Seria  bo, que fos aquesta la darrera vegada que es produeixi un fenomen que es va repetint legislatura, rere legislatura. El paper de l’oposició. A Espanya hi ha hagut un canvi de color de govern, lo que representa un canvi de papers. El govern passa a la oposició i la oposició esdevé govern.

En els darrers set anys en que ha estat governant el PSOE, el Partit Popular, enfellonits encara per la derrota del 2004, fruit de la seva nefasta i barroera resolució dels atemptats del 11M, ha portat sistemàticament una política del no per el no i d’assajament i abatiment del govern legítim, si o si. Tot rememorant una mica el famós “Vayase Sr. González “ del inefable Aznar. Fins que el va fer fora.

Rajoy i els seus satèl•lits, enaltits per aquesta tribu mediàtica, -que no se sap si es cavernícola o irresponsable-, ha dut durant aquests darrers anys una política sistemàtica de posar pals a les rodes, amb l’únic motiu d’erosionar al govern de torn, i forçar unes eleccions anticipades. Es a dir el poder per el poder. Res d’altruisme envers al benestar del poble. Es ben cert que Zapatero, no va saber ni explicar-se correctament, ni com sortir-se’n airós de tantes dificultats, en que estàvem immersos. També es cert que si Europa patia la mateixa crisi , aquí al nostre país, la duplicàvem, pel llast que portàvem -des de feia anys, i amb governs de tots colors, que miraven cap un altra costat-, per la permissivitat en el desenvolupament de la negada per tothom bombolla immobiliària i l’ urbanisme desaforat que practicàvem. Sobre tot en els ajuntaments que no tenien cap empatx de créixer de manera insostenible con tal de generar recursos, pràcticament a costa de les taxes urbanístiques. I ja no parlem de les nul•les polítiques immigratòries, quant entraven per Barajas ingents quantitats d’immigrants amb passaport de turistes, buscant el fals El Dorado espanyol. Però això mereixeria un altre debat mes profund.

Ara s’han canviat les tornes, assistirem a la hipocresia i els cinisme d’uns in d’altres, esperem que sàpiguen reaccionar d’una manera honrosa, encara que per les darreres declaracions sobre tot de la nova ministra de Treball, -molt poc afortunada ella- sembla que no han après res.

Vull ser optimista i vull creure que desprès de set anys de la travessa del desert, els que deien que en sabien tant, demostrin, -amb el vist i plau d’Europa, si mes no com tots- la seva vàlua, siguin generosos i sobre tots honrats. Recordem que l’any 83 quan el PP va agafar el govern desprès del daltabaix dels socialistes, Aznar es va trobar un país mitjanament arreglat, i ficat a Europa, gràcies al “pedigüeño de González” que va portar enormes quantitats dels “fondos de cohesión”, gracies a la creació del fons de reserva de la Seguretat Social en marxa, i gracies també al dotze anys d’estabilitat dels governs de Suárez i González. Aleshores es quan va pronunciar la frase de “España va bien”, i es va penjar les medalles ell. Malauradament la història quasi sempre es repeteix. Assistirem a un exercici de humilitat per part del PP?

Publicat a Bùstia de "el 9nou"  de Vic , el 13-I-2012