dilluns, 17 de gener de 2011

El rei Artur

La Pilar Rahola, ens ha portat a la prestatgeria de la nostra biblioteca el llibre La Màscara del rei Artur. No se si esta escrit per decisió de Mas, per treure’ns de sobre la seva imatge de prepotència i “txuleria” on molts l’han/hem encasellat, o be per que l’ego de la Pilar li ho demanava. Sigui con fos el llibre esta aquí, i voldria fer-ne uns comentaris.
En general lo que pretén el llibre es acostar la figura del avui president de la Generalitat, al gran públic. Quan el llibre va sortir al carrer el Mas, solament era el candidat. Es cert que ham aquesta narració ens presenta un home proper, normal, del carrer, senzill, amb una formació una mica elitista si, però sense espavents i dins d’una certa normalitat. Doncs es simptomàtic que la seva ensenyança preliminar es va desenvolupar entre el Liceu francès i la escola Aula a Pedralbes. Malgrat tot es un personatge lletrat que parla el francès i l’anglès amb una certa normalitat, a banda de les nostres llengües pròpies. Solament per això ja mereix un reconeixement, tenint en compte , la precarietat lingüística de la nostra classe política.
No faré un gran resum del llibre, doncs la finalitat es la que apareixerà en el resum final, solament volia ressaltar uns quants trets força significatius de la personalitat del personatge, valgui la redundància.
En un dels molts actes que realitzà Mas en plena pre-campanya, es produí aquest diàleg amb un dels seus interpel•ladors. Reprodueixo el text íntegre tal com surt publicat: “un dels interlocutors li dirà que es un problema per ser polític, haver estat a l’empresa privada. Com no pot ser altrament, Mas en presumeix. Al cap i la fi, com be diu, ell sap que significa ser a l’altra banda del taulell -Una de les primeres feines que va tenir va ser en una de les empreses del grup Tipel, com a economista-, Però, els altres? –tot referint-se ala seus adversaris politics- Els altres saben, bàsicament, que significa fer la pilota al “jefe”, o com es talla el cap d’un dissident, o quines maniobres resulten útils per dominar la jerarquia d’una llista electoral. Son professionals de l’especulació de la política, però mai no han estat artífexs de l’economia, ni com a empresaris ni com a treballadors”.
Un exemple que surt al llibre per boca d’un dels seus col•laboradors:
“Te fama de garrepa, però no es així... Et posaré un exemple. Havíem de canviar el cotxe, i va el tio i em demana un Seat. Es el secretari d’un partit amb milers de militants (?), aspira a ser president de la Generalitat, ha de fer desenes de kilòmetres a l’any, fins i tot, segons on va, necessita tracció a les quatre rodes i va ... i em demana un Seat d’aquella època. M’hi vaig negà en rodó. Un Seat! Necessitava representativitat! Finalment, vaig comprar l’Audi A6 que porta”.
[ Ell no era garrepa, segurament era/es un home pragmàtic. El seu col•laborador potser tindria que fer-vos-ho mirar]
Respecte de quan va entrevistar sent ja conseller d’Economia, a en David Madí, per a cap de gabinet, diu l’infrascrit: “Em va impactar molt l’entrevista. Jo venia del mon que comandava en Pomés –conseller de l’època Pujol-, que era un mon molt desagradable. I, de sobte, em trobo amb algú d’exquisida educació. Preguntes normals, professionals, tracte correcte...D’una pulcritud extrema”. O sigui la normalitat, esdevé estranya.
[Anys mes tard, en David Madí, el que apreciava la pulcritud extrema, protagonitzà diversos afers, podríem dir no massa pulcres... però ara, no be al cas]
Un altra episodi que descriu el llibre es el seu enfrontament, amb el que era director general de la Caixa, Josep Vilarasau, amb Mas , ja com Conseller d’Economia, concretament arran de la negativa, de Vilarasau a jubilar-se en complir els 70 anys, al capdavant de la Caixa. Vilarasau, se’l considerava aleshores, l’home mes poderós de Catalunya, desprès d’en Pujol. Mas, però el va doblegar i Vilarasau, no va tenir mes remei que jubilar-se.
Quan va ser proclamat candidat a la Generalitat en les darreres eleccions, en el acte que es va celebrar al Món Sant Benet, sembla ser que davant de tot el partit, li va donar per citar les “Regles de l’Abat”, com a punt de referència a tenir en compte, en les tasque de bon govern, en un atac de rauxa i misticisme, pragmatisme o intel•lectualitat.
[Malgrat tot, consultades les Regles, no estan exemptes d’actualitat i pragmatisme.]

http://www.benedictinescat.com/Montserrat/htmlfotos/reglabenet.html
Un dels paràgrafs, punyents del llibre es aquest: “La llufa també penja de les maledicències que han dit d’Ell els seus adversaris polítics. La frase “quan nosaltres lluitàvem contra la dictadura, en Mas es treia el títol de patró de iot”, ha fet fortuna en els cercles polític - periodístics, per molt que, en part, no sigui certa. No ha estat mai patró de iot, però és cert que no va lluitar contra la dictadura, i aquest es un “pecat” que els adversaris polítics exploten sense pietat”.
[Això es ben cert, que la immensa majoria de la nostra classe política menysprea , qui no va ser repressal.liats, empresonats i/o estomacats durant la dictadura, sense tenir en compte que potser, no ho varen ser, doncs estaven massa ocupats, per treballar per aixecar el país, mentre d’altres -molts universitaris i fills de famílies benestants- podien fer vagues a la universitat i corre davant dels grisos. D’això en podrien fer molts escrits, amb noms i cognoms, avui capdavanters de la política.]
Per últim faré esment d’un paràgraf del llibre, quan explica el recurs amb que defensa el català a Madrid, quan li parlen en to despectiu: “Els hi dic, escoltin, quan de petit t’has comunicat amb els teus pares en una llengua, els primers mesos de la teva vida, has rigut en aquest idioma, t’han cantat cançons de bressol en aquell idioma, i quan has après les primeres oracions en aquell idioma, aquest, es el teu idioma”. Sense comentaris.
Com a resum d’aquesta petita ressenya del llibre solament afegir, que el treball fet per l’autora, si realment el Mas a contestat amb sinceritat a la Rahola, -malgrat que no se quines eren les verdaderes intencions de la senyora, doncs la Rahola, es molta Rahola-, ens troben davant d’un document que desmunta molts dels estereotips que se li havien encolomat al candidat, escandalosament amplificats pel poc seriós i ja cansin programa Polònia, del qual per cert, no en malparla, però si que creu que es una astracanada exagerada.
A banda del llibre en qüestió, era ja evident que ,set anys de travessa del desert, varen proporcionar a Artur Mas, un altra tarannà, que es veia reflectit en les ultimes aparicions en els mitjans, tan audiovisuals com escrits, on anava formant-se un personatge que estava molt lluny del Mas prepotent de les seves primeres èpoques, era potser que ja anava ensenyant quina era la seva verdadera personalitat, un cop apagada la llarga ombra de la figura de Pujol, i del seu “pseudo” enfrontament amb Duran i Lleida, com a aspirant al lideratge de la federació.
Malgrat tot, es aviat per fer un pronòstic de lo que serà aquesta nova etapa de govern que ara s’estrena i tindrem que estar a la guaita, de si ara si, que una altra manera de governar, - i fer política- es possible.

diumenge, 16 de gener de 2011

Carta oberta a Ferran Mascarell

Abans de tot voldria felicitar-lo pel nomenament com a Conseller, en una area potser no molt rellevant , a nivell de govern, però si molt important i necessària con es la Cultura. Així amb majúscules. Particularment crec que si fóssim un país que tinguéssim com a prioritats la Cultura i la Educació, -també amb majúscula- , molts dels mals que patim serien mes suportables o per lo menys, ens en sortiríem millor.
Soc d’aquells ciutadans afectats pel síndrome de la “desafecció”. Ja fa molt de temps. Malauradament però , voldria creure que aquestes darreres eleccions i el seu desenllaç, esdevingueren un punt d’inflexió en la manera de fer política, al menys en aquest país nostre. Sense ser ni massa convergent (nacionalista), ni massa progressista (socialista), com a catalanista, demòcrata, responsable i cívic, per primera vegada en molt de temps he votat amb il•lusió, i esperança, i els resultats intueixo que, ara si que van en serio. Tan debò no m’equivoqui .
Ahir dimecres, com cada dia, llegint La Vanguardia, em trobo amb el Cultura/s, que poc o molt sempre fullejo, i moltes vegades , es el meu referent, de llibres que tinc que comprar, o si mes no, de anar a buscar a la biblioteca. Tot de cop, m’ensopego amb el seu article de comiat del suplement. Al llegir-lo vaig sentir molta eufòria. Poques vegades havia llegit una reflexió política d’aquesta mena escrita per un polític. [De la seva trajectòria política ja en tenia referències i el considerava una persona molt correcta, “un rara avis” de la classe política). Me’l vaig llegir varies vegades i crec que no es desaprofita res.
Una frase i un paràgraf, en destacaria. La frase: “Sales convencido: este hombre está dispuesto a romper algún molde” i el paràgraf: Los catalanes están cansados de las formas de representación que ofrecen los partidos; los ciudadanos queremos acuerdos, pactos i progreso, no guerras bizantinas, confrontaciones y descalificaciones. Es tiempo de un modo nuevo de hacer política y algunos no parecen verlo. Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los núcleos duros de los partidos políticos”.
Com es diu ara, podia dir-ho més alt però no més clar. Subscric ambdues afirmacions, i la resta de l’article també. Per això m’he pres la molèstia de enviar-li aquestes ratlles, que espero, no l’hagin molestat.
Crec que aquesta manera de fer polìtica es una manera de deixar un altra mon als nostres fills i sobre tot als nets.
També es una manera de fer arribar aquest missatge a la ciutadania: que una altra manera de fer política es possible. I que la política es te que regenerar. Encara que no se si val la pena. Però en consciencia, crec que hem de fer quelcom.
Perdoni l’extensió d’aquest escrit, nomes volia felicitar-lo i l’encoratjar-lo, a que sigui sent com es, i li demanaria un favor, procurin com a Govern, no defraudar-nos. Ja en tenim prou de mal govern. Si li serveix d’estímul, sàpiga que te amb mi, un ciutadà que sabrà valorar la tasca que facin vostè i els seus companys. Se que no serà fàcil, però procurin, que puguem estar-ne satisfets -ara si-dels nostres polítics.
Ben cordialment