Nous aires a Euskadi

Sembla que nous aires corren per Euskadi, des de la victòria del socialista Patxi López com a Lehendakari.
Des de la resta de l’Estat quasi tots sabien que per el PNV, eta, era –o es- quelcom així com els fills descarrilats de la família basca, “esos muchachos” que deia Arzalluz, (per a molts el “tiet” de la banda), no els veien com a simples pistolers, que es lo que son, fins i tot sembla que els consideraven components del Movimiento de Liberación Nacional, com li agradava de denominar-los a “l’acadèmic” Aznar, tanmateix, se’n guardaven prou de dir una frase o fer un gest que els pogués ofendre. Al cap i la fi ambdues formacions busquen lo mateix per a Euskadi, -la independència-, si be uns amb ambigüitats i els altres matant covardament per l’espatlla.
Esperem que la nova etapa que s’enceta amb López, doni mes bons resultats per aquest martiritzat poble que fins ara.
Jo no els hi discuteixo als bascs el seu legítim dret a ser independents, cosa que m’alegraria que ho aconseguissin, doncs Catalunya en sortiria guanyant. Lo que no es pot permetre es que vulguin arribar-hi a traves del assassinat. (Encara si els presumptes “gudaris”, fossin un exèrcit regular, que a cara descoberta, s’enfrontessin a les forces de seguretat, doncs mira que guanyi el mes fort), però amb el tret a la nuca, que es l’única arma de que disposen aquests descerebrats, o amb el cotxe bomba, es una forma molt poc intel·ligent de aconseguir els seus propòsits.
Tampoc el PNV no ha demostrat en tots aquests, anys de tenir gaires ganes de solucionar el que ells diuen “el conflicto”, que ningú els hi discuteix que el tenen, i es polític, però els hi ha faltat una mica de coratge per plantar cara amb energia als terroristes. Lo dels “abertzales” i Otegui, ja es mes complicat. Donem els cent dies de gràcia a Patxi López, a veure si una altra forma de fer política es possible.

Cloenda del curs.-

Aquest dimecres 17 de juny, L’Aula d’Extensió Universitària de la gent gran d’Osona, va concloure el curs acadèmic 2008-2009, amb un acte acadèmic, encapçalat per l’Alcalde de Vic i la rectora de la Universitat de Vic, i on va pronunciar la darrera conferencia del curs el sociòleg Salvador Cardús, amb un tema de força actualitat: “Com pensar una Catalunya amb futur”
Va centrar el conferenciat el seu discurs en el malestar i la desafecció que es viu a Catalunya en els darrers temps, i que es remunten en el procés de gestació de la reforma de l’Estatut, els incompliments per part del govern central de tantes promeses, com els traspassos de rodalies, la gestió del aeroport, o el finançament, malestar que s’ha vist clarament amb l’alta abstenció i l’increment del vot en blanc o nul.
A tot aquest malestar se li afegeixen , -deia- uns factors estructurals com ara el creixement demogràfic desmesurat degut sobre tot a la immigració, (posava l’exemple de la població de Guissona, on el 47% de la població es estrangera) i la crisi econòmica que colpeja les economies mes febles i no tan febles.
El conferenciat feia una comparació entre lo que pensen els okupes i lo que pensa la gent gran: QUE TOT ESTÂ FATAL!
També creu que molta gent diu que degut a aquestes circumstàncies adverses, els independentistes han sortit de l’armari. Ara porten corbata... i tacons.!
També posava com exemple el fracàs escolar, ens escandalitzem per que estudis recents diuen que a sisè de bàsica un 23/24% de l’alumnat te un nivell baix, quan sempre ha hagut un 25% de sospesos en l’ensenyament, i ningú s’esquinçava les vestidures.
Quan es viu aquest malestar tot es magnifica.
Tot i aquest pessimisme, des de el punt de vista de Cardús creu que encara hi ha marge per a la esperança, i ens encoratjava a que pensem amb positiu. Els fets son importants, però mes ho es el pensament. Lo que pensem.
Uns escrits de fa cent o cent cinquanta anys enrera del poeta Antoni Careta o de Victor Balaguer, demostren que els nostres avantpassats , també eren pessimistes envers el futur de Catalunya.
Com sortir d’aquesta situació es preguntava el sociòleg?
Doncs pensant amb independència, hem estat massa pendents de voler agradar als altres.
Hem d’aprendre a pensar i actuar pro-activament. Amb ganes de transformar la societat, reforçant la societat civil i saber-se autoorgnitzar-se be.
Vol dir construir una societat mes sensible als seus deures i no solament als seus drets.
El futur l’hem de inventar, hem de fugir de anar tirant solament. Fer el país vol dir inventar-lo cada dia. Quant parlem de les nostres arrels, hem de deixar de mirar al passat, el futur es arrelament tant el nostre com el del nous vinguts. Hem de tenir un bon projecte de futur. La nostàlgia del que érem no va en lloc. Deia Cardùs que si la gent gran avui dia està en una Aula d’extensió universitària, vol dir que hem sabut adaptar-nos al present. El futur es lo que hem sabut fer be avui. I acaba amb aquesta afirmació: Com es construeix un país amb futur: Amb esperança