Rosamunde Pilcher, escriptora romàntica?

Darrerament he descobert una escriptora anglesa, escocesa per a mes informació, amb una manera molt particular de descriure paisatges, comportaments i situacions. També val a dir, amb unes obsessions molt britàniques ( a vegades pels anglesos, el mon s’acaba al canal de la Mànega), no es el cas d’aquesta dona, encara que la època victoriana els hi be constantment al pensament, sembla que va ser - per ells- el súmmum de la perfecció i el bon gust. Aquesta dona es la Rosamunde Pilcher. En alguna biblioteca cataloguen la seva literatura com a romàntica, encara que segons el meu parer es un pel exagerat, doncs si be les relaciones humanes i entre elles l’amor forma part quasi sempre de les seves novel·les, les comunicacions entre individus, les passions, les obsessions, i les misèries, també es part del seu univers literari. Si que es veritat, - com hem dit abans- que l’època victoriana la te molt present - sense ser-ne contemporània -, doncs te una fixació per les cases, les costums, els paisatges, els jardins i fins i tot les relacions entre personatges, guarden un cert regust “victorià”. La roba de xeviot, la rebosteria, els mobles, la decoració carregada dels espais interiors, les celebracions litúrgiques, la festa de Nadal, son temes recurrents que no falten en el seu repertori, i que omplen les pagines de les seves ficcions. També es una enamorada de la seva terra: Escòcia, on es nascuda, i amb molta habilitat sap descriure la cruesa d’aquells paisatges agrestes de per si, on les definicions son tan exactes que t’hi trobes immers en la grandiositat d’aquelles terres septentrionals. També el comtat de Cornualles a la costa ponent de la Gran Bretanya, es un escenari habitual de moltes de les seves novel·les que estan ambientades en aquest racó de mon, i del que sembla tenir un bon coneixement.

Tot i això si quan acabes un llibre d’aquesta escriptora et preguntes que ha passat d’extraordinari, veus que de fet no passa res, es solament un transcorre plàcidament per la vida dels seus personatges, entre celebracions, amors, sentiments, desencisos, i també desgracies, però explicat amb la senzillesa i la molta tendresa que sap transmetre en els seus relats.
Jo recomanaria entre les moltes novel·les d’aquesta autora: Solsticio de invierno, i El regreso, aquesta última encara que la autora no ho manifesta, llegint la seva biografia, es nota que hi ha retalls de la seves pròpies experiències en el transcurs de la segona guerra mundial. També Los buscadores de conchas, forma part de l’univers “Pilcherià”.
Malgrat que els anglesos en general solen mirar-se massa sovint el melic, tenim de reconèixer’s-hi un cert bon gust per les coses ben fetes i dins d’un ordre, o sigui lo que avui diem políticament correcte, i això els fa semblar una mica carrinclons, però hi ha vegades que aquesta literatura planera i senzilla, et proporciona moments de tranquil·litat i serenor, deixant-hi un bon regust de boca. O per lo menys jo he experimentat aquestes sensacions.

Publicat a mésOsona el 28-IV-2009

Que venen eleccions

El proper mes de juny es celebren a tota Europa les eleccions per elegir els nostres representants a Europa
Son els diputats que enviem a Estrasburg, amb un sous astronòmics i unes dietes fabuloses, per passar tres o quatre dies al parlament, discutint per qüestions que la majoria de vegades no serveixen per gran cosa, llevat d’ honrades excepcions.
Per tant per anar prenent nota, a fi i efecte d’orientar el nostre vot, anirem comentant, com es diverteix la nostra classe política, transcrivint les perles que dia si i l’altre també ens desgrana la premsa.

Extremadura.- Ja ho sabíem, però ens ho van recordant regularment. Es la comunitat autònoma amb mes funcionaris públics per habitant, ja que de cada cent extremenys, vuit treballen a la administració pública. Catalunya ocupa a 291.210 persones al sector públic, representant un 3,95% del cens. A Extremadura hi han 91.672 funcionaris, el 8,35% del seu cens d’habitants. Tot això segons es desprèn del últim cens de població de l’Institut Nacional d’Estadística i les xifres d’empleats públics en poder del Ministeri d’Administracions Públiques.

El Govern tripartit de Catalunya, ha enviat al seu vice-president a l’Equador a regalar un milió d’euros a aquell país per a la protecció de les “llengües indígenes”, així, tal com sona. Un milió d’euros son 166.386.- milions de les antigues pessetes, de les que el nostre govern n’esta molt sobrat, doncs a Catalunya no ens falta de res.

Seguint amb Catalunya, -terra pròspera-, lleguim que el nostre Parlament ha enviat com a observadors a les eleccions presidencials que es van celebrar aquest cap de setmana a El Salvador, a vuit diputats, dos càrrecs del govern, una tècnica(?) i un responsable de premsa, (12). La UE també va enviar a 44 representants (Catalunya per si no ho sabíem forma part de la UE). Per altra banda el Congres del Diputats de l’Estat espanyol, va anunciar que, per motius d’estalvi no enviava cap representant. Si ho va fer però el Senat, que te una comissió d’afers iberoamericans i va enviar quatre senadors.

A data 14-III-2009, la premsa torna a fer-se ressò de la enèsima obstrucció del Govern de la Generalitat a les tasques d’investigació dels informes encarregats a assessors externs, que esta portant a terme el parlament, -tot segons el grup parlamentari de CiU-. Aquest cop es tracta del interessant informe encarregat pel Departament de Cultura y Mitjans de Comunicació, titulat “Sabadell la ciutat de la música”. En la mateixa nota de premsa s’informa - segons fonts convergents - que el Departament d’Interior i Relacions Institucionals, ha cursat instruccions a tots els departaments per que dificultin la investigació sobre els informes de “dubtosa utilitat”. Però hom creu que aquesta informació ha de ser tendenciosa.
De totes maneres mira que s’apliquen els de Convergència en aquest afer dels informes. Si haguessin posat tan d’esforç en el tema del 3%... oi?

Seguin per les nostres latituds però una mica mes enllà, lleguin que corren canvis a casa dels bisbes. Els rumors diuen que la Conferencia Episcopal no pensa renovar el contracte que s’acaba el mes de juny, del singular personatge anomenat Federico Jiménez Losantos, se suposa en contra dels desitjós del seu benfactor Rouco. De totes maneres això seria una bona noticia, si no fos que, per substituir al infrascrit, la Cope ha designat a l’actual director d’informatius Ignacio Villa, conegut nostre doncs visitava sovint el programa Àgora de TV3, on deixava anar tota la seva malastrugança. O sigui la vilipendiada Cope sortirà del foc i es ficarà de peus a les brases. Ja s’ho faran.
Malgrat tot seria bo que la emissora dels bisbes espanyols donessin una mirada –o mes ben dit una “escoltada”- a la emissora dels bisbes catalans Radio Estel i Radio Principat, -de La Seo d’Ugel que emeten conjuntament- doncs sense entrar a valorar els seus continguts, i segons el meu humil parer son un exemple de coherència, doncs tot i donar prioritat a les qüestions ecumèniques que per això es va crear, no deixa de ser una emissora comercial, amb el seus espais de noticies, tertúlies, entreteniment, culturals, etc. Això si amb el respecte que tothom es mereix, i que els seus col·laboradors aplicant amb bona salut deontologica.

El cultiu de l’abstenció

En el meu escrit del proppassat 11 de juliol titulava una entrada a aquest bloc, com a “Polítics o poquesvergonyes”, referint-me als maleïts informes encarregats per la Generalitat progressista. Doncs be el tema encara dona voltes, sense treurent l’entrellat.
De moment però s’ha aconseguit la aprovació de la OAC (Oficina Antifrau de Catalunya), amb el propòsit tan noble de lluitar contra la corrupció política...
La aprovació d’aquesta oficina va ser aprovada amb els vots en contra del PP ( no per el no) i de CiU , aquesta ultima força política al·legant que aquesta oficina envaeix competències del Tribunal de Comptes, - home quelcom de raó no els hi falta- i per tant tampoc donaran el “placet” al nomenament del fiscal Martínez Madero com a director d’aquesta oficina, tot i considerar que es la persona idònia. I així estem. Mentrestant CiU per boca del seu parlamentari Jordi Turull te que demanar ampar al president del parlament, al·legant que tant el departament d’Interior com el de Vice-presidència es neguen a entregar-li documents dels controvertits informes (quina barra per part de CiU; ells encara tenen que acceptar que varen cobrar el 3% de les adjudicacions d’obra que feia GISA, i Oriol Pujol bramant i acusant al tripartit de “contractació irregular de serveis professionals), aleshores Benach te que enviar cartes al conseller Saura i al vice-president Carod instant-los a que entreguin aquests informes. Mentrestant tenim oficina antifrau, tenim o tindrem director, i els famosos informes encarregats per el govern tripartit, oblidats en el calaixos de la fiscalia. Tot esperant que la opinió publica se’n oblidi i la justícia es mostri tal com es: ineficaç.
La conclusió es que, a mes de poquesvergonyes, aquesta classe política que estem patint, segueixen sembrant i criant una cada vegada mes llarga llista de desenganyades, i frustrades legions d’abstencionistes i “passotes”.