diumenge, 26 d’abril del 2009

“La accion de Pepe fue involuntaria” (Juande Ramos)

Suposo que tothom ha vist les escandaloses imatges del jugador del Real Madrid, Pepe, donant puntades de peu a un jugador contrari. Doncs be, ara el Comitè de Competició, l’ha sancionat amb deu partits de sanció. Les primeres reaccions ja s’han sentit, el seu entrenador Juande Ramos, que ja l’havia defensat, ara diu que li sempre exagerat. El president, com no podia ser d’altre manera donada la idiosincràsia del personatge, diu que es una “salvatjada”, (deu ser un expert amb idem’s). Francament crec que una acció tant salvatge, -valgui la redundància- lo menys que es mereixeria seria la inhabilitació a perpetuïtat del jugador, doncs comportaments d’aquest tipus no tenen cabuda en un camp de futbol.

Difícilment Amèrica llatina trobarà el seu lloc

Al proppassat mes d’agost en aquest bloc comentàvem la elecció del poble paraguaià, d’un nou president populista i a mes ex bisbe catòlic -i dispensat pel Vaticà, per exercir tan alta magistratura- i seguidor de la teologia de l’alliberament . En aquella ocasió acabàvem l’article amb aquestes frases:

Ara es el temps de Paraguai. Fernando Lugo, el nou mandatari, te dret als cent dies de gràcia, per demostrar que una altra manera de governar es possible, tot i les seves dosis de populisme. Seria bo que no trobi cap “amic”, que intenti donar-li consells, i que sàpiga envoltar-se de veritables assessors, per a complir les seves promeses electorals. Ja es hora que la Amèrica llatina trobi el seu lloc.


Han passat ja els cent dies de gràcia i uns quants mes. De moment no ha trobat cap “amic” però si que l’han trobat a ell tres dones - de moment- que li demanen que assumeixi la paternitat dels tres fills que ha tingut amb cada una d’elles. El ex bisbe no ho ha negat, s’ha limitat a demanar perdó, i a assumir la seva paternitat, tot i que es un gest lloable, no deixa de ser tremendament lamentable l’espectacle que estan vivint en el con sud d’Amèrica. Passa una mica com la desastrosa descolonització que es produí a tota l’Àfrica negra, als anys seixanta, per les potencies colonials, on es va donar la independència a uns pobles mal preparats per governar-se, i sobre tot mal educats, -per les potències-, independència, per altra part, que mai es tenia que haver-se concedir, per que mai tenia que haver-se colonitzat).


A l’Amèrica llatina li passa igual, sembla que la seva forma ideal de governar-se fou les dictadures. Tots els intents de viure en democràcia o acaben en “pseudodictadures”, o estrambòtics personatges disfressats de demòcrates.


Seguim opinant que Amèrica llatina encara busca el seu lloc.

dijous, 9 d’abril del 2009

Professió: curt de gambals

Hi ha persones que pel sol fet de tenir diners, -moltes vegades guanyats de manera no massa clara- , es pensen que tenen patent de cors, per fer i dir els disbarats mes inversemblants. Altres el seu nivell de raciocini, a patit un embussament, be per un origen genètic, o be perquè son curts de gambals, de naixement, i que per estranyes circumstàncies de la vida han amassat una considerable fortuna, i com que sempre al voltant d’aquest tenebrosos personatges, volten bufons disposats a riure’ls-hi les seves “gràcies”, doncs es creuen que el mon no faria res sense ells. Be dit això, hi ha un personatge que es mou en el mon de la política i que correspon a la segona denominació, i es diu un nom tan original com Silvio, i de cognom Berlusconi, i es dedica d’entre d’altres coses a [intentar]fer de primer ministre, però sobre tot, lo que mes li agrada es fer i dir bestieses.
Aquest personatge, igual li posa banyes, al ex-ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Piqué, en la foto oficial d’una cimera europea, que es pot amagar darrera d’una columna i quan passi la cancellera Angela Merkel donar-li el gran ensurt, qualificar al president Obama com “un jove guapo i bronzejat”, o cridar “Mr. Obama!” en plena recepció amb la reina Isabel del Regne Unit. Te un ventall de bestieses prou documentades, i infinitat de faltes de respecte sobre tot a les dones, fent honor a la mes rància tradició masclista italiana.
Lo mes colpidor però, es la ultima bestiesa, de “il cavalleri”[1]; en una de les visites realitzades al poble de L’Aquila a Itàlia, destrossada pel terratrèmol, no se li acudeix res mes que donar ànims a la pobre gent que s’han quedat sense res, dient-les-hi que no tenen que preocupar-se, doncs tenen de tot; tenen menjar, roba, tendes d’acampada i que s’ ho han de prendre com si anessin un cap de setmana de càmping.
No cal fer cap comentari. Però com es possible que aquest impresentable, pugui ser votat per algú amb plena possessió de les seves facultats mentals? Son així els italians?
Be, cadascú te el govern que es mereix.

[1] Qui va ser, el que el va inventar aquest mot?

dimecres, 1 d’abril del 2009

La Lluna, la pruna, el sol mariner….

La Vanguardia, 31 de març de 2009
Una noticia apareguda avui a aquest diari, informa de que la NASA, va presentar ahir a Washington la càpsula espacial, amb la que es pretén reprendre els vols tripulats a la Lluna a partir del 2020. O sigui d’ací a 11 anys.
Aquesta càpsula, que es una rèplica de la que es farà servir realment, encara te que passar unes proves en aigües de l’Atlàntic. Segons diuen els experts, aquestes proves permetran avaluar el comportament de la càpsula desprès d’amarar en el mar (?)
El dia 20 de juliol de 1969, ara fa “només” quaranta anys, es va posar en marxa la missió espacial Apolo XI. Un potent coet anomenat Saturn 5 impulsava a la nau Colúmbia, cap a l’espai amb la intenció de aterrar a la Lluna, concretament en el denominat Mar de la Tranquil·litat a traves d’un petit mòdul de nom Eagle, que fou l’encarregat de dipositar a els astronautes , en el terra lunar. Sobre aquest allunatge, i la possibilitat de fos un muntatge de la NASA, se ha escrit infinitat de teories, res s’ha demostrat però. Malgrat tot no poden de deixar de pensar perquè es va abandonar aquests viatges a la lluna. Be, es cert que la agencia espacial va passar per dificultats econòmiques i es va relentil.litzar la investigació. Amb lo que han avançat les ciències en aquest últims quaranta anys tindria que existir una tecnologia capaç de anar i tornar de la lluna en un pis pas, i no faria falta que es muntes una estació espacial, que ves a saber quant estarà acabada.
I això no es tot, si als últims quaranta anys des de el primer vol, li sumen els 11 que falten pel 2020 ens troben, que si a aquest any l’home “torna” a la lluna hauran passat 51 anys.
No serà que faran falta tots aquests anys per poder desenvolupar una tecnologia capaç d’assegurar que en cas de posar un home a la superfície de la lluna, podrà tornar a la terra sa i estalvi?
I perquè es te que comprovar el comportament de la nova càpsula en el moment d’amarar al mar? Totes les càpsules que anaven a l’espai amb les diferents missions Apolo, amaraven en el mar sense cap dificultat. On es el problema? Va arribar l’home a la Lluna el 1969?