dimarts, 24 de gener de 2012

Dret a la vaga, si però...



La vaga es un dret constitucional, però no sempre se’n fa un us, correcte, coherent i just. Dons a la llarga s’acaba complicant la vida a qui no te cap culpa, que es l’usuari, i queda indemne el destinatari de la protesta. M’explico. Les vagues lo que pretenen es cridar l’atenció d’un problema que afecta a una col•lectivitat de treballadors, que protesten per reivindicar unes condicions laborals a que creuen tenir dret. Quant el diàleg es trenca envers l’altra part -els patrons-, els treballadors decideixen abandonar el seu lloc de treball i manifestar-se. Fins aquí tot correcte , el perjudicat es l’empresa que atura la seva productivitat, amb les conseqüents pèrdues. El problema be quan son els treballadors de les empreses de serveis els que tenen conflictes laborals, i aturen la seva activitat [transports -sobre tot- sanitat, educació, serveis, etc.], es clar que perjudiquen als seus patrons, per la pèrdua d’ingressos, però al cap i a la fi qui mes pateix, son els usuaris d’aquests serveis, - paradoxalment “col•legues” dels vaguistes-, els principalment perjudicats per aquestes aturades. Jo em pregunto i perquè no es fan las vagues a la nipona. Tots a treballar mes, fer una sobreproducció, amb l’objectiu de trastocar els plans de la empesa al tenir una excés de estoc; i si es tracta de transports públics, seguir treballant amb normalitat... i no cobrar el cost del servei, per exemple. Com mes dies de vaga mes pèrdues per l’empresa. Recordo a primers dels setanta, un dels meus primer viatges a França, em vaig trobar una vaga d’autopistes. Cap problema per l’usuari, posaven el cartell de “personnel en grève”, i les barreres obertes. La Concesionaria perdent diners a dojo. Aquestes tindrien que ser les filosofies de les vagues, perjudicar l’empresa i respectar al usuari i “col•lega”. Segurament serien molt mes ben vistes, i fins i tot mes efectives.

Publicat a Revista Mes d'Osona, el 24-I-2012

dimarts, 10 de gener de 2012

Visca la gresca !



La tan tronada frase “no hi ha un pam de net”, tindria que estar emmarcada i penjada per tot arreu. Te mes raó i actualitat que mai. Es que cada dia per una raó o altra la tenim que tenir present.

-El frau (*) del prestigiós bufet d’advocats d’Emili Cuatrecasas.

-La barra de expresident Montilla, ara senador, en mantenir el seu despatx obert, per no fer res i paga’n el contribuent.

-La subvenció a La Marató de TV3, per part de la Generalitat de Catalunya, denunciada per un lector i contestada per la pròpia Marató, amb argument difícils de creure (Ara 23/XII/2011).

-La barra dels expresidents González i Aznar, amb pensions a càrrec de l’Estat, oficia de –ex i amb tota la parafernàlia, pagada per tots nosaltres, i ells treballant d”assessors” d’Endesa i Gas Natural, amb un sous d’escàndol.

- Diputats de Diputacions amb sous astronòmics per dos dies de “feina” a la setmana això si, a dedicació completa, amb quatre assessor per diputat (?), Aleshores que fa un diputat?

Segueixo....?

I així esperant que cada dia la premsa ens regali una barra mes. Fins quan? Quan es mobilitzarà la societat civil?

(*) Investigat per frau fiscal i evasió d’impostos en unes finques particulars.

dilluns, 9 de gener de 2012

Reflexions envers el canvi

Seria  bo, que fos aquesta la darrera vegada que es produeixi un fenomen que es va repetint legislatura, rere legislatura. El paper de l’oposició. A Espanya hi ha hagut un canvi de color de govern, lo que representa un canvi de papers. El govern passa a la oposició i la oposició esdevé govern.

En els darrers set anys en que ha estat governant el PSOE, el Partit Popular, enfellonits encara per la derrota del 2004, fruit de la seva nefasta i barroera resolució dels atemptats del 11M, ha portat sistemàticament una política del no per el no i d’assajament i abatiment del govern legítim, si o si. Tot rememorant una mica el famós “Vayase Sr. González “ del inefable Aznar. Fins que el va fer fora.

Rajoy i els seus satèl•lits, enaltits per aquesta tribu mediàtica, -que no se sap si es cavernícola o irresponsable-, ha dut durant aquests darrers anys una política sistemàtica de posar pals a les rodes, amb l’únic motiu d’erosionar al govern de torn, i forçar unes eleccions anticipades. Es a dir el poder per el poder. Res d’altruisme envers al benestar del poble. Es ben cert que Zapatero, no va saber ni explicar-se correctament, ni com sortir-se’n airós de tantes dificultats, en que estàvem immersos. També es cert que si Europa patia la mateixa crisi , aquí al nostre país, la duplicàvem, pel llast que portàvem -des de feia anys, i amb governs de tots colors, que miraven cap un altra costat-, per la permissivitat en el desenvolupament de la negada per tothom bombolla immobiliària i l’ urbanisme desaforat que practicàvem. Sobre tot en els ajuntaments que no tenien cap empatx de créixer de manera insostenible con tal de generar recursos, pràcticament a costa de les taxes urbanístiques. I ja no parlem de les nul•les polítiques immigratòries, quant entraven per Barajas ingents quantitats d’immigrants amb passaport de turistes, buscant el fals El Dorado espanyol. Però això mereixeria un altre debat mes profund.

Ara s’han canviat les tornes, assistirem a la hipocresia i els cinisme d’uns in d’altres, esperem que sàpiguen reaccionar d’una manera honrosa, encara que per les darreres declaracions sobre tot de la nova ministra de Treball, -molt poc afortunada ella- sembla que no han après res.

Vull ser optimista i vull creure que desprès de set anys de la travessa del desert, els que deien que en sabien tant, demostrin, -amb el vist i plau d’Europa, si mes no com tots- la seva vàlua, siguin generosos i sobre tots honrats. Recordem que l’any 83 quan el PP va agafar el govern desprès del daltabaix dels socialistes, Aznar es va trobar un país mitjanament arreglat, i ficat a Europa, gràcies al “pedigüeño de González” que va portar enormes quantitats dels “fondos de cohesión”, gracies a la creació del fons de reserva de la Seguretat Social en marxa, i gracies també al dotze anys d’estabilitat dels governs de Suárez i González. Aleshores es quan va pronunciar la frase de “España va bien”, i es va penjar les medalles ell. Malauradament la història quasi sempre es repeteix. Assistirem a un exercici de humilitat per part del PP?

Publicat a Bùstia de "el 9nou"  de Vic , el 13-I-2012




divendres, 9 de desembre de 2011

Maquetes de l'autor

Presento una col.lecció de maquetes fetes per l'autor. Algunes son originals fetes a partir de treballs de camp, altres son confeccionades a partir de les que es troben al mercat.



                          
 Esglèsia de Sant Andreu del Castell s XI Tona

     Tower London
                                             
   Tower Bridge ( I )


    Tower Bridge ( II )


      Esglèsia de Santa Maria del Mar   BCN


                                  Transport = Ferrocarril

                                Transport = Vaixell fluvial

                                 Transport = Transatlàntic


                               Pou de l'antic balneari Roqueta de Tona 

                               Orrio de Galicia
                                        
       Esglèsia romànica de Sant Miquel de Vilageriu ( I )


      Esglèsia romànica de Sant Miquel de Vilageriu ( II )

    Esglèsia romànica de Sant Miquel de Vilageriu ( III )




                                       Far La Martre (Quèbec) ( I )


                                       

                                                     
                                  Far La Martre (Quèbec) ( II i III  

                                               Vivenda unifamiliar  a Buñiuel (Navarra) 
                                               

dimarts, 29 de novembre de 2011

De la foscor a la llum

Se’m va demanar per part d’una associació de Tona, que fes un escrit per al seu butlletí trimestral, vet a aquí, l’historia que vaig treure del meu arxiu, i que va ser publicada per un mitjà de comunicació.

Be l’historia es la següent. En un poblet del Alps italians ubicat en una vall denominada Antrona, s’ubica una població de nom Vigarella. Cada any des de el 11 de novembre fins el 2 de febrer, la tristor embolcallava aquesta població alpina, doncs l’astre sol desapareixia de la seva vida. La raó era ben simple. Sabut es que el sol en aquesta època de l’ any, ocupa una posició mes baixa, i al estar envoltat aquest nucli de població de muntanyes altes, vivien aquest període en perpetua ombria. Va ser l’enginy del seu batlle qui va intuir que si es pogués col•locar un mirall gegant en una de les parets dels riscos que envoltaven el poble, els raigs del sol si podrien emmirallar i a la vegada es reflectirien cap a la vall, on es trobava Vigarella.

No cal dir que va ser l’escarni de la població, doncs ningú s’ho va creure. Midali que així es deia l’alcalde, va tenir que pujar a la muntanya amb un mirall de 2 metres i va comprovar que la llum reflectida trencava les ombres de la plaça. Va comprendre que si es tractes d’un artilugui mes gran, l’efecte seria espectacular i possiblement arribaria fins i tot a escalfar als vellets aplegats al volta’n de la plaça. Dit i fet, varen encarregar a uns enginyers un conjunt de plaques d’acer inoxidable de 40 metres quadrats, sobre una base giratòria que segueix el moviment del sol mitjançat una cèl•lula fotoelèctrica, enviant el reflex al fons de la vall just sobre Vigarella. No els va ser difícil aconseguir finançament.

Entre una fundació bancària i la administració de la regió varem aportar la major part de la despesa, mes una petita part que va anar a càrrec del municipi. I l’invent va funcionar, i el segon diumenge de desembre del 2006, es va inaugurar aquest rellotge solar gegant , amb una gran festassa. La part mes necessitada de la població els seu vellets, varen tornar a recuperar la alegria desprès de tota una vida d’hiverns ombrívols.

Veieu foto del mirall gegant i l’ ubicació de la vall entre els pics dels Alps.


dilluns, 17 d’octubre de 2011

Malbarata que es gerundi


L’obsessió dels nostres politics, es últimament, retallar la despesa per poder fer front a aquets temps de penúries i crisis. Una de les solucions es retallar sous de funcionaris, de treballadors de la sanitat i de la educació, i “simbòlicament” retallar-se els seus sous i/o pagues extres, i amb això tots contents.
Amb una mica de temps i de paciència, hom veu que hi ha altres maneres d’estalviar diners, solament es necessita voluntat per fer-ho i sentit comú.

Les Diputacions. No discutiré la seva necessitat, -encara que es podrien canviar aquestes institucions per una conselleria, a cada comunitat autònoma, amb un nombre reduït de funcionaris- .Ens estalviaríem un president, 51 diputats, i 46 assessors, el diputats a dedicació complerta -2 dies a la setmana a Barcelona-, amb els seus sous dietes i demès.
Aquestes xifres corresponen a la de la província de Barcelona. En tot el país ni han 55, entre forals, cabildos i consells insulars. A la xarxa si troben les retribucions, només es qüestió de anar multiplicant.

El Senat. Cambra de representació territorial, però sense competències territorials. Es la cambra Alta, però in-operativa, doncs totes les lleis que han de ser aprovades per les dues cambres, al cap i a la fi, si el Senat la tomba, quan torna al Congres, aquest l’aprova sense cap dificultat, per tant una Cambra sense sentit. Que es tindria que canviar la Constitució per abolir-la? Cap problema. En aquest país si volem canviem la Constitució amb 48 hores.
Estalvi : 263 senadors, amb sous, dietes, transports, telèfons, ordinadors, etc. etc. Mes tota la parafernàlia de funcionaris i burocràcia inútil. Agafin els sous bruts, i multipliquin per 14 i per quatre anys.

Expresidents. Sous vitalicis, oficines per no fer res, cotxes, escortes, funcionaris, etc. Cada vegada que plega un ex president de comunitat, o parlament, comença el malbaratament de recursos. Diuen que per donar-les-hi dignitat al càrrec que varen ostentar. Tot lo contrari, per dignitat -si en tinguessin,- hom renunciaria. Despesa inútil, si mes no.

Ministeris. Cultura, Sanitat, Educació, Habitatge. Tots traspassats a les comunitats autònomes o quasi. Per que serveixin en mans del govern central? Facin números de lo que representa mantenir quatre ministeris sense atribucions.

Ja no parlem de cotxes oficials, de pensions a ex ministres, alcaldies amb sous de ministres, empreses i organismes, sense sentit, plens de fum, i cementiri de morts polítics, informes, etc. etc. I no dic res de l’absurditat de moltes comunitats autònomes, moltes de les quals per no quedar-se fora les varem voler per no se menys que catalans i bascos, però això es una altra història.
Resumint, amb seny, i bona voluntat, estalviar, es pot i molt, i si els polítics no volen o no en saben, la ciutadania te una arma a les mans les ILP (iniciatives legislatives populars), si varen poder abolir la mal anomenada “fiesta nacional”, no podrem abolir, tanta superfluïtat? I no s’acabaria aquí l’estalvi si forgéssim una mica més, segur que trobaríem molts mes llocs on ficar-hi la tisora, senyors polítics. Encara que per vostès tot això no es mes que demagògia.

dijous, 1 de setembre de 2011

Standard & Poor's [O el nou ordre mundial?]

I han noticies que fan esparverar, i no precisament pel seu contingut, si no per la reacció amb que les entoma la ciutadania i els poders públics.
Hem refereixo a la que ha sortit darrerament publicada als diaris, sobre la mala praxi de les “agencies de classificació”, que en aquest mateix bloc les qualificava com els quatre genets de l’ apocalipsis. Una d’elles potser la de mes “prestigi”, la mateixa que fa poc a retirat la màxima classificació al deute sobirà dels EE UU, i que en el seu dia, va qualificar sense cap rigor actius financers amb el suport d’hipoteques d’alt risc (aquelles que en deien subprime ), i que també va mantenir la màxima qualificació a Lehman Brothers, poc abans de que fes fallida. Estic parla’n de Standard & Poor’s (S&P). Com ja es notori, aquestes agencies treballen amb un conflicte d’interessos, doncs l’emissor de deute paga a l’analista que valora la solvència de l’empresa emissora. Tots el governs ho fan fins i tot la Generalitat. Lo mes dramàtic es que tots els governs democràtics tremolen amb les decisions d’aquestes “agencies”. Que està passant?
Tenim un seriós problema, i algú tindria que fer quelcom. Malauradament poc o res es pot esperar de la nostra classe política, ni l’espanyola ni la catalana, durant tot el mes d’agost i per diversos motius ens ha donat variats exemples de la seva poca disposició per resoldre problemes, que no fossin el ...i tu més, si mes no, com sempre. El cas de la reforma constitucional ha esdevingut completament patètic, i mes si l’entronquem amb lo que denúncia el dit editorial. Un consens que arriba tard i malament, doncs no aporta cap solució. Alguns varem posar esperances en el moviment 15M, però com ja s’ha vist, a banda de quedar completament desvirtuat, per el caire que finalment va anar agafant, amb tota mena de col•lectius que varen trobar l’ocasió perfecta per ficar una mica mes de caos i desorientació, per si no en teníem prou, no han sabut engrescar a ningú mes, al menys fins ara. Ni els sindicats, -per altra banda obsolets ja- son capaços de mobilitzar ningú. Que fer doncs? On esta la societat civil, la autentica. La que va despertar consciencies aquell 10 de juliol del 2010. Potser tindríem que posar-hi fil a l’agulla, d’una vegada per sempre, si no ho fem nosaltres, ningú no ens ho arreglarà. D’acord que es un problema global, però en el nostre país, ja comença a ser traumàtic. Si els qui ens governen ho han fet malament, els que vindran auguro que ho faran pitjor. Jo voldria fer un crida a les totes les organitzacions civils, de tota mena, perquè busquem entre tots idees imaginatives, abans de que sigui massa tard. No esperem res dels polítics... al menys d’aquests.



El personatge de la foto es el president de Standard & Poor's, de nacionalitat india, es diu Deven Sharma , ha anunciat que a finals d'any presentarà la seva dimissió...