Rosamunde Pilcher, escriptora romàntica?

Darrerament he descobert una escriptora anglesa, escocesa per a mes informació, amb una manera molt particular de descriure paisatges, comportaments i situacions. També val a dir, amb unes obsessions molt britàniques ( a vegades pels anglesos, el mon s’acaba al canal de la Mànega), no es el cas d’aquesta dona, encara que la època victoriana els hi be constantment al pensament, sembla que va ser - per ells- el súmmum de la perfecció i el bon gust. Aquesta dona es la Rosamunde Pilcher. En alguna biblioteca cataloguen la seva literatura com a romàntica, encara que segons el meu parer es un pel exagerat, doncs si be les relaciones humanes i entre elles l’amor forma part quasi sempre de les seves novel·les, les comunicacions entre individus, les passions, les obsessions, i les misèries, també es part del seu univers literari. Si que es veritat, - com hem dit abans- que l’època victoriana la te molt present - sense ser-ne contemporània -, doncs te una fixació per les cases, les costums, els paisatges, els jardins i fins i tot les relacions entre personatges, guarden un cert regust “victorià”. La roba de xeviot, la rebosteria, els mobles, la decoració carregada dels espais interiors, les celebracions litúrgiques, la festa de Nadal, son temes recurrents que no falten en el seu repertori, i que omplen les pagines de les seves ficcions. També es una enamorada de la seva terra: Escòcia, on es nascuda, i amb molta habilitat sap descriure la cruesa d’aquells paisatges agrestes de per si, on les definicions son tan exactes que t’hi trobes immers en la grandiositat d’aquelles terres septentrionals. També el comtat de Cornualles a la costa ponent de la Gran Bretanya, es un escenari habitual de moltes de les seves novel·les que estan ambientades en aquest racó de mon, i del que sembla tenir un bon coneixement.

Tot i això si quan acabes un llibre d’aquesta escriptora et preguntes que ha passat d’extraordinari, veus que de fet no passa res, es solament un transcorre plàcidament per la vida dels seus personatges, entre celebracions, amors, sentiments, desencisos, i també desgracies, però explicat amb la senzillesa i la molta tendresa que sap transmetre en els seus relats.
Jo recomanaria entre les moltes novel·les d’aquesta autora: Solsticio de invierno, i El regreso, aquesta última encara que la autora no ho manifesta, llegint la seva biografia, es nota que hi ha retalls de la seves pròpies experiències en el transcurs de la segona guerra mundial. També Los buscadores de conchas, forma part de l’univers “Pilcherià”.
Malgrat que els anglesos en general solen mirar-se massa sovint el melic, tenim de reconèixer’s-hi un cert bon gust per les coses ben fetes i dins d’un ordre, o sigui lo que avui diem políticament correcte, i això els fa semblar una mica carrinclons, però hi ha vegades que aquesta literatura planera i senzilla, et proporciona moments de tranquil·litat i serenor, deixant-hi un bon regust de boca. O per lo menys jo he experimentat aquestes sensacions.

Publicat a mésOsona el 28-IV-2009