Al proppassat mes d’agost en aquest bloc comentàvem la elecció del poble paraguaià, d’un nou president populista i a mes ex bisbe catòlic -i dispensat pel Vaticà, per exercir tan alta magistratura- i seguidor de la teologia de l’alliberament . En aquella ocasió acabàvem l’article amb aquestes frases:Ara es el temps de Paraguai. Fernando Lugo, el nou mandatari, te dret als cent dies de gràcia, per demostrar que una altra manera de governar es possible, tot i les seves dosis de populisme. Seria bo que no trobi cap “amic”, que intenti donar-li consells, i que sàpiga envoltar-se de veritables assessors, per a complir les seves promeses electorals. Ja es hora que la Amèrica llatina trobi el seu lloc.
Han passat ja els cent dies de gràcia i uns quants mes. De moment no ha trobat cap “amic” però si que l’han trobat a ell tres dones - de moment- que li demanen que assumeixi la paternitat dels tres fills que ha tingut amb cada una d’elles. El ex bisbe no ho ha negat, s’ha limitat a demanar perdó, i a assumir la seva paternitat, tot i que es un gest lloable, no deixa de ser tremendament lamentable l’espectacle que estan vivint en el con sud d’Amèrica. Passa una mica com la desastrosa descolonització que es produí a tota l’Àfrica negra, als anys seixanta, per les potencies colonials, on es va donar la independència a uns pobles mal preparats per governar-se, i sobre tot mal educats, -per les potències-, independència, per altra part, que mai es tenia que haver-se concedir, per que mai tenia que haver-se colonitzat).
A l’Amèrica llatina li passa igual, sembla que la seva forma ideal de governar-se fou les dictadures. Tots els intents de viure en democràcia o acaben en “pseudodictadures”, o estrambòtics personatges disfressats de demòcrates.
Seguim opinant que Amèrica llatina encara busca el seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada