A voltes amb el fenomen Tàpies

El proppassat mes de desembre el pintor Tapies complia 85 anys, un diari de Barcelona escrivia: “La fortuna de poder disfrutar de su obra en plena creatividad es, sin duda un gran regalo”. Es evident que aquest senyor te admiradors i detractors. Uns -els admiradors- entesos en art i altres -els detractors-, pobres mortals incultes.
L’any 98 en una entrevista a Tapies li preguntaven: “Perquè creu que la seva obra i la seva figura resulten tantes vegades controvertides? i contestava .-Jo no me ho proposo. Son mals usos de la llibertat d’expressió, perquè si quelcom no n’entenc d’art, millor que calli. Però amb els ‘artistes’ tothom s’hi atreveix”.
No cal dir que a resultes d’aquest comentari, entre menyspreador i altiu, el diaris van anar plens de cartes de desqualificació.
Per tant ha segut sempre un home controvertit i polèmic, tan amb la seva obra com amb la seva fundació. Com tothom ja sabrà l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Montaner, al carrer Aragó de Barcelona, que enquibí la seu de l’antiga editorial Montaner i Simón es actualment seu de la Fundació Tapies, i esta rematada la seva coberta per “un monstruós embolic de fil ferro que malmet la vista” com el denominava en el seu moment -de la inauguració- una altra carta als diaris - precisament del germà d’un pintor realista de renom -.
Però el debat sense precedents que es produí al voltant de l’obra d’en Tàpies tenia lloc a l’any 1992, arran de l’intent de col·locar en la sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, una escultura que representava un mitjó brut i foradat amb una creu (o ixs, símbol tapià per excel·lència) que tindria 20 metres d’alçada. Aleshores la polèmica ja va ser espectacular. Una "aberración" ho qualificava el llavors vice-president del MNAC. En el diari El País una crítica d’art ho utilitzava com exemple que “simboliza perfectamente el espíritu catalán”, la omnipresent Pilar Rahola, referint-se al seus defensors els denominava de “partidarios de una rancia modernez oficial”, el sempre discutit Oriol Bohigas, aleshores delegat de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona responia als qui s’hi oposaven com a “reaccionaris, incultes i conservadors”. Be, venint de Bohigas era quasi afalagador. Fins i tot la premsa estrangera prenia partit, així el “Herald Tribune” escrivia “¿Quiere Barcelona realmente un calcetín agujereado por estatua?”. I el diari italià “La Reppublica” li dedicava aquest titular: “Calcetin de autor divide España”. Al final però la escultura no es va col·locar, però l’enrenou causat ha quedat com a model de la mobilització ciutadana, en defensa d’una idea, i va ser catalitzador de la societat civil de l’època. També hem de tenir en compte que aquest debat es produïa als albors de 1992 l’any dels JJ.OO hi Barcelona feia gal·la d’una especial sensibilitat. La historia però jutjarà.

El Malaurat Perich, també, va dir la seva

Publicat al mèsosona de Vic el 17-III-2009