La tronada frase “un altre mon es possible”, cobra vida arran dels últims esdeveniments , amb el daltabaix de la ferotge economia, en que estava immers el mon desenvolupat, seria ara el moment -ja que es parla d’un punt d’inflexió en las regles econòmiques del mercats-, per afrontar d’una vegada per sempre la fam i la misèria d’una bona part de la humanitat. L’ONU reclama entre 20.000 i 40.000 milions de $ per fer front a la fam endèmica, aquesta forquilla representaria aproximadament el 0,7% dels a prop de tres bilions de $ que entre els EE UU i la UE volen injectar al sistema financer per que no s’enfonsi, i pal·liar la crisi que un grapat de delinqüents sense escrúpols, han escampat arreu del mon. La immensa majoria del quals son els que en deien “es la economia estúpid”, tot lloant las excel·lències, del liberalisme econòmic i lo meravellós que era tot lo que envoltava a la primera potencia mundial.
Però no es tracta de solucionar el problema de la fam que avui pateixen aquests 900 i pico de milions de éssers humans que la pateixen, la qüestió es anar més enllà, i que aquest pobles subdesenvolupats, trobin la manera de fer-ho tot sols, i aquí si que entra la nefasta protecció de la economia en el primer mon, una de les possibles solucions d’aquesta desigualtat passaria per lo que jo diria una segona colonització. La quasi totalitat d’aquests països estan governats per una colla de sàtrapas amb la seva cort d’impresentables, amb quantiosses fortunes robades, i col·locades en lloc segur en els paradisos fiscals. Fortunes moltes vegades provenint de la ajuda internacional, i de la corrupció provocada també per la avarícia de les multinacionals -occidentals- que no tenen cap pudor en explotar els recursos que posseeixen aquesta pobra gent.
Fer fora a aquests governants, confiscar les fortunes amassades il·lícitament, crear un comitè sota els auspicis de la ONU, -una neutral, no aquesta-, i verificar que aquests procediments arribessin a realitzar-se, i ensenyar a aquests pobles a desenvolupar-se democràticament, a la manera occidental. D’això en diria una segona colonització. No es fàcil però quelcom tindria que intentar-ho.
També seria temps de ficar-hi el nas als paradisos fiscals i a la banca d’aquests països europeus, que han estat moltes vegades qüestionats, però mai investigats a fons, en aplicació -com ja s’ha vist- de la caduca política de no intervenció.
I també es, i deuria ser el temps de demanar responsabilitats a aquesta classe executiva, que era la enveja de mig mon per la seva habilitat en “crear riquesa”, i la seva agressivitat per els negocis, i que ha demostrat ser un model caduc, poc sostenible i afavoridor de encara mes desigualtats socials . El nostre país ha donat exemplars força interessants : els Conde, Villalonga, los Albertos, Escamez, Pizarro i un bon grapat mes. Però no escarmenten un cop se’n tornat taurons, sembla que les neurones pateixen un desequilibri funcional: La premsa d’avui (18-X-2008) informa que antics directius de Immobiliària Colonial, reclaman 23 milions d’euros per incompliment de contracte, desprès d’haver enviat a la empresa a la deriva per la seva manifesta incompetència. (Mariano Miguel, Francisco Molina, José Mª Riesgo, Jaime Barón, son els noms, d’aquests Robin Hood’s, però al inrevès del segle XXI)
Però no es tracta de solucionar el problema de la fam que avui pateixen aquests 900 i pico de milions de éssers humans que la pateixen, la qüestió es anar més enllà, i que aquest pobles subdesenvolupats, trobin la manera de fer-ho tot sols, i aquí si que entra la nefasta protecció de la economia en el primer mon, una de les possibles solucions d’aquesta desigualtat passaria per lo que jo diria una segona colonització. La quasi totalitat d’aquests països estan governats per una colla de sàtrapas amb la seva cort d’impresentables, amb quantiosses fortunes robades, i col·locades en lloc segur en els paradisos fiscals. Fortunes moltes vegades provenint de la ajuda internacional, i de la corrupció provocada també per la avarícia de les multinacionals -occidentals- que no tenen cap pudor en explotar els recursos que posseeixen aquesta pobra gent.
Fer fora a aquests governants, confiscar les fortunes amassades il·lícitament, crear un comitè sota els auspicis de la ONU, -una neutral, no aquesta-, i verificar que aquests procediments arribessin a realitzar-se, i ensenyar a aquests pobles a desenvolupar-se democràticament, a la manera occidental. D’això en diria una segona colonització. No es fàcil però quelcom tindria que intentar-ho.
També seria temps de ficar-hi el nas als paradisos fiscals i a la banca d’aquests països europeus, que han estat moltes vegades qüestionats, però mai investigats a fons, en aplicació -com ja s’ha vist- de la caduca política de no intervenció.
I també es, i deuria ser el temps de demanar responsabilitats a aquesta classe executiva, que era la enveja de mig mon per la seva habilitat en “crear riquesa”, i la seva agressivitat per els negocis, i que ha demostrat ser un model caduc, poc sostenible i afavoridor de encara mes desigualtats socials . El nostre país ha donat exemplars força interessants : els Conde, Villalonga, los Albertos, Escamez, Pizarro i un bon grapat mes. Però no escarmenten un cop se’n tornat taurons, sembla que les neurones pateixen un desequilibri funcional: La premsa d’avui (18-X-2008) informa que antics directius de Immobiliària Colonial, reclaman 23 milions d’euros per incompliment de contracte, desprès d’haver enviat a la empresa a la deriva per la seva manifesta incompetència. (Mariano Miguel, Francisco Molina, José Mª Riesgo, Jaime Barón, son els noms, d’aquests Robin Hood’s, però al inrevès del segle XXI)
Publicat un extracte al 9nou de Vic el 24/10/2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada