A l’any 1500 neix a Gante (Flandes) el príncep Carlos[1], fill de la que tenia que ser reina de Castilla Juana la Loca, - primogènita dels reis Catòlics -, i de Felipe de Austria de la casa dels Habsburgo, ( que va pasar a la historia com Felipe el Hermoso) fill de l’emperador, del Sacro Imperio Romano Germánico, Maximiliano. Aquest príncep va regnar a Espanya amb el nom de Carlos I i com a emperador del Imperi heretat pel seu avi, amb el nom de Carlos V de Alemania, El títol d’emperador del Sacro Imperio Romano Germánico, s’obtenia per votació entre totes les dinasties regnats a la Europa del segle XVI, i Carlos va haver de disputar-lo amb Francisco I de França.
Carlos va viure a Gante, fins als 17 anys en que va ser anomenat successor de la Reina Isabel de Castella a la seva mort, i ser declarada la seva mare, com a no apta per governar, (per el seu propi pare el rei Fernando de Aragón), per tant, quan arriba al regne de Castella amb prou feines parlava el castellà.
No ho va tenir fàcil per regnar, doncs el seu nomenament va ser molt discutit, entre d’altres coses, per que el seu viatge a Castilla des de Flandes, va anar acompanyat d’una “coorte”, d’ajudants, entre ells el cardenal Adriano de Utrech, - que era el seu mentor -; tota aquesta camarilla, va començar a ocupar càrrecs importants a la cort, i això era molt mal vist pel poble. A més el monarca com tots en aquells segles estava empantanegat en nombroses incursions de conquesta de territoris i demanava grans sumes de diners, per poder-les finançar.
La situació econòmica al regne de Castella tampoc no era gaire estable, doncs el comerç de la llana que era quasi la principal font d’ingressos tampoc no travessava per els millors moments, i es produïen desigualtats, doncs la millor llana s’exportava a Flandes i desprès importaven teixits fabricats allà amb aquella mateixa llana. Altres problemes foren els enfrontaments entre exportadors i manufacturés, que augmentaven la inestabilitat al país. Es a dir i havia una gran maror política, i un gran malestar que s’anava apoderant tant de la noblesa, com de les classes baixes.
Poc a poc es varen crear moviments entre la població i apareix la paraula Comunidad. Aquesta paraula te un ressò social inequívoc : la comunitat es el poble, el comú, la massa de la nació. En seguida comunero es sinònim de cavaller, o sigui el tercer estat. Aviat es creen les Comunidades castellanas. Aquesta paraula es l’embrió de la idea de be comú, de comunitat nacional, oposada als interessos personals del monarca.
A banda, l’assumpció de la corona de l’Imperi per Carles, vol dir mes recursos que es treuen de Castella per poder sufragar les necessitats del gran Imperi heretat, i sobre tot el viatge a Alemanya i les abundants despeses de la coronació.
La massa vol i creu que els impostos de Castella han de revertir al regne i no per sufragar la política europea de Carles V, i a mes volien que el monarca consultes a les Cortes les decisions importants, es a dir el rebuig de l’absolutisme implantat des de el temps dels reis Catòlics
Les demandes del poble es podian resumir en aquests punts:
- Evitar els estralls a Amèrica en vers els indis
- Que el rei parli castellà
- Que respecti la voluntat dels representants del poble.
- Que no atorgui càrrecs a estrangers
- Que no passi tan temps fora de Espanya, deixant un regent ( el cardenal Adriano de Utrech)
Aquesta es una petita mostra de com estaven els diferents regnes d’Espanya, i el germen pel qual va esclatar la revolució de les comunitats, o sigui la revolució comunera, que varen encapçalar els tres cabdills: Juan Bravo, Francisco Maldonado i Juan de Padilla, si be pertanyien a la noblesa, varen lluitar amb el poble, contra l’absolutisme del rei, de les extraordinàries despeses que reportava la aventura europea, i sobre tot el despotisme d’un monarca imposat.
Malauradament aquesta revolta la varen guanyar “los imperiales”, o sigui les tropes de Carlos V, i els tres capitans que la van dirigir varen ser decapitats públicament i considerats uns traïdors.
Era el 23 d’abril de 1521 a Villalar, (Valladolid). Avui anomenada Villalar de Los Comuneros. Aquesta revolta va ser una espècie de cop d’estat per abolí les monarquies absolutes en favor d’un govern, mes democràtic; del poble per el poble.
Aixó solament es un petit recull dels fets mes característics, doncs els motius d’aquesta revolta son molt més amplis i complexos. Recomano per tant la lectura del llibre de l’historiador francès Joseph Pérez, “Los Comuneros”. ( Historia 16.Información e Historia,S.L.)
Avui dia el dia 23 d’abril de cada any, Castella i Lleó, celebra el dia de la Comunitat, per rememorar aquests fets. També hi ha un partit polític nacionalista castellà que amb el nom de Tierra Castellana, ( si no estic mal informat) i es declaren d’esquerra i nacionalistes, reclamen una Castella lliure i socialista. O sigui cosins germans nostres, (benvinguts al club nacionalista)
El grup castellà Nuevo Mester de Juglaria que canta cançó tradicional va musicar un versos de Luis López Ayala sobre El romance de la Revolución Comunera (1972).
També la escriptora Ana Diosdado, va escriure una obra de teatre sobre aquests fets (1974).
Per altra banda res a veure amb la situació actual de les poques monarquies que encara sobreviuen anacrònicament a Europa, però jo sempre he considerat aquest episodi de la nostra historia com el primer pas, - ja fa cinc segles - per denunciar la absurditat de la figura de les monarquies, doncs si l’home ha nascut lliure no pot haver-hi ningú que estigui per sobre dels altres per molta “sang blava” que porti, i menys per la gràcia d’un deu.
Per tant hom particularment sempre he admirant aquesta gesta comunera, com un exemple d’organització de les masses contra el poder absolut i antidemocràtic.
Vet ací el perquè de tot plegat: El Comunero.
[1] Es mantenen el noms i toponímics en l’original castellà
Carlos va viure a Gante, fins als 17 anys en que va ser anomenat successor de la Reina Isabel de Castella a la seva mort, i ser declarada la seva mare, com a no apta per governar, (per el seu propi pare el rei Fernando de Aragón), per tant, quan arriba al regne de Castella amb prou feines parlava el castellà.
No ho va tenir fàcil per regnar, doncs el seu nomenament va ser molt discutit, entre d’altres coses, per que el seu viatge a Castilla des de Flandes, va anar acompanyat d’una “coorte”, d’ajudants, entre ells el cardenal Adriano de Utrech, - que era el seu mentor -; tota aquesta camarilla, va començar a ocupar càrrecs importants a la cort, i això era molt mal vist pel poble. A més el monarca com tots en aquells segles estava empantanegat en nombroses incursions de conquesta de territoris i demanava grans sumes de diners, per poder-les finançar.
La situació econòmica al regne de Castella tampoc no era gaire estable, doncs el comerç de la llana que era quasi la principal font d’ingressos tampoc no travessava per els millors moments, i es produïen desigualtats, doncs la millor llana s’exportava a Flandes i desprès importaven teixits fabricats allà amb aquella mateixa llana. Altres problemes foren els enfrontaments entre exportadors i manufacturés, que augmentaven la inestabilitat al país. Es a dir i havia una gran maror política, i un gran malestar que s’anava apoderant tant de la noblesa, com de les classes baixes.
Poc a poc es varen crear moviments entre la població i apareix la paraula Comunidad. Aquesta paraula te un ressò social inequívoc : la comunitat es el poble, el comú, la massa de la nació. En seguida comunero es sinònim de cavaller, o sigui el tercer estat. Aviat es creen les Comunidades castellanas. Aquesta paraula es l’embrió de la idea de be comú, de comunitat nacional, oposada als interessos personals del monarca.
A banda, l’assumpció de la corona de l’Imperi per Carles, vol dir mes recursos que es treuen de Castella per poder sufragar les necessitats del gran Imperi heretat, i sobre tot el viatge a Alemanya i les abundants despeses de la coronació.
La massa vol i creu que els impostos de Castella han de revertir al regne i no per sufragar la política europea de Carles V, i a mes volien que el monarca consultes a les Cortes les decisions importants, es a dir el rebuig de l’absolutisme implantat des de el temps dels reis Catòlics
Les demandes del poble es podian resumir en aquests punts:
- Evitar els estralls a Amèrica en vers els indis
- Que el rei parli castellà
- Que respecti la voluntat dels representants del poble.
- Que no atorgui càrrecs a estrangers
- Que no passi tan temps fora de Espanya, deixant un regent ( el cardenal Adriano de Utrech)
Aquesta es una petita mostra de com estaven els diferents regnes d’Espanya, i el germen pel qual va esclatar la revolució de les comunitats, o sigui la revolució comunera, que varen encapçalar els tres cabdills: Juan Bravo, Francisco Maldonado i Juan de Padilla, si be pertanyien a la noblesa, varen lluitar amb el poble, contra l’absolutisme del rei, de les extraordinàries despeses que reportava la aventura europea, i sobre tot el despotisme d’un monarca imposat.
Malauradament aquesta revolta la varen guanyar “los imperiales”, o sigui les tropes de Carlos V, i els tres capitans que la van dirigir varen ser decapitats públicament i considerats uns traïdors.
Era el 23 d’abril de 1521 a Villalar, (Valladolid). Avui anomenada Villalar de Los Comuneros. Aquesta revolta va ser una espècie de cop d’estat per abolí les monarquies absolutes en favor d’un govern, mes democràtic; del poble per el poble.
Aixó solament es un petit recull dels fets mes característics, doncs els motius d’aquesta revolta son molt més amplis i complexos. Recomano per tant la lectura del llibre de l’historiador francès Joseph Pérez, “Los Comuneros”. ( Historia 16.Información e Historia,S.L.)
Avui dia el dia 23 d’abril de cada any, Castella i Lleó, celebra el dia de la Comunitat, per rememorar aquests fets. També hi ha un partit polític nacionalista castellà que amb el nom de Tierra Castellana, ( si no estic mal informat) i es declaren d’esquerra i nacionalistes, reclamen una Castella lliure i socialista. O sigui cosins germans nostres, (benvinguts al club nacionalista)
El grup castellà Nuevo Mester de Juglaria que canta cançó tradicional va musicar un versos de Luis López Ayala sobre El romance de la Revolución Comunera (1972).
També la escriptora Ana Diosdado, va escriure una obra de teatre sobre aquests fets (1974).
Per altra banda res a veure amb la situació actual de les poques monarquies que encara sobreviuen anacrònicament a Europa, però jo sempre he considerat aquest episodi de la nostra historia com el primer pas, - ja fa cinc segles - per denunciar la absurditat de la figura de les monarquies, doncs si l’home ha nascut lliure no pot haver-hi ningú que estigui per sobre dels altres per molta “sang blava” que porti, i menys per la gràcia d’un deu.
Per tant hom particularment sempre he admirant aquesta gesta comunera, com un exemple d’organització de les masses contra el poder absolut i antidemocràtic.
Vet ací el perquè de tot plegat: El Comunero.
[1] Es mantenen el noms i toponímics en l’original castellà
2 comentaris:
Bonica història, aquesta que expliques. I bona elecció del nom del blog!
Gracies Enric. Tu si que m'entens
Publica un comentari a l'entrada