Ja son quatre les repúbliques sud-americanes que han elegit com a president del país un personatge popular i singular. Paraguai si ha afegit amb la proclamació -el 15 d’agost d’enguany- com a president de la república, a un ex-bisbe catòlic -dispensat per el vaticà, i seguidor de la Teologia de la Liberación-. Desprès de Chávez a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia i Correa al Equador, Fernando Lugo, es proclamat president del poble i per el poble. Se li imposà la banda de la alta magistratura guarnit amb mànigues de camisa, sense corbata i amb sandàlies, seguint la moda populista a la Amèrica llatina. Com mes estrambòtic millor.
La paraula esperança es la que corre de boca en boca, doncs molts dels paraguaians han abocat grans il·lusions en el nou mandatari, un 76% del ciutadans creuen que el país millorarà, doncs pateixen el mal endèmic en aquesta part del continent americà: la corrupció, la pobresa, la violència... entre d’altres xacres.
No es per cridar el mal temps, però com dèiem abans ja es el quart intent a sud-america de que un president -això si democràticament elegit-, prometi acabar amb el desgavell que històricament ha imperat en aquests països, desprès de sagnats i cruels dictadures militars, que donaren pas a polítics corruptes i mal preparats. Descartant Chávez, militar colpista, de naturalesa fanfarró, que per lògica es veia que no donaria la talla, com així a segut, i de Correa, que dins del seu populisme, al menys aporta un doctorat en econòmiques i una dilatada activitat acadèmica i professional, i que malgrat alguns signes de inexperiència, no es pot jutjar encara la seva tasca, ens trobem amb la davallada escandalosa de la seva gestió - esperança engrescadora en el seu moment- del president Morales a Bolívia, tot i que ni per el seu origen humil ni per la seva condició indígena, no te que ser pas repudiat, si se’l pot acusar d’haver decebut al seus votants i no votants, pel seu canvi de trajectòria, doncs desprès d’ensumar el poder, ja ha fet canvis en la constitució per perpetuar-s’hi -seguint les consignes del seu “amic” veneçolà-, a banda de moltes altres decisions, que demostren que qualsevol no pot assumir la direcció d’un país per molta voluntat i ganes que hi posi. ( Las universitats no s’han fet per caprici). El govern i la autoritat se li han escapat de les mans. Fins i tot la població indígena el rebutja.
Ara es el temps de Paraguai. Fernando Lugo, el nou mandatari, te dret als cent dies de gràcia, per demostrar que una altra manera de governar es possible, tot i les seves dosis de populisme. Seria bo que no trobi cap “amic”, que intenti donar-li consells, i que sàpiga envoltar-se de veritables assessors, per a complir les seves promeses electorals. Ja es hora que la Amèrica llatina trobi el seu lloc.
La paraula esperança es la que corre de boca en boca, doncs molts dels paraguaians han abocat grans il·lusions en el nou mandatari, un 76% del ciutadans creuen que el país millorarà, doncs pateixen el mal endèmic en aquesta part del continent americà: la corrupció, la pobresa, la violència... entre d’altres xacres.
No es per cridar el mal temps, però com dèiem abans ja es el quart intent a sud-america de que un president -això si democràticament elegit-, prometi acabar amb el desgavell que històricament ha imperat en aquests països, desprès de sagnats i cruels dictadures militars, que donaren pas a polítics corruptes i mal preparats. Descartant Chávez, militar colpista, de naturalesa fanfarró, que per lògica es veia que no donaria la talla, com així a segut, i de Correa, que dins del seu populisme, al menys aporta un doctorat en econòmiques i una dilatada activitat acadèmica i professional, i que malgrat alguns signes de inexperiència, no es pot jutjar encara la seva tasca, ens trobem amb la davallada escandalosa de la seva gestió - esperança engrescadora en el seu moment- del president Morales a Bolívia, tot i que ni per el seu origen humil ni per la seva condició indígena, no te que ser pas repudiat, si se’l pot acusar d’haver decebut al seus votants i no votants, pel seu canvi de trajectòria, doncs desprès d’ensumar el poder, ja ha fet canvis en la constitució per perpetuar-s’hi -seguint les consignes del seu “amic” veneçolà-, a banda de moltes altres decisions, que demostren que qualsevol no pot assumir la direcció d’un país per molta voluntat i ganes que hi posi. ( Las universitats no s’han fet per caprici). El govern i la autoritat se li han escapat de les mans. Fins i tot la població indígena el rebutja.
Ara es el temps de Paraguai. Fernando Lugo, el nou mandatari, te dret als cent dies de gràcia, per demostrar que una altra manera de governar es possible, tot i les seves dosis de populisme. Seria bo que no trobi cap “amic”, que intenti donar-li consells, i que sàpiga envoltar-se de veritables assessors, per a complir les seves promeses electorals. Ja es hora que la Amèrica llatina trobi el seu lloc.
Un extracte fou publicat a Cartas de los lectores de La Vanguardia (26-VIII-2008)
Publicat íntegrament, al 9 Nou de Vic el 29-VII-2008.
També surt un extracte a les cartes del 31-8-08 de el Periodico
Publicat a mèsOsona, el 9-9-2008
3 comentaris:
Torno a discrepar de Vos, Comunero. S'oblida, per la seva tendència esquerranosa -amb el respecte degut, evidentement- o per simple oblit, d'esmentar en la comparativa el país de l'Amèrica Llatina que (sembla que) està millor gestionat, Xile. Sí, la Presidenta Bachelet (del partit socialista) ha posat a Xile en el 4t lloc del PIB d'aquest regió, només superat per Brasil, Mèxic i Argentina (si no vaig errat...i segons el FMI).
Xile ja té un lloc destacat en aquest mig continent desballestat, però suposo que no interessa que se'l pregui com a model per les "elits" del populisme, tant d'aquí com d'allà.
Estaria bé analitzar la tasca del Sr. Lugo amb les ulleres amb les que Xile ha optar per mirar el seu futur. No creu?
Una forta abraçada!
ps. I no s'oblidi del (nostre) 11 de setembre...
Gracies Sometent, per entrar en el meu blog. Per lo vist, veig que sempre fas una lectura "sesgada" dels meus comentaris. Si tornes a lleguir, una cosa no te res a veure amb l'altre. Jo no parlava de Xile, si no de les republiques "bananeres". Estic per sobre de la dreta i de l'esquerra.
Repeteixo gràcies per llegir-me.
En el poble que visc, penjarem l'estelada al balcó el dia 11...content?
Contentíssim! Respecte de l'estelada, no n'esperava més de Vos...
M'agrada molt el blog i els temes que tracta. A partir d'ara intentaré no llegir-lo amb el meu prisma liberal i Vos escribiu, alguna vegada, sota aquesta forma de viure...
Una abraçada!
Ps. Vos dubteu com jo que en J.Tomàs Jr penji també l'estelada...?? Vagi amb compte, que aquest noi el 12 d'octubre ens penja la "roja y gualda"... Què en farem d'ell?
Publica un comentari a l'entrada