En totes les èpoques i en tots els països, la joventut ha segut transgressora, rebel, i inconformista, trencant motlles envers les costums dels seus progenitors, i fou bo. Es una manera de que les societats avancin i vagin conquerint cotes de llibertat i es modernitzen. En el nostre país, - i també arreu del mon occidental-, vàrem viure una dècada que molts en diuen “la dècada prodigiosa”, em refereixo a la dels seixanta, i com icona indiscutible, el maig del 68. Era aquella en la que es buscava la platja sota les llambordes. A vegades parlant amb els meus fills, -tot i que no la varen viure, però en sentiren parlar-, digueren que envejaven a aquella generació, que al menys sabia per lo que es rebel·lava. Tornant a la “prodigiosa”, no es que fou extraordinària però si que es representativa dels tabús que varen caure, en tots els camps: la musica, les llibertats, la sexualitat, les costums en general, en fi , que es va trencar la cotilla que oprimia a aquella societat i res no va ser igual desprès del 68.
A que be aquesta reflexió? Doncs que sense entrar a fer valoracions i comparacions d’èpoques passades, - encara que no totes foren millor- si hem de reconèixer, que tot i que es saludable, que les costums es relaxin, en benefici d’una millor tolerància i respecte a la diversitat i a les llibertats individuals, lo que no podem perdre de vista es aquella asseveració que diu que: la llibertat d’un s’acaba allà on comença la del seu proïsme”. I això sembla ser que s’ha relaxat, tant, que fins i tot ha desaparegut. Només hem de donar un tomb per les ciutats i pobles d’arreu, la amabilitat, el respecte, el civisme, la educació, -tant de grans com de petits -, el acompliment de les lleis, dels codis i reglaments, etc. etc. Tot això “no mola”. Estem, asseguts en la política de : tot s’hi val, jo faig lo que hem dona la gana; i tu qui ets per dir-me lo que haig de fer. La protesta constant: no volem abocadors, no volem carreteres, no volem túnels, no volem narcosales, no volem, no volem, no volem...
En poques paraules, som incìvics i mal educats, i la cosa va a més.
El Consell de Ministres del Consell d’Europa va proclamar el 2005 com L’any Europeu de la Ciutadania a través de la educació.
La organització d’aquest Any - deia el Consell de Ministres, i cito textualment: ”puede desempeñar un papel fundamental para hacer que los jóvenes tomen conciencia de la importancia de su participación en todos los aspectos de la vida cotidiana. Esto puede ayudar al desarrollo del pensamiento critico y el debate con tolerancia y racionalidad”.
Així, adoptant la recomanació (2002)12 del Consell de Ministres, el Consell d’Europa, animava als Estats membres a desenvolupar aquestes recomanacions mitjançant el desenvolupament de polítiques de ECD (Educació per la Ciutadania Democràtica ) i EDH (Educació per els Drets Humans), i posar-la a la pràctica en els seus programes educatius, així com promoure iniciatives de cooperació entre ells (els Estats)
Seguin aquestes directrius el Govern espanyol, l’any 2006, va promulgar la Llei Orgànica d’Educació i a través de dos Decrets Llei, establia les ensenyances mínimes de l’educació primària i secundaria, marcant les pautes, entre d’altres dels continguts de la controvertida assignatura d’Educació per la Ciutadania.
Assignatura que -com ja s’ha vist- no es un invent espanyol, doncs a la majoria dels estats del nostre entorn, ja s’imparteix.
Si algú es pren la molèstia de llegir aquestes pautes, que com diu la paraula son pautes, criteris de continguts mínims que tenen que contenir aquesta assignatura, -on es dona llibertat per interpretar-los d’acord a la ideologia i conviccions de cada centre educatiu-, veurà que es ple d’expressions com: reflexió, participació, diàleg, debat, drets individuals, desigualtats, globalització, diversitat, igualtat entre homes i dones, dignitat, orientació sexual, tipus de família, democràcia, composició de ‘Estat, Constitució...
Es a dir una assignatura que lo que pretent i lo que ensenya, es precisament lo que comentaven al començament d’aquests escrit, la manca de valors, el incivisme, el poc respecte per al nostre proïsme. Però vet ací que com ja sabeu s’han aixecat veus i protestes en contra d’aquesta assignatura denunciant que no es més que un adoctrinament de la canalla, -tot comparant-la amb la trista i famosa Formación del Espiritu Nacional- i arrogant-se que els únics que poden educar sobre aquestes matèries son els propis pares (a la vista està lo be que ho fem), fins i tot s’han presentat denuncies als jutjats, i algunes institucions amenacen amb la insubmissió civil. Tot un exemple de civisme i educació. Ens queixem de lo malament que va tot, de la manca de valors, de lo poc que s’impliquen els nostres joves en la vida participativa, de la manca de solidaritat, de la violència de gènere i de tots els mals que estan implantats en les societats modernes, i quan s’intenta posar-hi solucions, la resposta es la indiferència o la protesta. Està clar que moltes de les raons d’aquest rebombori -com en altres molts casos- hauria que buscar-les en factors polítics i mediàtics, però això es ja una altra historia.
Publicat a mès Osona el 3-5-08
A que be aquesta reflexió? Doncs que sense entrar a fer valoracions i comparacions d’èpoques passades, - encara que no totes foren millor- si hem de reconèixer, que tot i que es saludable, que les costums es relaxin, en benefici d’una millor tolerància i respecte a la diversitat i a les llibertats individuals, lo que no podem perdre de vista es aquella asseveració que diu que: la llibertat d’un s’acaba allà on comença la del seu proïsme”. I això sembla ser que s’ha relaxat, tant, que fins i tot ha desaparegut. Només hem de donar un tomb per les ciutats i pobles d’arreu, la amabilitat, el respecte, el civisme, la educació, -tant de grans com de petits -, el acompliment de les lleis, dels codis i reglaments, etc. etc. Tot això “no mola”. Estem, asseguts en la política de : tot s’hi val, jo faig lo que hem dona la gana; i tu qui ets per dir-me lo que haig de fer. La protesta constant: no volem abocadors, no volem carreteres, no volem túnels, no volem narcosales, no volem, no volem, no volem...
En poques paraules, som incìvics i mal educats, i la cosa va a més.
El Consell de Ministres del Consell d’Europa va proclamar el 2005 com L’any Europeu de la Ciutadania a través de la educació.
La organització d’aquest Any - deia el Consell de Ministres, i cito textualment: ”puede desempeñar un papel fundamental para hacer que los jóvenes tomen conciencia de la importancia de su participación en todos los aspectos de la vida cotidiana. Esto puede ayudar al desarrollo del pensamiento critico y el debate con tolerancia y racionalidad”.
Així, adoptant la recomanació (2002)12 del Consell de Ministres, el Consell d’Europa, animava als Estats membres a desenvolupar aquestes recomanacions mitjançant el desenvolupament de polítiques de ECD (Educació per la Ciutadania Democràtica ) i EDH (Educació per els Drets Humans), i posar-la a la pràctica en els seus programes educatius, així com promoure iniciatives de cooperació entre ells (els Estats)
Seguin aquestes directrius el Govern espanyol, l’any 2006, va promulgar la Llei Orgànica d’Educació i a través de dos Decrets Llei, establia les ensenyances mínimes de l’educació primària i secundaria, marcant les pautes, entre d’altres dels continguts de la controvertida assignatura d’Educació per la Ciutadania.
Assignatura que -com ja s’ha vist- no es un invent espanyol, doncs a la majoria dels estats del nostre entorn, ja s’imparteix.
Si algú es pren la molèstia de llegir aquestes pautes, que com diu la paraula son pautes, criteris de continguts mínims que tenen que contenir aquesta assignatura, -on es dona llibertat per interpretar-los d’acord a la ideologia i conviccions de cada centre educatiu-, veurà que es ple d’expressions com: reflexió, participació, diàleg, debat, drets individuals, desigualtats, globalització, diversitat, igualtat entre homes i dones, dignitat, orientació sexual, tipus de família, democràcia, composició de ‘Estat, Constitució...
Es a dir una assignatura que lo que pretent i lo que ensenya, es precisament lo que comentaven al començament d’aquests escrit, la manca de valors, el incivisme, el poc respecte per al nostre proïsme. Però vet ací que com ja sabeu s’han aixecat veus i protestes en contra d’aquesta assignatura denunciant que no es més que un adoctrinament de la canalla, -tot comparant-la amb la trista i famosa Formación del Espiritu Nacional- i arrogant-se que els únics que poden educar sobre aquestes matèries son els propis pares (a la vista està lo be que ho fem), fins i tot s’han presentat denuncies als jutjats, i algunes institucions amenacen amb la insubmissió civil. Tot un exemple de civisme i educació. Ens queixem de lo malament que va tot, de la manca de valors, de lo poc que s’impliquen els nostres joves en la vida participativa, de la manca de solidaritat, de la violència de gènere i de tots els mals que estan implantats en les societats modernes, i quan s’intenta posar-hi solucions, la resposta es la indiferència o la protesta. Està clar que moltes de les raons d’aquest rebombori -com en altres molts casos- hauria que buscar-les en factors polítics i mediàtics, però això es ja una altra historia.
Publicat a mès Osona el 3-5-08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada