Es la cara del cinisme mes descarat. Poques vegades en la historia de la delinqüència,, aquesta s’ha mostrat tant prepotent, com es el cas de Félix Millet, estafador confés de tres milions d’euros, i presum-te de trenta. Aquesta es la cara que va mostrar Millet en la seva compareixença a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya, quan un dels diputats de la comissió, un cop li va esbotzar a la cara totes les seves malifetes tramposes en l’afer del Palau, li preguntà si tenia quelcom que dir. La seva resposta fou aquesta cara de satisfacció.Que volia dir, aquest posat?
-Aneu dient i preguntant que quan s’aclareixi tot , veureu qui ha darrera meu... o davant.
-No podreu demostrar res, ho tinc lligat i ben lligat... des de fa trenta anys.
-Al meu cognom, s’ho permet tot, pot fer lo que li doni la gana .
Tot i aquesta prepotència, sortosament ja van surtin detractors, que ja coneixien el modus vivendi del personatge, encara que tothom sabia i ningú deia res.
Fins i tot des de la seva família, un dels seus germans, va tenir la gosadia d’explicar per televisió, qui era aquest individu, ja en la seva infantesa, doncs quan la mare li donava caramels per repartir a l’escola quan era la seva onomàstica, en comptes de repartir-los als companys, ell se’ls venia. Com diuen els castellans “de casta le viene el galgo”.
Fins i tot des de la seva família, un dels seus germans, va tenir la gosadia d’explicar per televisió, qui era aquest individu, ja en la seva infantesa, doncs quan la mare li donava caramels per repartir a l’escola quan era la seva onomàstica, en comptes de repartir-los als companys, ell se’ls venia. Com diuen els castellans “de casta le viene el galgo”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada