López Tena i la independència

Es cert com diu la Pilar Font, (el 9Nou 13-II-2009),que en el acte organitzat pel Fòrum de Debats el passat dia 30 de gener, López Tena va oferir un ventall de possibilitats, per que Catalunya assolis la independència sense masses perills invol.lucionistes, per part de l’estat espanyol, així com la impossibilitat de que es produís un cop d’estat, o fins i tot que es puges impedir per la força de les armes. En un mon globalitzat i dins d’unes institucions europees, se’n guardarien prou -la prova es Kosovo-, i tothom faria “mutis”. López Tena també ens demostrà en la seva exposició, que des de la vessant econòmica la independència podria ser assolida sense entrebancs. Aquesta vegada el conferenciant estava ple d’entusiasme, molt més que fa uns mesos, doncs amb una taula rodona amb Vicens Sanchis, en un acte convocat per l’Omnium Cultural, tot referint-se al retall de l’estatut era mes pessimista. Doncs be, sembla ser que només ens falta que un partit polític, porti la independència en el seu programa electoral i guany les eleccions al parlament de Catalunya, aleshores tindria la clau de la autodeterminació. Nomès tindria que convocar el referèndum i tots contents.
Acabava la columnista Font al seu article amb aquesta frase: Si un dia els partits es desperten del son hipnòtic i es presenten a les eleccions amb el comprimís ferm de convocar-ne un [de referèndum], llavors el poble podrà expressar la seva voluntat sobirana. Aquell dia tindrem l’ocasió de deixar de ser un país històricament perdedor. Aquell dia, si us plau, no ens fallin!
Be aleshores amb ve al cap aquesta reflexió. L’únic partit que porta aquesta possibilitat en el seu programa es ERC, que representa en diputats un 15% de la cambra parlamentaria, i si ens remetem en vots de participació de l’últim referèndum per la aprovació del Estatut, solament un 49,4% de l’electorat va votar, i d’aquests un 21% el va rebutjar. Lo que ve a representar que només el va acceptar un 36% de la població catalana amb dret a vot.
O sigui si les coses no canvien i -molt-, aquest país serà per molts any un país perdedor. (La part catalana clar). Posem-nos les piles.

Publicat al 9 Nou de Vic el 20-XII-2009

A voltes amb el fenomen Tàpies

El proppassat mes de desembre el pintor Tapies complia 85 anys, un diari de Barcelona escrivia: “La fortuna de poder disfrutar de su obra en plena creatividad es, sin duda un gran regalo”. Es evident que aquest senyor te admiradors i detractors. Uns -els admiradors- entesos en art i altres -els detractors-, pobres mortals incultes.
L’any 98 en una entrevista a Tapies li preguntaven: “Perquè creu que la seva obra i la seva figura resulten tantes vegades controvertides? i contestava .-Jo no me ho proposo. Son mals usos de la llibertat d’expressió, perquè si quelcom no n’entenc d’art, millor que calli. Però amb els ‘artistes’ tothom s’hi atreveix”.
No cal dir que a resultes d’aquest comentari, entre menyspreador i altiu, el diaris van anar plens de cartes de desqualificació.
Per tant ha segut sempre un home controvertit i polèmic, tan amb la seva obra com amb la seva fundació. Com tothom ja sabrà l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Montaner, al carrer Aragó de Barcelona, que enquibí la seu de l’antiga editorial Montaner i Simón es actualment seu de la Fundació Tapies, i esta rematada la seva coberta per “un monstruós embolic de fil ferro que malmet la vista” com el denominava en el seu moment -de la inauguració- una altra carta als diaris - precisament del germà d’un pintor realista de renom -.
Però el debat sense precedents que es produí al voltant de l’obra d’en Tàpies tenia lloc a l’any 1992, arran de l’intent de col·locar en la sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, una escultura que representava un mitjó brut i foradat amb una creu (o ixs, símbol tapià per excel·lència) que tindria 20 metres d’alçada. Aleshores la polèmica ja va ser espectacular. Una "aberración" ho qualificava el llavors vice-president del MNAC. En el diari El País una crítica d’art ho utilitzava com exemple que “simboliza perfectamente el espíritu catalán”, la omnipresent Pilar Rahola, referint-se al seus defensors els denominava de “partidarios de una rancia modernez oficial”, el sempre discutit Oriol Bohigas, aleshores delegat de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona responia als qui s’hi oposaven com a “reaccionaris, incultes i conservadors”. Be, venint de Bohigas era quasi afalagador. Fins i tot la premsa estrangera prenia partit, així el “Herald Tribune” escrivia “¿Quiere Barcelona realmente un calcetín agujereado por estatua?”. I el diari italià “La Reppublica” li dedicava aquest titular: “Calcetin de autor divide España”. Al final però la escultura no es va col·locar, però l’enrenou causat ha quedat com a model de la mobilització ciutadana, en defensa d’una idea, i va ser catalitzador de la societat civil de l’època. També hem de tenir en compte que aquest debat es produïa als albors de 1992 l’any dels JJ.OO hi Barcelona feia gal·la d’una especial sensibilitat. La historia però jutjarà.

El Malaurat Perich, també, va dir la seva

Publicat al mèsosona de Vic el 17-III-2009