El rei Artur

La Pilar Rahola, ens ha portat a la prestatgeria de la nostra biblioteca el llibre La Màscara del rei Artur. No se si esta escrit per decisió de Mas, per treure’ns de sobre la seva imatge de prepotència i “txuleria” on molts l’han/hem encasellat, o be per que l’ego de la Pilar li ho demanava. Sigui con fos el llibre esta aquí, i voldria fer-ne uns comentaris.
En general lo que pretén el llibre es acostar la figura del avui president de la Generalitat, al gran públic. Quan el llibre va sortir al carrer el Mas, solament era el candidat. Es cert que ham aquesta narració ens presenta un home proper, normal, del carrer, senzill, amb una formació una mica elitista si, però sense espavents i dins d’una certa normalitat. Doncs es simptomàtic que la seva ensenyança preliminar es va desenvolupar entre el Liceu francès i la escola Aula a Pedralbes. Malgrat tot es un personatge lletrat que parla el francès i l’anglès amb una certa normalitat, a banda de les nostres llengües pròpies. Solament per això ja mereix un reconeixement, tenint en compte , la precarietat lingüística de la nostra classe política.

No faré un gran resum del llibre, doncs la finalitat es la que apareixerà en el resum final, solament volia ressaltar uns quants trets força significatius de la personalitat del personatge, valgui la redundància.
En un dels molts actes que realitzà Mas en plena pre-campanya, es produí aquest diàleg amb un dels seus interpel•ladors. Reprodueixo el text íntegre tal com surt publicat: “un dels interlocutors li dirà que es un problema per ser polític, haver estat a l’empresa privada. Com no pot ser altrament, Mas en presumeix. Al cap i la fi, com be diu, ell sap que significa ser a l’altra banda del taulell -Una de les primeres feines que va tenir va ser en una de les empreses del grup Tipel, com a economista-, Però, els altres? –tot referint-se ala seus adversaris politics- Els altres saben, bàsicament, que significa fer la pilota al “jefe”, o com es talla el cap d’un dissident, o quines maniobres resulten útils per dominar la jerarquia d’una llista electoral. Son professionals de l’especulació de la política, però mai no han estat artífexs de l’economia, ni com a empresaris ni com a treballadors”.

Un exemple que surt al llibre per boca d’un dels seus col•laboradors:
“Te fama de garrepa, però no es així... Et posaré un exemple. Havíem de canviar el cotxe, i va el tio i em demana un Seat. Es el secretari d’un partit amb milers de militants (?), aspira a ser president de la Generalitat, ha de fer desenes de kilòmetres a l’any, fins i tot, segons on va, necessita tracció a les quatre rodes i va ... i em demana un Seat d’aquella època. M’hi vaig negà en rodó. Un Seat! Necessitava representativitat! Finalment, vaig comprar l’Audi A6 que porta”.

[ Ell no era garrepa, segurament era/es un home pragmàtic. El seu col•laborador potser tindria que fer-vos-ho mirar]

Respecte de quan va entrevistar sent ja conseller d’Economia, a en David Madí, per a cap de gabinet, diu l’infrascrit: “Em va impactar molt l’entrevista. Jo venia del mon que comandava en Pomés –conseller de l’època Pujol-, que era un mon molt desagradable. I, de sobte, em trobo amb algú d’exquisida educació. Preguntes normals, professionals, tracte correcte...D’una pulcritud extrema”. O sigui la normalitat, esdevé estranya.

[Anys mes tard, en David Madí, el que apreciava la pulcritud extrema, protagonitzà diversos afers, podríem dir no massa pulcres... però ara, no be al cas]

Un altra episodi que descriu el llibre es el seu enfrontament, amb el que era director general de la Caixa, Josep Vilarasau, amb Mas , ja com Conseller d’Economia, concretament arran de la negativa, de Vilarasau a jubilar-se en complir els 70 anys, al capdavant de la Caixa. Vilarasau, se’l considerava aleshores, l’home mes poderós de Catalunya, desprès d’en Pujol. Mas, però el va doblegar i Vilarasau, no va tenir mes remei que jubilar-se.

Quan va ser proclamat candidat a la Generalitat en les darreres eleccions, en el acte que es va celebrar al Món Sant Benet, sembla ser que davant de tot el partit, li va donar per citar les “Regles de l’Abat”, com a punt de referència a tenir en compte, en les tasque de bon govern, en un atac de rauxa i misticisme, pragmatisme o intel•lectualitat.
[Malgrat tot, consultades les Regles, no estan exemptes d’actualitat i pragmatisme.]

http://www.benedictinescat.com/Montserrat/htmlfotos/reglabenet.html

Un dels paràgrafs, punyents del llibre es aquest: “La llufa també penja de les maledicències que han dit d’Ell els seus adversaris polítics. La frase “quan nosaltres lluitàvem contra la dictadura, en Mas es treia el títol de patró de iot”, ha fet fortuna en els cercles polític - periodístics, per molt que, en part, no sigui certa. No ha estat mai patró de iot, però és cert que no va lluitar contra la dictadura, i aquest es un “pecat” que els adversaris polítics exploten sense pietat”.

[Això es ben cert, que la immensa majoria de la nostra classe política menysprea , qui no va ser repressal.liats, empresonats i/o estomacats durant la dictadura, sense tenir en compte que potser, no ho varen ser, doncs estaven massa ocupats, per treballar per aixecar el país, mentre d’altres -molts universitaris i fills de famílies benestants- podien fer vagues a la universitat i corre davant dels grisos. D’això en podrien fer molts escrits, amb noms i cognoms, avui capdavanters de la política.]

Per últim faré esment d’un paràgraf del llibre, quan explica el recurs amb que defensa el català a Madrid, quan li parlen en to despectiu: “Els hi dic, escoltin, quan de petit t’has comunicat amb els teus pares en una llengua, els primers mesos de la teva vida, has rigut en aquest idioma, t’han cantat cançons de bressol en aquell idioma, i quan has après les primeres oracions en aquell idioma, aquest, es el teu idioma”. Sense comentaris.

Com a resum d’aquesta petita ressenya del llibre solament afegir, que el treball fet per l’autora, si realment el Mas a contestat amb sinceritat a la Rahola, -malgrat que no se quines eren les verdaderes intencions de la senyora, doncs la Rahola, es molta Rahola-, ens troben davant d’un document que desmunta molts dels estereotips que se li havien encolomat al candidat, escandalosament amplificats pel poc seriós i ja cansin programa Polònia, del qual per cert, no en malparla, però si que creu que es una astracanada exagerada.

A banda del llibre en qüestió, era ja evident que ,set anys de travessa del desert, varen proporcionar a Artur Mas, un altra tarannà, que es veia reflectit en les ultimes aparicions en els mitjans, tan audiovisuals com escrits, on anava formant-se un personatge que estava molt lluny del Mas prepotent de les seves primeres èpoques, era potser que ja anava ensenyant quina era la seva verdadera personalitat, un cop apagada la llarga ombra de la figura de Pujol, i del seu “pseudo” enfrontament amb Duran i Lleida, com a aspirant al lideratge de la federació.
Malgrat tot, es aviat per fer un pronòstic de lo que serà aquesta nova etapa de govern que ara s’estrena i tindrem que estar a la guaita, de si ara si, que una altra manera de governar, - i fer política- es possible.

Carta oberta a Ferran Mascarell

Abans de tot voldria felicitar-lo pel nomenament com a Conseller, en una area potser no molt rellevant , a nivell de govern, però si molt important i necessària con es la Cultura. Així amb majúscules. Particularment crec que si fóssim un país que tinguéssim com a prioritats la Cultura i la Educació, -també amb majúscula- , molts dels mals que patim serien mes suportables o per lo menys, ens en sortiríem millor.

Soc d’aquells ciutadans afectats pel síndrome de la “desafecció”. Ja fa molt de temps. Malauradament però , voldria creure que aquestes darreres eleccions i el seu desenllaç, esdevingueren un punt d’inflexió en la manera de fer política, al menys en aquest país nostre. Sense ser ni massa convergent (nacionalista), ni massa progressista (socialista), com a catalanista, demòcrata, responsable i cívic, per primera vegada en molt de temps he votat amb il•lusió, i esperança, i els resultats intueixo que, ara si que van en serio. Tan debò no m’equivoqui .

Ahir dimecres, com cada dia, llegint La Vanguardia, em trobo amb el Cultura/s, que poc o molt sempre fullejo, i moltes vegades , es el meu referent, de llibres que tinc que comprar, o si mes no, de anar a buscar a la biblioteca. Tot de cop, m’ensopego amb el seu article de comiat del suplement. Al llegir-lo vaig sentir molta eufòria. Poques vegades havia llegit una reflexió política d’aquesta mena escrita per un polític. [De la seva trajectòria política ja en tenia referències i el considerava una persona molt correcta, “un rara avis” de la classe política). Me’l vaig llegir varies vegades i crec que no es desaprofita res.

Una frase i un paràgraf, en destacaria. La frase: “Sales convencido: este hombre está dispuesto a romper algún molde” i el paràgraf: Los catalanes están cansados de las formas de representación que ofrecen los partidos; los ciudadanos queremos acuerdos, pactos i progreso, no guerras bizantinas, confrontaciones y descalificaciones. Es tiempo de un modo nuevo de hacer política y algunos no parecen verlo. Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los núcleos duros de los partidos políticos”.

Com es diu ara, podia dir-ho més alt però no més clar. Subscric ambdues afirmacions, i la resta de l’article també. Per això m’he pres la molèstia de enviar-li aquestes ratlles, que espero, no l’hagin molestat.
Crec que aquesta manera de fer polìtica es una manera de deixar un altra mon als nostres fills i sobre tot als nets.
També es una manera de fer arribar aquest missatge a la ciutadania: que una altra manera de fer política es possible. I que la política es te que regenerar. Encara que no se si val la pena. Però en consciencia, crec que hem de fer quelcom.

Perdoni l’extensió d’aquest escrit, nomes volia felicitar-lo i l’encoratjar-lo, a que sigui sent com es, i li demanaria un favor, procurin com a Govern, no defraudar-nos. Ja en tenim prou de mal govern. Si li serveix d’estímul, sàpiga que te amb mi, un ciutadà que sabrà valorar la tasca que facin vostè i els seus companys. Se que no serà fàcil, però procurin, que puguem estar-ne satisfets -ara si-dels nostres polítics.
Ben cordialment

George Sand a la Cartoixa de Valldemossa

Remena’n per les llibreries de vell, va caure a les meves mans fa pocs dies, el llibre de la escriptora romàntica francesa del segle XIX, George Sand, famosa per haver escrit, entre d’altres obres Un hiver a Majorque, [Un invierno en Mallorca].

Possiblement la fama d’aquest llibre no fou tant per la riquesa literària, sinó per qui l’acompanyava quant el va escriure, que no era altra que el compositor polonès Frédéric Chopin.

El llibre es un recull d’impressions de la seva estada a Mallorca juntament amb el compositor, concretament a la Cartoixa de Valdemossa, que acabava de ser venuda, com tots els bens dels eclesiàstics en subhastes publiques en aplicació de la famosa “Desamortización de Mendizábal”.

Coneixia a la autora, i el seu llibre, per no l’havia llegit mai, també el romanç amb el músic, ja que es considera un clàssic de parelles famoses de la història. Ja feia anys que en un viatge a Mallorca, vaig visitar Valdemossa i la seva cartoixa, visitant tots els escenaris, les cel•les i els records que la famosa parella varen anar deixant d’aquells estança.
Per això vaig voler treure l’entrellat d’aquells dies i aquells esdeveniments, submergint-me en la lectura del llibre de dues-centes fulles i escacs.

El resultat fou decebedor, doncs es una successió de despropòsits, com si haguessin/hagués –escriu sempre amb plural i a Chopin no l’anomena, solament el menciona com a “nuestro enfermo”- anat a les antípodes, tot descobrint un mon fosc miserable i subdesenvolupat.

El seu relat no explica perquè va anar la escriptora a Mallorca,ni quin era el motiu del viatge, mes tenint en compte lo difícil que era en aquells anys viatjar, doncs malgrat que la travessa la va fer en vaixell des de el port de Barcelona, el seu peregrinatge fins a Valldemosa tot passat per la capital Palma, fou això, una verdadera tortura doncs es transport es feia en tartana, tirats per un cavall o una mula, per uns camins impracticables, i fins i tot a vegades inexistents. Segons el seu relat. Era el hivern de 1838.

El llibre, jo el definiria com un relat d’aventures, un safari, doncs del seus escrits es desprèn que tenia una predisposició a descobrir com vivia una civilització -que segons la seva particular percepció- acabava de ser alliberada de la denominació àrab, ruda i assilvestrada, -fins i tot, en un moment de la narració, es permet comparar els habitanyts de la illa amb “monos”.
Venia George Sand ja, carregada de prejudicis, disposada a criticar obertament el que veia ,sentia i olorava, i que segurament era lo mateix que es podia trobar en el seu país, si s’hagués endinsat en la França profunda de la primera meitat del segle XIX . [Ignoro si te alguna publicació explicant les misèries pròpies]. La historia però, la considera una escriptora romàntica.
Els prejudicis però s’estenen a Espanya, -que segurament no coneixia profundament -, si mes no d’oïdes, encara que va visitar Barcelona, en el moment d’embarcar-se fins a Mallorca, provinent de la seva França natal [va venir en vaixell des de Port-Vendres].

G.S. amb la seva ignorància es permet de fer una descripció de la societat espanyola, amb una visita llampant a la Mallorca rural d’aquella època. [ Va estar-hi des de mitjans de novembre de 1838 al 13 de febrer de 1839] Es como si un espanyol es desplacés a Sicília a meitat del segle XIX, i a la guaita d’aquesta visita, es dignés jutjar a tota la societat italiana, comparant-la amb la ciutat de Madrid. [Ella venia de París, on vivia].

La seva obsessió consisteix en insistir en el origen africà de Mallorca, -cert que va estar ocupada pels sarraïns fins l’any 1299-, se suposa que volia dir els orígens musulmans segurament.

Evidentment la ciutat de Palma no era en aquells anys, una ciutat turística, per tant la feina que varen tenir els il•lustres visitants, per trobar quelcom que els hi llogues un habitatge. Parlo amb plural doncs aquest viatge a la illa a banda del seu amant Chopin, el va fer amb els seus dos fills que va tenir amb el seu primer marit. Per fi algú es hi va llogar una vivenda, de la qual en fa una descripció surrealista, - en sentit pejoratiu es clar, i potser tenia raó- i com que no la consideraven adequada, la qüestió es que, com si anessin a la conquesta d’un territori inhòspit, decideix anar fins a Valdemossa, a llogar una cel•la, portant dues criatures i un amant malat -ja portava els símptomes de la tuberculosis Chopin- i un piano.

El relat està ple d’inexactituds, geogràfiques, lingüístiques i de definició de dades històriques , que afortunadament , son matisades pel traductor de l’obra.
Una mostra del rebuig i que sentia pels oriünds de l’illa es aquesta frase que ressaltem del llibre, quant escriu sobre un fuster que varen conèixer i referint-se a un gravat que varen trobar a la Cartoixa anomenat “Descenso de la Cruz “ de Rubens i que varen penjar a una paret:
“Le preguntamos que le parecía. [No hay en toda la isla de Mallorca –nos contestó en su dialecto- nada tan hermoso i tan natural.
Tal palabra en los labios de un campesino que tenía el peinado y las maneras de un salvaje, nos impresionó muchísimo]”. (?)

Una altra frase de la percepció que tenia la escriptora, del lloc que havia descobert es aquesta:
“Como sucede entre los africanos y los orientales, no hay armarios en las antiguas casas de Mallorca, y sobre todo en las celdas de los cartujos. Se guardan los efectos de cada uno en grandes baúles de madera blanca.”

Seguin amb el símil del safari, es veritat que en tot el llibre es te cura de descriure la bellesa del paisatge, d’una manera molt afalagadora, d’altra banda no podia ser d’una altra manera, tenint en compte com era la illa en aquell any de 1838.

Una particularitat del llibre es el gènere que utilitza la escriptora per referir-se a ella. Utilitza sempre el masculí (?)
Segons la seva biografia, li agradava vestir-se d’home per poder freqüentar ambients vetats a les dones, a banda de tenir una profusa vida sexual, plena d’idil•lis i amants.
L’estil literari de Un invierno en Mallorca, descriu plenament els seus orígens aristocràtics per naixement –i per matrimoni- doncs va estar casada amb el pare dels seus fills, el baró Casimiro Dudevant. El seu nom real, -ja que George Sand era pseudònim- era Amandine Aurora Lucile Dupin.

Com a resum d’aquesta breu critica a la narració que ens ocupa, tal com he dit al principi, crec que la fama del llibre va ser més per la situació personal de la autora, -una dona divorciada i amant d’un famós músic- , desafiant a la moral de la època, que no pas la qualitat literària de l’escrit. Sota el meu punt de vista no aporta res de nou. Es solament un quadern personal de viatge. I per suposat de romanticisme res.

S'adjunten tres imatges de la Cartoixa de Valdemossa.

1) Vista de la Cartoixa

2) Un petit auditòri en una cel.la Possiblement el piàno podria ser el de Chopin

3) Un detall d'una altra cel.la amb motius de la estança de la parella

Xerrada informativa

Sentit Comú per Catalunya, es un grup d'opinió creat l'any 2007, com recolzament al candidat de CiU al Parlament espanyol, Josep Antoni Duran i Lleida.

Posteriorment aquest grup ha esdevingut un grup d’opinió No Partidista, amb l’objectiu d’ apropar la política a la ciutadania i alhora, crear estat d’opinió per incidir en la presa de decisions polítiques.

Amb aquest objectiu Sentit Comú, es presenta aquest dijous 11 de novembre a Tona a 2/4 de 8 a la sala de Plens, per donar-se a conèixer com a grup d’opinió.

Al mateix temps presentarà el seu document de reflexió “ Situació i reptes davant les properes eleccions al Parlament del 28 de novembre”

Reflexions abans d’una votació. A qui votar i com ?

Ja tenim les properes eleccions al Parlament convocades i el 28 de novembre tindrem que passar per les urnes per escollir als nostres representants. I aquí be el dilema, a qui votem? I ha algun partit que ens mereixi alguna confiança? No passa un dia que no obrim els diaris i ens trobem amb tota mena de escàndols, corrupteles, picabaralles, desqualificacions...
L’espectacle donat pels polítics envers la pancarta de la manifestació, en contra de la sentencia de l’estatut, així com la resposta tan contundent que es tenia que donar, va ser patètic. No així la ciutadania, que va donar una resposta exemplar i modèlica, amb un missatge clar i diàfan als polítics. Que varen fer la nostra classe política? Doncs passar del poble. Ells a la seva.
Ara tenim que escollir nous representants. Nous? Però si seran els mateixos, que ens prometran “l’ or i el moro”, per desprès , en nom de les estratègies de partit, seguir amb les mateixes trifulgues a que ens tenen acostumats. Que fer doncs?. Abstenció? No es democràtic, hi ha que mullar-se. Vot en blanc?. Home doncs potser si. Però que els contin. Si tothom ho fes, fins i tot pujaria la participació. Que més podem fer els ciutadans, per donar entendre als polítics que estem tips d’aquesta nefasta manera de fer política? Com podrem fiscalitzar-les les promeses electorals que son oblidades sistemàticament? A on anem a reclamar? Com els hi diem, que no volem que ens enganyin mes, ni ens vengeu sopars de duro, -els 633 € a qui no treballi ni estudií, per exemple -. Sigueu seriosos, actueu amb seny. Penseu amb el país. Penseu amb els qui dieu que voleu defensar. Quanta falta fa una nova llei electoral!

Consells literaris (I)

Frase atribuïda a Salvador Espriu, dirigida a la desapareguda escriptora Montserrat Roig:

“Doncs miri senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses: La primera, procuri ser sincera davant el full blanc. La segona, no m’usi si us plau els “llur”, “ àdhuc”, “d’antuvi”, ”quelcom”, (1) i procuri estalviar-me els adverbis acabats en “ment”.

Tret del llibre “Diga’m que m’estimes, encara que sigui mentida", de Montserrat Roig.

(1)
llur = Pronom possessiu “su”
àdhuc = fins i tot
antuvi = primer moment, abans d’altra cosa
quelcom = alguna cosa

Nota.- Ni han molts més de mots, en català abusivament utilitzats per a molts escriptors en llengua catalana. Tenint en compte que hi ha mots de sobre, per definir les mateixes accepcions amb un català culte, comprensible i de us comú. També entenc que es vulgui que aquets mots antics no es perdin, però el seu abús pot portar a perdre molts lectors en la nostra llegua, doncs es força incòmode, llegir amb el diccionari a la vora.

Una forma de llibertat d’expressió

La Gaceta de los Negocios, es un diari del grup Intereconomía, grup que com tothom sap, es dedica en nom d’una interpretació “sui generis” de la llibertat d’expressió a insultar i a atacar despiadadament, i de la forma mes grollera possible, a a qui no pensa com ells, i que practica el noble esport de la caça del català. En la edició del proppassat mes de juny, inseria un anunci molt substanciós. Amb el títol rim-bombant de ¡Se ha encontrado un virus!, escrivia: Debido a los contínuos ataques de otros medios de comunicación, Intereconomía está recopilando archivos ofensivos y agravantes contra esta casa y sus miembros.
Para defendernos contamos con su ayuda: envienos cualquier archivo que haya encontrado en la red que sea ofensivo a España, a la religión, a la iglesia, a la dignidad de la persona, insultos a Intereconomía o a sus miembros.
Al final dona les gracies per la col•laboració del lectors i acaba dient:
Grácias a usted conseguiremos que la libertad de expresión no sea el derecho de unos pocos. (?)
Desprès de llegir-ho, vaig anar a consultar el calendari per veure si estaven a l’any 1975.
Però no, estàvem al 2010. 35 anys desprès. No cal afegir cap comentari. La noticia es prou explicita.
El dia 11 de setembre d’enguany, la cadena de televisió “aladid” de la llibertat d’expressió, -Intereconomía- va fer un programa especial, per celebrar amb els catalans, la nostra Diada. Un gest força lloable, doncs si tenim en compte que mai cap emissora de la resta de l’Estat, ha tingut la amabilitat de dedicar tot un programa a la festa autonòmica de cap comunitat.
Doncs be, varem convidar a tota la classe política catalana. El president de Ciudadanos un tal Albert Rivera, a la professora Montserrat Nebreda, ex candidata a la presidència del PP català, actualment per llibre i repartint classes de moral i de política, la responsable del PP al Vallès Oriental, al delegat d’Intereconomía a Catalunya, i a una mestressa de casa que deia ser catalana de tota la vida, amb dos fills de 4 i 6 anys, i amb un accent del castellà que es parla a la part alta de Barcelona. Com es veu tota una representació de la realitat catalana.
I amb tota aquesta camarilla, varen intentar construir un programa per diagnosticar la realitat de la situació catalana, centrant-se en els punts principals que avui dia preocupen als catalans. O sigui, el problema de les multes per rotul.lar en castellà, la prohibició del braus a Catalunya, la persecució del castellà a les escoles, i l’ensenyament als nostres infants de com posar-se un preservatiu amb la boca (?)
Aquest últim disbarat expressat literalment per la mestressa de casa, que deia que no podia permetre que a Catalunya s'imparteixi aquest tipus d’educació a la mainada. Evidentment no va explicar que aquesta afirmació que no era exacta, doncs es referia a un link , dins de la Web de la Generalitat que en l’apartat de la conselleria de Salut, i entre altres qüestions inclou un espai -que costa de trobar, tot s’ha de dir-, on parla del sexe jove, hi on dona una sèrie de consells per als joves, -no per els nens- de com tenir unes relacions sexuals sanes i amb garanties, per evitar embarassos no desitjats. Una informació molt amplia sobre sexualitat, -que per altra banda segurament la nostra joventud no rebrà per part dels que tenen obligació d’impartir-la que son els pares- i que la generació del maig del 68 vàrem tenir que aprendre quasi d’amagat, llegint el llibre Vida Sexual sana. O el famós tractat de sexualitat del Dr. López Ibor.
Varen dir-se molts disbarats mes, (de fet no vaig veure tot el programa, per altra part tampoc feia falta), només destacar una pica baralla entre el senyor Albert Rivera i la Montserrat Nebreda a voltes amb la retol.lació de les botigues, quant el Rivera afirmava que Franco prohibia a les botigues que rotul.laven en català, -quan Franco va morir el Rivera ni havia nascut- i quan la Nebreda li retreia que se’n informés millor, el noiet de Ciudadanos li replicava que no li donés lliçons en públic….
En fi tot una lliçó de professionalitat i bones maneres d’utilitzar la llibertat d’expressió.

MODULS PREFABRICATS

Comença un nou curs i com era de esperar, -doncs cada any surt la mateixa historia- el començament de les classes escolars s’envolta de la mateixa polèmica els barracons escolars.
No puc opinar com està el tema en altres comunitats del estat espanyol, però a casa nostra, es veritat que encara comencem les classes aquest setembre amb un bon nombre de barracons prefabricats, en espera de la construcció definitiva de IES i CEIPS, d per donar resposta a la gran quantitat d’alumnat que hi en el nostre país.
Concretament amb 1057 mòduls prefabricats, segons diuen les informacions, enguany es una xifra record. Hi han veus per a tots els gustos. Unes diuen que es fruit d’una falta de previsió en les inversions, d’altres opinen que es producte del fenomen immigratori, ja que de retruc s’ha produït un augment considerable de la població infantil. Sigui com sigui el fenomen es repeteix any darrera any, tant quan governava CiU com ara amb el tripartit. Els uns criticaven als altres i a l’inrevés. (Per això serveixen les oposicions, per criticar i poca cosa mes).
Fins aquí tot es cert. No apuntarem solucions, dons no es aquest el cas d’aquesta escrit. Solament es tracta de constatar , que no sempre val la crítica “per se”. Jo voldria fer una reflexió sobre fets que son constatables. No sempre a els governants de torn se’ls te que criticar, paga la pena que quan tenen raó , així es faci constar. He portat molts anys treballant en el ram de la construcción, concretament en l’obra publica i puc assegurar que els diferents governs que han estat al capdavant de la Generalitat, han invertit molt s milions de euros en la construcció de col•legis arreu de tot el territori català, tant en lo que es refereix a nova construcción, com als RAM’s d’estiu (Reforma, Ampliació, Modificació). Si tenim en compte que no solament fan falta escoles, si no que les competències de la Generalitat, també comprenen la construcción d’altres equipaments i infraestructures pel desenvolupament del país, es pot comprendre que, -–altres consideracions a banda- s’estaï fent un gran esforç en la construcción d’equipaments escolars. A més tothom ho pot comprovar doncs a traves de la web de l’empresa pública GISA, que es la que gestiona tota la obra publica que es fa a Catalunya, es poden veure totes les adjudicacions i licitacions.
Torno a repetir que aquest comentari queda al marge d’altres consideracions politiques, econòmiques o de bones pràctiques de govern. Solament constatar la tasca que s’està fent en matèria d’escoles, a Catalunya i que molta gent potser no sap.

Benvinguda [nova] Osonosfera!

Solament volia felicitar-vos, per la nova singladura, que comenceu, desprès de tantes dificultats. També voldria donar les gracies particularment a en Jordi Vila Toneu, que es el que ha sofert, tants e-mails que li enviava quan el meu blog no es publicava, per la paciencia i les bones formes en que m'atenia. Gràcies a tots i bona salut a la nova Osonosfera.

El Comunero

Una de ianquis

L’ Immersió lingüística

Llegeixo a La Vanguardia (11-VIII-2010) una informació desconcertant, i es que el Govern espanyol, te que defensar enfront dels EE. UU. la immersió lingüística catalana (?)
El Departament d’Estat nord-americà, emet cada any un informe sobre Pràcticas de Derechos Humanos. Quan arriba a Espanya, l’informe analitza una sèrie de queixes plantejades l’any 2009 per alguns col•lectius que es consideren discriminats per la política lingüística aplicada pels Governs autonòmics de les Illes Balears, Catalunya i Euskadi.
Zapatero, en un acte de vassallatge incomprensible, encara presenta excuses i explicacions sobre la seva política, tot manifestant-se disposat a traslladar “ un completo informe sobre la materia” a la administració nord-americana.
No tindria que cridar al ambaixador nord-americà, i expressar-li el seu disgust per lo o que no deixa de ser una clara ingerència en els afers d’un altra país sobirà, i de pas recordar-li, els comportaments brutals de la seva policia sobre tot la de Los Angeles, així com les practiques mafioses dels seus “sheriffs” a la frontera mexicana?

Carta publicada a La Vanguardia el 15-VIII-2010

Mès esglèsia

Aquest bloc ha publicat varis escrits sobre la Església Catòlica, amb els títols de “La doble moral de l’Església catòlica” (I i II), on es feia esment dels casos de pederàstia arreu del mon. Posteriorment va sortir un suposat cas de corrupció en el si de l’estat Vaticà, amb l’ implicació d’un cardenal, en uns negocis immobiliaris no massa clars. Ara torna a ser protagonista l’Església catòlica, aquesta vegada però, l’han dita força grossa.
A voltes dels últims escàndols, el vaticà ha publicat les últimes normes de dret canònic, on fa una consideració sobre el delictes que pressuntament podrie cometre la comunitat religiosa, entre alguns d’aquets preceptes dictats, allarga el temps de prescripció del delictes de pederàstia de deu a vint anys, i com a novetat qualifica com a delicte “molt greu” la ordenació de dones .

A la vista del escàndol que ha suscitat, aquesta afirmació monsenyor Charles Scicluna que dirigeix la fiscalia en la Congregación para la Doctrina de la Fe (Antiga Santa Inquisició), ha sortit al pas i ha declarat a la agencia Reuters, que encara que aquesta declaració de delicte es troba en el mateix document jurídic que condemna la pederàstia, no tenen ambdós el mateix nivell de gravetat. Doncs la pederàstia es tracta d’un “delicte contra la moralitat”, i la ordenació de dones es un “delicte contra un sagrament” (?!). Si mes no, no descobreixen res de nou en quan a la misògina de l’església, però aquesta vegada, sembla que aquesta institució en comptes d’anar avançant a rebuf del canvi de mentalitat de la societat a la que diu servir, encara es tiri mes pedres a la pròpia teulada.

Annex.- No es solament la església catòlica, la que te problemes, també la luterana esta passant per moments baixos. Si fa un mesos una obispa luterana alemanya, va tenir que dimitir per haver donat positiu en un control d’alcoholèmia, fa pocs dies ha saltat a la premsa la dimissió de l’altra obispa luterana que tenien els alemanys, per un escàndol d’encobriment d’abusos sexuals per part d’un sacerdot de la seva diòcesi.

No es que ens escandalitzem, però tenint en compte les seves prediques, potser tindrien que baixar a la terra de quan en quant (totes) les esglésies, i revisar temes tant absurds com ara el celibat i la ordenació de dones.

La cara del cinisme

Es la cara del cinisme mes descarat. Poques vegades en la historia de la delinqüència,, aquesta s’ha mostrat tant prepotent, com es el cas de Félix Millet, estafador confés de tres milions d’euros, i presum-te de trenta. Aquesta es la cara que va mostrar Millet en la seva compareixença a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya, quan un dels diputats de la comissió, un cop li va esbotzar a la cara totes les seves malifetes tramposes en l’afer del Palau, li preguntà si tenia quelcom que dir. La seva resposta fou aquesta cara de satisfacció.

Que volia dir, aquest posat?

-Aneu dient i preguntant que quan s’aclareixi tot , veureu qui ha darrera meu... o davant.

-No podreu demostrar res, ho tinc lligat i ben lligat... des de fa trenta anys.

-Al meu cognom, s’ho permet tot, pot fer lo que li doni la gana .

Tot i aquesta prepotència, sortosament ja van surtin detractors, que ja coneixien el modus vivendi del personatge, encara que tothom sabia i ningú deia res.
Fins i tot des de la seva família, un dels seus germans, va tenir la gosadia d’explicar per televisió, qui era aquest individu, ja en la seva infantesa, doncs quan la mare li donava caramels per repartir a l’escola quan era la seva onomàstica, en comptes de repartir-los als companys, ell se’ls venia. Com diuen els castellans “de casta le viene el galgo”.

ARA ES L’HORA

Jo també i vaig ser. Catalunya va parlar amb veu pròpia i ho va dir clarament. Aquesta Espanya, del segle XXI, no la volem. Felicito a la ciutadania que ahir va sortir al carrer a manifestar-se, per dir prous als insults, prou a les desqualificacions, prou a la ignorància, prou a la manipulació, prou a les mentides, prou al politics incompetents, prou a la intoxicació per part d’uns mitjans de comunicació, -suposadament professionals-, prou a l’enverinament de la gent normal i pacifica. Prou a tant de desgavell.
Per això va sortir la gent al carrer, la gent normal, amb famílies senceres, de totes les classes socials, de totes les edats, amb respecte, d’uns als altres , amb educació, amb civisme, amb alegria, i amb responsabilitat.
Com diu el nostre himne, ara es l’hora... catalans, ara es l’hora politics, de que us poseu a treballar seriosament, i us prengueu la vostra feina amb serietat, el poble de Catalunya, us dona una última oportunitat, no els defraudeu, treballeu per lo que vareu ser elegits, ara de debò, demostreu que sou uns servidors del poble al servei del poble.
Esperem i desitgem que aquest missatge d’una bona part del poble de Catalunya, doni els seus fruits i sapigueu donar resposta a aquest clam aclaparador, també us demaneu que sapigueu explicar amb suficient claredat, aquest sentiment expressat al carrer, a tots aquells que dins de casa nostra, es pensen que son quatre exaltats separatistes i manipulats. Crec que ahir va quedar molt clar qui som i quants som. Ara es l’hora!

Article publicat a la Bùstia del 9Nou d'Osona, el 16-7-2010

La doble moral de l'església catòlica (II)

El proppassat mes de març, comentava en aquest bloc la doble moral de l’església catòlica, en referència als abusos sexuals, que com reguerol de pólvora es va anar destapant a moltes diòcesis arreu del mon. L’últim es produí a Bèlgica, -curiosament a Espanya, encara no se’n a destapat cap de escandalós, de moment es deu d’amagar força be-, lo que volia comentar ara es un altra escàndol que colpeja a el Vaticà.
L’arquebisbe de Nàpols , el cardenal Crescenzio Sepe, ha segut cridat a declarar, per un cas de corrupció immobiliària a Roma. Aquest cardenal era el prefecte (ministre) del dicasteri (ministerio) anomenat Congregación para la Evangelización de los Pueblos, -del 2001 al 2006- nom sota el que s’amaga el “Ministeri de la Vivenda“ vaticà, doncs, es dedica a a administrar un patrimoni multimilionari a Roma, ( es parla de dos mil habitatges) propietat de la Santa Seu. El cardenal Sepe, havia facilitat un apartament gratuïtament en la exclusiva Via Giulia, a Guido Bertolaso , subsecretari de Protecció Civil, individu investigat per una presumpta adjudicació d’obres milionàries, amb nul control parlamentari. En la mateixa informació apareix un tal Angelo Balduci, -avui a la presó des de fa mesos- , president del Consejo Superior de Obras Públicas (de Itàlia), que a banda d’aquest càrrec, també s’ocupava de la assessoria de la congregació que encapçalava el cardenal.

Tan en Bertolaso com en Balduci, pertanyien a la “pandilla del G-8”, que es dedicaven -entre d’altres “xanxullos”, a aconseguir vivendes de luxe, de compra o lloguer i fins i tot gratuïtes –propietat del Vaticá-, per compensar favors polítics.

També s’investiga algunes transferències de diners del (IOR) Instituto de Obras para la Religión -la banca vaticana-, per la sospita de blanqueig de capitals i evasió fiscal per part de la “pandilla”.
No es la primera vegada que la banca Vaticana esta esquitxada per un escàndol; en el any 1982,el banquer Itàlia i president del Banco Ambrosiano de Milan, Roberto Calvi, - apodat el banquero de Dios- es va penjar en un pont de Londres desprès de protagonitzar , un escàndol relacionat amb el Banc del Vaticà.

Un últim apunt, avui el portaveu de la Conferència Episcopal, monsenyor Martínez Camino, comenta que el homosexuals com a esser humans tenen tota la seva consideració, però que es tracta d’una “conducta desordenada”. Segurament tindria que posar una mica “d’ordre” amb els seus companys pederastes i obertament invertits.
Últimament a l’Església catòlica, li comencen a créixer els nans. Encara que aquesta institució que es fonamenta en llegendes i tradicions i porta molts anys resistint, possiblement, -alguns no ho veurem però- estigui començant la seva declinació com a institució universal, ja que cada vegada s’està convertint en una institució anacrònica, i completament apartada, de la realitat.
Malgrat tot no se li pot negar la seva importància com un estament universal de poder.

Regeneració de la política

Quan les legislatives del 2008, es va crear una plataforma cívic-política, per a donar suport al candidat per CiU Josep Antoni Duran Lleida, amb el nom de Sentit Comú per Catalunya.

No cal dir perquè. Duran Lleida, es un dels pocs politics d’aquest país, que gaudeix d’una credibilitat fora de tota sospita de clientelisme, amb un sentit de responsabilitat, i fins i tot gosaria dir d’altruisme.

Aquesta plataforma, un cop passades les eleccions, i amb els deures fets, -si considerem que la candidatura de CiU amb Duran i Lleida com a cap de llista, obtingué 10 escons al Parlament de Madrid- , va seguir funcionant com a grup d’opinió. Tot donant conferencies per part dels seus membres fundadors, -també te un bon nombre de simpatitzants, socis i col•laboradors, entre els quals hi soc- , te una Web oberta on es publiquen articles d’opinió de membres propis o be d’escrits apareguts a la premsa. La seva activitat esta enfocada de cara a conscienciar a la opinió pública, per intentar trasmetre el missatge de que, una altra manera de fer política es possible. O al menys aquesta es la conclusió que jo personalment he tret i per això mi vaig adherir.

També varen implementar el premi “Sentit Comú”, que en la convocatòria d’enguany va recaure en l’editorial conjunt que varem publicar dotze diaris catalans en defensa del vilipendiat estatut d’autonomia.

Aquesta plataforma darrerament ha esdevingut, solament un grup d’opinió, crec que amb el lloable interès de conscienciar a amplis sector de la població catalana, per donar un gir radical a la forma de fer política.

Darrerament, i amb gran satisfacció per a part meva, desprès d’un temps de reflexió, Sentit Comú per Catalunya, ha elaborat un document obert per la reflexió i el debat de la ciutadania, anomenat “ Regeneració política, bona gestió dels recursos públics i govern dels millors”
El nom es bastant eloqüent. Aquest document consta de deu mesures concretes que son:

1) Despolitització de l’Administració: Govern dels millors
2) Reforma de la Llei Electoral per tal de poder escollir de manera directa i nominal als diputats del Parlament de Catalunya.
3) Limitació de la durada de mandats i impossibilitat d’acumulació de càrrecs.
4) Planificació estratègica i simplificació de l’Administració pública.
5) Gestió eficient dels recursos públics i transparència de l’execució dels pressupostos.
6) Modificació del règim de contractació dels funcionaris: han de poder ser cessats.
7) Registre públic de proveïdors i intermediaris per relacions i operacions econòmiques amb les administracions publiques.
8) Separació entre l’exercici públic i el privat.
9) Llibertat de captació, transparència i control dels recursos econòmics per part dels partits polítics.
i 10) Accés ciutadà a la informació de l’activitat política.

Crec que es prou significatiu lo que es pretén amb aquest manifest, que espero i desitjo que no siguin solament reflexions, doncs entenc que la situació política en aquest país esta assolint unes cotes de desprestigi francament alarmants.
Podria desglossar tots aquets punts, però al ser un document pertanyent a una entitat que encara que pública, -doncs esta penjat a la seva Web-, considero que seria adient que abans de entrar en detall de cada punt, el grup redactor del manifest se'n assabentes de aquestes intencions.
Malgrat tot però, seguiré informant d’aquesta qüestió.

El dilema espanyol

Aquest article va ser publicat al diari AVUI, el 21 de maig de 2010, i va ser signat per 62 articulistes catalans. Com que crec que mereix el máxim de difusió, aprofito per insertar-ho en el meu bloc

El dret col•lectiu a l’autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com sabem prou bé, la voluntat de preservar l’autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal•litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col•lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’Autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.
Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troba en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut: va obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma podia trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat hi veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats. A l’Estatut del 1979 els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà “quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya” i al del 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.
Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’Estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col•laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

12 blancs 0, Barça 2

El Barça acaba de guanyar el clàssic al Bernabeu, amb 11 animalets, donan patadas a dret i esquerra i amb l’acompanyament del cagueta de torn, el Mejuto González, que com esta manat es incapaç de fer-lis una malifeta al seu equip. Per desgracia els nostré no han pogut demostrar la seva qualitat a Madrid, per que, com a bons esportistes que son els blancs, s’han encarregat, de fer-nos totes les marranades, de les que en tenen una bona colecció.
Malgrat tot estem capdavanters i amb vuitanta punts. Segurament el 22 de maig, els verdaders esportistes de Madrid, podrán gaudir, d’un bon espectacle, de futbol -amb la final de la “champions” que encara que no la guanyem, al menys hi haurem arrivat, i sense haver tingut que comprar tres tuneladoras.(*)

(*) En una conferencia a Vic l’economista Leoplodo Badia, va comparar l’inversió de Florentino, amb la compra del Cristiano, com si el presidente hagués comprat tres tuneladoras, per la seva empresa de construcció, que a la llarga amb la venda de samarretes i altres tonteries sempre es poden amortitzar. Doncs aixó , solament es una eina i res mes.

La doble moral de l'església catòlica

La Església catòlica, te un problema seriós. Deixant a banda, l’objecte de la seva existència, -que necessitaria un estudi més profund per esbrinar el perquè una llegenda prefabricada fa quasi vint segles, hagi pogut arribar fins als nostres dies-, tindria que adonar-se de que el calendari i el temps es inflexible, i va marcant les tendències, del seu ramat al que diu voler salvar de la condemnació eterna.
Si ja tenia problemes als EE.UU., sobre tot a la diòcesi de Boston, on molts dels seus sacerdots i bisbes, es van passar anys i anys abusant sexualment de tota classe d’infants i lo únic que sabien fer els seus superiors era mirar cap un altre costat, i com a màxim, traslladar-los de diòcesis, (per seguir abusant en una altra). No tenien prou amb això, a Irlanda s’ha destapat una altra onada de perversió dels seus acòlits, seguin les mateixes pautes dels seus homòlegs americans, lo mateix. Traslladar, mirar cap a un altra costat, i quant, son descoberts, indemnitzar, -amb diners dels seus seguidors, o sigui cornuts i paguen el beure-.
L’últim escàndol, es produí a Alemanya. Els nens d’un cor de la catedral de Ratisbona, van ser colpejats i varen patir abusos sexuals, entre els anys 1964 i 1994, per part de la comunitat religiosa, -no especifica qui- però si informava que aquest cor estava dirigit pel reverend Geor Ratzinger, germà del Papa Beneit XVI. El qual al.lega també que no en sabia res.
Segurament l’afer s’acabarà com tots, traslladant al pervertit, i pagant indemnitzacions.
Segons noticia de la premsa del 6-III-2010, trobem un titular que diu: [El diario vaticano considera una “tragedia europea”, la ley del aborto.] Naturalment es refereix a la llei espanyola. La gent que es una mica intel•ligent sabrà que lo que fa aquesta llei es regular -i en el cas d’Espanya-, actualitzar, una pràctica habitual, practicada a tot el mon, i des de temps tan antics com la pròpia llegenda de la religió catòlica.
Com era allò de la biga i la palla....

Més del "geni" Tàpies

Soc un ignorant. Soc un carca, no tinc ni idea d’art. No se apreciar, “ni donar dimensió còsmica a una cosa insignificant”
Aquesta última frase es atribuïda al geni Tàpies quan, fa un grapat d’anys, molta gent li va qüestionar la seva pretensió de voler col•locar una “escultura”, que representava un mitjó, brut i apedaçat, al Saló Oval del palau de Montjuïc, actual seu de MNAC. (Veure en aquest mateix bloc, article publicat el 6-2-09, A voltes amb el fenomen Tàpies)
Dons bé, ara i torna, havent-se remodelat les instal•lacions que la Fundació Tàpies, te al carrer Aragó, com a culminació de la terrassa interior, i ha col•locat una reproducció d’aquesta escultura a escala reduïda, perque aquells entesos en art, puguin gaudir d’una de les meravelles d’art mes importants del segle XX. “Es una manera hermosa de coronar la rehabilitación del edificio, como en su día ocurrió con Núvol i cadira (1990) en la fachada. A Tàpies le ha hecho muy feliz”, comentava el senyor Guillem Peiró, gerent de la institució, el dia de la inaguració.
Res a dir. Jo no he trepitjat mai la Fundació Tàpies, ni penso fer-ho. Ara be, lo que si que vull comentar es que de la mateixa manera que algunes persones es permeten dir afirmacions com aquestes, on bategen com a “art”, formes i figures, completament inversemblants, sense caps ni peus, respectin el dret dels que ho considerem com una burla al bon gust, i a la estètica mes elemental.

.- El gravat que apareix a la informació, es una obra d'art del Tàpies

Rania reclama el mòbil per a educar

Curiosa noticia, publicaren els diaris, la setmana del 15-20 de febrer. A Barcelona es va celebrar el Mobile World Congress, en aquesta convenció i va participar com a convidada la reina Rania de Jordània, esposa del rei Abdalah. La seva proposta consistia, en demanar als operadors de mòbils, terminals barats per als “països on una línia de telèfon es una línia de vida”, i va fer una crida per que el mòbil serveixi per estendre la educació a distancia, als 72 milions de nens del mon que no poden anar a l’escola.
No especifica però, les despeses d’aquests servei a càrrec de qui anirien.
Malgrat tot sembla una mofa que aquesta crida surti de la boca d’una dona, que es presentà al congrés envoltada de guardaespatlles, amb cotxe blindat, i desprès es va allotjar en el recent construït hotel Vela de la ciutat Comtal, en una suite de 295 m2, amb sala d’estar, dos banys, tres habitacions i un “jacuzzi”.
Crec que no cal afegir res mes.