12 blancs 0, Barça 2

El Barça acaba de guanyar el clàssic al Bernabeu, amb 11 animalets, donan patadas a dret i esquerra i amb l’acompanyament del cagueta de torn, el Mejuto González, que com esta manat es incapaç de fer-lis una malifeta al seu equip. Per desgracia els nostré no han pogut demostrar la seva qualitat a Madrid, per que, com a bons esportistes que son els blancs, s’han encarregat, de fer-nos totes les marranades, de les que en tenen una bona colecció.
Malgrat tot estem capdavanters i amb vuitanta punts. Segurament el 22 de maig, els verdaders esportistes de Madrid, podrán gaudir, d’un bon espectacle, de futbol -amb la final de la “champions” que encara que no la guanyem, al menys hi haurem arrivat, i sense haver tingut que comprar tres tuneladoras.(*)

(*) En una conferencia a Vic l’economista Leoplodo Badia, va comparar l’inversió de Florentino, amb la compra del Cristiano, com si el presidente hagués comprat tres tuneladoras, per la seva empresa de construcció, que a la llarga amb la venda de samarretes i altres tonteries sempre es poden amortitzar. Doncs aixó , solament es una eina i res mes.

La doble moral de l'església catòlica

La Església catòlica, te un problema seriós. Deixant a banda, l’objecte de la seva existència, -que necessitaria un estudi més profund per esbrinar el perquè una llegenda prefabricada fa quasi vint segles, hagi pogut arribar fins als nostres dies-, tindria que adonar-se de que el calendari i el temps es inflexible, i va marcant les tendències, del seu ramat al que diu voler salvar de la condemnació eterna.
Si ja tenia problemes als EE.UU., sobre tot a la diòcesi de Boston, on molts dels seus sacerdots i bisbes, es van passar anys i anys abusant sexualment de tota classe d’infants i lo únic que sabien fer els seus superiors era mirar cap un altre costat, i com a màxim, traslladar-los de diòcesis, (per seguir abusant en una altra). No tenien prou amb això, a Irlanda s’ha destapat una altra onada de perversió dels seus acòlits, seguin les mateixes pautes dels seus homòlegs americans, lo mateix. Traslladar, mirar cap a un altra costat, i quant, son descoberts, indemnitzar, -amb diners dels seus seguidors, o sigui cornuts i paguen el beure-.
L’últim escàndol, es produí a Alemanya. Els nens d’un cor de la catedral de Ratisbona, van ser colpejats i varen patir abusos sexuals, entre els anys 1964 i 1994, per part de la comunitat religiosa, -no especifica qui- però si informava que aquest cor estava dirigit pel reverend Geor Ratzinger, germà del Papa Beneit XVI. El qual al.lega també que no en sabia res.
Segurament l’afer s’acabarà com tots, traslladant al pervertit, i pagant indemnitzacions.
Segons noticia de la premsa del 6-III-2010, trobem un titular que diu: [El diario vaticano considera una “tragedia europea”, la ley del aborto.] Naturalment es refereix a la llei espanyola. La gent que es una mica intel•ligent sabrà que lo que fa aquesta llei es regular -i en el cas d’Espanya-, actualitzar, una pràctica habitual, practicada a tot el mon, i des de temps tan antics com la pròpia llegenda de la religió catòlica.
Com era allò de la biga i la palla....

Més del "geni" Tàpies

Soc un ignorant. Soc un carca, no tinc ni idea d’art. No se apreciar, “ni donar dimensió còsmica a una cosa insignificant”
Aquesta última frase es atribuïda al geni Tàpies quan, fa un grapat d’anys, molta gent li va qüestionar la seva pretensió de voler col•locar una “escultura”, que representava un mitjó, brut i apedaçat, al Saló Oval del palau de Montjuïc, actual seu de MNAC. (Veure en aquest mateix bloc, article publicat el 6-2-09, A voltes amb el fenomen Tàpies)
Dons bé, ara i torna, havent-se remodelat les instal•lacions que la Fundació Tàpies, te al carrer Aragó, com a culminació de la terrassa interior, i ha col•locat una reproducció d’aquesta escultura a escala reduïda, perque aquells entesos en art, puguin gaudir d’una de les meravelles d’art mes importants del segle XX. “Es una manera hermosa de coronar la rehabilitación del edificio, como en su día ocurrió con Núvol i cadira (1990) en la fachada. A Tàpies le ha hecho muy feliz”, comentava el senyor Guillem Peiró, gerent de la institució, el dia de la inaguració.
Res a dir. Jo no he trepitjat mai la Fundació Tàpies, ni penso fer-ho. Ara be, lo que si que vull comentar es que de la mateixa manera que algunes persones es permeten dir afirmacions com aquestes, on bategen com a “art”, formes i figures, completament inversemblants, sense caps ni peus, respectin el dret dels que ho considerem com una burla al bon gust, i a la estètica mes elemental.

.- El gravat que apareix a la informació, es una obra d'art del Tàpies

Rania reclama el mòbil per a educar

Curiosa noticia, publicaren els diaris, la setmana del 15-20 de febrer. A Barcelona es va celebrar el Mobile World Congress, en aquesta convenció i va participar com a convidada la reina Rania de Jordània, esposa del rei Abdalah. La seva proposta consistia, en demanar als operadors de mòbils, terminals barats per als “països on una línia de telèfon es una línia de vida”, i va fer una crida per que el mòbil serveixi per estendre la educació a distancia, als 72 milions de nens del mon que no poden anar a l’escola.
No especifica però, les despeses d’aquests servei a càrrec de qui anirien.
Malgrat tot sembla una mofa que aquesta crida surti de la boca d’una dona, que es presentà al congrés envoltada de guardaespatlles, amb cotxe blindat, i desprès es va allotjar en el recent construït hotel Vela de la ciutat Comtal, en una suite de 295 m2, amb sala d’estar, dos banys, tres habitacions i un “jacuzzi”.
Crec que no cal afegir res mes.

La bona educació

El millor president que ha tingut mai Espanya -segons el PP-, va protagonitzar aquesta bonica imatge, per contestar a les escridassades que li varen dedicar un grup d’estudiants de la Universitat d’Oviedo, on va pronunciar una conferencia, el propopassat dia 18 de febrer. No sabem sobre que versava, però si que va transcendir que, aprofitar per insultar i donar lliçons de govern.
Aquest senyor avui dia es dedica a donar conferencies a traves de mig mon, -cobrant astronòmics sous- (?), i en llocs de caire neoconservador. La seva temàtica es la de sempre, pregonar les virtuts del mon capitalista i lliberal, tot aprofitant per anar predicant el desmembrament del nostre país, i el terrible destí que ens espera, des de que el governen les ordes marxistes, tot enyorant l’eslògan “Por el Imperio hacia Dios”.

La segunda reconversión.

En los albores de los años 80 se produjo en España una reconversión industrial de los medios de producción, para adaptar nuestra industria, -sobre todo la naval y la siderurgia-, a la nueva situación internacional del trabajo. Esta reconversión implicaba un recorte drástico de la capacidad productiva y el grado de ocupación en muchas empresas. Hubo cierre de empresas y muchos trabajadores engrosaron las filasd del paro.
Todo eso fue fruto de los Pactos de la Moncloa suscritos en 1978, pero no se pudieron poner en practica hasta bien entrada la década de los ochenta como ya hemos indicado. Eran años en que España salía de una profunda crisis económica, -como todo el mundo occidental-, a consecuencia de lo que fue llamada la crisis del petróleo de los 70, en nuestro país, agravada por los acontecimientos de todos conocidos. La muerte del dictador, la frágil y a veces convulsa transición que le siguió y que al final desembocó en el frustrado golpe de Estado de febrero del 81.
En toda Europa a raíz de la crisis del petróleo, empezaron las traumáticas reconversiones indústriales, pero en España, por las razones ya apuntadas no se pudo realizar hasta mediados de los 80. Por lo tanto se hizo tarde y mal. Como siempre.
Cuando empezaba la década de los 90, parecía que de la crisis del petróleo y la reconversión industrial ya nadie se acordaba, además había unos buenos augurios; Barcelona acababa de llevarse la adjudicación de los Juegos Olímpicos del 92, y la Expo de Sevilla’92, por tanto prometíamos la construcción de grandes infraestructuras, para estos eventos.
Todo empezó a dispararse, la construcción llego a cotas insospechadas y pasó a convertirse en motor de la economía de España. Importamos como nunca mano de obra -cualificada y no cualificada-, el levante español hervía de fervor constructivo, -las grúas no dejaban ver el mar-, el precio de los pisos sufría alzas continuas sin ningún control.
Todo se disparó, el crecimiento no tenia límite, coches, -varios por familia-, electronica, comercios, bazares chinos, bares, restaurantes, oficinas de viajes, vacaciones al extranjero, vuelos “low cost”, fabricar, producir, gastar, vender, comprar. Pisos, apartamentos en la costa, vehículos 4x4….
Oleadas de inmigración clandestina, mano de obra barata, cuanta mas mejor.
El aeropuerto de Barajas, el gran coladero de toda la inmigración sudamericana, con visados de turista, recibía a familias enteras. España era El dorado de Europa, los papeles se habían intercambiado.
Leyes de extranjería, para regular el flujo inmigratorio, si, pero incumplidas sistemáticamente. Había trabajo para todo el mundo. El mundo laboral lo absorbía todo.
Y así dos décadas. España generando empleo a espuertas con el boom de la construcción, y la masiva llegada de gentes de todo el mundo atraídos por la bonanza de nuestra boyante economía -eso si basada en el ladrillo y el turismo-.
Nuestro país era el paraíso de especuladores de todo el mundo, invirtiendo sin cesar en nuevas promociones. Los bancos dispensando hipotecas, y lanzando ofertas para un consumo desmesurado y sin fin.
Ya habíamos alcanzado en PIB a Italia, y pronto alcanzaríamos a Francia. “España va bien”, decía el gobierno de Aznar, y Zapatero se lo creyó. Ambas administraciones estando en el poder, mirando hacia otra parte, mientras nuestra economía, se subía al carro de la especulación y el crecimiento ilimitado.
Y en estas vino la crisis financiera con las “subprime” americanas, espoleadas por los tiburones de Wall Street. Y la catástrofe. En un mundo globalizado, la crisis repercutió primero a las economías occidentales y después al resto del mundo. Cada gobierno reacciono en función de sus modelos económicos. Así parte de Europa i EE.UU., con economías basadas en el diseño y fabricación, con fuerte implantación de la innovación y sobre todo la exportación de productos de calidad, capearon la crisis, con sentido común, y con medidas inteligentes de sus gobernantes y apoyos responsables de sus respectivas fuerzas opositoras, van saliendo de esta impresionante recesión, que por otra parte estaba anunciada y era de prever que un crecimiento ilimitado e insostenible, algún día tenia que regularizarse.
Todos menos España. España adalid de la cultura del pelotazo, de la especulación, de la chapuza, y del dinero fácil, con mano de obra poco cualificada y con un tasa de producción, por debajo de la media europea, no encuentra la salida, no tiene alternativa para su modelo productivo.
Parches y palos de ciego por parte de gobierno, y atizando el fuego la oposición.
Si a todo esto añadimos una clase política, que ha sido incapaz de anteponer el bien común, por encima de sus intereses partidistas, -no demasiado alejada, por otra parte de los estándares europeos-, pues ya tenemos el crac.
Ya no se trata de un cambio de gobierno, no tenemos políticos en este país con suficiente intuición y preparación para buscar salidas a la crisis. No con este modelo económico. Y no parece que nadie,. -ni derecha ni izquierda- tiene la varita mágica, y la solución. Basamos nuestro sistema productivo en “fabricar” pisos sin saber si se podían vender, y arrastramos a un sin fin de gremios que contaban con la industria de la construcción, para desarrollar sus productos. Muerta la gallina de los huevos de oro, se acabo la fiesta. Se crearon empresas, industrias y centenares de puestos de trabajo a rebufo de la construcción. No hay alternativa. Sobra de todo. Todo estaba sobredimensionado.
Conclusión, nos costara salir de la crisis, hace falta mucha imaginación para cambiar el modelo productivo. Ya hay expertos que saben cual es el modelo, y donde esta la solución. Hace falta una segunda reconversión industrial, basada en otros parámetros. Los actuales están obsoletos, ya no sirven.
Ahora solo falta que los políticos escuchen, y si no lo hacen, los ciudadanos tendríamos que tener la última palabra, en nuestra mano están los votos. Es el momento de la reflexión. ¿A quien se los damos?.... o no se los damos.
Nuestra clase política no ha hecho gala de merecer nuestra aprobación.
¿Dónde está la solución….?

La inspecció de finques

El conseller Baltasar, responsable del Departament de Medi Ambient i Habitatge, no se si està molt fi últimament, pero crec que va de pífia en pífia, desprès de les que tots sabem, la sequera, el transvasament, l’incendi de l’Horta, i d’altres, se n’afegeix una altra, que va ser publicada a La Vanguardia del 22-I-2010 i que deia lo següent:
“ Les finques de mes de 45 anys passaran una inspecció, i que el Govern prepara un decret per impedir la degradació del parc immobiliari i fomentar la rehabilitació”.
Això mes o menys vol dir que totes les finques tindran que disposar d’un Llibre del Edifici, que si no recordo malament, ja existeix un decret en aquest sentit:
“El Decret 158/1997 de 8 de juliol, pel qual es regula el Llibre de l’Edifici dels habitatges existents i es crea el Programa per a la revisió de l’estat de conservació dels edificis d’habitatges”
Aquest decret va ser publicat al DOGC nº 2434, del 16 de juliol de 1997 i estava signat pel aleshores Conseller de Política Territorial i Pobres Publiques el senyor Artur Mas i Gavarró.
La meva pregunta es, aquest nou decret te quelcom a veure amb l’existent, o regularà noves competències? Esta derogat l’anterior?
Es la nova pífia del conseller?

Historia d’una hipocresia… o d’una incompetència

Aquest passat mes de desembre un escàndol de grans proporcions , ha trasbalsat la política empresarial de la capital de l’estat, i ha irritat a la opinió pública, amb funestes repercussions per a milers d’immigrants llatinoamericans, i de mes de 600 treballadors que s’han quedat sense feina. Tot per la incompetència d’un empresari prepotent i dirigent d’una organització empresarial, amb aires messiànics.
Amb refereixo a Gerardo Díaz Ferran president de la CEOE, i president d’entre altres empreses de Air Comet, aerolinia especialitzada en vols a Sud-america.
La qüestió es que la companya de marres ha instat un expedient de regulació d’ocupació per la totalitat de la plantilla: 666 treballadors, que ja portaven entre 6 i 8 mesos sense abonar-les-hi els salaris, a mes va deixar sense volar a mes de 7.000 passatgers que volien passar les festes de Nadal amb els seus familiars de la Amèrica llatina.
Es va negar a volar tot al•legant falta de diners, per pagar el combustible. També al•legava el “prestigiós” empresari, que la culpa la tenia un banc creditor el qual li denegava crèdit per evitar que s’executés l’ordre d’un jutge britànic que, l’impedia als seus avions de volar per no pagar el lloguer (leasing).

Els orígens d’aquesta fallida es difícil d’aclarir per el desgavell de declaracions del propi empresari, el Ministeri de Foment i un banc alemany el Nord Bank, creditor de la aerolínea. Sembla ser que la companyia de Gerardo Díaz ja arrossegava problemes des de feia temps, i estava en disposició de voler desprendre’s d’ella.
El grup empresarial de Gerardo Díaz Ferran i el seu soci Gonzalo Pascual esta format per un entramat d’empreses que pengen d’un “holding” anomenat Teinver. Esta compost per les empreses Viajes Marsans, Pullmantur Air, Hotetur, Trapsa, Air Comet, entre d’altres. Moltes d’aquestes empreses son negocis que gaudeixen de concessions de la Comunidad de Madrid.
Díaz Ferran assegura que se’n pot sortir endavant, doncs el seu grup ingressa cada any 4.500 milions, mentre que les deutes solament son de 600 milions...

Ara també s’ha sabut que Fomento va obrir un expedient a Air Comet, per seguretat -per manca ?- però que es va tancar, quant la empresa va dir que ja no volaria mes (?)

També val a dir que Air Comet, es va fer càrrec de la concessió i explotació de les línies i espais aeris (slots) de la fallida companyia a Air Madrid (propietat també del empresari “modelic” José Luis Carrillo), tanmateix es va fer càrrec dels seus 578 empleats.
Altruisme, avarícia, oportunisme?

Lo que mes indignació va provocar, foren les desafortunades declaracions de Gerardo Díaz Ferran, al respecte de la fallida: “Yo mismo no habría elegido Air Comet para volar” (sic). Paraules totalment impròpies d’un empresari que s’ha carregat la seva empresa. però totalment inadmissibles en boca del màxim dirigent del empresaris espanyols.
Per a mes Inri, aquest senyor era conseller des de feia sis anys de Caja Madrid. Per al seus negocis particulars, havia demanat a aquesta entitat financera un crèdit de “solament” 26,5 milions d’euros. Com a garantia d’aquest crèdit es van declarar accions de la companyia Marsans (propietat de Dìaz Ferran). Aquest crèdit devia ser renovat el passat mes de novembre, però Caja Madrid, va comprovar que aquests títols estaven pignorats a través de dues operacions, una el febrer i l’altre en juny de 2009, a favor d’un préstec de Banesto que ronda els 96,5 milions d’euros, per tant li demana a Gerardo Diaz la devolució d’aquesta quantitat si no vol entrar a la llista de morosos de Caja Madrid, a mes de la seva expulsió del consell de la Caja.

Quin nom te aquestes actuacions?

A continuació es reprodueixen uns paràgrafs extrets de varies conferencies pronunciades per Gerardo Díaz Ferran com a Presidente de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE).

Conferència empresarial en la seu de la CEOE el 2-XII-2008:

“Una CEOE convencida de que el empresario es el verdadero motor del crecimiento y del empleo y de que su función social es vital para el progreso y el bienestar de todos”

“Un momento en el que la dificil situación de nuestra economía exige que los empresarios expongamos una vez más con claridad nuestros análisis y aportaciones para intentar evitar que continue la destrucción de empresas y de miles de puestos de trabajo”

Un momento en el que debíamos dejar constancia de nuestra solidaridad con toda la sociedad española y en el que hemos reiterado la necesidad de reformas económicas que nos permitan recuperar la competitividad, volver a crecer y a crear empleo.”

Durante los últimos meses , la crisis económica, que nos afecta a todos, ha servido de excusa para que desde diversos sectores se cuestione el sistema económico que ha llevado la prosperidad y el bienestar a los países occidentales y para arremeter contra los empresarios y pretender convertirnos en culpables de todos los males y en socorrida cabeza de turco.”

“Os puedo asegurar -lo sabeis- que durante todo este tiempo hemos realizado un gran esfuerzo de contención y de prudencia para no entrar en una espiral de tensión que, en nuestra opinión, es lo último que nuestra sociedad necesita en momentos dificiles.”

Os pido que continuemos con la misma prudencia y coherencia, pero me parece necesario manifestar que la falta de argumentos y de soluciones adecuadas, y a tiempo, y el no querer atender las propuestas de los que sabemos que se debe hacer, para volver al crecimiento y rebajar las tasas de paro, ha llevado a personas de la política y el sindicalismo a formular acusaciones y descalificaciones hacia el mundo empresarial. (?)
Precisamente contra quienes somos la solución y no el problema.” (??)

“Ante estos despropósitos, hemos administrado silencios y hemos contestado de la única manera en que los empresarios debemos y sabemos hacerlo. Trabajando, respondiendo con argumentos a los calificativos injustos, con razones a la demagogia y con la evidencia de las falsas imputaciones.”

“El empresario es alguien que crea algo de la nada, que arriesga, innova, persevera y se empeña en sacar su proyecto adelante, que lucha todos los días por mejorar e incorporar nuevos profesionales y trabajadores a su industria, comercio, taller o explotación agrícola...”

“Los hombres y las mujeres de empresa somos, y tenemos que repetirlo una y otra vez, los que sabenos crear empleo y ninguna política económica seria puede permitirse ignorar y mucho menos atacar al mundo empresarial”

“Más de 300.000 empresas, en su mayoría pequeñas y medianas y autónomos, han cerrado, y han pagado las consecuencias de la crisi económica desde su inicio, y sus representantes estamos obligados a hacer lo imposible para evitar esta sangría y a convencer a los que pueden hacerlo de que adopten las medidas necesarias para conseguirlo.”

“Como todos sabéis, esta delicadisíma situación de nuestras empresas se debe en buena medida a un importante endurecimiento de las condiciones de los préstamos en cantidad, garantías y costes.” (*)
(*) Realment pot haver-hi quelcom amb més cinisme que aquest personatge?

“Esta disminución de financiación, entre otros factores, lleva a nuestra actividad a un callejón sin salida.” (?)

“Nuestros gobernantes van a seguir encontrando en los empresarios a unos interlocutores fiables para conseguir lo mejor para nuestro país.”

“Lo vamos a seguir haciendo desde nuestra verdad, desde nuestras razones y desde la convicción de que no existe lealtad sin sinceridad y de que nuestra principal obligación, y mayor servicio, es representar con fidelidad los intereses que tenemos encomendados.”

“Los empresarios somos parte de nuestro país y somos los primeros que queremos encontrar una salida a la crisis y frenar el desempleo. Somos parte de esas familias que no pueden comprender que el 38 por ciento de los jóvenes estén parados.”

“Muchos de nosotros estamos pasando por momentos duros, estamos dando lo mejor de nosotros mismos para que nuestras empresas sobrevivan, manteniendo los máximos puestos de trabajo y a veces nos resulta dificil pensar que exista una salida del túnel.”

“Pero los hombres y mujeres de empresa nos crecemos en las dificultades, creemos en nuestras posiblidades y en las de nuestro país y vamos a ser capaces de salir adelante y de hacerlo mejor y con más posibilidades de cara al futuro.”

“Hace una semana, el presidente de la Confederación Federal de la Industria Alemana, Hans-Peter Keitel, afirmaba [que los empresarios y empresarias luchan por cada puesto de trabajo y muchos arriesgan su patrimonio cada día por los demás y demuestran que la empresa no es una masa anónima, sino que produce auténticos valores].”

Article publicat al diari ABC el 30-I-2009

“En este aspecto, quiero subrayar que los empresarios consideramos que la lucha contra la sangría de empleo debe ser prioritaria. El dramático aumento del paro que estamos sufriendo, no solo lleva la tristeza a miles de familías españolas, sino que retroalimenta la crisis al disminuir la capacidad de consumo de estas familías y aumentar el gasto público, al tener que hacer frente el Estado a una cantidad cada vez mayor de prestaciones sociales.
En un tema de esta importancia, debemos aceptar la realidad y no engañarnos a nosotros mismos. Para que estas cifras de desempleo no continuen creciendo hasta poner en riesgo todo nuestro sistema, es preciso que las empresas sean flexibles y puedan adaptarse a las circunstáncias. Dicho claramente: si aun empresario no se le permite prescindir de una cantidad determinada de puestos de trabajo para conseguir que su comercio, taller o industria sobreviva, lo que ocurrirá es que su proyecto será inviable y se perderan todos los puestos de trabajo. Por salvar una parte, sacrificaremos la totalidad.”

“A lo largo de los años hemos demostrado que sabemos hacerlo y si ahora, por ejemplo, pedimos que los Expedientes de Regulación de Empleo se agilicen todo lo posible, dentro de la legislación vigente, es porque sabemos que, ante la gravedad de la situación, cualquier demora innecesaria puede llevarse por delante a la totalidad de la empresa y su plantilla.”

“Entre ellas -les mesures que la CEOE considera fonamentals- ocupó un lugar destacado la financiación de las empresas. En la Asamble General, afirmamos que era fundamental que las empresas, y en especial las pequeñas y medianes, recibieran los créditos que necesitan para poder pagar las nóminas, atender a sus proveedores(*) y seguir existiendo. También dijimos que el Gobierno había adoptado algunas medidas adecuadas, pero que las había tomado tarde, eran insuficientes y había que acelerar su puesta en marcha y profundizar en ellas.”
(*) Jo pensava que les empreses existien per generar diners, -comprar-vendre-comprar-, si un empresari no sap fer diners i te que recórrer als bancs, mal empresari es, no?

Doncs aquest es el patró del patrons. I aquest es el seu pensament, es a dir tot lo que ens ha ensenyat la crisis, no sa servit de res. Tot seguirà igual, amb aquesta mentalitat entre paternalista, especulativa i desproporcionada, buscant l’enriquiment ràpid, la consecució de quants mes guanys millor, el malbaratament, i un creixement sense fi i sense sentit.

A Voltes amb la Pilcher (Rosamunde)

En Aquest bloc apareixia el proppassat mes de març de 2009, sobre la escritora escocesa Rosamunde Pilcher, un escrit comentant l’estil literari d’aquesta dona, especialista en novel•les on no passa quasi res d’extraordinari, doncs solament descriu personatges que “viuen”, però on posa especial èmfasi en la descripció de paisatges, vestuari, alimentació, arquitectura i sensacions...
Habitual de la biblioteca, en tornar un llibre de préstec, torno a descobrir un petit llibre de relats d’aquesta escriptora, el titulà “Flores bajo la lluvia, y otros relatos”, el vaig agafar i el vaig llegir. Es una relació de petites històries intranscendents, que en el fons no passa res d’extraordinari, però que seguint el seu estil, es recrea en les situacions que esmento, i que per suposat estan ambientades en la zona septentrional preferida de la autora, la seva Escòcia natal.
He agafat un recull d’aquestes expressions tretes del context de cada un dels relats, per tant no tenen cap relació entre d’ells, si ve faig una indicació de cada un dels relats, posant de color la primera lletra de cadascun d’ells.
El llibre està escrit en castellà, per tant es manté el lèxic original:

De abajo le llegó el olor a bacon frito y afuera en el jardín, empezó a ladrar Loden, el perro de aguas de la familia.

Mientras cenaban chuletas con puré de patatas y brécol, William…

…y había dejado que los niños recogiesen manzanas y ciruelas de su huerto de frutales.

En el horno tienes un pastel de carne y patatas para almorzar.

-También tengo pastel de fruta. Mi madre prepara un delicioso pastel de fruta.

Su madre sostenía en los brazos un enorme ramo de narcisos, envuelto en papel de seda de color azul claro.

Salió de la autopista y se encaminó hacia el campo, a través de páramos con cuestas empinadas, pequeños caseríos de piedra y escarpadas avenidas de hayas.

Seguía habiendo perros por todas partes, humeantes fuegos de leña, fotos ajadas y encajadas en los marcos de los espejos. [La descripció es d’un castell]

El suelo era de piedra y la inmensa chimenea estaba franqueada por una armadura cubierta de polvo y coronada por un círculo de espadas antiguas.

A pesar de que los fuegos ardían en las chimeneas de los salones, en los pasillos y en los dormitorios…

Estaba preparando un exquisito arreglo floral en un jarrón chino de precio incalculable.

¿Quieres una taza de té?

El pavo asado estaba a punto de salir del horno, las claras de huevo alcanzaban el punto de nieve en la batidora eléctrica y el consomé bullía en la olla enorme.

…y cuando bajó encontró un plato de bacón con huevos que mantuvieron caliente en el horno.

Caxford estaba en el borde del páramo que permitía una lejana panorámica del mar del Norte, y contaba con una bella y pequeña iglesia rodeada de árboles…

En la sala no sólo había una pequeña y encantadora chimenea victoriana, sino una galería…

La campana que colgaba de la puerta tintineó, y me recibió el conocido olor a parafina mezclado con los de naranjas, clavos y el aroma dulce de las golosinas.

Rory se puso el kilt y una vieja camisa color caqui que había sido de su padre, me enseñó los pasos de [baile] y me hizo girar hasta que quedé sin aliento.

Al otro lado se extendía el césped grueso, las azaleas, los híbridos de rododendro y por último el jardín que ascendía en pendiente hasta el patio de grava frente a la casona.

En la sala se estaba mejor. Rory avivó el fuego y las llamas chisporroteaban. Me quité en anora empapado y calenté mis manos hinchadas y enrojecidas. Rory me dejó junto al fuego y se fue a la cocina a calentar agua para preparar el té.
…regresó con una bandeja con las tazas de té, la tetera y una punta de pan de jengibre.

Me volví y me alejé andando, atravesé la hierba y me interné por el túnel brumoso de la arboleda, donde las azaleas crecían y los narcisos alzaban sus cabezas al viento, a la espera del primer rayo de sol, de los primeros calores.

La cosechadora se desplazaba por el borde más alejado del cebadal.

Vestida y desayunada la señora Lowye salió al jardín, cortó unas pocas rosas secas, arrancó un par de hierbajos y colocó un tutor para enderezar una mata de margaritas tardías.

¡Que pena! Pensé que iba a ofrecerme una taza de té. Se me olvidó llenar el termo y tengo la boca seca.

Sin consultarlo sacó la sartén y fue a la nevera a buscar bacón, huevos y salchichas.

La señora Lowye puso el bacón los huevos y las salchichas en un plato y, junto con una humeante taza de té, lo dejó sobre la mesa.

¿Estás preparando el té? Te acompañaré. Caray, tienes un aspecto estupendo.
Parece que esta vez la señorita Pickering se ha lucido. ¿Tienes pastel de fruta?
Christabel abrió los botes donde su abuela guardaba los pasteles, encontró una galleta de chocolate y empezó a mordisquearla.

Buscó el bote de pastel de fruta, puso el pastel en el plato y lo dejóm delante de Christabel. Sirvió té a su nieta…

Te diré una cosa –añadió Christabel- cortó un trozo de pastel de fruta y comenzó a comérselo…

…las ramas de las viejas hayas se cogían del bracete como los arbotantes de una gran catedral. Ante ella las ventanas resplandecían en el crepúsculo y la atmósfera estaba cargada con el aroma a hojas secas y a musgo…

Eran las cuatro cuando el repiqueteo de los guijarros en el cristal le pareció lluvia.

Hacía mucho frío. En el aire había algo de escarcha y las hojas de los árboles ya habían adquirido su dorado otoñal.

Llevaba un abrigo de tweed con un broche de Cairngorn en la chaqueta y un sombrero de fieltro verde peludo.

Se habían internado en las colinas y serpenteaban por una región desolada con excepción de algunas fincas aisladas, rebaños de ovejas y ríos que fluían a través de valles anchos y verdes.

El tren traqueteó sobre el puente y salvaron el primer estuario que se extendía desde las lejanas colinas occidentales hasta el mar.
Claudia vio las pequeñas embarcaciones y primorosas casas que miraban hacía el agua y cuyos jardines descendían hasta la orilla…

La compañera de Claudia abrió la bolsa de la merienda, sirvió té en un vaso de plástico y comió tranquilamente un bocadillo de jamón dulce.

Fabricamos tweeds, pero mucho más finos que los que solía fabricar mi padre. Losa tejidos son más cerrados y ligeros.

…y en las largas y calidas noches septentrionales habían realizado muchas salidas a pescar, paseos a la orilla del río…

…habían celebrado la fiesta de las zarzamoras. Se trataba de la tradicional expedición de recogida de esta fruta oscura para la provisión anual de mermeladas y jaleas.

Claudia estaba sedienta. Se arrodilló, ahuecó las manos para coger agua del arroyo y bebió. Sabia a turba …

El café desprendía un humo oloroso y reconfortante.
Rodeó las manos con la taza de café maravillosamente caliente, y decidió concentrarse en ese instante de alivio total.

Chispazos de luz dorada iluminaban los árboles y las sombras de las nubes de tormenta se deslizaban sobre las laderas de las colinas y se perseguían hasta la lejana línea azul del mar.

Entro en la cocina y percibió el olor del cordero asado y el aroma penetrante de la salsa de menta.

Se sentó en la orilla y escuchó el silencio, que no era tal sino el susurro y el murmullo de sonidos casi imperceptibles: el zumbido de una abeja, el lejano balido de las ovejas, el suspiro de la brisa, la caricia del agua a los guijarros.

Sin embargo, vaciló, se quedó junto al coche en plena calle del pequeño pueblo escocés y dirigió su atención a la casa de piedra que se alzaba enfrente. La fachada era tan simétrica como en los dibujos infantiles y el techo estaba cubierto de pizarra gris. Un minúsculo jardín, la cerca de madera pintada de blanco y el recortado seto de alheña que la separaban de la acera.

El pequeño café estaba atestado oscuro y se notaba su antigüedad. De todos modos la vajilla era bonita, las mesas estaban adornadas con flores frescas y se servia un café aromático y fuerte.

Al otro lado de los árboles se extendía el jardín y después la hierba gruesa bajo los cerezos que, en primavera, quedarían cubiertos por un desmadre de narcisos amarillos.

Edwina se dedicó a preparar mermelada de naranja amarga y no encendió la chimenea de la salita porque cenaban fuera.

Las voces ramoneaban a la sombra de las arboledas y los campos se veían de un amarillo intenso por el maíz maduro.

…y ocupó una pequeña casa de granito en las colinas cubiertas de brezo…

Franqueó las puertas, subió entre las cercas pintadas de blanco, atravesó el pequeño puente y la casa apareció ante sus ojos, con los ladrillos rojizos cubiertos de glicinas y el jardín escondido tras las matas de rododendros.

Los huertos de frutales estaban cargados de delicadas flores rosas y los jardines de las casas se veían pletóricos de forsythias y de perfectos arriates de primulas

Doncs aquest es el petit recull de frases, situacions, descripcions i sensacions, totes elles relacionades amb el paisatge, la natura, la gastronomia i la arquitectura d’unes terres septentrionals...

Inefable Laporta

Que podíem espera del Joan Laporta amb el inclassificable espectacle que va donar desprès del partit del Barça- Madrid? Tothom ha vist les lamentables imatges d’un Laporta amb signes de portar una bona quantitat d’alcohol al cos, amb la seva ampolla de cava o xampany?, i tot el vestit mullat. Que es pot esperar d’un home que perd els papers en un control rutinari d’un aeroport i es queda amb calçotets? (El primer despropòsit) Quin fullet li va passar pel cap , quant decidir ajuntar-se amb el polític Carretero i entregar-se a la vida mitinera, un dia si i l’altre també? Es conscient que Madrid i la resta d’Espanya, l’estant seguint amb allargavistes?
Be tot això i d’altres situacions que no venen al cas però que tothom coneix, son actituds, -si voleu respectables- però que no son de rebut amb un personatge públic i amb una representació institucional, i més amb lo que representa el Barça, pels catalans i pels barcelonistes d’arreu del mon. Amb la seva vida privada pot fer lo que li doni la gana, però com a president del F.C. Barcelona, te que tenir una conducta impecable. Segurament el seu antecessor en Gaspart també en feia de malifetes, però comparant-les amb les del Laporta eren criaturades.
Malgrat tot lo mes escandalós que se li pot reprovar , es el fet de que hagi aprofitat el càrrec institucional que ostentava per omplir les seves apetències polítiques. L’única esperança que ens queda, es que fins i tot amb això a errat el tret, atansant-se a un partit que molt es podrem equivocar, però de futur no sembla que en tingui massa. Això si serà el Carod Rovira del nou independentisme, d’estil groller no ni faltarà.

El Problema afganès

Sembla incomprensible que mentre en La Contra d’avui 3-XII-2009, (www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.htlm)apareix una entrevista a la activista afganesa Suraya Pakzad, relatant el magnicidi cultural que se esta perpetrant en aquest país, paral•lelament es produeixi la noticia de l’enviament per part dels EE.UU de 30.000 soldats mes a Afganistan, i que el nostre president es comprometi a enviar també mes tropes. La historia es repeteix Aznar fent-se la foto de les Açores, per acontentar a Bush i ara Zapatero fa el mateix amb Obama. Vassallatge pur i dur.
Lo mes lamentable es que es una missió perduda “a priori”, els russos si varen estavellar, i la coalició internacional amb EE.UU. al capdavall fracassarà també. Mentre tant els talibans amb el corrupte Karzid fent de les seves. Per a quant la macromanifestació del NO A LA GUERRA? Quina es la diferència d’Afganistan i Irak?

Ja ni ha prou!

Potser que ja ni ha prou, de tanta porqueria. Ja sabem que les clavegueres serveixen per buidar tot lo que -per ser una societat políticament correcte-, anaven amagant a sota les catifes i d’aquí a la claveguera. Mai no passava res, tot era pau, i a Catalunya l’aviem batejat amb l’oasi català. Però que passa ara? Doncs que les clavegueres ja estan embussades i tenim que fer neteja. No ens podem aixecar cada matí, llegint a la premsa una nova trifurca de corrupció. Ja estem tips d’indicis. A aquestes altures ningú ja no es creu, que una fundació en financi una altra,, per fer no se sap que. Com tampoc ningú es va creure que el 3% de Maragall era una fal•làcia. Si ningú tira de la manta i la magistratura, s’adorm, potser haurà de ser la societat civil, - no la de guant blanc, de Diagonal cap amunt, o aquella que li deien “ la butterfly people”- sinó la classe mitjana i treballadora la que tindrà que prendre decisions. Jo no mes en veig dues. Abstenció total a les eleccions, i objecció fiscal. Però tothom¡
O es posen les piles qui poden fer-ho, o això se’n va a norris.

Avui la última.

Diuen els mitjans de comunicació, que la Fundació Palau de la Música-Orfeó Català, durant deu anys va fer aportacions a la Fundació Ramon Trias Farga, vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya, per imports de entre 60.000 a 120,000 euros, i fins a arribar a una quantitat superior als 600.000 euros. Això se sap desprès de que Àngel Colom antic secretari general de ERC i fundador i liquidador -juntament amb la incombustible Pilar Rahola- del PI (Partit de la Independència), declarés a TV3 que Millet li va regalar, per poder liquidar aquest pintoresc partit i pagar deutes, uns 72.000 euros (¿?)
O sigui una Fundació -la del Palau- que es nodria d’aportacions de particulars i empreses, a més de les subvencions públiques, es dedicava a finançar fundacions vinculades a partits polítics. Encara que fos legal, es un contrasentit i fa mala olor.
Segons declaracions dels components dels cors i músics del Palau de la Música confirmaven que se els hi retallaven les seves actuacions i viatges, per “manca de diners”. Cosa que no s’entén, desprès de regals tan esplèndids.
Valguem deu!. Quant s’acabarà tot aquest desgavell i aquesta promiscuïtat entre polítics, xoriços i delinqüents, i tota aquesta ferum de personatges que ens amarguen cada matí els esmorzars, només obrir la televisió o fullejar la premsa?
Cal una depuració a fons per a tots els estaments de la societat, no se’n salva ningú. Es hora que la societat civil, es rebel•li, però no la que representa la burgesia i les empreses, -aquesta està podrida-, la veritable societat civil es la de les petites associacions, de veïns, culturals , professionals i qualsevol altres on no hagi entrat el corporativisme que tot ho espatlla.
Aquesta es la societat, que te les armes per enviar al ostracisme, tota aquesta amalgama de interessos que solament buscant la adoració del déu or.
Per desgràcia només tenim la força de les urnes, però encara desprès de tants anys de democràcia no en sabem fer-ne un ús responsable i democràtic.

Corrupció a dojo

No se si es casualitat que s’han ajuntat en el temps dos episodis que embruten de mala manera a la classe política catalana: l’escandalós frau del Palau i el resultat de la auditoria encarregada per Economia, per esbrinar la legalitat del informes elaborats per alguns departaments de la Generalitat. Dues coses tenen en comú ambdues situacions, i es el nul control que les institucions -i per extensió els polítics- sobre algunes institucions de les qui son patrons i el mal us que en fan dels diners dels contribuents, sense cap escrúpol.
Les anomalies del Palau foren detectades ja en la auditoria del període 2000 -2001. Els informes de la Generalitat, es van destapar fa mes d’un any. Malauradament, molts creiem que aquests temes no son episodis aïllats, si no que es conseqüència d'una forma habitual de comportar-se de moltes institucions, moltes empreses, i una part molt important de la classe política que estem patint. No mes hi ha que llegir amb deteniment de la autoinculpació de Millet, on dona per normals, certes practiques. Convençut estic de que aquests afers son solament la punta del iceberg, de lo que es habitual. La sort - per a molts- i la desgracia - per a tots -, es de que costa d’enxampar-los, però a la llarga tot s’acaba descobrint. I l’abstenció que no para de créixer. Algú s’estranya?

Tornem-hi!

El proppassat 17 de juliol de 2008, escrivíem en aquest blog: “Crisi, desacceleració, o la bombolla a petat?”
En aquest escrit, volíem fer una valoració de l’actual crisi financera, que si ve en la majoria de països era produïda per la repercussió global de les nomenades “hipoteques escombraria”, que generades als EE UU s’escamparen per tot el mon fruit de la globalització, a Espanya entre d’altres factors hi incidia fonamentalment en el mon immobiliari i de la construcció, l’única locomotora que en el nostre país tirava de la economia. Tot s’ha de dir, per la miopia consentida tant dels diversos governs tant de dreta com d’esquerra- i de les seves oposicions en cada moment-.
Tant a uns com als altres, ja els hi anava bé.
Lo que a Espanya incidia fortament en el sector immobiliari, -i de retruc en els altres-en la resta del mon esdevenia una crisi, producte del excessiu endeutament de les economies, per les excessives perspectives de creixement desmesurat i sense control, l’excés de fabricació -sobre tot d’automòbils, també de vivendes-, les escandaloses retribucions dels executius de las grans corporacions, de la banca i les empreses especulatives que sense aportar riquesa productiva es dedicaven a un esgarrifós negoci d’acumular diners sense sentit.
Tota aquesta disbauxa va obligar a tots el governs occidentals a injectar fabuloses quantitats de diners als bancs, - i empreses especulatives- que estaven descapitalitzats. Semblava que totes aquestes mesures havien fet reflexionar als grans “pensadors” de la economia global, que el camí que portaven no duia a enlloc i que es tenia que posar el fre, i buscar una alternativa a aquest creixement sense fi.
Doncs no. Tot just han passat dos anys d’aquests esdeveniments apocalíptics i un cop que els governs occidentals han aportat dels seus eraris públics, -o sigui dels contribuents-, grans quantitats de diner fresc, les grans corporacions i bancs: “Sant tornem-hi”.
Wall Street i la City, tornen als pagaments milionaris al seus executius. La justificació es que sense salaris alts els banquers de Wall Street se’n anirien a La City i a l’inrevés.
No solament passa amb els nord-americans, que ja ens tenen acostumats a aquests disbarats, també la “vella” Europa pateix aquesta xacra de taurons. Així les autoritats financeres tant de Londres com de Paris pensen emprendre accions per posar límit a l’abús i sobre tot el greuge comparatiu que representen aquestes retribucions escandaloses, quant milers de treballadors son abocats a l’atur precisament per els pecats comesos per aquesta “pleyade” d’empresaris sense escrúpols. També Alemanya a posat el crit al cel davant tant gros despropòsit.
La última informació de tot aquest afer, ve de Londres, on lord Turner president del organisme regulador de la City de Londres, quelcom així, com la nostre CNMV, ha expressat el seu recolzament de gravar amb un fort impost a la banca, com una manera d’evitar el pagament de primes excessives en la indústria financera. També ha introduït noves normes que seran efectives a partir del proper mes de gener per las que s’exigirà distribuir les primes en el termini de tres anys en lloc de pagar-les en el acte. D’aquesta forma es podrà veure el resultat de la gestió dels “alts” executius.
Hom es molt pessimista davant de totes aquestes mesures, doncs la historia ens ha demostrat segle rere segle que el home es el únic animal que ensopega dues vegades en lla mateixa pedra. (Dues o tropecientas)

Sobre l’Islam

En pocs dies les pagines dels diaris s’han omplert de noticies sobre l’islam. I no bones precisament, al menys des de el punt de vista occidental i dins de lo que sembla ser la nostra lògica. Molts missatges s’han sentit de personatges d’una trajectòria intel•lectual fora de tota dubte, i me estic referint concretament a la desapareguda periodista italiana Oriana Fallaci, quan deia -des dels EE.UU.- , que el islam era una religió retrògrada. No se si li van muntar una “fatua”, però poc li va faltar.
Una de les noticies venia de Londres, una princesa de la Aràbia Saudí, -allà sembla ser que qui no es príncep, no es res-, va demanar asil polític, doncs tenia por que si tornava al seu país, seria comdemnada per adulteri i lapidada , tot per haver-se enamorat d’un britànic amb el qual tenia un fill. (S’ha de dir que al seu país estava casada amb un home gran ,però de bon llinatge). Tot això a obligat al govern de Gordon Brawn, a fer les gestions de l’asil polític amb la màxima discreció. Doncs encara que els hi repugna, les costums dels saudís, sobre tot per les dones, no volem embrutar les seves relacions comercials. Ja se sap que el petroli ,es el petroli. Aquesta política hipòcrita si que es repugnat.

Una altra noticia venia de Suïssa. Es tractava de la demanda de disculpes que el president suïs, demanava al coronel Gadafi de Líbia per haver detingut a un fill seu durant unes hores, a l’any 2008, per maltractar a dues de les seves criades en un hotel de Ginebra (?). Les relacions sembla ser que quedaren tocades. Però lo mes dramàtic es que aquest individu, que es diu Hannibal, ja fou detingut en el 2005, per colpejar a una dona en un hotel de París. Sembla que aquests sàtrepes musulmans, envien als seu fills carregats de petrodòlars, a “educar-los” al Occident infidel.

Ara anem a Malasia, un dels països musulmans amb mes quantitat de fidels d’aquesta religió. Una model serà fuetejada per beure cervesa. La noia, va ser enxampada “in fraganti” en una discoteca d’una població costera, per la policia de costums. Va ser comdemnada a una multa de 1.200 euros i a ser fuetejada sis vegades amb una vara de rota. Tot això per infringir la norma de veure alcohol. Consultat el Coran i segons un professor àrab lo que esta prohibit en el Coran es anar borratxo a la oració. Estem al segle XXI?

Per últim amb referiré a la estracanada que s’està portant a terme al Afganistan amb la comèdia de les eleccions a la presidència del paìs. On el titella posat per Bush, a la capçalera de l’Estat, l’ex col•laborador dels EE. UU, Hamid Karzai, no ha tingut cap empatx, amb pactar amb els vertaders amos del país els senyors de la guerra, i ha permès que el cultiu i tràfic d’opi -te dos germans traficants- es converteixi en el principal ingrés del país. També es un gran “defensor” de la dona, l’ultima llei que ha signat, -a instàncies dels talibans-, es la de no permetre que la dona surti de casa seva sense l’autorització del marit. Mentre tant Occident, enviant tropes i diners per pacificar un poble, on el cap d’estat es el primer taliban.

Noves experiènciess

Una nova faceta a encetat el “comunero, aquest estiu, doncs per voluntat dels follets -que, encara que no els veiem, existeixen -, vet ací que hem passat a formar part de l’elenc de personatges fantàstics d’un curt-metratge que s’està filmant a la comarca d’Osona, i que gira al voltant dels tradicionals cap-grossos. Per raons obvies no es poden donar mes detalls d’aquest esdeveniment, però si podem avançar, que son un conjunt d’històries fantasioses que tenen per fil conductor aquests entranyables personatges de la nostra cultura, i el personatge que encarna el comunero es el “alter ego” d’un ésser misteriós. També podem afegir que el nostre personatge te una vinculació especial amb un òrgan, d’una remota i llunyana església...

En propers spots, seguirem desvetllant detalls d’aquestes noves vivències.

Nous aires a Euskadi

Sembla que nous aires corren per Euskadi, des de la victòria del socialista Patxi López com a Lehendakari.
Des de la resta de l’Estat quasi tots sabien que per el PNV, eta, era –o es- quelcom així com els fills descarrilats de la família basca, “esos muchachos” que deia Arzalluz, (per a molts el “tiet” de la banda), no els veien com a simples pistolers, que es lo que son, fins i tot sembla que els consideraven components del Movimiento de Liberación Nacional, com li agradava de denominar-los a “l’acadèmic” Aznar, tanmateix, se’n guardaven prou de dir una frase o fer un gest que els pogués ofendre. Al cap i la fi ambdues formacions busquen lo mateix per a Euskadi, -la independència-, si be uns amb ambigüitats i els altres matant covardament per l’espatlla.
Esperem que la nova etapa que s’enceta amb López, doni mes bons resultats per aquest martiritzat poble que fins ara.
Jo no els hi discuteixo als bascs el seu legítim dret a ser independents, cosa que m’alegraria que ho aconseguissin, doncs Catalunya en sortiria guanyant. Lo que no es pot permetre es que vulguin arribar-hi a traves del assassinat. (Encara si els presumptes “gudaris”, fossin un exèrcit regular, que a cara descoberta, s’enfrontessin a les forces de seguretat, doncs mira que guanyi el mes fort), però amb el tret a la nuca, que es l’única arma de que disposen aquests descerebrats, o amb el cotxe bomba, es una forma molt poc intel·ligent de aconseguir els seus propòsits.
Tampoc el PNV no ha demostrat en tots aquests, anys de tenir gaires ganes de solucionar el que ells diuen “el conflicto”, que ningú els hi discuteix que el tenen, i es polític, però els hi ha faltat una mica de coratge per plantar cara amb energia als terroristes. Lo dels “abertzales” i Otegui, ja es mes complicat. Donem els cent dies de gràcia a Patxi López, a veure si una altra forma de fer política es possible.

Cloenda del curs.-

Aquest dimecres 17 de juny, L’Aula d’Extensió Universitària de la gent gran d’Osona, va concloure el curs acadèmic 2008-2009, amb un acte acadèmic, encapçalat per l’Alcalde de Vic i la rectora de la Universitat de Vic, i on va pronunciar la darrera conferencia del curs el sociòleg Salvador Cardús, amb un tema de força actualitat: “Com pensar una Catalunya amb futur”
Va centrar el conferenciat el seu discurs en el malestar i la desafecció que es viu a Catalunya en els darrers temps, i que es remunten en el procés de gestació de la reforma de l’Estatut, els incompliments per part del govern central de tantes promeses, com els traspassos de rodalies, la gestió del aeroport, o el finançament, malestar que s’ha vist clarament amb l’alta abstenció i l’increment del vot en blanc o nul.
A tot aquest malestar se li afegeixen , -deia- uns factors estructurals com ara el creixement demogràfic desmesurat degut sobre tot a la immigració, (posava l’exemple de la població de Guissona, on el 47% de la població es estrangera) i la crisi econòmica que colpeja les economies mes febles i no tan febles.
El conferenciat feia una comparació entre lo que pensen els okupes i lo que pensa la gent gran: QUE TOT ESTÂ FATAL!
També creu que molta gent diu que degut a aquestes circumstàncies adverses, els independentistes han sortit de l’armari. Ara porten corbata... i tacons.!
També posava com exemple el fracàs escolar, ens escandalitzem per que estudis recents diuen que a sisè de bàsica un 23/24% de l’alumnat te un nivell baix, quan sempre ha hagut un 25% de sospesos en l’ensenyament, i ningú s’esquinçava les vestidures.
Quan es viu aquest malestar tot es magnifica.
Tot i aquest pessimisme, des de el punt de vista de Cardús creu que encara hi ha marge per a la esperança, i ens encoratjava a que pensem amb positiu. Els fets son importants, però mes ho es el pensament. Lo que pensem.
Uns escrits de fa cent o cent cinquanta anys enrera del poeta Antoni Careta o de Victor Balaguer, demostren que els nostres avantpassats , també eren pessimistes envers el futur de Catalunya.
Com sortir d’aquesta situació es preguntava el sociòleg?
Doncs pensant amb independència, hem estat massa pendents de voler agradar als altres.
Hem d’aprendre a pensar i actuar pro-activament. Amb ganes de transformar la societat, reforçant la societat civil i saber-se autoorgnitzar-se be.
Vol dir construir una societat mes sensible als seus deures i no solament als seus drets.
El futur l’hem de inventar, hem de fugir de anar tirant solament. Fer el país vol dir inventar-lo cada dia. Quant parlem de les nostres arrels, hem de deixar de mirar al passat, el futur es arrelament tant el nostre com el del nous vinguts. Hem de tenir un bon projecte de futur. La nostàlgia del que érem no va en lloc. Deia Cardùs que si la gent gran avui dia està en una Aula d’extensió universitària, vol dir que hem sabut adaptar-nos al present. El futur es lo que hem sabut fer be avui. I acaba amb aquesta afirmació: Com es construeix un país amb futur: Amb esperança

“La accion de Pepe fue involuntaria” (Juande Ramos)

Suposo que tothom ha vist les escandaloses imatges del jugador del Real Madrid, Pepe, donant puntades de peu a un jugador contrari. Doncs be, ara el Comitè de Competició, l’ha sancionat amb deu partits de sanció. Les primeres reaccions ja s’han sentit, el seu entrenador Juande Ramos, que ja l’havia defensat, ara diu que li sempre exagerat. El president, com no podia ser d’altre manera donada la idiosincràsia del personatge, diu que es una “salvatjada”, (deu ser un expert amb idem’s). Francament crec que una acció tant salvatge, -valgui la redundància- lo menys que es mereixeria seria la inhabilitació a perpetuïtat del jugador, doncs comportaments d’aquest tipus no tenen cabuda en un camp de futbol.