El Comunero

Dret a la vaga, si però...

2012-01-24T17:54:00.000+01:00

La vaga es un dret constitucional, però no sempre se’n fa un us, correcte, coherent i just. Dons a la llarga s’acaba complicant la vida a qui no te cap culpa, que es l’usuari, i queda indemne el destinatari de la protesta. M’explico. Les vagues lo que pretenen es cridar l’atenció d’un problema que afecta a una col•lectivitat de treballadors, que protesten per reivindicar unes condicions laborals a que creuen tenir dret. Quant el diàleg es trenca envers l’altra part -els patrons-, els treballadors decideixen abandonar el seu lloc de treball i manifestar-se. Fins aquí tot correcte , el perjudicat es l’empresa que atura la seva productivitat, amb les conseqüents pèrdues. El problema be quan son els treballadors de les empreses de serveis els que tenen conflictes laborals, i aturen la seva activitat [transports -sobre tot- sanitat, educació, serveis, etc.], es clar que perjudiquen als seus patrons, per la pèrdua d’ingressos, però al cap i a la fi qui mes pateix, son els usuaris d’aquests serveis, - paradoxalment “col•legues” dels vaguistes-, els principalment perjudicats per aquestes aturades. Jo em pregunto i perquè no es fan las vagues a la nipona. Tots a treballar mes, fer una sobreproducció, amb l’objectiu de trastocar els plans de la empesa al tenir una excés de estoc; i si es tracta de transports públics, seguir treballant amb normalitat... i no cobrar el cost del servei, per exemple. Com mes dies de vaga mes pèrdues per l’empresa. Recordo a primers dels setanta, un dels meus primer viatges a França, em vaig trobar una vaga d’autopistes. Cap problema per l’usuari, posaven el cartell de “personnel en grève”, i les barreres obertes. La Concesionaria perdent diners a dojo. Aquestes tindrien que ser les filosofies de les vagues, perjudicar l’empresa i respectar al usuari i “col•lega”. Segurament serien molt mes ben vistes, i fins i tot mes efectives.

Publicat a Revista Mes d'Osona, el 24-I-2012

Visca la gresca !

2012-01-10T13:56:00.000+01:00

La tan tronada frase “no hi ha un pam de net”, tindria que estar emmarcada i penjada per tot arreu. Te mes raó i actualitat que mai. Es que cada dia per una raó o altra la tenim que tenir present.

-El frau (*) del prestigiós bufet d’advocats d’Emili Cuatrecasas.

-La barra de expresident Montilla, ara senador, en mantenir el seu despatx obert, per no fer res i paga’n el contribuent.

-La subvenció a La Marató de TV3, per part de la Generalitat de Catalunya, denunciada per un lector i contestada per la pròpia Marató, amb argument difícils de creure (Ara 23/XII/2011).

-La barra dels expresidents González i Aznar, amb pensions a càrrec de l’Estat, oficia de –ex i amb tota la parafernàlia, pagada per tots nosaltres, i ells treballant d”assessors” d’Endesa i Gas Natural, amb un sous d’escàndol.

- Diputats de Diputacions amb sous astronòmics per dos dies de “feina” a la setmana això si, a dedicació completa, amb quatre assessor per diputat (?), Aleshores que fa un diputat?

Segueixo....?

I així esperant que cada dia la premsa ens regali una barra mes. Fins quan? Quan es mobilitzarà la societat civil?

(*) Investigat per frau fiscal i evasió d’impostos en unes finques particulars.

Reflexions envers el canvi

2012-01-09T20:02:00.000+01:00

Seria bo, que fos aquesta la darrera vegada que es produeixi un fenomen que es va repetint legislatura, rere legislatura. El paper de l’oposició. A Espanya hi ha hagut un canvi de color de govern, lo que representa un canvi de papers. El govern passa a la oposició i la oposició esdevé govern.

En els darrers set anys en que ha estat governant el PSOE, el Partit Popular, enfellonits encara per la derrota del 2004, fruit de la seva nefasta i barroera resolució dels atemptats del 11M, ha portat sistemàticament una política del no per el no i d’assajament i abatiment del govern legítim, si o si. Tot rememorant una mica el famós “Vayase Sr. González “ del inefable Aznar. Fins que el va fer fora.

Rajoy i els seus satèl•lits, enaltits per aquesta tribu mediàtica, -que no se sap si es cavernícola o irresponsable-, ha dut durant aquests darrers anys una política sistemàtica de posar pals a les rodes, amb l’únic motiu d’erosionar al govern de torn, i forçar unes eleccions anticipades. Es a dir el poder per el poder. Res d’altruisme envers al benestar del poble. Es ben cert que Zapatero, no va saber ni explicar-se correctament, ni com sortir-se’n airós de tantes dificultats, en que estàvem immersos. També es cert que si Europa patia la mateixa crisi , aquí al nostre país, la duplicàvem, pel llast que portàvem -des de feia anys, i amb governs de tots colors, que miraven cap un altra costat-, per la permissivitat en el desenvolupament de la negada per tothom bombolla immobiliària i l’ urbanisme desaforat que practicàvem. Sobre tot en els ajuntaments que no tenien cap empatx de créixer de manera insostenible con tal de generar recursos, pràcticament a costa de les taxes urbanístiques. I ja no parlem de les nul•les polítiques immigratòries, quant entraven per Barajas ingents quantitats d’immigrants amb passaport de turistes, buscant el fals El Dorado espanyol. Però això mereixeria un altre debat mes profund.

Ara s’han canviat les tornes, assistirem a la hipocresia i els cinisme d’uns in d’altres, esperem que sàpiguen reaccionar d’una manera honrosa, encara que per les darreres declaracions sobre tot de la nova ministra de Treball, -molt poc afortunada ella- sembla que no han après res.

Vull ser optimista i vull creure que desprès de set anys de la travessa del desert, els que deien que en sabien tant, demostrin, -amb el vist i plau d’Europa, si mes no com tots- la seva vàlua, siguin generosos i sobre tots honrats. Recordem que l’any 83 quan el PP va agafar el govern desprès del daltabaix dels socialistes, Aznar es va trobar un país mitjanament arreglat, i ficat a Europa, gràcies al “pedigüeño de González” que va portar enormes quantitats dels “fondos de cohesión”, gracies a la creació del fons de reserva de la Seguretat Social en marxa, i gracies també al dotze anys d’estabilitat dels governs de Suárez i González. Aleshores es quan va pronunciar la frase de “España va bien”, i es va penjar les medalles ell. Malauradament la història quasi sempre es repeteix. Assistirem a un exercici de humilitat per part del PP?

Publicat a Bùstia de "el 9nou" de Vic , el 13-I-2012

Maquetes de l'autor

2011-12-09T18:30:00.001+01:00

Presento una col.lecció de maquetes fetes per l'autor. Algunes son originals fetes a partir de treballs de camp, altres son confeccionades a partir de les que es troben al mercat.

Esglèsia de Sant Andreu del Castell s XI Tona

Tower London

Tower Bridge ( I )

Tower Bridge ( II )

Esglèsia de Santa Maria del Mar BCN

Transport = Ferrocarril

Transport = Vaixell fluvial

Transport = Transatlàntic

Pou de l'antic balneari Roqueta de Tona

Orrio de Galicia

Esglèsia romànica de Sant Miquel de Vilageriu ( I )

Esglèsia romànica de Sant Miquel de Vilageriu ( II )

Esglèsia romànica de Sant Miquel de Vilageriu ( III )

Far La Martre (Quèbec) ( I )

Far La Martre (Quèbec) ( II i III

Vivenda unifamiliar a Buñiuel (Navarra)

De la foscor a la llum

2011-11-29T11:50:00.001+01:00

Se’m va demanar per part d’una associació de Tona, que fes un escrit per al seu butlletí trimestral, vet a aquí, l’historia que vaig treure del meu arxiu, i que va ser publicada per un mitjà de comunicació.

Be l’historia es la següent. En un poblet del Alps italians ubicat en una vall denominada Antrona, s’ubica una població de nom Vigarella. Cada any des de el 11 de novembre fins el 2 de febrer, la tristor embolcallava aquesta població alpina, doncs l’astre sol desapareixia de la seva vida. La raó era ben simple. Sabut es que el sol en aquesta època de l’ any, ocupa una posició mes baixa, i al estar envoltat aquest nucli de població de muntanyes altes, vivien aquest període en perpetua ombria. Va ser l’enginy del seu batlle qui va intuir que si es pogués col•locar un mirall gegant en una de les parets dels riscos que envoltaven el poble, els raigs del sol si podrien emmirallar i a la vegada es reflectirien cap a la vall, on es trobava Vigarella.

No cal dir que va ser l’escarni de la població, doncs ningú s’ho va creure. Midali que així es deia l’alcalde, va tenir que pujar a la muntanya amb un mirall de 2 metres i va comprovar que la llum reflectida trencava les ombres de la plaça. Va comprendre que si es tractes d’un artilugui mes gran, l’efecte seria espectacular i possiblement arribaria fins i tot a escalfar als vellets aplegats al volta’n de la plaça. Dit i fet, varen encarregar a uns enginyers un conjunt de plaques d’acer inoxidable de 40 metres quadrats, sobre una base giratòria que segueix el moviment del sol mitjançat una cèl•lula fotoelèctrica, enviant el reflex al fons de la vall just sobre Vigarella. No els va ser difícil aconseguir finançament.

Entre una fundació bancària i la administració de la regió varem aportar la major part de la despesa, mes una petita part que va anar a càrrec del municipi. I l’invent va funcionar, i el segon diumenge de desembre del 2006, es va inaugurar aquest rellotge solar gegant , amb una gran festassa. La part mes necessitada de la població els seu vellets, varen tornar a recuperar la alegria desprès de tota una vida d’hiverns ombrívols.

Veieu foto del mirall gegant i l’ ubicació de la vall entre els pics dels Alps.

Malbarata que es gerundi

2011-10-17T13:15:00.003+02:00

L’obsessió dels nostres politics, es últimament, retallar la despesa per poder fer front a aquets temps de penúries i crisis. Una de les solucions es retallar sous de funcionaris, de treballadors de la sanitat i de la educació, i “simbòlicament” retallar-se els seus sous i/o pagues extres, i amb això tots contents.
Amb una mica de temps i de paciència, hom veu que hi ha altres maneres d’estalviar diners, solament es necessita voluntat per fer-ho i sentit comú.

Les Diputacions. No discutiré la seva necessitat, -encara que es podrien canviar aquestes institucions per una conselleria, a cada comunitat autònoma, amb un nombre reduït de funcionaris- .Ens estalviaríem un president, 51 diputats, i 46 assessors, el diputats a dedicació complerta -2 dies a la setmana a Barcelona-, amb els seus sous dietes i demès.
Aquestes xifres corresponen a la de la província de Barcelona. En tot el país ni han 55, entre forals, cabildos i consells insulars. A la xarxa si troben les retribucions, només es qüestió de anar multiplicant.

El Senat. Cambra de representació territorial, però sense competències territorials. Es la cambra Alta, però in-operativa, doncs totes les lleis que han de ser aprovades per les dues cambres, al cap i a la fi, si el Senat la tomba, quan torna al Congres, aquest l’aprova sense cap dificultat, per tant una Cambra sense sentit. Que es tindria que canviar la Constitució per abolir-la? Cap problema. En aquest país si volem canviem la Constitució amb 48 hores.
Estalvi : 263 senadors, amb sous, dietes, transports, telèfons, ordinadors, etc. etc. Mes tota la parafernàlia de funcionaris i burocràcia inútil. Agafin els sous bruts, i multipliquin per 14 i per quatre anys.

Expresidents. Sous vitalicis, oficines per no fer res, cotxes, escortes, funcionaris, etc. Cada vegada que plega un ex president de comunitat, o parlament, comença el malbaratament de recursos. Diuen que per donar-les-hi dignitat al càrrec que varen ostentar. Tot lo contrari, per dignitat -si en tinguessin,- hom renunciaria. Despesa inútil, si mes no.

Ministeris. Cultura, Sanitat, Educació, Habitatge. Tots traspassats a les comunitats autònomes o quasi. Per que serveixin en mans del govern central? Facin números de lo que representa mantenir quatre ministeris sense atribucions.

Ja no parlem de cotxes oficials, de pensions a ex ministres, alcaldies amb sous de ministres, empreses i organismes, sense sentit, plens de fum, i cementiri de morts polítics, informes, etc. etc. I no dic res de l’absurditat de moltes comunitats autònomes, moltes de les quals per no quedar-se fora les varem voler per no se menys que catalans i bascos, però això es una altra història.
Resumint, amb seny, i bona voluntat, estalviar, es pot i molt, i si els polítics no volen o no en saben, la ciutadania te una arma a les mans les ILP (iniciatives legislatives populars), si varen poder abolir la mal anomenada “fiesta nacional”, no podrem abolir, tanta superfluïtat? I no s’acabaria aquí l’estalvi si forgéssim una mica més, segur que trobaríem molts mes llocs on ficar-hi la tisora, senyors polítics. Encara que per vostès tot això no es mes que demagògia.

Standard & Poor's [O el nou ordre mundial?]

2011-09-01T19:03:00.005+02:00

I han noticies que fan esparverar, i no precisament pel seu contingut, si no per la reacció amb que les entoma la ciutadania i els poders públics.
Hem refereixo a la que ha sortit darrerament publicada als diaris, sobre la mala praxi de les “agencies de classificació”, que en aquest mateix bloc les qualificava com els quatre genets de l’ apocalipsis. Una d’elles potser la de mes “prestigi”, la mateixa que fa poc a retirat la màxima classificació al deute sobirà dels EE UU, i que en el seu dia, va qualificar sense cap rigor actius financers amb el suport d’hipoteques d’alt risc (aquelles que en deien subprime ), i que també va mantenir la màxima qualificació a Lehman Brothers, poc abans de que fes fallida. Estic parla’n de Standard & Poor’s (S&P). Com ja es notori, aquestes agencies treballen amb un conflicte d’interessos, doncs l’emissor de deute paga a l’analista que valora la solvència de l’empresa emissora. Tots el governs ho fan fins i tot la Generalitat. Lo mes dramàtic es que tots els governs democràtics tremolen amb les decisions d’aquestes “agencies”. Que està passant?
Tenim un seriós problema, i algú tindria que fer quelcom. Malauradament poc o res es pot esperar de la nostra classe política, ni l’espanyola ni la catalana, durant tot el mes d’agost i per diversos motius ens ha donat variats exemples de la seva poca disposició per resoldre problemes, que no fossin el ...i tu més, si mes no, com sempre. El cas de la reforma constitucional ha esdevingut completament patètic, i mes si l’entronquem amb lo que denúncia el dit editorial. Un consens que arriba tard i malament, doncs no aporta cap solució. Alguns varem posar esperances en el moviment 15M, però com ja s’ha vist, a banda de quedar completament desvirtuat, per el caire que finalment va anar agafant, amb tota mena de col•lectius que varen trobar l’ocasió perfecta per ficar una mica mes de caos i desorientació, per si no en teníem prou, no han sabut engrescar a ningú mes, al menys fins ara. Ni els sindicats, -per altra banda obsolets ja- son capaços de mobilitzar ningú. Que fer doncs? On esta la societat civil, la autentica. La que va despertar consciencies aquell 10 de juliol del 2010. Potser tindríem que posar-hi fil a l’agulla, d’una vegada per sempre, si no ho fem nosaltres, ningú no ens ho arreglarà. D’acord que es un problema global, però en el nostre país, ja comença a ser traumàtic. Si els qui ens governen ho han fet malament, els que vindran auguro que ho faran pitjor. Jo voldria fer un crida a les totes les organitzacions civils, de tota mena, perquè busquem entre tots idees imaginatives, abans de que sigui massa tard. No esperem res dels polítics... al menys d’aquests.

El personatge de la foto es el president de Standard & Poor's, de nacionalitat india, es diu Deven Sharma , ha anunciat que a finals d'any presentarà la seva dimissió...

Els nous Genets de l’ Apocalypsis

2011-07-12T18:19:00.005+02:00

Segons ens explica la Bíblia son quatre el Genets de l’ Apocalipsis, i responen als noms de Victoria, Guerra, Fam i Mort. Però això ja ha quedat obsolet, i han sorgit, uns d’altres , encara mes temibles i dels que no en coneixem res, i es diuen: Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch i DBRS. No els coneixien? Dons aquets genets han vingut a substituir als antics, aquells que ens amenaçaven que quant arribessin els quatre, aquest mon nostre desapareixeria, per sempre mes. Jas fa anys que vivíem amb aquesta amenaça, i com s’ha vist, som capaços de conviure amb ells des de fa un munt d’anys, i no ha passat res. Però aquests terribles i poderosos nous genets, crec que aquests si, aquests son de veritat i res ni de bo ni de positiu ens portaran. Ans al contrari. Tindríem que fer quelcom no, per aturar-los?

El sentit comú del TC

2011-05-10T11:59:00.004+02:00

Per una vegada el Tribunal Constitucional, ha fet gala de sentit comú, doncs no d’altra manera es pot interpretar que hagi donat via verda a les candidatures de Bildu, esmenant-li la plana al TS. No es pot oblidar que Bildu, representa ,o per lo menys intenta representar a l’esquerra abertzale, que aplega gaire be 300.000 persones, que no tenien cap tipus de representació, al haver-ne il.legalitza’t -de forma dubtosa a l’antiga Batasuna-.
També val a dir que segons les informacions publicades, Bildu, acatava en els seus estatuts sens cap mena de dubte, l’espiri’t de la llei de partits, així com també sembla ser que a les seves llistes, no havia cap persona imputada en cap delicte. Malgrat tot no podem oblidar que des de fa ja temps hi ha un partit que la seva única estratègia per guanyar escons, es dedicar-se a intoxicar. I un altre partit que per por de perdre escons, seria capaç de negar que la lluna surt de nit.
Per tant hem de celebrar que malgrat tenir un Tribunal Constitucional, sospitós de partidisme polític,-doncs es escandalós, que els seus membres estiguin considerats, “conservadors i progressistes”- deixant clar a quin costat de la balança inclinaran les seves decisions, que tindrien que ser completament imparcials, en aquesta ocasió, han fet be la seva feina.
Esperem i desitgem que , arribarà el dia en que podrem tenir una judicatura a l’alçada dels nostres veïns, i sobre tot lo que es mereix el país. Completament independent, com tindria que ser al considerar-lo el tercer poder de l’Estat de dret.

In memoriam

2011-03-18T11:37:00.005+01:00

Aquest bloc te inserit un posit on es relata el viatge que fa anys varen fer un grapat d'aventurers catalans, que portava per nom "Operación Impala", entre els quals hi havia un personatge que desprès esdevendria molt conegut, sobre tot en ambients culturals i de oci, i que a mes, va ser el protagonista indiscutible d'un moviment dels anys seixanta: "la gauche divine", un terme encunyat per l'escriptor Joan de Segarra. Doncs be, avui aquest personatge, ens ha deixat, a l'edat de 74 anys. Feia uns mesos havia patit un icus, que el va deixar en estat força delicat. Descansi en pau.

Excuses de mal perdedor

2011-03-04T11:44:00.003+01:00

El nou govern de la Generalitat, esta portant a terme una retallada de despeses a tots els nivells, per fer front al dèficit pressupostari. Ja ho va anunciar que, així ho faria, si guanyava les eleccions i en funció de com trobes la caixa de la Generalitat.
Un cop guanyades les eleccions, i fet el traspàs de poders, l’expresident Montilla li va comunicar al nou president que es trobaria un dèficit d’uns 3.800 milions €. Un cop constituït el Govern i fetes les comprovacions per part del nou executiu, es comprovà que el dèficit se’n anava cap als 7.552 milions €, la resposta del PSC d’entrada es ficar-se les mans al cap, denunciant la mala fe dels nous gestors del Govern.
Dies mes tard per boca del nou portaveu socialista el diputat Nadal, reconeix que feta una nova estimació per part d’ells, el dèficit podria ser d’uns 7.200 milions €. Ah! Així no estava equivocat el executiu de Mas.
Aleshores, a que ve ara per part del tripartit, de estar constantment qüestionant les noves mesures de govern i les mes que necessàries retallades. Com es diu això: barra, inconsciència, incompetència, deslleialtat. Jo hem pregunto, en cas de que el PSC, hagués guanyat les eleccions, que estaria fent ara?, retallarien despeses i aprimarien la administració? O seguirien gastant i malbaratant amb la alegria dels últim anys?. Quines mesures prendrien? I ha una cosa que es diu sentit comú, i dignitat, senyors socialistes i companyia. No seria millor que mesuressin els seus comentaris de mals perdedors?.
A banda ens assabentem que el tripartit va ocultar dades d’un informe en que es rebatia les suposades bondats dels 80 km/h. Sortiran mes amagatalls?
No podem saber que es depararà el nou govern, de moment, retalla, aprima i col•loca en la seva administració els qui considera els millors, malgrat la seva independència. Al cap i a la fi -aquesta decisió- la portava en el seu programa. També això es qüestionat pel tripartit. Te que anar a buscar a fora lo que no te dins de casa, denuncien. Potser, si el tripartit hagués col•locat a la seva administració els millors, ves a saber si no se’ls hi hagués escapat el govern de les mans. O potser si.

Pulicat al 9Nou de Vic, el 11-III-2011

Pluja seca

2011-02-10T16:38:00.001+01:00

Interessant el reportatge emes ahir (9-II-11) per TV3, sobre el conflicte basc. El reportatge es centrava en el paper que han representat –i encara representen- , els mediadors internacionals, que ja varen intervenir en el conflicte de Sud-àfrica, entre en CNA i el partit dels afrikaners, amb un resultat satisfactori. També varen intercedir entre els nacionalistes i els unionistes irlandesos, essent d’una importància capital la seva intervenció en la feliç resolució del conflicte. Des de fa molt temps treballen per la resolució del conflicte basc. Bona part d’aquesta mediació, a donat com a resultat la consecució del nou partit “abertzale”, així com la comunicació de l’últim alto al foc de la banda ETA. Crec que no pot haver-hi cap demòcrata que no se’n alegri de la participació d’aquestes personalitats rellevants, que sense fer soroll, han treballat per aquests resultats. Be no tots, hi ha un partit que no li interessa gens el final d’aquest conflicte, doncs se li acabaria una bona part de la seva estratègia d’assetjament per tombar el partit governamental. El partit popular en boca del seu portantveu en el parlament basc Leopoldo Barrera, afirmava que una democràcia consolidada no pot acceptar mediadors internacionals, amb un menyspreament absolut de personalitats , -si no de prestigi, si de declarada solvència professional- . Com sempre el PP, quan li falten idees i recursos, tira de discursos apocalíptics, doncs el seu primordial interès es guanyar eleccions, i el conflicte basc es una font inesgotable per els seus objectius.

El rei Artur

2011-01-17T20:44:00.004+01:00

La Pilar Rahola, ens ha portat a la prestatgeria de la nostra biblioteca el llibre La Màscara del rei Artur. No se si esta escrit per decisió de Mas, per treure’ns de sobre la seva imatge de prepotència i “txuleria” on molts l’han/hem encasellat, o be per que l’ego de la Pilar li ho demanava. Sigui con fos el llibre esta aquí, i voldria fer-ne uns comentaris.
En general lo que pretén el llibre es acostar la figura del avui president de la Generalitat, al gran públic. Quan el llibre va sortir al carrer el Mas, solament era el candidat. Es cert que ham aquesta narració ens presenta un home proper, normal, del carrer, senzill, amb una formació una mica elitista si, però sense espavents i dins d’una certa normalitat. Doncs es simptomàtic que la seva ensenyança preliminar es va desenvolupar entre el Liceu francès i la escola Aula a Pedralbes. Malgrat tot es un personatge lletrat que parla el francès i l’anglès amb una certa normalitat, a banda de les nostres llengües pròpies. Solament per això ja mereix un reconeixement, tenint en compte , la precarietat lingüística de la nostra classe política.

No faré un gran resum del llibre, doncs la finalitat es la que apareixerà en el resum final, solament volia ressaltar uns quants trets força significatius de la personalitat del personatge, valgui la redundància.
En un dels molts actes que realitzà Mas en plena pre-campanya, es produí aquest diàleg amb un dels seus interpel•ladors. Reprodueixo el text íntegre tal com surt publicat: “un dels interlocutors li dirà que es un problema per ser polític, haver estat a l’empresa privada. Com no pot ser altrament, Mas en presumeix. Al cap i la fi, com be diu, ell sap que significa ser a l’altra banda del taulell -Una de les primeres feines que va tenir va ser en una de les empreses del grup Tipel, com a economista-, Però, els altres? –tot referint-se ala seus adversaris politics- Els altres saben, bàsicament, que significa fer la pilota al “jefe”, o com es talla el cap d’un dissident, o quines maniobres resulten útils per dominar la jerarquia d’una llista electoral. Son professionals de l’especulació de la política, però mai no han estat artífexs de l’economia, ni com a empresaris ni com a treballadors”.

Un exemple que surt al llibre per boca d’un dels seus col•laboradors:
“Te fama de garrepa, però no es així... Et posaré un exemple. Havíem de canviar el cotxe, i va el tio i em demana un Seat. Es el secretari d’un partit amb milers de militants (?), aspira a ser president de la Generalitat, ha de fer desenes de kilòmetres a l’any, fins i tot, segons on va, necessita tracció a les quatre rodes i va ... i em demana un Seat d’aquella època. M’hi vaig negà en rodó. Un Seat! Necessitava representativitat! Finalment, vaig comprar l’Audi A6 que porta”.

[ Ell no era garrepa, segurament era/es un home pragmàtic. El seu col•laborador potser tindria que fer-vos-ho mirar]

Respecte de quan va entrevistar sent ja conseller d’Economia, a en David Madí, per a cap de gabinet, diu l’infrascrit: “Em va impactar molt l’entrevista. Jo venia del mon que comandava en Pomés –conseller de l’època Pujol-, que era un mon molt desagradable. I, de sobte, em trobo amb algú d’exquisida educació. Preguntes normals, professionals, tracte correcte...D’una pulcritud extrema”. O sigui la normalitat, esdevé estranya.

[Anys mes tard, en David Madí, el que apreciava la pulcritud extrema, protagonitzà diversos afers, podríem dir no massa pulcres... però ara, no be al cas]

Un altra episodi que descriu el llibre es el seu enfrontament, amb el que era director general de la Caixa, Josep Vilarasau, amb Mas , ja com Conseller d’Economia, concretament arran de la negativa, de Vilarasau a jubilar-se en complir els 70 anys, al capdavant de la Caixa. Vilarasau, se’l considerava aleshores, l’home mes poderós de Catalunya, desprès d’en Pujol. Mas, però el va doblegar i Vilarasau, no va tenir mes remei que jubilar-se.

Quan va ser proclamat candidat a la Generalitat en les darreres eleccions, en el acte que es va celebrar al Món Sant Benet, sembla ser que davant de tot el partit, li va donar per citar les “Regles de l’Abat”, com a punt de referència a tenir en compte, en les tasque de bon govern, en un atac de rauxa i misticisme, pragmatisme o intel•lectualitat.
[Malgrat tot, consultades les Regles, no estan exemptes d’actualitat i pragmatisme.]

http://www.benedictinescat.com/Montserrat/htmlfotos/reglabenet.html

Un dels paràgrafs, punyents del llibre es aquest: “La llufa també penja de les maledicències que han dit d’Ell els seus adversaris polítics. La frase “quan nosaltres lluitàvem contra la dictadura, en Mas es treia el títol de patró de iot”, ha fet fortuna en els cercles polític - periodístics, per molt que, en part, no sigui certa. No ha estat mai patró de iot, però és cert que no va lluitar contra la dictadura, i aquest es un “pecat” que els adversaris polítics exploten sense pietat”.

[Això es ben cert, que la immensa majoria de la nostra classe política menysprea , qui no va ser repressal.liats, empresonats i/o estomacats durant la dictadura, sense tenir en compte que potser, no ho varen ser, doncs estaven massa ocupats, per treballar per aixecar el país, mentre d’altres -molts universitaris i fills de famílies benestants- podien fer vagues a la universitat i corre davant dels grisos. D’això en podrien fer molts escrits, amb noms i cognoms, avui capdavanters de la política.]

Per últim faré esment d’un paràgraf del llibre, quan explica el recurs amb que defensa el català a Madrid, quan li parlen en to despectiu: “Els hi dic, escoltin, quan de petit t’has comunicat amb els teus pares en una llengua, els primers mesos de la teva vida, has rigut en aquest idioma, t’han cantat cançons de bressol en aquell idioma, i quan has après les primeres oracions en aquell idioma, aquest, es el teu idioma”. Sense comentaris.

Com a resum d’aquesta petita ressenya del llibre solament afegir, que el treball fet per l’autora, si realment el Mas a contestat amb sinceritat a la Rahola, -malgrat que no se quines eren les verdaderes intencions de la senyora, doncs la Rahola, es molta Rahola-, ens troben davant d’un document que desmunta molts dels estereotips que se li havien encolomat al candidat, escandalosament amplificats pel poc seriós i ja cansin programa Polònia, del qual per cert, no en malparla, però si que creu que es una astracanada exagerada.

A banda del llibre en qüestió, era ja evident que ,set anys de travessa del desert, varen proporcionar a Artur Mas, un altra tarannà, que es veia reflectit en les ultimes aparicions en els mitjans, tan audiovisuals com escrits, on anava formant-se un personatge que estava molt lluny del Mas prepotent de les seves primeres èpoques, era potser que ja anava ensenyant quina era la seva verdadera personalitat, un cop apagada la llarga ombra de la figura de Pujol, i del seu “pseudo” enfrontament amb Duran i Lleida, com a aspirant al lideratge de la federació.
Malgrat tot, es aviat per fer un pronòstic de lo que serà aquesta nova etapa de govern que ara s’estrena i tindrem que estar a la guaita, de si ara si, que una altra manera de governar, - i fer política- es possible.

Carta oberta a Ferran Mascarell

2011-01-16T18:10:00.003+01:00

Abans de tot voldria felicitar-lo pel nomenament com a Conseller, en una area potser no molt rellevant , a nivell de govern, però si molt important i necessària con es la Cultura. Així amb majúscules. Particularment crec que si fóssim un país que tinguéssim com a prioritats la Cultura i la Educació, -també amb majúscula- , molts dels mals que patim serien mes suportables o per lo menys, ens en sortiríem millor.

Soc d’aquells ciutadans afectats pel síndrome de la “desafecció”. Ja fa molt de temps. Malauradament però , voldria creure que aquestes darreres eleccions i el seu desenllaç, esdevingueren un punt d’inflexió en la manera de fer política, al menys en aquest país nostre. Sense ser ni massa convergent (nacionalista), ni massa progressista (socialista), com a catalanista, demòcrata, responsable i cívic, per primera vegada en molt de temps he votat amb il•lusió, i esperança, i els resultats intueixo que, ara si que van en serio. Tan debò no m’equivoqui .

Ahir dimecres, com cada dia, llegint La Vanguardia, em trobo amb el Cultura/s, que poc o molt sempre fullejo, i moltes vegades , es el meu referent, de llibres que tinc que comprar, o si mes no, de anar a buscar a la biblioteca. Tot de cop, m’ensopego amb el seu article de comiat del suplement. Al llegir-lo vaig sentir molta eufòria. Poques vegades havia llegit una reflexió política d’aquesta mena escrita per un polític. [De la seva trajectòria política ja en tenia referències i el considerava una persona molt correcta, “un rara avis” de la classe política). Me’l vaig llegir varies vegades i crec que no es desaprofita res.

Una frase i un paràgraf, en destacaria. La frase: “Sales convencido: este hombre está dispuesto a romper algún molde” i el paràgraf: Los catalanes están cansados de las formas de representación que ofrecen los partidos; los ciudadanos queremos acuerdos, pactos i progreso, no guerras bizantinas, confrontaciones y descalificaciones. Es tiempo de un modo nuevo de hacer política y algunos no parecen verlo. Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los núcleos duros de los partidos políticos”.

Com es diu ara, podia dir-ho més alt però no més clar. Subscric ambdues afirmacions, i la resta de l’article també. Per això m’he pres la molèstia de enviar-li aquestes ratlles, que espero, no l’hagin molestat.
Crec que aquesta manera de fer polìtica es una manera de deixar un altra mon als nostres fills i sobre tot als nets.
També es una manera de fer arribar aquest missatge a la ciutadania: que una altra manera de fer política es possible. I que la política es te que regenerar. Encara que no se si val la pena. Però en consciencia, crec que hem de fer quelcom.

Perdoni l’extensió d’aquest escrit, nomes volia felicitar-lo i l’encoratjar-lo, a que sigui sent com es, i li demanaria un favor, procurin com a Govern, no defraudar-nos. Ja en tenim prou de mal govern. Si li serveix d’estímul, sàpiga que te amb mi, un ciutadà que sabrà valorar la tasca que facin vostè i els seus companys. Se que no serà fàcil, però procurin, que puguem estar-ne satisfets -ara si-dels nostres polítics.
Ben cordialment

George Sand a la Cartoixa de Valldemossa

2010-12-11T18:29:00.005+01:00

Remena’n per les llibreries de vell, va caure a les meves mans fa pocs dies, el llibre de la escriptora romàntica francesa del segle XIX, George Sand, famosa per haver escrit, entre d’altres obres Un hiver a Majorque, [Un invierno en Mallorca].

Possiblement la fama d’aquest llibre no fou tant per la riquesa literària, sinó per qui l’acompanyava quant el va escriure, que no era altra que el compositor polonès Frédéric Chopin.

El llibre es un recull d’impressions de la seva estada a Mallorca juntament amb el compositor, concretament a la Cartoixa de Valdemossa, que acabava de ser venuda, com tots els bens dels eclesiàstics en subhastes publiques en aplicació de la famosa “Desamortización de Mendizábal”.

Coneixia a la autora, i el seu llibre, per no l’havia llegit mai, també el romanç amb el músic, ja que es considera un clàssic de parelles famoses de la història. Ja feia anys que en un viatge a Mallorca, vaig visitar Valdemossa i la seva cartoixa, visitant tots els escenaris, les cel•les i els records que la famosa parella varen anar deixant d’aquells estança.
Per això vaig voler treure l’entrellat d’aquells dies i aquells esdeveniments, submergint-me en la lectura del llibre de dues-centes fulles i escacs.

El resultat fou decebedor, doncs es una successió de despropòsits, com si haguessin/hagués –escriu sempre amb plural i a Chopin no l’anomena, solament el menciona com a “nuestro enfermo”- anat a les antípodes, tot descobrint un mon fosc miserable i subdesenvolupat.

El seu relat no explica perquè va anar la escriptora a Mallorca,ni quin era el motiu del viatge, mes tenint en compte lo difícil que era en aquells anys viatjar, doncs malgrat que la travessa la va fer en vaixell des de el port de Barcelona, el seu peregrinatge fins a Valldemosa tot passat per la capital Palma, fou això, una verdadera tortura doncs es transport es feia en tartana, tirats per un cavall o una mula, per uns camins impracticables, i fins i tot a vegades inexistents. Segons el seu relat. Era el hivern de 1838.

El llibre, jo el definiria com un relat d’aventures, un safari, doncs del seus escrits es desprèn que tenia una predisposició a descobrir com vivia una civilització -que segons la seva particular percepció- acabava de ser alliberada de la denominació àrab, ruda i assilvestrada, -fins i tot, en un moment de la narració, es permet comparar els habitanyts de la illa amb “monos”.
Venia George Sand ja, carregada de prejudicis, disposada a criticar obertament el que veia ,sentia i olorava, i que segurament era lo mateix que es podia trobar en el seu país, si s’hagués endinsat en la França profunda de la primera meitat del segle XIX . [Ignoro si te alguna publicació explicant les misèries pròpies]. La historia però, la considera una escriptora romàntica.
Els prejudicis però s’estenen a Espanya, -que segurament no coneixia profundament -, si mes no d’oïdes, encara que va visitar Barcelona, en el moment d’embarcar-se fins a Mallorca, provinent de la seva França natal [va venir en vaixell des de Port-Vendres].

G.S. amb la seva ignorància es permet de fer una descripció de la societat espanyola, amb una visita llampant a la Mallorca rural d’aquella època. [ Va estar-hi des de mitjans de novembre de 1838 al 13 de febrer de 1839] Es como si un espanyol es desplacés a Sicília a meitat del segle XIX, i a la guaita d’aquesta visita, es dignés jutjar a tota la societat italiana, comparant-la amb la ciutat de Madrid. [Ella venia de París, on vivia].

La seva obsessió consisteix en insistir en el origen africà de Mallorca, -cert que va estar ocupada pels sarraïns fins l’any 1299-, se suposa que volia dir els orígens musulmans segurament.

Evidentment la ciutat de Palma no era en aquells anys, una ciutat turística, per tant la feina que varen tenir els il•lustres visitants, per trobar quelcom que els hi llogues un habitatge. Parlo amb plural doncs aquest viatge a la illa a banda del seu amant Chopin, el va fer amb els seus dos fills que va tenir amb el seu primer marit. Per fi algú es hi va llogar una vivenda, de la qual en fa una descripció surrealista, - en sentit pejoratiu es clar, i potser tenia raó- i com que no la consideraven adequada, la qüestió es que, com si anessin a la conquesta d’un territori inhòspit, decideix anar fins a Valdemossa, a llogar una cel•la, portant dues criatures i un amant malat -ja portava els símptomes de la tuberculosis Chopin- i un piano.

El relat està ple d’inexactituds, geogràfiques, lingüístiques i de definició de dades històriques , que afortunadament , son matisades pel traductor de l’obra.
Una mostra del rebuig i que sentia pels oriünds de l’illa es aquesta frase que ressaltem del llibre, quant escriu sobre un fuster que varen conèixer i referint-se a un gravat que varen trobar a la Cartoixa anomenat “Descenso de la Cruz “ de Rubens i que varen penjar a una paret:
“Le preguntamos que le parecía. [No hay en toda la isla de Mallorca –nos contestó en su dialecto- nada tan hermoso i tan natural.
Tal palabra en los labios de un campesino que tenía el peinado y las maneras de un salvaje, nos impresionó muchísimo]”. (?)

Una altra frase de la percepció que tenia la escriptora, del lloc que havia descobert es aquesta:
“Como sucede entre los africanos y los orientales, no hay armarios en las antiguas casas de Mallorca, y sobre todo en las celdas de los cartujos. Se guardan los efectos de cada uno en grandes baúles de madera blanca.”

Seguin amb el símil del safari, es veritat que en tot el llibre es te cura de descriure la bellesa del paisatge, d’una manera molt afalagadora, d’altra banda no podia ser d’una altra manera, tenint en compte com era la illa en aquell any de 1838.

Una particularitat del llibre es el gènere que utilitza la escriptora per referir-se a ella. Utilitza sempre el masculí (?)
Segons la seva biografia, li agradava vestir-se d’home per poder freqüentar ambients vetats a les dones, a banda de tenir una profusa vida sexual, plena d’idil•lis i amants.
L’estil literari de Un invierno en Mallorca, descriu plenament els seus orígens aristocràtics per naixement –i per matrimoni- doncs va estar casada amb el pare dels seus fills, el baró Casimiro Dudevant. El seu nom real, -ja que George Sand era pseudònim- era Amandine Aurora Lucile Dupin.

Com a resum d’aquesta breu critica a la narració que ens ocupa, tal com he dit al principi, crec que la fama del llibre va ser més per la situació personal de la autora, -una dona divorciada i amant d’un famós músic- , desafiant a la moral de la època, que no pas la qualitat literària de l’escrit. Sota el meu punt de vista no aporta res de nou. Es solament un quadern personal de viatge. I per suposat de romanticisme res.

S'adjunten tres imatges de la Cartoixa de Valdemossa.

1) Vista de la Cartoixa

2) Un petit auditòri en una cel.la Possiblement el piàno podria ser el de Chopin

3) Un detall d'una altra cel.la amb motius de la estança de la parella

Xerrada informativa

2010-11-10T12:44:00.003+01:00

Sentit Comú per Catalunya, es un grup d'opinió creat l'any 2007, com recolzament al candidat de CiU al Parlament espanyol, Josep Antoni Duran i Lleida.

Posteriorment aquest grup ha esdevingut un grup d’opinió No Partidista, amb l’objectiu d’ apropar la política a la ciutadania i alhora, crear estat d’opinió per incidir en la presa de decisions polítiques.

Amb aquest objectiu Sentit Comú, es presenta aquest dijous 11 de novembre a Tona a 2/4 de 8 a la sala de Plens, per donar-se a conèixer com a grup d’opinió.

Al mateix temps presentarà el seu document de reflexió “ Situació i reptes davant les properes eleccions al Parlament del 28 de novembre”

Reflexions abans d’una votació. A qui votar i com ?

2010-10-19T17:08:00.002+02:00

Ja tenim les properes eleccions al Parlament convocades i el 28 de novembre tindrem que passar per les urnes per escollir als nostres representants. I aquí be el dilema, a qui votem? I ha algun partit que ens mereixi alguna confiança? No passa un dia que no obrim els diaris i ens trobem amb tota mena de escàndols, corrupteles, picabaralles, desqualificacions...
L’espectacle donat pels polítics envers la pancarta de la manifestació, en contra de la sentencia de l’estatut, així com la resposta tan contundent que es tenia que donar, va ser patètic. No així la ciutadania, que va donar una resposta exemplar i modèlica, amb un missatge clar i diàfan als polítics. Que varen fer la nostra classe política? Doncs passar del poble. Ells a la seva.
Ara tenim que escollir nous representants. Nous? Però si seran els mateixos, que ens prometran “l’ or i el moro”, per desprès , en nom de les estratègies de partit, seguir amb les mateixes trifulgues a que ens tenen acostumats. Que fer doncs?. Abstenció? No es democràtic, hi ha que mullar-se. Vot en blanc?. Home doncs potser si. Però que els contin. Si tothom ho fes, fins i tot pujaria la participació. Que més podem fer els ciutadans, per donar entendre als polítics que estem tips d’aquesta nefasta manera de fer política? Com podrem fiscalitzar-les les promeses electorals que son oblidades sistemàticament? A on anem a reclamar? Com els hi diem, que no volem que ens enganyin mes, ni ens vengeu sopars de duro, -els 633 € a qui no treballi ni estudií, per exemple -. Sigueu seriosos, actueu amb seny. Penseu amb el país. Penseu amb els qui dieu que voleu defensar. Quanta falta fa una nova llei electoral!

Consells literaris (I)

2010-09-21T13:20:00.004+02:00

Frase atribuïda a Salvador Espriu, dirigida a la desapareguda escriptora Montserrat Roig:

“Doncs miri senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses: La primera, procuri ser sincera davant el full blanc. La segona, no m’usi si us plau els “llur”, “ àdhuc”, “d’antuvi”, ”quelcom”, (1) i procuri estalviar-me els adverbis acabats en “ment”.

Tret del llibre “Diga’m que m’estimes, encara que sigui mentida", de Montserrat Roig.

(1)
llur = Pronom possessiu “su”
àdhuc = fins i tot
antuvi = primer moment, abans d’altra cosa
quelcom = alguna cosa

Nota.- Ni han molts més de mots, en català abusivament utilitzats per a molts escriptors en llengua catalana. Tenint en compte que hi ha mots de sobre, per definir les mateixes accepcions amb un català culte, comprensible i de us comú. També entenc que es vulgui que aquets mots antics no es perdin, però el seu abús pot portar a perdre molts lectors en la nostra llegua, doncs es força incòmode, llegir amb el diccionari a la vora.

Una forma de llibertat d’expressió

2010-09-16T13:20:00.007+02:00

La Gaceta de los Negocios, es un diari del grup Intereconomía, grup que com tothom sap, es dedica en nom d’una interpretació “sui generis” de la llibertat d’expressió a insultar i a atacar despiadadament, i de la forma mes grollera possible, a a qui no pensa com ells, i que practica el noble esport de la caça del català. En la edició del proppassat mes de juny, inseria un anunci molt substanciós. Amb el títol rim-bombant de ¡Se ha encontrado un virus!, escrivia: Debido a los contínuos ataques de otros medios de comunicación, Intereconomía está recopilando archivos ofensivos y agravantes contra esta casa y sus miembros.
Para defendernos contamos con su ayuda: envienos cualquier archivo que haya encontrado en la red que sea ofensivo a España, a la religión, a la iglesia, a la dignidad de la persona, insultos a Intereconomía o a sus miembros.
Al final dona les gracies per la col•laboració del lectors i acaba dient:
Grácias a usted conseguiremos que la libertad de expresión no sea el derecho de unos pocos. (?)
Desprès de llegir-ho, vaig anar a consultar el calendari per veure si estaven a l’any 1975.
Però no, estàvem al 2010. 35 anys desprès. No cal afegir cap comentari. La noticia es prou explicita.
El dia 11 de setembre d’enguany, la cadena de televisió “aladid” de la llibertat d’expressió, -Intereconomía- va fer un programa especial, per celebrar amb els catalans, la nostra Diada. Un gest força lloable, doncs si tenim en compte que mai cap emissora de la resta de l’Estat, ha tingut la amabilitat de dedicar tot un programa a la festa autonòmica de cap comunitat.
Doncs be, varem convidar a tota la classe política catalana. El president de Ciudadanos un tal Albert Rivera, a la professora Montserrat Nebreda, ex candidata a la presidència del PP català, actualment per llibre i repartint classes de moral i de política, la responsable del PP al Vallès Oriental, al delegat d’Intereconomía a Catalunya, i a una mestressa de casa que deia ser catalana de tota la vida, amb dos fills de 4 i 6 anys, i amb un accent del castellà que es parla a la part alta de Barcelona. Com es veu tota una representació de la realitat catalana.
I amb tota aquesta camarilla, varen intentar construir un programa per diagnosticar la realitat de la situació catalana, centrant-se en els punts principals que avui dia preocupen als catalans. O sigui, el problema de les multes per rotul.lar en castellà, la prohibició del braus a Catalunya, la persecució del castellà a les escoles, i l’ensenyament als nostres infants de com posar-se un preservatiu amb la boca (?)
Aquest últim disbarat expressat literalment per la mestressa de casa, que deia que no podia permetre que a Catalunya s'imparteixi aquest tipus d’educació a la mainada. Evidentment no va explicar que aquesta afirmació que no era exacta, doncs es referia a un link , dins de la Web de la Generalitat que en l’apartat de la conselleria de Salut, i entre altres qüestions inclou un espai -que costa de trobar, tot s’ha de dir-, on parla del sexe jove, hi on dona una sèrie de consells per als joves, -no per els nens- de com tenir unes relacions sexuals sanes i amb garanties, per evitar embarassos no desitjats. Una informació molt amplia sobre sexualitat, -que per altra banda segurament la nostra joventud no rebrà per part dels que tenen obligació d’impartir-la que son els pares- i que la generació del maig del 68 vàrem tenir que aprendre quasi d’amagat, llegint el llibre Vida Sexual sana. O el famós tractat de sexualitat del Dr. López Ibor.
Varen dir-se molts disbarats mes, (de fet no vaig veure tot el programa, per altra part tampoc feia falta), només destacar una pica baralla entre el senyor Albert Rivera i la Montserrat Nebreda a voltes amb la retol.lació de les botigues, quant el Rivera afirmava que Franco prohibia a les botigues que rotul.laven en català, -quan Franco va morir el Rivera ni havia nascut- i quan la Nebreda li retreia que se’n informés millor, el noiet de Ciudadanos li replicava que no li donés lliçons en públic….
En fi tot una lliçó de professionalitat i bones maneres d’utilitzar la llibertat d’expressió.

MODULS PREFABRICATS

2010-09-06T12:26:00.001+02:00

Comença un nou curs i com era de esperar, -doncs cada any surt la mateixa historia- el començament de les classes escolars s’envolta de la mateixa polèmica els barracons escolars.
No puc opinar com està el tema en altres comunitats del estat espanyol, però a casa nostra, es veritat que encara comencem les classes aquest setembre amb un bon nombre de barracons prefabricats, en espera de la construcció definitiva de IES i CEIPS, d per donar resposta a la gran quantitat d’alumnat que hi en el nostre país.
Concretament amb 1057 mòduls prefabricats, segons diuen les informacions, enguany es una xifra record. Hi han veus per a tots els gustos. Unes diuen que es fruit d’una falta de previsió en les inversions, d’altres opinen que es producte del fenomen immigratori, ja que de retruc s’ha produït un augment considerable de la població infantil. Sigui com sigui el fenomen es repeteix any darrera any, tant quan governava CiU com ara amb el tripartit. Els uns criticaven als altres i a l’inrevés. (Per això serveixen les oposicions, per criticar i poca cosa mes).
Fins aquí tot es cert. No apuntarem solucions, dons no es aquest el cas d’aquesta escrit. Solament es tracta de constatar , que no sempre val la crítica “per se”. Jo voldria fer una reflexió sobre fets que son constatables. No sempre a els governants de torn se’ls te que criticar, paga la pena que quan tenen raó , així es faci constar. He portat molts anys treballant en el ram de la construcción, concretament en l’obra publica i puc assegurar que els diferents governs que han estat al capdavant de la Generalitat, han invertit molt s milions de euros en la construcció de col•legis arreu de tot el territori català, tant en lo que es refereix a nova construcción, com als RAM’s d’estiu (Reforma, Ampliació, Modificació). Si tenim en compte que no solament fan falta escoles, si no que les competències de la Generalitat, també comprenen la construcción d’altres equipaments i infraestructures pel desenvolupament del país, es pot comprendre que, -–altres consideracions a banda- s’estaï fent un gran esforç en la construcción d’equipaments escolars. A més tothom ho pot comprovar doncs a traves de la web de l’empresa pública GISA, que es la que gestiona tota la obra publica que es fa a Catalunya, es poden veure totes les adjudicacions i licitacions.
Torno a repetir que aquest comentari queda al marge d’altres consideracions politiques, econòmiques o de bones pràctiques de govern. Solament constatar la tasca que s’està fent en matèria d’escoles, a Catalunya i que molta gent potser no sap.

Benvinguda [nova] Osonosfera!

2010-08-21T11:33:00.004+02:00

Solament volia felicitar-vos, per la nova singladura, que comenceu, desprès de tantes dificultats. També voldria donar les gracies particularment a en Jordi Vila Toneu, que es el que ha sofert, tants e-mails que li enviava quan el meu blog no es publicava, per la paciencia i les bones formes en que m'atenia. Gràcies a tots i bona salut a la nova Osonosfera.

El Comunero

Una de ianquis

2010-08-15T18:58:00.003+02:00

L’ Immersió lingüística

Llegeixo a La Vanguardia (11-VIII-2010) una informació desconcertant, i es que el Govern espanyol, te que defensar enfront dels EE. UU. la immersió lingüística catalana (?)
El Departament d’Estat nord-americà, emet cada any un informe sobre Pràcticas de Derechos Humanos. Quan arriba a Espanya, l’informe analitza una sèrie de queixes plantejades l’any 2009 per alguns col•lectius que es consideren discriminats per la política lingüística aplicada pels Governs autonòmics de les Illes Balears, Catalunya i Euskadi.
Zapatero, en un acte de vassallatge incomprensible, encara presenta excuses i explicacions sobre la seva política, tot manifestant-se disposat a traslladar “ un completo informe sobre la materia” a la administració nord-americana.
No tindria que cridar al ambaixador nord-americà, i expressar-li el seu disgust per lo o que no deixa de ser una clara ingerència en els afers d’un altra país sobirà, i de pas recordar-li, els comportaments brutals de la seva policia sobre tot la de Los Angeles, així com les practiques mafioses dels seus “sheriffs” a la frontera mexicana?

Carta publicada a La Vanguardia el 15-VIII-2010

Mès esglèsia

2010-07-18T17:58:00.006+02:00

Aquest bloc ha publicat varis escrits sobre la Església Catòlica, amb els títols de “La doble moral de l’Església catòlica” (I i II), on es feia esment dels casos de pederàstia arreu del mon. Posteriorment va sortir un suposat cas de corrupció en el si de l’estat Vaticà, amb l’ implicació d’un cardenal, en uns negocis immobiliaris no massa clars. Ara torna a ser protagonista l’Església catòlica, aquesta vegada però, l’han dita força grossa.
A voltes dels últims escàndols, el vaticà ha publicat les últimes normes de dret canònic, on fa una consideració sobre el delictes que pressuntament podrie cometre la comunitat religiosa, entre alguns d’aquets preceptes dictats, allarga el temps de prescripció del delictes de pederàstia de deu a vint anys, i com a novetat qualifica com a delicte “molt greu” la ordenació de dones .

A la vista del escàndol que ha suscitat, aquesta afirmació monsenyor Charles Scicluna que dirigeix la fiscalia en la Congregación para la Doctrina de la Fe (Antiga Santa Inquisició), ha sortit al pas i ha declarat a la agencia Reuters, que encara que aquesta declaració de delicte es troba en el mateix document jurídic que condemna la pederàstia, no tenen ambdós el mateix nivell de gravetat. Doncs la pederàstia es tracta d’un “delicte contra la moralitat”, i la ordenació de dones es un “delicte contra un sagrament” (?!). Si mes no, no descobreixen res de nou en quan a la misògina de l’església, però aquesta vegada, sembla que aquesta institució en comptes d’anar avançant a rebuf del canvi de mentalitat de la societat a la que diu servir, encara es tiri mes pedres a la pròpia teulada.

Annex.- No es solament la església catòlica, la que te problemes, també la luterana esta passant per moments baixos. Si fa un mesos una obispa luterana alemanya, va tenir que dimitir per haver donat positiu en un control d’alcoholèmia, fa pocs dies ha saltat a la premsa la dimissió de l’altra obispa luterana que tenien els alemanys, per un escàndol d’encobriment d’abusos sexuals per part d’un sacerdot de la seva diòcesi.

No es que ens escandalitzem, però tenint en compte les seves prediques, potser tindrien que baixar a la terra de quan en quant (totes) les esglésies, i revisar temes tant absurds com ara el celibat i la ordenació de dones.

La cara del cinisme

2010-07-17T18:02:00.001+02:00

Es la cara del cinisme mes descarat. Poques vegades en la historia de la delinqüència,, aquesta s’ha mostrat tant prepotent, com es el cas de Félix Millet, estafador confés de tres milions d’euros, i presum-te de trenta. Aquesta es la cara que va mostrar Millet en la seva compareixença a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya, quan un dels diputats de la comissió, un cop li va esbotzar a la cara totes les seves malifetes tramposes en l’afer del Palau, li preguntà si tenia quelcom que dir. La seva resposta fou aquesta cara de satisfacció.

Que volia dir, aquest posat?

-Aneu dient i preguntant que quan s’aclareixi tot , veureu qui ha darrera meu... o davant.

-No podreu demostrar res, ho tinc lligat i ben lligat... des de fa trenta anys.

-Al meu cognom, s’ho permet tot, pot fer lo que li doni la gana .

Tot i aquesta prepotència, sortosament ja van surtin detractors, que ja coneixien el modus vivendi del personatge, encara que tothom sabia i ningú deia res.
Fins i tot des de la seva família, un dels seus germans, va tenir la gosadia d’explicar per televisió, qui era aquest individu, ja en la seva infantesa, doncs quan la mare li donava caramels per repartir a l’escola quan era la seva onomàstica, en comptes de repartir-los als companys, ell se’ls venia. Com diuen els castellans “de casta le viene el galgo”.

ARA ES L’HORA

2010-07-11T12:48:00.003+02:00

Jo també i vaig ser. Catalunya va parlar amb veu pròpia i ho va dir clarament. Aquesta Espanya, del segle XXI, no la volem. Felicito a la ciutadania que ahir va sortir al carrer a manifestar-se, per dir prous als insults, prou a les desqualificacions, prou a la ignorància, prou a la manipulació, prou a les mentides, prou al politics incompetents, prou a la intoxicació per part d’uns mitjans de comunicació, -suposadament professionals-, prou a l’enverinament de la gent normal i pacifica. Prou a tant de desgavell.
Per això va sortir la gent al carrer, la gent normal, amb famílies senceres, de totes les classes socials, de totes les edats, amb respecte, d’uns als altres , amb educació, amb civisme, amb alegria, i amb responsabilitat.
Com diu el nostre himne, ara es l’hora... catalans, ara es l’hora politics, de que us poseu a treballar seriosament, i us prengueu la vostra feina amb serietat, el poble de Catalunya, us dona una última oportunitat, no els defraudeu, treballeu per lo que vareu ser elegits, ara de debò, demostreu que sou uns servidors del poble al servei del poble.
Esperem i desitgem que aquest missatge d’una bona part del poble de Catalunya, doni els seus fruits i sapigueu donar resposta a aquest clam aclaparador, també us demaneu que sapigueu explicar amb suficient claredat, aquest sentiment expressat al carrer, a tots aquells que dins de casa nostra, es pensen que son quatre exaltats separatistes i manipulats. Crec que ahir va quedar molt clar qui som i quants som. Ara es l’hora!

Article publicat a la Bùstia del 9Nou d'Osona, el 16-7-2010

La doble moral de l'església catòlica (II)

2010-06-25T18:29:00.003+02:00

El proppassat mes de març, comentava en aquest bloc la doble moral de l’església catòlica, en referència als abusos sexuals, que com reguerol de pólvora es va anar destapant a moltes diòcesis arreu del mon. L’últim es produí a Bèlgica, -curiosament a Espanya, encara no se’n a destapat cap de escandalós, de moment es deu d’amagar força be-, lo que volia comentar ara es un altra escàndol que colpeja a el Vaticà.
L’arquebisbe de Nàpols , el cardenal Crescenzio Sepe, ha segut cridat a declarar, per un cas de corrupció immobiliària a Roma. Aquest cardenal era el prefecte (ministre) del dicasteri (ministerio) anomenat Congregación para la Evangelización de los Pueblos, -del 2001 al 2006- nom sota el que s’amaga el “Ministeri de la Vivenda“ vaticà, doncs, es dedica a a administrar un patrimoni multimilionari a Roma, ( es parla de dos mil habitatges) propietat de la Santa Seu. El cardenal Sepe, havia facilitat un apartament gratuïtament en la exclusiva Via Giulia, a Guido Bertolaso , subsecretari de Protecció Civil, individu investigat per una presumpta adjudicació d’obres milionàries, amb nul control parlamentari. En la mateixa informació apareix un tal Angelo Balduci, -avui a la presó des de fa mesos- , president del Consejo Superior de Obras Públicas (de Itàlia), que a banda d’aquest càrrec, també s’ocupava de la assessoria de la congregació que encapçalava el cardenal.

Tan en Bertolaso com en Balduci, pertanyien a la “pandilla del G-8”, que es dedicaven -entre d’altres “xanxullos”, a aconseguir vivendes de luxe, de compra o lloguer i fins i tot gratuïtes –propietat del Vaticá-, per compensar favors polítics.

També s’investiga algunes transferències de diners del (IOR) Instituto de Obras para la Religión -la banca vaticana-, per la sospita de blanqueig de capitals i evasió fiscal per part de la “pandilla”.
No es la primera vegada que la banca Vaticana esta esquitxada per un escàndol; en el any 1982,el banquer Itàlia i president del Banco Ambrosiano de Milan, Roberto Calvi, - apodat el banquero de Dios- es va penjar en un pont de Londres desprès de protagonitzar , un escàndol relacionat amb el Banc del Vaticà.

Un últim apunt, avui el portaveu de la Conferència Episcopal, monsenyor Martínez Camino, comenta que el homosexuals com a esser humans tenen tota la seva consideració, però que es tracta d’una “conducta desordenada”. Segurament tindria que posar una mica “d’ordre” amb els seus companys pederastes i obertament invertits.
Últimament a l’Església catòlica, li comencen a créixer els nans. Encara que aquesta institució que es fonamenta en llegendes i tradicions i porta molts anys resistint, possiblement, -alguns no ho veurem però- estigui començant la seva declinació com a institució universal, ja que cada vegada s’està convertint en una institució anacrònica, i completament apartada, de la realitat.
Malgrat tot no se li pot negar la seva importància com un estament universal de poder.

Regeneració de la política

2010-06-11T20:30:00.006+02:00

Quan les legislatives del 2008, es va crear una plataforma cívic-política, per a donar suport al candidat per CiU Josep Antoni Duran Lleida, amb el nom de Sentit Comú per Catalunya.

No cal dir perquè. Duran Lleida, es un dels pocs politics d’aquest país, que gaudeix d’una credibilitat fora de tota sospita de clientelisme, amb un sentit de responsabilitat, i fins i tot gosaria dir d’altruisme.

Aquesta plataforma, un cop passades les eleccions, i amb els deures fets, -si considerem que la candidatura de CiU amb Duran i Lleida com a cap de llista, obtingué 10 escons al Parlament de Madrid- , va seguir funcionant com a grup d’opinió. Tot donant conferencies per part dels seus membres fundadors, -també te un bon nombre de simpatitzants, socis i col•laboradors, entre els quals hi soc- , te una Web oberta on es publiquen articles d’opinió de membres propis o be d’escrits apareguts a la premsa. La seva activitat esta enfocada de cara a conscienciar a la opinió pública, per intentar trasmetre el missatge de que, una altra manera de fer política es possible. O al menys aquesta es la conclusió que jo personalment he tret i per això mi vaig adherir.

També varen implementar el premi “Sentit Comú”, que en la convocatòria d’enguany va recaure en l’editorial conjunt que varem publicar dotze diaris catalans en defensa del vilipendiat estatut d’autonomia.

Aquesta plataforma darrerament ha esdevingut, solament un grup d’opinió, crec que amb el lloable interès de conscienciar a amplis sector de la població catalana, per donar un gir radical a la forma de fer política.

Darrerament, i amb gran satisfacció per a part meva, desprès d’un temps de reflexió, Sentit Comú per Catalunya, ha elaborat un document obert per la reflexió i el debat de la ciutadania, anomenat “ Regeneració política, bona gestió dels recursos públics i govern dels millors”
El nom es bastant eloqüent. Aquest document consta de deu mesures concretes que son:

1) Despolitització de l’Administració: Govern dels millors
2) Reforma de la Llei Electoral per tal de poder escollir de manera directa i nominal als diputats del Parlament de Catalunya.
3) Limitació de la durada de mandats i impossibilitat d’acumulació de càrrecs.
4) Planificació estratègica i simplificació de l’Administració pública.
5) Gestió eficient dels recursos públics i transparència de l’execució dels pressupostos.
6) Modificació del règim de contractació dels funcionaris: han de poder ser cessats.
7) Registre públic de proveïdors i intermediaris per relacions i operacions econòmiques amb les administracions publiques.
8) Separació entre l’exercici públic i el privat.
9) Llibertat de captació, transparència i control dels recursos econòmics per part dels partits polítics.
i 10) Accés ciutadà a la informació de l’activitat política.

Crec que es prou significatiu lo que es pretén amb aquest manifest, que espero i desitjo que no siguin solament reflexions, doncs entenc que la situació política en aquest país esta assolint unes cotes de desprestigi francament alarmants.
Podria desglossar tots aquets punts, però al ser un document pertanyent a una entitat que encara que pública, -doncs esta penjat a la seva Web-, considero que seria adient que abans de entrar en detall de cada punt, el grup redactor del manifest se'n assabentes de aquestes intencions.
Malgrat tot però, seguiré informant d’aquesta qüestió.

El dilema espanyol

2010-06-11T17:04:00.003+02:00

Aquest article va ser publicat al diari AVUI, el 21 de maig de 2010, i va ser signat per 62 articulistes catalans. Com que crec que mereix el máxim de difusió, aprofito per insertar-ho en el meu bloc

El dret col•lectiu a l’autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com sabem prou bé, la voluntat de preservar l’autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal•litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col•lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’Autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.
Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troba en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut: va obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma podia trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat hi veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats. A l’Estatut del 1979 els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà “quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya” i al del 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.
Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’Estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col•laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

12 blancs 0, Barça 2

2010-04-11T02:57:00.004+02:00

El Barça acaba de guanyar el clàssic al Bernabeu, amb 11 animalets, donan patadas a dret i esquerra i amb l’acompanyament del cagueta de torn, el Mejuto González, que com esta manat es incapaç de fer-lis una malifeta al seu equip. Per desgracia els nostré no han pogut demostrar la seva qualitat a Madrid, per que, com a bons esportistes que son els blancs, s’han encarregat, de fer-nos totes les marranades, de les que en tenen una bona colecció.
Malgrat tot estem capdavanters i amb vuitanta punts. Segurament el 22 de maig, els verdaders esportistes de Madrid, podrán gaudir, d’un bon espectacle, de futbol -amb la final de la “champions” que encara que no la guanyem, al menys hi haurem arrivat, i sense haver tingut que comprar tres tuneladoras.(*)

(*) En una conferencia a Vic l’economista Leoplodo Badia, va comparar l’inversió de Florentino, amb la compra del Cristiano, com si el presidente hagués comprat tres tuneladoras, per la seva empresa de construcció, que a la llarga amb la venda de samarretes i altres tonteries sempre es poden amortitzar. Doncs aixó , solament es una eina i res mes.

La doble moral de l'església catòlica

2010-03-08T18:49:00.004+01:00

La Església catòlica, te un problema seriós. Deixant a banda, l’objecte de la seva existència, -que necessitaria un estudi més profund per esbrinar el perquè una llegenda prefabricada fa quasi vint segles, hagi pogut arribar fins als nostres dies-, tindria que adonar-se de que el calendari i el temps es inflexible, i va marcant les tendències, del seu ramat al que diu voler salvar de la condemnació eterna.
Si ja tenia problemes als EE.UU., sobre tot a la diòcesi de Boston, on molts dels seus sacerdots i bisbes, es van passar anys i anys abusant sexualment de tota classe d’infants i lo únic que sabien fer els seus superiors era mirar cap un altre costat, i com a màxim, traslladar-los de diòcesis, (per seguir abusant en una altra). No tenien prou amb això, a Irlanda s’ha destapat una altra onada de perversió dels seus acòlits, seguin les mateixes pautes dels seus homòlegs americans, lo mateix. Traslladar, mirar cap a un altra costat, i quant, son descoberts, indemnitzar, -amb diners dels seus seguidors, o sigui cornuts i paguen el beure-.
L’últim escàndol, es produí a Alemanya. Els nens d’un cor de la catedral de Ratisbona, van ser colpejats i varen patir abusos sexuals, entre els anys 1964 i 1994, per part de la comunitat religiosa, -no especifica qui- però si informava que aquest cor estava dirigit pel reverend Geor Ratzinger, germà del Papa Beneit XVI. El qual al.lega també que no en sabia res.
Segurament l’afer s’acabarà com tots, traslladant al pervertit, i pagant indemnitzacions.
Segons noticia de la premsa del 6-III-2010, trobem un titular que diu: [El diario vaticano considera una “tragedia europea”, la ley del aborto.] Naturalment es refereix a la llei espanyola. La gent que es una mica intel•ligent sabrà que lo que fa aquesta llei es regular -i en el cas d’Espanya-, actualitzar, una pràctica habitual, practicada a tot el mon, i des de temps tan antics com la pròpia llegenda de la religió catòlica.
Com era allò de la biga i la palla....

Més del "geni" Tàpies

2010-03-07T13:19:00.003+01:00

Soc un ignorant. Soc un carca, no tinc ni idea d’art. No se apreciar, “ni donar dimensió còsmica a una cosa insignificant”
Aquesta última frase es atribuïda al geni Tàpies quan, fa un grapat d’anys, molta gent li va qüestionar la seva pretensió de voler col•locar una “escultura”, que representava un mitjó, brut i apedaçat, al Saló Oval del palau de Montjuïc, actual seu de MNAC. (Veure en aquest mateix bloc, article publicat el 6-2-09, A voltes amb el fenomen Tàpies)
Dons bé, ara i torna, havent-se remodelat les instal•lacions que la Fundació Tàpies, te al carrer Aragó, com a culminació de la terrassa interior, i ha col•locat una reproducció d’aquesta escultura a escala reduïda, perque aquells entesos en art, puguin gaudir d’una de les meravelles d’art mes importants del segle XX. “Es una manera hermosa de coronar la rehabilitación del edificio, como en su día ocurrió con Núvol i cadira (1990) en la fachada. A Tàpies le ha hecho muy feliz”, comentava el senyor Guillem Peiró, gerent de la institució, el dia de la inaguració.
Res a dir. Jo no he trepitjat mai la Fundació Tàpies, ni penso fer-ho. Ara be, lo que si que vull comentar es que de la mateixa manera que algunes persones es permeten dir afirmacions com aquestes, on bategen com a “art”, formes i figures, completament inversemblants, sense caps ni peus, respectin el dret dels que ho considerem com una burla al bon gust, i a la estètica mes elemental.

.- El gravat que apareix a la informació, es una obra d'art del Tàpies

Rania reclama el mòbil per a educar

2010-02-22T18:47:00.001+01:00

Curiosa noticia, publicaren els diaris, la setmana del 15-20 de febrer. A Barcelona es va celebrar el Mobile World Congress, en aquesta convenció i va participar com a convidada la reina Rania de Jordània, esposa del rei Abdalah. La seva proposta consistia, en demanar als operadors de mòbils, terminals barats per als “països on una línia de telèfon es una línia de vida”, i va fer una crida per que el mòbil serveixi per estendre la educació a distancia, als 72 milions de nens del mon que no poden anar a l’escola.
No especifica però, les despeses d’aquests servei a càrrec de qui anirien.
Malgrat tot sembla una mofa que aquesta crida surti de la boca d’una dona, que es presentà al congrés envoltada de guardaespatlles, amb cotxe blindat, i desprès es va allotjar en el recent construït hotel Vela de la ciutat Comtal, en una suite de 295 m2, amb sala d’estar, dos banys, tres habitacions i un “jacuzzi”.
Crec que no cal afegir res mes.

La bona educació

2010-02-22T17:56:00.002+01:00

El millor president que ha tingut mai Espanya -segons el PP-, va protagonitzar aquesta bonica imatge, per contestar a les escridassades que li varen dedicar un grup d’estudiants de la Universitat d’Oviedo, on va pronunciar una conferencia, el propopassat dia 18 de febrer. No sabem sobre que versava, però si que va transcendir que, aprofitar per insultar i donar lliçons de govern.
Aquest senyor avui dia es dedica a donar conferencies a traves de mig mon, -cobrant astronòmics sous- (?), i en llocs de caire neoconservador. La seva temàtica es la de sempre, pregonar les virtuts del mon capitalista i lliberal, tot aprofitant per anar predicant el desmembrament del nostre país, i el terrible destí que ens espera, des de que el governen les ordes marxistes, tot enyorant l’eslògan “Por el Imperio hacia Dios”.

La segunda reconversión.

2010-02-20T13:51:00.001+01:00

En los albores de los años 80 se produjo en España una reconversión industrial de los medios de producción, para adaptar nuestra industria, -sobre todo la naval y la siderurgia-, a la nueva situación internacional del trabajo. Esta reconversión implicaba un recorte drástico de la capacidad productiva y el grado de ocupación en muchas empresas. Hubo cierre de empresas y muchos trabajadores engrosaron las filasd del paro.
Todo eso fue fruto de los Pactos de la Moncloa suscritos en 1978, pero no se pudieron poner en practica hasta bien entrada la década de los ochenta como ya hemos indicado. Eran años en que España salía de una profunda crisis económica, -como todo el mundo occidental-, a consecuencia de lo que fue llamada la crisis del petróleo de los 70, en nuestro país, agravada por los acontecimientos de todos conocidos. La muerte del dictador, la frágil y a veces convulsa transición que le siguió y que al final desembocó en el frustrado golpe de Estado de febrero del 81.
En toda Europa a raíz de la crisis del petróleo, empezaron las traumáticas reconversiones indústriales, pero en España, por las razones ya apuntadas no se pudo realizar hasta mediados de los 80. Por lo tanto se hizo tarde y mal. Como siempre.
Cuando empezaba la década de los 90, parecía que de la crisis del petróleo y la reconversión industrial ya nadie se acordaba, además había unos buenos augurios; Barcelona acababa de llevarse la adjudicación de los Juegos Olímpicos del 92, y la Expo de Sevilla’92, por tanto prometíamos la construcción de grandes infraestructuras, para estos eventos.
Todo empezó a dispararse, la construcción llego a cotas insospechadas y pasó a convertirse en motor de la economía de España. Importamos como nunca mano de obra -cualificada y no cualificada-, el levante español hervía de fervor constructivo, -las grúas no dejaban ver el mar-, el precio de los pisos sufría alzas continuas sin ningún control.
Todo se disparó, el crecimiento no tenia límite, coches, -varios por familia-, electronica, comercios, bazares chinos, bares, restaurantes, oficinas de viajes, vacaciones al extranjero, vuelos “low cost”, fabricar, producir, gastar, vender, comprar. Pisos, apartamentos en la costa, vehículos 4x4….
Oleadas de inmigración clandestina, mano de obra barata, cuanta mas mejor.
El aeropuerto de Barajas, el gran coladero de toda la inmigración sudamericana, con visados de turista, recibía a familias enteras. España era El dorado de Europa, los papeles se habían intercambiado.
Leyes de extranjería, para regular el flujo inmigratorio, si, pero incumplidas sistemáticamente. Había trabajo para todo el mundo. El mundo laboral lo absorbía todo.
Y así dos décadas. España generando empleo a espuertas con el boom de la construcción, y la masiva llegada de gentes de todo el mundo atraídos por la bonanza de nuestra boyante economía -eso si basada en el ladrillo y el turismo-.
Nuestro país era el paraíso de especuladores de todo el mundo, invirtiendo sin cesar en nuevas promociones. Los bancos dispensando hipotecas, y lanzando ofertas para un consumo desmesurado y sin fin.
Ya habíamos alcanzado en PIB a Italia, y pronto alcanzaríamos a Francia. “España va bien”, decía el gobierno de Aznar, y Zapatero se lo creyó. Ambas administraciones estando en el poder, mirando hacia otra parte, mientras nuestra economía, se subía al carro de la especulación y el crecimiento ilimitado.
Y en estas vino la crisis financiera con las “subprime” americanas, espoleadas por los tiburones de Wall Street. Y la catástrofe. En un mundo globalizado, la crisis repercutió primero a las economías occidentales y después al resto del mundo. Cada gobierno reacciono en función de sus modelos económicos. Así parte de Europa i EE.UU., con economías basadas en el diseño y fabricación, con fuerte implantación de la innovación y sobre todo la exportación de productos de calidad, capearon la crisis, con sentido común, y con medidas inteligentes de sus gobernantes y apoyos responsables de sus respectivas fuerzas opositoras, van saliendo de esta impresionante recesión, que por otra parte estaba anunciada y era de prever que un crecimiento ilimitado e insostenible, algún día tenia que regularizarse.
Todos menos España. España adalid de la cultura del pelotazo, de la especulación, de la chapuza, y del dinero fácil, con mano de obra poco cualificada y con un tasa de producción, por debajo de la media europea, no encuentra la salida, no tiene alternativa para su modelo productivo.
Parches y palos de ciego por parte de gobierno, y atizando el fuego la oposición.
Si a todo esto añadimos una clase política, que ha sido incapaz de anteponer el bien común, por encima de sus intereses partidistas, -no demasiado alejada, por otra parte de los estándares europeos-, pues ya tenemos el crac.
Ya no se trata de un cambio de gobierno, no tenemos políticos en este país con suficiente intuición y preparación para buscar salidas a la crisis. No con este modelo económico. Y no parece que nadie,. -ni derecha ni izquierda- tiene la varita mágica, y la solución. Basamos nuestro sistema productivo en “fabricar” pisos sin saber si se podían vender, y arrastramos a un sin fin de gremios que contaban con la industria de la construcción, para desarrollar sus productos. Muerta la gallina de los huevos de oro, se acabo la fiesta. Se crearon empresas, industrias y centenares de puestos de trabajo a rebufo de la construcción. No hay alternativa. Sobra de todo. Todo estaba sobredimensionado.
Conclusión, nos costara salir de la crisis, hace falta mucha imaginación para cambiar el modelo productivo. Ya hay expertos que saben cual es el modelo, y donde esta la solución. Hace falta una segunda reconversión industrial, basada en otros parámetros. Los actuales están obsoletos, ya no sirven.
Ahora solo falta que los políticos escuchen, y si no lo hacen, los ciudadanos tendríamos que tener la última palabra, en nuestra mano están los votos. Es el momento de la reflexión. ¿A quien se los damos?.... o no se los damos.
Nuestra clase política no ha hecho gala de merecer nuestra aprobación.
¿Dónde está la solución….?

La inspecció de finques

2010-01-23T19:10:00.002+01:00

El conseller Baltasar, responsable del Departament de Medi Ambient i Habitatge, no se si està molt fi últimament, pero crec que va de pífia en pífia, desprès de les que tots sabem, la sequera, el transvasament, l’incendi de l’Horta, i d’altres, se n’afegeix una altra, que va ser publicada a La Vanguardia del 22-I-2010 i que deia lo següent:
“ Les finques de mes de 45 anys passaran una inspecció, i que el Govern prepara un decret per impedir la degradació del parc immobiliari i fomentar la rehabilitació”.
Això mes o menys vol dir que totes les finques tindran que disposar d’un Llibre del Edifici, que si no recordo malament, ja existeix un decret en aquest sentit:
“El Decret 158/1997 de 8 de juliol, pel qual es regula el Llibre de l’Edifici dels habitatges existents i es crea el Programa per a la revisió de l’estat de conservació dels edificis d’habitatges”
Aquest decret va ser publicat al DOGC nº 2434, del 16 de juliol de 1997 i estava signat pel aleshores Conseller de Política Territorial i Pobres Publiques el senyor Artur Mas i Gavarró.
La meva pregunta es, aquest nou decret te quelcom a veure amb l’existent, o regularà noves competències? Esta derogat l’anterior?
Es la nova pífia del conseller?

Historia d’una hipocresia… o d’una incompetència

2010-01-08T20:24:00.003+01:00

Aquest passat mes de desembre un escàndol de grans proporcions , ha trasbalsat la política empresarial de la capital de l’estat, i ha irritat a la opinió pública, amb funestes repercussions per a milers d’immigrants llatinoamericans, i de mes de 600 treballadors que s’han quedat sense feina. Tot per la incompetència d’un empresari prepotent i dirigent d’una organització empresarial, amb aires messiànics.
Amb refereixo a Gerardo Díaz Ferran president de la CEOE, i president d’entre altres empreses de Air Comet, aerolinia especialitzada en vols a Sud-america.
La qüestió es que la companya de marres ha instat un expedient de regulació d’ocupació per la totalitat de la plantilla: 666 treballadors, que ja portaven entre 6 i 8 mesos sense abonar-les-hi els salaris, a mes va deixar sense volar a mes de 7.000 passatgers que volien passar les festes de Nadal amb els seus familiars de la Amèrica llatina.
Es va negar a volar tot al•legant falta de diners, per pagar el combustible. També al•legava el “prestigiós” empresari, que la culpa la tenia un banc creditor el qual li denegava crèdit per evitar que s’executés l’ordre d’un jutge britànic que, l’impedia als seus avions de volar per no pagar el lloguer (leasing).

Els orígens d’aquesta fallida es difícil d’aclarir per el desgavell de declaracions del propi empresari, el Ministeri de Foment i un banc alemany el Nord Bank, creditor de la aerolínea. Sembla ser que la companyia de Gerardo Díaz ja arrossegava problemes des de feia temps, i estava en disposició de voler desprendre’s d’ella.
El grup empresarial de Gerardo Díaz Ferran i el seu soci Gonzalo Pascual esta format per un entramat d’empreses que pengen d’un “holding” anomenat Teinver. Esta compost per les empreses Viajes Marsans, Pullmantur Air, Hotetur, Trapsa, Air Comet, entre d’altres. Moltes d’aquestes empreses son negocis que gaudeixen de concessions de la Comunidad de Madrid.
Díaz Ferran assegura que se’n pot sortir endavant, doncs el seu grup ingressa cada any 4.500 milions, mentre que les deutes solament son de 600 milions...

Ara també s’ha sabut que Fomento va obrir un expedient a Air Comet, per seguretat -per manca ?- però que es va tancar, quant la empresa va dir que ja no volaria mes (?)

També val a dir que Air Comet, es va fer càrrec de la concessió i explotació de les línies i espais aeris (slots) de la fallida companyia a Air Madrid (propietat també del empresari “modelic” José Luis Carrillo), tanmateix es va fer càrrec dels seus 578 empleats.
Altruisme, avarícia, oportunisme?

Lo que mes indignació va provocar, foren les desafortunades declaracions de Gerardo Díaz Ferran, al respecte de la fallida: “Yo mismo no habría elegido Air Comet para volar” (sic). Paraules totalment impròpies d’un empresari que s’ha carregat la seva empresa. però totalment inadmissibles en boca del màxim dirigent del empresaris espanyols.
Per a mes Inri, aquest senyor era conseller des de feia sis anys de Caja Madrid. Per al seus negocis particulars, havia demanat a aquesta entitat financera un crèdit de “solament” 26,5 milions d’euros. Com a garantia d’aquest crèdit es van declarar accions de la companyia Marsans (propietat de Dìaz Ferran). Aquest crèdit devia ser renovat el passat mes de novembre, però Caja Madrid, va comprovar que aquests títols estaven pignorats a través de dues operacions, una el febrer i l’altre en juny de 2009, a favor d’un préstec de Banesto que ronda els 96,5 milions d’euros, per tant li demana a Gerardo Diaz la devolució d’aquesta quantitat si no vol entrar a la llista de morosos de Caja Madrid, a mes de la seva expulsió del consell de la Caja.

Quin nom te aquestes actuacions?

A continuació es reprodueixen uns paràgrafs extrets de varies conferencies pronunciades per Gerardo Díaz Ferran com a Presidente de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE).

Conferència empresarial en la seu de la CEOE el 2-XII-2008:

“Una CEOE convencida de que el empresario es el verdadero motor del crecimiento y del empleo y de que su función social es vital para el progreso y el bienestar de todos”

“Un momento en el que la dificil situación de nuestra economía exige que los empresarios expongamos una vez más con claridad nuestros análisis y aportaciones para intentar evitar que continue la destrucción de empresas y de miles de puestos de trabajo”

Un momento en el que debíamos dejar constancia de nuestra solidaridad con toda la sociedad española y en el que hemos reiterado la necesidad de reformas económicas que nos permitan recuperar la competitividad, volver a crecer y a crear empleo.”

Durante los últimos meses , la crisis económica, que nos afecta a todos, ha servido de excusa para que desde diversos sectores se cuestione el sistema económico que ha llevado la prosperidad y el bienestar a los países occidentales y para arremeter contra los empresarios y pretender convertirnos en culpables de todos los males y en socorrida cabeza de turco.”

“Os puedo asegurar -lo sabeis- que durante todo este tiempo hemos realizado un gran esfuerzo de contención y de prudencia para no entrar en una espiral de tensión que, en nuestra opinión, es lo último que nuestra sociedad necesita en momentos dificiles.”

Os pido que continuemos con la misma prudencia y coherencia, pero me parece necesario manifestar que la falta de argumentos y de soluciones adecuadas, y a tiempo, y el no querer atender las propuestas de los que sabemos que se debe hacer, para volver al crecimiento y rebajar las tasas de paro, ha llevado a personas de la política y el sindicalismo a formular acusaciones y descalificaciones hacia el mundo empresarial. (?)
Precisamente contra quienes somos la solución y no el problema.” (??)

“Ante estos despropósitos, hemos administrado silencios y hemos contestado de la única manera en que los empresarios debemos y sabemos hacerlo. Trabajando, respondiendo con argumentos a los calificativos injustos, con razones a la demagogia y con la evidencia de las falsas imputaciones.”

“El empresario es alguien que crea algo de la nada, que arriesga, innova, persevera y se empeña en sacar su proyecto adelante, que lucha todos los días por mejorar e incorporar nuevos profesionales y trabajadores a su industria, comercio, taller o explotación agrícola...”

“Los hombres y las mujeres de empresa somos, y tenemos que repetirlo una y otra vez, los que sabenos crear empleo y ninguna política económica seria puede permitirse ignorar y mucho menos atacar al mundo empresarial”

“Más de 300.000 empresas, en su mayoría pequeñas y medianas y autónomos, han cerrado, y han pagado las consecuencias de la crisi económica desde su inicio, y sus representantes estamos obligados a hacer lo imposible para evitar esta sangría y a convencer a los que pueden hacerlo de que adopten las medidas necesarias para conseguirlo.”

“Como todos sabéis, esta delicadisíma situación de nuestras empresas se debe en buena medida a un importante endurecimiento de las condiciones de los préstamos en cantidad, garantías y costes.” (*)
(*) Realment pot haver-hi quelcom amb més cinisme que aquest personatge?

“Esta disminución de financiación, entre otros factores, lleva a nuestra actividad a un callejón sin salida.” (?)

“Nuestros gobernantes van a seguir encontrando en los empresarios a unos interlocutores fiables para conseguir lo mejor para nuestro país.”

“Lo vamos a seguir haciendo desde nuestra verdad, desde nuestras razones y desde la convicción de que no existe lealtad sin sinceridad y de que nuestra principal obligación, y mayor servicio, es representar con fidelidad los intereses que tenemos encomendados.”

“Los empresarios somos parte de nuestro país y somos los primeros que queremos encontrar una salida a la crisis y frenar el desempleo. Somos parte de esas familias que no pueden comprender que el 38 por ciento de los jóvenes estén parados.”

“Muchos de nosotros estamos pasando por momentos duros, estamos dando lo mejor de nosotros mismos para que nuestras empresas sobrevivan, manteniendo los máximos puestos de trabajo y a veces nos resulta dificil pensar que exista una salida del túnel.”

“Pero los hombres y mujeres de empresa nos crecemos en las dificultades, creemos en nuestras posiblidades y en las de nuestro país y vamos a ser capaces de salir adelante y de hacerlo mejor y con más posibilidades de cara al futuro.”

“Hace una semana, el presidente de la Confederación Federal de la Industria Alemana, Hans-Peter Keitel, afirmaba [que los empresarios y empresarias luchan por cada puesto de trabajo y muchos arriesgan su patrimonio cada día por los demás y demuestran que la empresa no es una masa anónima, sino que produce auténticos valores].”

Article publicat al diari ABC el 30-I-2009

“En este aspecto, quiero subrayar que los empresarios consideramos que la lucha contra la sangría de empleo debe ser prioritaria. El dramático aumento del paro que estamos sufriendo, no solo lleva la tristeza a miles de familías españolas, sino que retroalimenta la crisis al disminuir la capacidad de consumo de estas familías y aumentar el gasto público, al tener que hacer frente el Estado a una cantidad cada vez mayor de prestaciones sociales.
En un tema de esta importancia, debemos aceptar la realidad y no engañarnos a nosotros mismos. Para que estas cifras de desempleo no continuen creciendo hasta poner en riesgo todo nuestro sistema, es preciso que las empresas sean flexibles y puedan adaptarse a las circunstáncias. Dicho claramente: si aun empresario no se le permite prescindir de una cantidad determinada de puestos de trabajo para conseguir que su comercio, taller o industria sobreviva, lo que ocurrirá es que su proyecto será inviable y se perderan todos los puestos de trabajo. Por salvar una parte, sacrificaremos la totalidad.”

“A lo largo de los años hemos demostrado que sabemos hacerlo y si ahora, por ejemplo, pedimos que los Expedientes de Regulación de Empleo se agilicen todo lo posible, dentro de la legislación vigente, es porque sabemos que, ante la gravedad de la situación, cualquier demora innecesaria puede llevarse por delante a la totalidad de la empresa y su plantilla.”

“Entre ellas -les mesures que la CEOE considera fonamentals- ocupó un lugar destacado la financiación de las empresas. En la Asamble General, afirmamos que era fundamental que las empresas, y en especial las pequeñas y medianes, recibieran los créditos que necesitan para poder pagar las nóminas, atender a sus proveedores(*) y seguir existiendo. También dijimos que el Gobierno había adoptado algunas medidas adecuadas, pero que las había tomado tarde, eran insuficientes y había que acelerar su puesta en marcha y profundizar en ellas.”
(*) Jo pensava que les empreses existien per generar diners, -comprar-vendre-comprar-, si un empresari no sap fer diners i te que recórrer als bancs, mal empresari es, no?

Doncs aquest es el patró del patrons. I aquest es el seu pensament, es a dir tot lo que ens ha ensenyat la crisis, no sa servit de res. Tot seguirà igual, amb aquesta mentalitat entre paternalista, especulativa i desproporcionada, buscant l’enriquiment ràpid, la consecució de quants mes guanys millor, el malbaratament, i un creixement sense fi i sense sentit.

A Voltes amb la Pilcher (Rosamunde)

2009-12-10T20:00:00.003+01:00

En Aquest bloc apareixia el proppassat mes de març de 2009, sobre la escritora escocesa Rosamunde Pilcher, un escrit comentant l’estil literari d’aquesta dona, especialista en novel•les on no passa quasi res d’extraordinari, doncs solament descriu personatges que “viuen”, però on posa especial èmfasi en la descripció de paisatges, vestuari, alimentació, arquitectura i sensacions...
Habitual de la biblioteca, en tornar un llibre de préstec, torno a descobrir un petit llibre de relats d’aquesta escriptora, el titulà “Flores bajo la lluvia, y otros relatos”, el vaig agafar i el vaig llegir. Es una relació de petites històries intranscendents, que en el fons no passa res d’extraordinari, però que seguint el seu estil, es recrea en les situacions que esmento, i que per suposat estan ambientades en la zona septentrional preferida de la autora, la seva Escòcia natal.
He agafat un recull d’aquestes expressions tretes del context de cada un dels relats, per tant no tenen cap relació entre d’ells, si ve faig una indicació de cada un dels relats, posant de color la primera lletra de cadascun d’ells.
El llibre està escrit en castellà, per tant es manté el lèxic original:

De abajo le llegó el olor a bacon frito y afuera en el jardín, empezó a ladrar Loden, el perro de aguas de la familia.

Mientras cenaban chuletas con puré de patatas y brécol, William…

…y había dejado que los niños recogiesen manzanas y ciruelas de su huerto de frutales.

En el horno tienes un pastel de carne y patatas para almorzar.

-También tengo pastel de fruta. Mi madre prepara un delicioso pastel de fruta.

Su madre sostenía en los brazos un enorme ramo de narcisos, envuelto en papel de seda de color azul claro.

Salió de la autopista y se encaminó hacia el campo, a través de páramos con cuestas empinadas, pequeños caseríos de piedra y escarpadas avenidas de hayas.

Seguía habiendo perros por todas partes, humeantes fuegos de leña, fotos ajadas y encajadas en los marcos de los espejos. [La descripció es d’un castell]

El suelo era de piedra y la inmensa chimenea estaba franqueada por una armadura cubierta de polvo y coronada por un círculo de espadas antiguas.

A pesar de que los fuegos ardían en las chimeneas de los salones, en los pasillos y en los dormitorios…

Estaba preparando un exquisito arreglo floral en un jarrón chino de precio incalculable.

¿Quieres una taza de té?

El pavo asado estaba a punto de salir del horno, las claras de huevo alcanzaban el punto de nieve en la batidora eléctrica y el consomé bullía en la olla enorme.

…y cuando bajó encontró un plato de bacón con huevos que mantuvieron caliente en el horno.

Caxford estaba en el borde del páramo que permitía una lejana panorámica del mar del Norte, y contaba con una bella y pequeña iglesia rodeada de árboles…

En la sala no sólo había una pequeña y encantadora chimenea victoriana, sino una galería…

La campana que colgaba de la puerta tintineó, y me recibió el conocido olor a parafina mezclado con los de naranjas, clavos y el aroma dulce de las golosinas.

Rory se puso el kilt y una vieja camisa color caqui que había sido de su padre, me enseñó los pasos de [baile] y me hizo girar hasta que quedé sin aliento.

Al otro lado se extendía el césped grueso, las azaleas, los híbridos de rododendro y por último el jardín que ascendía en pendiente hasta el patio de grava frente a la casona.

En la sala se estaba mejor. Rory avivó el fuego y las llamas chisporroteaban. Me quité en anora empapado y calenté mis manos hinchadas y enrojecidas. Rory me dejó junto al fuego y se fue a la cocina a calentar agua para preparar el té.
…regresó con una bandeja con las tazas de té, la tetera y una punta de pan de jengibre.

Me volví y me alejé andando, atravesé la hierba y me interné por el túnel brumoso de la arboleda, donde las azaleas crecían y los narcisos alzaban sus cabezas al viento, a la espera del primer rayo de sol, de los primeros calores.

La cosechadora se desplazaba por el borde más alejado del cebadal.

Vestida y desayunada la señora Lowye salió al jardín, cortó unas pocas rosas secas, arrancó un par de hierbajos y colocó un tutor para enderezar una mata de margaritas tardías.

¡Que pena! Pensé que iba a ofrecerme una taza de té. Se me olvidó llenar el termo y tengo la boca seca.

Sin consultarlo sacó la sartén y fue a la nevera a buscar bacón, huevos y salchichas.

La señora Lowye puso el bacón los huevos y las salchichas en un plato y, junto con una humeante taza de té, lo dejó sobre la mesa.

¿Estás preparando el té? Te acompañaré. Caray, tienes un aspecto estupendo.
Parece que esta vez la señorita Pickering se ha lucido. ¿Tienes pastel de fruta?
Christabel abrió los botes donde su abuela guardaba los pasteles, encontró una galleta de chocolate y empezó a mordisquearla.

Buscó el bote de pastel de fruta, puso el pastel en el plato y lo dejóm delante de Christabel. Sirvió té a su nieta…

Te diré una cosa –añadió Christabel- cortó un trozo de pastel de fruta y comenzó a comérselo…

…las ramas de las viejas hayas se cogían del bracete como los arbotantes de una gran catedral. Ante ella las ventanas resplandecían en el crepúsculo y la atmósfera estaba cargada con el aroma a hojas secas y a musgo…

Eran las cuatro cuando el repiqueteo de los guijarros en el cristal le pareció lluvia.

Hacía mucho frío. En el aire había algo de escarcha y las hojas de los árboles ya habían adquirido su dorado otoñal.

Llevaba un abrigo de tweed con un broche de Cairngorn en la chaqueta y un sombrero de fieltro verde peludo.

Se habían internado en las colinas y serpenteaban por una región desolada con excepción de algunas fincas aisladas, rebaños de ovejas y ríos que fluían a través de valles anchos y verdes.

El tren traqueteó sobre el puente y salvaron el primer estuario que se extendía desde las lejanas colinas occidentales hasta el mar.
Claudia vio las pequeñas embarcaciones y primorosas casas que miraban hacía el agua y cuyos jardines descendían hasta la orilla…

La compañera de Claudia abrió la bolsa de la merienda, sirvió té en un vaso de plástico y comió tranquilamente un bocadillo de jamón dulce.

Fabricamos tweeds, pero mucho más finos que los que solía fabricar mi padre. Losa tejidos son más cerrados y ligeros.

…y en las largas y calidas noches septentrionales habían realizado muchas salidas a pescar, paseos a la orilla del río…

…habían celebrado la fiesta de las zarzamoras. Se trataba de la tradicional expedición de recogida de esta fruta oscura para la provisión anual de mermeladas y jaleas.

Claudia estaba sedienta. Se arrodilló, ahuecó las manos para coger agua del arroyo y bebió. Sabia a turba …

El café desprendía un humo oloroso y reconfortante.
Rodeó las manos con la taza de café maravillosamente caliente, y decidió concentrarse en ese instante de alivio total.

Chispazos de luz dorada iluminaban los árboles y las sombras de las nubes de tormenta se deslizaban sobre las laderas de las colinas y se perseguían hasta la lejana línea azul del mar.

Entro en la cocina y percibió el olor del cordero asado y el aroma penetrante de la salsa de menta.

Se sentó en la orilla y escuchó el silencio, que no era tal sino el susurro y el murmullo de sonidos casi imperceptibles: el zumbido de una abeja, el lejano balido de las ovejas, el suspiro de la brisa, la caricia del agua a los guijarros.

Sin embargo, vaciló, se quedó junto al coche en plena calle del pequeño pueblo escocés y dirigió su atención a la casa de piedra que se alzaba enfrente. La fachada era tan simétrica como en los dibujos infantiles y el techo estaba cubierto de pizarra gris. Un minúsculo jardín, la cerca de madera pintada de blanco y el recortado seto de alheña que la separaban de la acera.

El pequeño café estaba atestado oscuro y se notaba su antigüedad. De todos modos la vajilla era bonita, las mesas estaban adornadas con flores frescas y se servia un café aromático y fuerte.

Al otro lado de los árboles se extendía el jardín y después la hierba gruesa bajo los cerezos que, en primavera, quedarían cubiertos por un desmadre de narcisos amarillos.

Edwina se dedicó a preparar mermelada de naranja amarga y no encendió la chimenea de la salita porque cenaban fuera.

Las voces ramoneaban a la sombra de las arboledas y los campos se veían de un amarillo intenso por el maíz maduro.

…y ocupó una pequeña casa de granito en las colinas cubiertas de brezo…

Franqueó las puertas, subió entre las cercas pintadas de blanco, atravesó el pequeño puente y la casa apareció ante sus ojos, con los ladrillos rojizos cubiertos de glicinas y el jardín escondido tras las matas de rododendros.

Los huertos de frutales estaban cargados de delicadas flores rosas y los jardines de las casas se veían pletóricos de forsythias y de perfectos arriates de primulas

Doncs aquest es el petit recull de frases, situacions, descripcions i sensacions, totes elles relacionades amb el paisatge, la natura, la gastronomia i la arquitectura d’unes terres septentrionals...

Inefable Laporta

2009-12-03T19:20:00.003+01:00

Que podíem espera del Joan Laporta amb el inclassificable espectacle que va donar desprès del partit del Barça- Madrid? Tothom ha vist les lamentables imatges d’un Laporta amb signes de portar una bona quantitat d’alcohol al cos, amb la seva ampolla de cava o xampany?, i tot el vestit mullat. Que es pot esperar d’un home que perd els papers en un control rutinari d’un aeroport i es queda amb calçotets? (El primer despropòsit) Quin fullet li va passar pel cap , quant decidir ajuntar-se amb el polític Carretero i entregar-se a la vida mitinera, un dia si i l’altre també? Es conscient que Madrid i la resta d’Espanya, l’estant seguint amb allargavistes?
Be tot això i d’altres situacions que no venen al cas però que tothom coneix, son actituds, -si voleu respectables- però que no son de rebut amb un personatge públic i amb una representació institucional, i més amb lo que representa el Barça, pels catalans i pels barcelonistes d’arreu del mon. Amb la seva vida privada pot fer lo que li doni la gana, però com a president del F.C. Barcelona, te que tenir una conducta impecable. Segurament el seu antecessor en Gaspart també en feia de malifetes, però comparant-les amb les del Laporta eren criaturades.
Malgrat tot lo mes escandalós que se li pot reprovar , es el fet de que hagi aprofitat el càrrec institucional que ostentava per omplir les seves apetències polítiques. L’única esperança que ens queda, es que fins i tot amb això a errat el tret, atansant-se a un partit que molt es podrem equivocar, però de futur no sembla que en tingui massa. Això si serà el Carod Rovira del nou independentisme, d’estil groller no ni faltarà.

El Problema afganès

2009-12-03T18:26:00.003+01:00

Sembla incomprensible que mentre en La Contra d’avui 3-XII-2009, (www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.htlm)apareix una entrevista a la activista afganesa Suraya Pakzad, relatant el magnicidi cultural que se esta perpetrant en aquest país, paral•lelament es produeixi la noticia de l’enviament per part dels EE.UU de 30.000 soldats mes a Afganistan, i que el nostre president es comprometi a enviar també mes tropes. La historia es repeteix Aznar fent-se la foto de les Açores, per acontentar a Bush i ara Zapatero fa el mateix amb Obama. Vassallatge pur i dur.
Lo mes lamentable es que es una missió perduda “a priori”, els russos si varen estavellar, i la coalició internacional amb EE.UU. al capdavall fracassarà també. Mentre tant els talibans amb el corrupte Karzid fent de les seves. Per a quant la macromanifestació del NO A LA GUERRA? Quina es la diferència d’Afganistan i Irak?

Ja ni ha prou!

2009-10-28T14:04:00.001+01:00

Potser que ja ni ha prou, de tanta porqueria. Ja sabem que les clavegueres serveixen per buidar tot lo que -per ser una societat políticament correcte-, anaven amagant a sota les catifes i d’aquí a la claveguera. Mai no passava res, tot era pau, i a Catalunya l’aviem batejat amb l’oasi català. Però que passa ara? Doncs que les clavegueres ja estan embussades i tenim que fer neteja. No ens podem aixecar cada matí, llegint a la premsa una nova trifurca de corrupció. Ja estem tips d’indicis. A aquestes altures ningú ja no es creu, que una fundació en financi una altra,, per fer no se sap que. Com tampoc ningú es va creure que el 3% de Maragall era una fal•làcia. Si ningú tira de la manta i la magistratura, s’adorm, potser haurà de ser la societat civil, - no la de guant blanc, de Diagonal cap amunt, o aquella que li deien “ la butterfly people”- sinó la classe mitjana i treballadora la que tindrà que prendre decisions. Jo no mes en veig dues. Abstenció total a les eleccions, i objecció fiscal. Però tothom¡
O es posen les piles qui poden fer-ho, o això se’n va a norris.

Avui la última.

2009-10-02T17:31:00.001+02:00

Diuen els mitjans de comunicació, que la Fundació Palau de la Música-Orfeó Català, durant deu anys va fer aportacions a la Fundació Ramon Trias Farga, vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya, per imports de entre 60.000 a 120,000 euros, i fins a arribar a una quantitat superior als 600.000 euros. Això se sap desprès de que Àngel Colom antic secretari general de ERC i fundador i liquidador -juntament amb la incombustible Pilar Rahola- del PI (Partit de la Independència), declarés a TV3 que Millet li va regalar, per poder liquidar aquest pintoresc partit i pagar deutes, uns 72.000 euros (¿?)
O sigui una Fundació -la del Palau- que es nodria d’aportacions de particulars i empreses, a més de les subvencions públiques, es dedicava a finançar fundacions vinculades a partits polítics. Encara que fos legal, es un contrasentit i fa mala olor.
Segons declaracions dels components dels cors i músics del Palau de la Música confirmaven que se els hi retallaven les seves actuacions i viatges, per “manca de diners”. Cosa que no s’entén, desprès de regals tan esplèndids.
Valguem deu!. Quant s’acabarà tot aquest desgavell i aquesta promiscuïtat entre polítics, xoriços i delinqüents, i tota aquesta ferum de personatges que ens amarguen cada matí els esmorzars, només obrir la televisió o fullejar la premsa?
Cal una depuració a fons per a tots els estaments de la societat, no se’n salva ningú. Es hora que la societat civil, es rebel•li, però no la que representa la burgesia i les empreses, -aquesta està podrida-, la veritable societat civil es la de les petites associacions, de veïns, culturals , professionals i qualsevol altres on no hagi entrat el corporativisme que tot ho espatlla.
Aquesta es la societat, que te les armes per enviar al ostracisme, tota aquesta amalgama de interessos que solament buscant la adoració del déu or.
Per desgràcia només tenim la força de les urnes, però encara desprès de tants anys de democràcia no en sabem fer-ne un ús responsable i democràtic.

Corrupció a dojo

2009-09-24T11:21:00.003+02:00

No se si es casualitat que s’han ajuntat en el temps dos episodis que embruten de mala manera a la classe política catalana: l’escandalós frau del Palau i el resultat de la auditoria encarregada per Economia, per esbrinar la legalitat del informes elaborats per alguns departaments de la Generalitat. Dues coses tenen en comú ambdues situacions, i es el nul control que les institucions -i per extensió els polítics- sobre algunes institucions de les qui son patrons i el mal us que en fan dels diners dels contribuents, sense cap escrúpol.
Les anomalies del Palau foren detectades ja en la auditoria del període 2000 -2001. Els informes de la Generalitat, es van destapar fa mes d’un any. Malauradament, molts creiem que aquests temes no son episodis aïllats, si no que es conseqüència d'una forma habitual de comportar-se de moltes institucions, moltes empreses, i una part molt important de la classe política que estem patint. No mes hi ha que llegir amb deteniment de la autoinculpació de Millet, on dona per normals, certes practiques. Convençut estic de que aquests afers son solament la punta del iceberg, de lo que es habitual. La sort - per a molts- i la desgracia - per a tots -, es de que costa d’enxampar-los, però a la llarga tot s’acaba descobrint. I l’abstenció que no para de créixer. Algú s’estranya?

Tornem-hi!

2009-08-30T18:42:00.002+02:00

El proppassat 17 de juliol de 2008, escrivíem en aquest blog: “Crisi, desacceleració, o la bombolla a petat?”
En aquest escrit, volíem fer una valoració de l’actual crisi financera, que si ve en la majoria de països era produïda per la repercussió global de les nomenades “hipoteques escombraria”, que generades als EE UU s’escamparen per tot el mon fruit de la globalització, a Espanya entre d’altres factors hi incidia fonamentalment en el mon immobiliari i de la construcció, l’única locomotora que en el nostre país tirava de la economia. Tot s’ha de dir, per la miopia consentida tant dels diversos governs tant de dreta com d’esquerra- i de les seves oposicions en cada moment-.
Tant a uns com als altres, ja els hi anava bé.
Lo que a Espanya incidia fortament en el sector immobiliari, -i de retruc en els altres-en la resta del mon esdevenia una crisi, producte del excessiu endeutament de les economies, per les excessives perspectives de creixement desmesurat i sense control, l’excés de fabricació -sobre tot d’automòbils, també de vivendes-, les escandaloses retribucions dels executius de las grans corporacions, de la banca i les empreses especulatives que sense aportar riquesa productiva es dedicaven a un esgarrifós negoci d’acumular diners sense sentit.
Tota aquesta disbauxa va obligar a tots el governs occidentals a injectar fabuloses quantitats de diners als bancs, - i empreses especulatives- que estaven descapitalitzats. Semblava que totes aquestes mesures havien fet reflexionar als grans “pensadors” de la economia global, que el camí que portaven no duia a enlloc i que es tenia que posar el fre, i buscar una alternativa a aquest creixement sense fi.
Doncs no. Tot just han passat dos anys d’aquests esdeveniments apocalíptics i un cop que els governs occidentals han aportat dels seus eraris públics, -o sigui dels contribuents-, grans quantitats de diner fresc, les grans corporacions i bancs: “Sant tornem-hi”.
Wall Street i la City, tornen als pagaments milionaris al seus executius. La justificació es que sense salaris alts els banquers de Wall Street se’n anirien a La City i a l’inrevés.
No solament passa amb els nord-americans, que ja ens tenen acostumats a aquests disbarats, també la “vella” Europa pateix aquesta xacra de taurons. Així les autoritats financeres tant de Londres com de Paris pensen emprendre accions per posar límit a l’abús i sobre tot el greuge comparatiu que representen aquestes retribucions escandaloses, quant milers de treballadors son abocats a l’atur precisament per els pecats comesos per aquesta “pleyade” d’empresaris sense escrúpols. També Alemanya a posat el crit al cel davant tant gros despropòsit.
La última informació de tot aquest afer, ve de Londres, on lord Turner president del organisme regulador de la City de Londres, quelcom així, com la nostre CNMV, ha expressat el seu recolzament de gravar amb un fort impost a la banca, com una manera d’evitar el pagament de primes excessives en la indústria financera. També ha introduït noves normes que seran efectives a partir del proper mes de gener per las que s’exigirà distribuir les primes en el termini de tres anys en lloc de pagar-les en el acte. D’aquesta forma es podrà veure el resultat de la gestió dels “alts” executius.
Hom es molt pessimista davant de totes aquestes mesures, doncs la historia ens ha demostrat segle rere segle que el home es el únic animal que ensopega dues vegades en lla mateixa pedra. (Dues o tropecientas)

Sobre l’Islam

2009-08-22T20:17:00.003+02:00

En pocs dies les pagines dels diaris s’han omplert de noticies sobre l’islam. I no bones precisament, al menys des de el punt de vista occidental i dins de lo que sembla ser la nostra lògica. Molts missatges s’han sentit de personatges d’una trajectòria intel•lectual fora de tota dubte, i me estic referint concretament a la desapareguda periodista italiana Oriana Fallaci, quan deia -des dels EE.UU.- , que el islam era una religió retrògrada. No se si li van muntar una “fatua”, però poc li va faltar.
Una de les noticies venia de Londres, una princesa de la Aràbia Saudí, -allà sembla ser que qui no es príncep, no es res-, va demanar asil polític, doncs tenia por que si tornava al seu país, seria comdemnada per adulteri i lapidada , tot per haver-se enamorat d’un britànic amb el qual tenia un fill. (S’ha de dir que al seu país estava casada amb un home gran ,però de bon llinatge). Tot això a obligat al govern de Gordon Brawn, a fer les gestions de l’asil polític amb la màxima discreció. Doncs encara que els hi repugna, les costums dels saudís, sobre tot per les dones, no volem embrutar les seves relacions comercials. Ja se sap que el petroli ,es el petroli. Aquesta política hipòcrita si que es repugnat.

Una altra noticia venia de Suïssa. Es tractava de la demanda de disculpes que el president suïs, demanava al coronel Gadafi de Líbia per haver detingut a un fill seu durant unes hores, a l’any 2008, per maltractar a dues de les seves criades en un hotel de Ginebra (?). Les relacions sembla ser que quedaren tocades. Però lo mes dramàtic es que aquest individu, que es diu Hannibal, ja fou detingut en el 2005, per colpejar a una dona en un hotel de París. Sembla que aquests sàtrepes musulmans, envien als seu fills carregats de petrodòlars, a “educar-los” al Occident infidel.

Ara anem a Malasia, un dels països musulmans amb mes quantitat de fidels d’aquesta religió. Una model serà fuetejada per beure cervesa. La noia, va ser enxampada “in fraganti” en una discoteca d’una població costera, per la policia de costums. Va ser comdemnada a una multa de 1.200 euros i a ser fuetejada sis vegades amb una vara de rota. Tot això per infringir la norma de veure alcohol. Consultat el Coran i segons un professor àrab lo que esta prohibit en el Coran es anar borratxo a la oració. Estem al segle XXI?

Per últim amb referiré a la estracanada que s’està portant a terme al Afganistan amb la comèdia de les eleccions a la presidència del paìs. On el titella posat per Bush, a la capçalera de l’Estat, l’ex col•laborador dels EE. UU, Hamid Karzai, no ha tingut cap empatx, amb pactar amb els vertaders amos del país els senyors de la guerra, i ha permès que el cultiu i tràfic d’opi -te dos germans traficants- es converteixi en el principal ingrés del país. També es un gran “defensor” de la dona, l’ultima llei que ha signat, -a instàncies dels talibans-, es la de no permetre que la dona surti de casa seva sense l’autorització del marit. Mentre tant Occident, enviant tropes i diners per pacificar un poble, on el cap d’estat es el primer taliban.

Noves experiènciess

2009-08-13T16:55:00.004+02:00

Una nova faceta a encetat el “comunero, aquest estiu, doncs per voluntat dels follets -que, encara que no els veiem, existeixen -, vet ací que hem passat a formar part de l’elenc de personatges fantàstics d’un curt-metratge que s’està filmant a la comarca d’Osona, i que gira al voltant dels tradicionals cap-grossos. Per raons obvies no es poden donar mes detalls d’aquest esdeveniment, però si podem avançar, que son un conjunt d’històries fantasioses que tenen per fil conductor aquests entranyables personatges de la nostra cultura, i el personatge que encarna el comunero es el “alter ego” d’un ésser misteriós. També podem afegir que el nostre personatge te una vinculació especial amb un òrgan, d’una remota i llunyana església...

En propers spots, seguirem desvetllant detalls d’aquestes noves vivències.

Nous aires a Euskadi

2009-06-28T19:11:00.002+02:00

Sembla que nous aires corren per Euskadi, des de la victòria del socialista Patxi López com a Lehendakari.
Des de la resta de l’Estat quasi tots sabien que per el PNV, eta, era –o es- quelcom així com els fills descarrilats de la família basca, “esos muchachos” que deia Arzalluz, (per a molts el “tiet” de la banda), no els veien com a simples pistolers, que es lo que son, fins i tot sembla que els consideraven components del Movimiento de Liberación Nacional, com li agradava de denominar-los a “l’acadèmic” Aznar, tanmateix, se’n guardaven prou de dir una frase o fer un gest que els pogués ofendre. Al cap i la fi ambdues formacions busquen lo mateix per a Euskadi, -la independència-, si be uns amb ambigüitats i els altres matant covardament per l’espatlla.
Esperem que la nova etapa que s’enceta amb López, doni mes bons resultats per aquest martiritzat poble que fins ara.
Jo no els hi discuteixo als bascs el seu legítim dret a ser independents, cosa que m’alegraria que ho aconseguissin, doncs Catalunya en sortiria guanyant. Lo que no es pot permetre es que vulguin arribar-hi a traves del assassinat. (Encara si els presumptes “gudaris”, fossin un exèrcit regular, que a cara descoberta, s’enfrontessin a les forces de seguretat, doncs mira que guanyi el mes fort), però amb el tret a la nuca, que es l’única arma de que disposen aquests descerebrats, o amb el cotxe bomba, es una forma molt poc intel·ligent de aconseguir els seus propòsits.
Tampoc el PNV no ha demostrat en tots aquests, anys de tenir gaires ganes de solucionar el que ells diuen “el conflicto”, que ningú els hi discuteix que el tenen, i es polític, però els hi ha faltat una mica de coratge per plantar cara amb energia als terroristes. Lo dels “abertzales” i Otegui, ja es mes complicat. Donem els cent dies de gràcia a Patxi López, a veure si una altra forma de fer política es possible.

Cloenda del curs.-

2009-06-19T19:37:00.002+02:00

Aquest dimecres 17 de juny, L’Aula d’Extensió Universitària de la gent gran d’Osona, va concloure el curs acadèmic 2008-2009, amb un acte acadèmic, encapçalat per l’Alcalde de Vic i la rectora de la Universitat de Vic, i on va pronunciar la darrera conferencia del curs el sociòleg Salvador Cardús, amb un tema de força actualitat: “Com pensar una Catalunya amb futur”
Va centrar el conferenciat el seu discurs en el malestar i la desafecció que es viu a Catalunya en els darrers temps, i que es remunten en el procés de gestació de la reforma de l’Estatut, els incompliments per part del govern central de tantes promeses, com els traspassos de rodalies, la gestió del aeroport, o el finançament, malestar que s’ha vist clarament amb l’alta abstenció i l’increment del vot en blanc o nul.
A tot aquest malestar se li afegeixen , -deia- uns factors estructurals com ara el creixement demogràfic desmesurat degut sobre tot a la immigració, (posava l’exemple de la població de Guissona, on el 47% de la població es estrangera) i la crisi econòmica que colpeja les economies mes febles i no tan febles.
El conferenciat feia una comparació entre lo que pensen els okupes i lo que pensa la gent gran: QUE TOT ESTÂ FATAL!
També creu que molta gent diu que degut a aquestes circumstàncies adverses, els independentistes han sortit de l’armari. Ara porten corbata... i tacons.!
També posava com exemple el fracàs escolar, ens escandalitzem per que estudis recents diuen que a sisè de bàsica un 23/24% de l’alumnat te un nivell baix, quan sempre ha hagut un 25% de sospesos en l’ensenyament, i ningú s’esquinçava les vestidures.
Quan es viu aquest malestar tot es magnifica.
Tot i aquest pessimisme, des de el punt de vista de Cardús creu que encara hi ha marge per a la esperança, i ens encoratjava a que pensem amb positiu. Els fets son importants, però mes ho es el pensament. Lo que pensem.
Uns escrits de fa cent o cent cinquanta anys enrera del poeta Antoni Careta o de Victor Balaguer, demostren que els nostres avantpassats , també eren pessimistes envers el futur de Catalunya.
Com sortir d’aquesta situació es preguntava el sociòleg?
Doncs pensant amb independència, hem estat massa pendents de voler agradar als altres.
Hem d’aprendre a pensar i actuar pro-activament. Amb ganes de transformar la societat, reforçant la societat civil i saber-se autoorgnitzar-se be.
Vol dir construir una societat mes sensible als seus deures i no solament als seus drets.
El futur l’hem de inventar, hem de fugir de anar tirant solament. Fer el país vol dir inventar-lo cada dia. Quant parlem de les nostres arrels, hem de deixar de mirar al passat, el futur es arrelament tant el nostre com el del nous vinguts. Hem de tenir un bon projecte de futur. La nostàlgia del que érem no va en lloc. Deia Cardùs que si la gent gran avui dia està en una Aula d’extensió universitària, vol dir que hem sabut adaptar-nos al present. El futur es lo que hem sabut fer be avui. I acaba amb aquesta afirmació: Com es construeix un país amb futur: Amb esperança

“La accion de Pepe fue involuntaria” (Juande Ramos)

2009-04-26T20:36:00.002+02:00

Suposo que tothom ha vist les escandaloses imatges del jugador del Real Madrid, Pepe, donant puntades de peu a un jugador contrari. Doncs be, ara el Comitè de Competició, l’ha sancionat amb deu partits de sanció. Les primeres reaccions ja s’han sentit, el seu entrenador Juande Ramos, que ja l’havia defensat, ara diu que li sempre exagerat. El president, com no podia ser d’altre manera donada la idiosincràsia del personatge, diu que es una “salvatjada”, (deu ser un expert amb idem’s). Francament crec que una acció tant salvatge, -valgui la redundància- lo menys que es mereixeria seria la inhabilitació a perpetuïtat del jugador, doncs comportaments d’aquest tipus no tenen cabuda en un camp de futbol.

Difícilment Amèrica llatina trobarà el seu lloc

2009-04-26T20:23:00.002+02:00

Al proppassat mes d’agost en aquest bloc comentàvem la elecció del poble paraguaià, d’un nou president populista i a mes ex bisbe catòlic -i dispensat pel Vaticà, per exercir tan alta magistratura- i seguidor de la teologia de l’alliberament . En aquella ocasió acabàvem l’article amb aquestes frases:

Ara es el temps de Paraguai. Fernando Lugo, el nou mandatari, te dret als cent dies de gràcia, per demostrar que una altra manera de governar es possible, tot i les seves dosis de populisme. Seria bo que no trobi cap “amic”, que intenti donar-li consells, i que sàpiga envoltar-se de veritables assessors, per a complir les seves promeses electorals. Ja es hora que la Amèrica llatina trobi el seu lloc.

Han passat ja els cent dies de gràcia i uns quants mes. De moment no ha trobat cap “amic” però si que l’han trobat a ell tres dones - de moment- que li demanen que assumeixi la paternitat dels tres fills que ha tingut amb cada una d’elles. El ex bisbe no ho ha negat, s’ha limitat a demanar perdó, i a assumir la seva paternitat, tot i que es un gest lloable, no deixa de ser tremendament lamentable l’espectacle que estan vivint en el con sud d’Amèrica. Passa una mica com la desastrosa descolonització que es produí a tota l’Àfrica negra, als anys seixanta, per les potencies colonials, on es va donar la independència a uns pobles mal preparats per governar-se, i sobre tot mal educats, -per les potències-, independència, per altra part, que mai es tenia que haver-se concedir, per que mai tenia que haver-se colonitzat).

A l’Amèrica llatina li passa igual, sembla que la seva forma ideal de governar-se fou les dictadures. Tots els intents de viure en democràcia o acaben en “pseudodictadures”, o estrambòtics personatges disfressats de demòcrates.

Seguim opinant que Amèrica llatina encara busca el seu lloc.

Professió: curt de gambals

2009-04-09T12:32:00.002+02:00

Hi ha persones que pel sol fet de tenir diners, -moltes vegades guanyats de manera no massa clara- , es pensen que tenen patent de cors, per fer i dir els disbarats mes inversemblants. Altres el seu nivell de raciocini, a patit un embussament, be per un origen genètic, o be perquè son curts de gambals, de naixement, i que per estranyes circumstàncies de la vida han amassat una considerable fortuna, i com que sempre al voltant d’aquest tenebrosos personatges, volten bufons disposats a riure’ls-hi les seves “gràcies”, doncs es creuen que el mon no faria res sense ells. Be dit això, hi ha un personatge que es mou en el mon de la política i que correspon a la segona denominació, i es diu un nom tan original com Silvio, i de cognom Berlusconi, i es dedica d’entre d’altres coses a [intentar]fer de primer ministre, però sobre tot, lo que mes li agrada es fer i dir bestieses.
Aquest personatge, igual li posa banyes, al ex-ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Piqué, en la foto oficial d’una cimera europea, que es pot amagar darrera d’una columna i quan passi la cancellera Angela Merkel donar-li el gran ensurt, qualificar al president Obama com “un jove guapo i bronzejat”, o cridar “Mr. Obama!” en plena recepció amb la reina Isabel del Regne Unit. Te un ventall de bestieses prou documentades, i infinitat de faltes de respecte sobre tot a les dones, fent honor a la mes rància tradició masclista italiana.
Lo mes colpidor però, es la ultima bestiesa, de “il cavalleri”[1]; en una de les visites realitzades al poble de L’Aquila a Itàlia, destrossada pel terratrèmol, no se li acudeix res mes que donar ànims a la pobre gent que s’han quedat sense res, dient-les-hi que no tenen que preocupar-se, doncs tenen de tot; tenen menjar, roba, tendes d’acampada i que s’ ho han de prendre com si anessin un cap de setmana de càmping.
No cal fer cap comentari. Però com es possible que aquest impresentable, pugui ser votat per algú amb plena possessió de les seves facultats mentals? Son així els italians?
Be, cadascú te el govern que es mereix.

[1] Qui va ser, el que el va inventar aquest mot?

La Lluna, la pruna, el sol mariner….

2009-04-01T11:17:00.004+02:00

La Vanguardia, 31 de març de 2009
Una noticia apareguda avui a aquest diari, informa de que la NASA, va presentar ahir a Washington la càpsula espacial, amb la que es pretén reprendre els vols tripulats a la Lluna a partir del 2020. O sigui d’ací a 11 anys.
Aquesta càpsula, que es una rèplica de la que es farà servir realment, encara te que passar unes proves en aigües de l’Atlàntic. Segons diuen els experts, aquestes proves permetran avaluar el comportament de la càpsula desprès d’amarar en el mar (?)
El dia 20 de juliol de 1969, ara fa “només” quaranta anys, es va posar en marxa la missió espacial Apolo XI. Un potent coet anomenat Saturn 5 impulsava a la nau Colúmbia, cap a l’espai amb la intenció de aterrar a la Lluna, concretament en el denominat Mar de la Tranquil·litat a traves d’un petit mòdul de nom Eagle, que fou l’encarregat de dipositar a els astronautes , en el terra lunar. Sobre aquest allunatge, i la possibilitat de fos un muntatge de la NASA, se ha escrit infinitat de teories, res s’ha demostrat però. Malgrat tot no poden de deixar de pensar perquè es va abandonar aquests viatges a la lluna. Be, es cert que la agencia espacial va passar per dificultats econòmiques i es va relentil.litzar la investigació. Amb lo que han avançat les ciències en aquest últims quaranta anys tindria que existir una tecnologia capaç de anar i tornar de la lluna en un pis pas, i no faria falta que es muntes una estació espacial, que ves a saber quant estarà acabada.
I això no es tot, si als últims quaranta anys des de el primer vol, li sumen els 11 que falten pel 2020 ens troben, que si a aquest any l’home “torna” a la lluna hauran passat 51 anys.
No serà que faran falta tots aquests anys per poder desenvolupar una tecnologia capaç d’assegurar que en cas de posar un home a la superfície de la lluna, podrà tornar a la terra sa i estalvi?
I perquè es te que comprovar el comportament de la nova càpsula en el moment d’amarar al mar? Totes les càpsules que anaven a l’espai amb les diferents missions Apolo, amaraven en el mar sense cap dificultat. On es el problema? Va arribar l’home a la Lluna el 1969?

Rosamunde Pilcher, escriptora romàntica?

2009-03-24T19:29:00.009+01:00

Darrerament he descobert una escriptora anglesa, escocesa per a mes informació, amb una manera molt particular de descriure paisatges, comportaments i situacions. També val a dir, amb unes obsessions molt britàniques ( a vegades pels anglesos, el mon s’acaba al canal de la Mànega), no es el cas d’aquesta dona, encara que la època victoriana els hi be constantment al pensament, sembla que va ser - per ells- el súmmum de la perfecció i el bon gust. Aquesta dona es la Rosamunde Pilcher. En alguna biblioteca cataloguen la seva literatura com a romàntica, encara que segons el meu parer es un pel exagerat, doncs si be les relaciones humanes i entre elles l’amor forma part quasi sempre de les seves novel·les, les comunicacions entre individus, les passions, les obsessions, i les misèries, també es part del seu univers literari. Si que es veritat, - com hem dit abans- que l’època victoriana la te molt present - sense ser-ne contemporània -, doncs te una fixació per les cases, les costums, els paisatges, els jardins i fins i tot les relacions entre personatges, guarden un cert regust “victorià”. La roba de xeviot, la rebosteria, els mobles, la decoració carregada dels espais interiors, les celebracions litúrgiques, la festa de Nadal, son temes recurrents que no falten en el seu repertori, i que omplen les pagines de les seves ficcions. També es una enamorada de la seva terra: Escòcia, on es nascuda, i amb molta habilitat sap descriure la cruesa d’aquells paisatges agrestes de per si, on les definicions son tan exactes que t’hi trobes immers en la grandiositat d’aquelles terres septentrionals. També el comtat de Cornualles a la costa ponent de la Gran Bretanya, es un escenari habitual de moltes de les seves novel·les que estan ambientades en aquest racó de mon, i del que sembla tenir un bon coneixement.

Tot i això si quan acabes un llibre d’aquesta escriptora et preguntes que ha passat d’extraordinari, veus que de fet no passa res, es solament un transcorre plàcidament per la vida dels seus personatges, entre celebracions, amors, sentiments, desencisos, i també desgracies, però explicat amb la senzillesa i la molta tendresa que sap transmetre en els seus relats.
Jo recomanaria entre les moltes novel·les d’aquesta autora: Solsticio de invierno, i El regreso, aquesta última encara que la autora no ho manifesta, llegint la seva biografia, es nota que hi ha retalls de la seves pròpies experiències en el transcurs de la segona guerra mundial. També Los buscadores de conchas, forma part de l’univers “Pilcherià”.
Malgrat que els anglesos en general solen mirar-se massa sovint el melic, tenim de reconèixer’s-hi un cert bon gust per les coses ben fetes i dins d’un ordre, o sigui lo que avui diem políticament correcte, i això els fa semblar una mica carrinclons, però hi ha vegades que aquesta literatura planera i senzilla, et proporciona moments de tranquil·litat i serenor, deixant-hi un bon regust de boca. O per lo menys jo he experimentat aquestes sensacions.

Publicat a mésOsona el 28-IV-2009

Que venen eleccions

2009-03-18T12:29:00.002+01:00

El proper mes de juny es celebren a tota Europa les eleccions per elegir els nostres representants a Europa
Son els diputats que enviem a Estrasburg, amb un sous astronòmics i unes dietes fabuloses, per passar tres o quatre dies al parlament, discutint per qüestions que la majoria de vegades no serveixen per gran cosa, llevat d’ honrades excepcions.
Per tant per anar prenent nota, a fi i efecte d’orientar el nostre vot, anirem comentant, com es diverteix la nostra classe política, transcrivint les perles que dia si i l’altre també ens desgrana la premsa.

Extremadura.- Ja ho sabíem, però ens ho van recordant regularment. Es la comunitat autònoma amb mes funcionaris públics per habitant, ja que de cada cent extremenys, vuit treballen a la administració pública. Catalunya ocupa a 291.210 persones al sector públic, representant un 3,95% del cens. A Extremadura hi han 91.672 funcionaris, el 8,35% del seu cens d’habitants. Tot això segons es desprèn del últim cens de població de l’Institut Nacional d’Estadística i les xifres d’empleats públics en poder del Ministeri d’Administracions Públiques.

El Govern tripartit de Catalunya, ha enviat al seu vice-president a l’Equador a regalar un milió d’euros a aquell país per a la protecció de les “llengües indígenes”, així, tal com sona. Un milió d’euros son 166.386.- milions de les antigues pessetes, de les que el nostre govern n’esta molt sobrat, doncs a Catalunya no ens falta de res.

Seguint amb Catalunya, -terra pròspera-, lleguim que el nostre Parlament ha enviat com a observadors a les eleccions presidencials que es van celebrar aquest cap de setmana a El Salvador, a vuit diputats, dos càrrecs del govern, una tècnica(?) i un responsable de premsa, (12). La UE també va enviar a 44 representants (Catalunya per si no ho sabíem forma part de la UE). Per altra banda el Congres del Diputats de l’Estat espanyol, va anunciar que, per motius d’estalvi no enviava cap representant. Si ho va fer però el Senat, que te una comissió d’afers iberoamericans i va enviar quatre senadors.

A data 14-III-2009, la premsa torna a fer-se ressò de la enèsima obstrucció del Govern de la Generalitat a les tasques d’investigació dels informes encarregats a assessors externs, que esta portant a terme el parlament, -tot segons el grup parlamentari de CiU-. Aquest cop es tracta del interessant informe encarregat pel Departament de Cultura y Mitjans de Comunicació, titulat “Sabadell la ciutat de la música”. En la mateixa nota de premsa s’informa - segons fonts convergents - que el Departament d’Interior i Relacions Institucionals, ha cursat instruccions a tots els departaments per que dificultin la investigació sobre els informes de “dubtosa utilitat”. Però hom creu que aquesta informació ha de ser tendenciosa.
De totes maneres mira que s’apliquen els de Convergència en aquest afer dels informes. Si haguessin posat tan d’esforç en el tema del 3%... oi?

Seguin per les nostres latituds però una mica mes enllà, lleguin que corren canvis a casa dels bisbes. Els rumors diuen que la Conferencia Episcopal no pensa renovar el contracte que s’acaba el mes de juny, del singular personatge anomenat Federico Jiménez Losantos, se suposa en contra dels desitjós del seu benfactor Rouco. De totes maneres això seria una bona noticia, si no fos que, per substituir al infrascrit, la Cope ha designat a l’actual director d’informatius Ignacio Villa, conegut nostre doncs visitava sovint el programa Àgora de TV3, on deixava anar tota la seva malastrugança. O sigui la vilipendiada Cope sortirà del foc i es ficarà de peus a les brases. Ja s’ho faran.
Malgrat tot seria bo que la emissora dels bisbes espanyols donessin una mirada –o mes ben dit una “escoltada”- a la emissora dels bisbes catalans Radio Estel i Radio Principat, -de La Seo d’Ugel que emeten conjuntament- doncs sense entrar a valorar els seus continguts, i segons el meu humil parer son un exemple de coherència, doncs tot i donar prioritat a les qüestions ecumèniques que per això es va crear, no deixa de ser una emissora comercial, amb el seus espais de noticies, tertúlies, entreteniment, culturals, etc. Això si amb el respecte que tothom es mereix, i que els seus col·laboradors aplicant amb bona salut deontologica.

El cultiu de l’abstenció

2009-03-09T20:54:00.001+01:00

En el meu escrit del proppassat 11 de juliol titulava una entrada a aquest bloc, com a “Polítics o poquesvergonyes”, referint-me als maleïts informes encarregats per la Generalitat progressista. Doncs be el tema encara dona voltes, sense treurent l’entrellat.
De moment però s’ha aconseguit la aprovació de la OAC (Oficina Antifrau de Catalunya), amb el propòsit tan noble de lluitar contra la corrupció política...
La aprovació d’aquesta oficina va ser aprovada amb els vots en contra del PP ( no per el no) i de CiU , aquesta ultima força política al·legant que aquesta oficina envaeix competències del Tribunal de Comptes, - home quelcom de raó no els hi falta- i per tant tampoc donaran el “placet” al nomenament del fiscal Martínez Madero com a director d’aquesta oficina, tot i considerar que es la persona idònia. I així estem. Mentrestant CiU per boca del seu parlamentari Jordi Turull te que demanar ampar al president del parlament, al·legant que tant el departament d’Interior com el de Vice-presidència es neguen a entregar-li documents dels controvertits informes (quina barra per part de CiU; ells encara tenen que acceptar que varen cobrar el 3% de les adjudicacions d’obra que feia GISA, i Oriol Pujol bramant i acusant al tripartit de “contractació irregular de serveis professionals), aleshores Benach te que enviar cartes al conseller Saura i al vice-president Carod instant-los a que entreguin aquests informes. Mentrestant tenim oficina antifrau, tenim o tindrem director, i els famosos informes encarregats per el govern tripartit, oblidats en el calaixos de la fiscalia. Tot esperant que la opinió publica se’n oblidi i la justícia es mostri tal com es: ineficaç.
La conclusió es que, a mes de poquesvergonyes, aquesta classe política que estem patint, segueixen sembrant i criant una cada vegada mes llarga llista de desenganyades, i frustrades legions d’abstencionistes i “passotes”.

López Tena i la independència

2009-02-18T17:40:00.006+01:00

Es cert com diu la Pilar Font, (el 9Nou 13-II-2009),que en el acte organitzat pel Fòrum de Debats el passat dia 30 de gener, López Tena va oferir un ventall de possibilitats, per que Catalunya assolis la independència sense masses perills invol.lucionistes, per part de l’estat espanyol, així com la impossibilitat de que es produís un cop d’estat, o fins i tot que es puges impedir per la força de les armes. En un mon globalitzat i dins d’unes institucions europees, se’n guardarien prou -la prova es Kosovo-, i tothom faria “mutis”. López Tena també ens demostrà en la seva exposició, que des de la vessant econòmica la independència podria ser assolida sense entrebancs. Aquesta vegada el conferenciant estava ple d’entusiasme, molt més que fa uns mesos, doncs amb una taula rodona amb Vicens Sanchis, en un acte convocat per l’Omnium Cultural, tot referint-se al retall de l’estatut era mes pessimista. Doncs be, sembla ser que només ens falta que un partit polític, porti la independència en el seu programa electoral i guany les eleccions al parlament de Catalunya, aleshores tindria la clau de la autodeterminació. Nomès tindria que convocar el referèndum i tots contents.
Acabava la columnista Font al seu article amb aquesta frase: Si un dia els partits es desperten del son hipnòtic i es presenten a les eleccions amb el comprimís ferm de convocar-ne un [de referèndum], llavors el poble podrà expressar la seva voluntat sobirana. Aquell dia tindrem l’ocasió de deixar de ser un país històricament perdedor. Aquell dia, si us plau, no ens fallin!
Be aleshores amb ve al cap aquesta reflexió. L’únic partit que porta aquesta possibilitat en el seu programa es ERC, que representa en diputats un 15% de la cambra parlamentaria, i si ens remetem en vots de participació de l’últim referèndum per la aprovació del Estatut, solament un 49,4% de l’electorat va votar, i d’aquests un 21% el va rebutjar. Lo que ve a representar que només el va acceptar un 36% de la població catalana amb dret a vot.
O sigui si les coses no canvien i -molt-, aquest país serà per molts any un país perdedor. (La part catalana clar). Posem-nos les piles.

Publicat al 9 Nou de Vic el 20-XII-2009

A voltes amb el fenomen Tàpies

2009-02-06T20:12:00.009+01:00

El proppassat mes de desembre el pintor Tapies complia 85 anys, un diari de Barcelona escrivia: “La fortuna de poder disfrutar de su obra en plena creatividad es, sin duda un gran regalo”. Es evident que aquest senyor te admiradors i detractors. Uns -els admiradors- entesos en art i altres -els detractors-, pobres mortals incultes.
L’any 98 en una entrevista a Tapies li preguntaven: “Perquè creu que la seva obra i la seva figura resulten tantes vegades controvertides? i contestava .-Jo no me ho proposo. Son mals usos de la llibertat d’expressió, perquè si quelcom no n’entenc d’art, millor que calli. Però amb els ‘artistes’ tothom s’hi atreveix”.
No cal dir que a resultes d’aquest comentari, entre menyspreador i altiu, el diaris van anar plens de cartes de desqualificació.
Per tant ha segut sempre un home controvertit i polèmic, tan amb la seva obra com amb la seva fundació. Com tothom ja sabrà l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Montaner, al carrer Aragó de Barcelona, que enquibí la seu de l’antiga editorial Montaner i Simón es actualment seu de la Fundació Tapies, i esta rematada la seva coberta per “un monstruós embolic de fil ferro que malmet la vista” com el denominava en el seu moment -de la inauguració- una altra carta als diaris - precisament del germà d’un pintor realista de renom -.
Però el debat sense precedents que es produí al voltant de l’obra d’en Tàpies tenia lloc a l’any 1992, arran de l’intent de col·locar en la sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, una escultura que representava un mitjó brut i foradat amb una creu (o ixs, símbol tapià per excel·lència) que tindria 20 metres d’alçada. Aleshores la polèmica ja va ser espectacular. Una "aberración" ho qualificava el llavors vice-president del MNAC. En el diari El País una crítica d’art ho utilitzava com exemple que “simboliza perfectamente el espíritu catalán”, la omnipresent Pilar Rahola, referint-se al seus defensors els denominava de “partidarios de una rancia modernez oficial”, el sempre discutit Oriol Bohigas, aleshores delegat de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona responia als qui s’hi oposaven com a “reaccionaris, incultes i conservadors”. Be, venint de Bohigas era quasi afalagador. Fins i tot la premsa estrangera prenia partit, així el “Herald Tribune” escrivia “¿Quiere Barcelona realmente un calcetín agujereado por estatua?”. I el diari italià “La Reppublica” li dedicava aquest titular: “Calcetin de autor divide España”. Al final però la escultura no es va col·locar, però l’enrenou causat ha quedat com a model de la mobilització ciutadana, en defensa d’una idea, i va ser catalitzador de la societat civil de l’època. També hem de tenir en compte que aquest debat es produïa als albors de 1992 l’any dels JJ.OO hi Barcelona feia gal·la d’una especial sensibilitat. La historia però jutjarà.

El Malaurat Perich, també, va dir la seva

Publicat al mèsosona de Vic el 17-III-2009

Sentencia del Tribunal Suprem (ExC)

2009-01-29T17:07:00.001+01:00

El proppassat 4 de juny de 2008, aquest bloc, publicava un escrit titulat Civisme i convivència, dedicat a la controvertida assignatura de Educació per a la Ciutadania, exposant el motius que a criteri d’aquest humil blocaire, aportava de positiu i fins i tot la urgent necessitat de la seva implantació. Es sabut que per part d’associacions de pares catòlics i centres d’educació confessionals, varen presentar recursos en contra de la aplicació d’aquesta assignatura, recursos que varen arribar fins el Tribunal Suprem (TS).
Doncs be, ahir el TS, decidí que no cap la objecció contra la assignatura de educació per a la ciutadania per 22 vots a 7, desprès de 3 dies de deliberació. Una noticia plena de sentit comú i responsabilitat, acollida per una bona part de sindicats de professors y associacions de pares, com “una garantia del dret a la educació per sobre d’interessos culturals”.
Malgrat tot, les organitzacions promotores de la objecció ja varen anunciar la seva intenció de recórrer al Tribunal Constitucional i fins i tot al Tribunal Europeu de Drets Humans (?!). Per altra banda com era de esperar. Hi ha obsessions que la dreta mes arcaica d’aquest país es incapaç d’assimilar. La història continua...

Altra vegada la Rodona de Vic

2009-01-28T11:45:00.005+01:00

Fa unes setmanes el 9 Nou (7-XI-2008) publicava una carta meva on mostrava la meva perplexitat, per la concessió per part de la Biennal d’Arquitectura de l’Anoia, Bages, Berguedà i Osona, d’un premi a la actuació feta a la plaça de la catedral de Vic, on arran de les troballes dels restes de la famosa Rodona de Vic, es decidí documentar-les i tapar-les; això si marcant en el paviment amb un canvi de materials, l’espai que ocupava. L’objecte de la carta era denunciar el no haver previst la seva conservació a traves obertures al paviment i protegides amb vidres armats o enreixats o qualsevol altre mitjà. També es va parlar de posar-hi un cartell documentant la troballa, però no s’ha fet res. Posteriorment a aquesta carta, la setmana següent (14-XI-2008) des de el Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona, lamentaven entre d’altres consideracions històriques la manca d’informació sobre aquesta resta arqueològica, que per les seves particularitats es força inèdita, i tot demanant un espai on s’expliques la historia de la ciutat. Doncs be, voldria informar de que, per als qui estiguin interessats per aquests fets, i ha editat un llibre Catalunya destruïda, (Edicions 62) de Xavier Barral catedràtic d’Historia del Arte on, entre d’altres destrosses perpetrades a Catalunya, apareix la Rodona de Vic. El mes de març del 2005 el diari La Vanguardia publicava un resum d’aquest llibre amb fotografies i litografies. Una d’elles era la Rodona.

Publicat al 9 Nou de Vic el 30-I-2009

Operación Impala

2008-12-31T01:36:00.011+01:00

Per a molts aficionats al motociclisme el nom de Montesa i Impala, els resulta mític i tot un referent d’una època gloriosa d’aquest esport. Voldria fer una petita ressenya sobre el perquè d’aquest nom i els esdeveniments que es produïren al voltant d’aquesta marca, i que hom va viure en el inicis dels anys seixanta.
La firma Montesa juntament amb la Bultaco - ambdues catalanes- estaven molt arrelades en el mon del motor.
A la factoria de Montesa a Esplugues de Llobregat, tenien intenció de treure un nou model de motocicleta que estava dissenyant Leopoldo Milà i que portaria el nom d’Impala (l’Impala es un petit animal de la família dels antílops i que viu a la sabana africana), per promocionar el llançament, Oriol Regás (1) un jove aventurer va proposar a la direcció de fer un viatge a traves del continent africà amb arribada a Barcelona. Així va començar lo que es va anomenar
“Operación Impala” , a banda de Regás formaven l’expedició Tei Elizalde, corredor de motos professional, Rafael Marsáns, Enrique Vernís i Manolo Maristany. Tots joves barcelonins al voltant de la trentena. La prova consistia en fer la travessa del continent africà des de Ciutat del Cap a Sudafrica, fins a Barcelona, a bord de tres prototipus de motos Montesa de 175 cc (l’Impala) i un Land Rover com a vehicle logístic, amb un recorregut de 20.000 km. Aquesta expedició per demostrar la fortalesa de la maquina, es decidir fer de sud a nord, doncs -i per boca del cronista de la aventura Maristany- si s’hagués fet a l’inrevés ningú hauria anat a rebre als expedicionaris a Ciutat del Cap.
Així doncs el 4 de gener de 1962 començava aquesta prova entre aventura i experiment.
(Per tant aquest gener de 2009, es compliran 47 anys d’aquest esdeveniment.) Vint dies abans, varen ser enviades per vaixell l’equipatge pesat fins a Ciutat el Cap i els aventures ho feien des de Barcelona amb avió. Sembla ser que el jeep va ser comprat a Sudafrica, - doncs en aquella època era molt difícil comprar cotxes estrangers- i el Principat d’Andorra, va fer-se càrrec de la matriculació del vehicle, col•locant-se les plaques -andorranes- a Ciutat del Cap.
Tres mesos i mig va durar l’aventura, que va quedar plasmada en un llibre titulat “Operación Impala”, escrit per Maristany. El final de etapa africana va ser a Tunis on varen embarcar cap a Marsella, doncs va ser condició del govern andorrà que a la tornada entressin a Andorra la Vella pel Pas de la Casa, com a contrapartida del favor de les matricules. Per tant el retorn a Barcelona , va ser baixant del Principat i per carretera. A l’alçada de Martorell es formà la comitiva oficial, doncs varen ser molts els aficionats, simpatitzants i familiars que varen anar a rebre als expedicionaris, i tots plegats varen fer l’entrada triomfal a Barcelona, sota una forta pluja. Era el 16 d’abril de 1962 a la tarda. El primer que tocava era anar a la basílica de la Mercè, patrona de Barcelona, on es resava un Te Deum, per anar desprès a complimentar a les autoritats a la plaça de Sant Jaume. Durant tot el recorregut es varen repartir banderoles de paper per donar la benvinguda al herois africans. Vaig ser del afortunats que va poder anar a rebre als aventurers a la porta de la Mercè, on es va fer aquesta fotografia que va publicar entre d’altres el Diario de Barcelona, i que il•lustra aquest escrit.
Com a nota simpàtica d’aquesta aventura val a dir que els expedicionaris varen regalar a la ciutat un petit Impala que van portar d’Àfrica, que suposo que devia ser exhibit al zoològic de Barcelona, però no em consta.
Passats uns mesos d’aquesta aventura sortia al mercat la famosa Impala, que va ser també guardonada amb el prestigiós premi FAD de disseny industrial.

Article publicat a més Osona, el 13 -I-2009

(1) Oriol Regás, dos anys abans havia protagonitzat una altra aventura, doncs era un dels tripulants del "junco" xinès "Rubia" que va fer la travessa Hong Kong-Barcelona.

Una estranya crisi

2008-11-20T19:50:00.007+01:00

Es la crisi mes estranya que recordo, en un grapat d’anys, ni el pla d’estabilització del senyor López Rodo, ho era tant. Lo que si sabem, es que hi havia una bombolla immobiliària, que tothom ho sospitava, però era mes còmode negar-ho i mirar cap un altra costat. També sabem que les grans entitats bancàries, cada trimestre o semestre publicaven els seus resultats, amb uns beneficis quasi escandalosos respecte l’anterior exercici. L’any 2007 la borsa s’enfilava cap amunt en un 40%. I els preus de l’habitatge pujaven cada mes. I tothom mirava cap un altra costat, i al dir tothom em refereixo al Govern i oposició, tant estatals com autonòmics. El banc d’Espanya i fins i tot des de fonts econòmiques estrangeres, admiraven la regulació de los nostres entitats financeres. Els grans bancs d’aquest país, fan desemborsament astronòmics per comprar altres entitats d’arreu del mon. Ibex sobrepassava els 15.000 punts...Ho sigui Alícia en el país de les meravelles.
Tot d’un cop es tanca l’aixeta del crèdit, i no es concedeixen ni hipoteques ni crèdits al consum. No es venen pisos, les empreses no tenen diners per treballar i s’han d’endeutar (?) per seguir funcionant, les immobiliàries van al concurs de creditors i els fabricants de cotxes desprès de vendre milers de cotxes de gamma alta (qui no te un 4x4), comencen amb els ERE’S, i gent al carrer.
El govern central injecta diner fresc als bancs (28 a tot l’Estat) perquè no en tenen(?)
Jo em pregunto , on han ficat els banquers els diners que deien que guanyaven? Que es que el necessiten per pagar el fabulosos dividends als accionistes i les escandaloses retribucions als seus executius? I els constructors, per que no baixen el preus dels pisos a cost o per sota del cost, encara que “perdin” diners i al menys tocaran cash. Jo ja no entenc res. Algú me ho explica?

Yes we can

2008-11-05T17:38:00.005+01:00

Aquest era el lema, i molts creiem que podrà. Desprès de la nefasta presidència, del pitjor president dels EE UU des de la seva independencia, esperem que el nou mandatari de la superpotència no defraudi, als milions de demòcrates de tot el mon, que han posat les esperances en que d’una vegada i per sempre, aquella frase de que un altra mon es possible, que tantes i tantes vegades s`ha repetit, per fi sigui una realitat. Prou de unilateralisme, en un mon globalitzat. Tot i que la gran potencia te unes mancances que, la esfereïdora debacle econòmica, ens ha posat al descobert, molta gent ja sabia que era una potencia amb peus de fang. Milions d’americans sense assegurança medica, censura de premsa, fundamentalisme religiós, les mes prestigioses universitats si, però un desconeixement mes enllà de les seves costes i fronteres. La Amèrica profunda mes tancada que mai, consumisme desaforat, falta de respecte absolut del medi ambient, acumulacio de riquesa sense límit. Rics cada vegada mes rics i pobres cada vegada mes pobres. I molta ignorància. Això si que déu salvi a Amèrica.
Ara ve l’hora de la veritat. Àfrica - i un grapat més de pobles- aquesta desconeguda, plena de misèria, despotisme i caos, amb la seva expoliació constant per les grans multinacionals, te que ser una de les primeres prioritats. Israel i sobre tot el poderós lobby jueu nord-americà, es l’hora de que canvi de política. Palestina te que tenir un estat. Irak ha de recuperar la seva sobirania, fora tropes d’ocupació. Les relacions amb Aràbia Saudí tenen que revisar-se, s’han de buscar noves fons d’enèrgia, per no tenir que anar explotant països rics en matèries primes, a canvi de res. Fora bases americanes de la resta del mon. Fi de la indústria armamentistica. Si a la investigació tecnològica, -però no a expenses de fabricar mes armament-, no es creiem que gràcies a aquesta indústria s’ha aconsegueixen grans avenços. No vulguem colonitzar l’espai i descobrir altres móns si no saben arreglar el nostre.
Que es podria fer amb les immenses despeses que costen las bases arreu del mon, els innumerables conflictes bèl·lics en que estan immersors els EEUU, les quantioses inversions en armament, en la NASA, etc. etc.?
Creiem que un altra mon es possible, i com no es cansa de repetir Mayor Zaragoza, president de la Fundació Cultura dde p http://fund-culturadepaz.org/spa/03/2008/He_tenido_un_sueno.pdf hem de solucionar els conflictes amb la força de la paraula. Que som ingenus, si, si que ho som. Però repetim. SI, NOSALTRES PODEM.

La rodona de Vic (l’antiga església romànica)

2008-11-05T01:00:00.008+01:00

A la ciutat de Vic fa quatre anys es va iniciar una polèmica, arran de la troballa , al bell mig de la plaça de la Catedral, dels restes d’una de les poques esglésies romàniques de planta rodona que existeixen a casa nostra. La polèmica consistia en esbrinar si convenia mantenir-les descobertes, - com fos- o be tapar-les, urbanitzar la plaça i col·locar un cercle en el paviment, per recordar on hi havia hagut l’església. En contra s’aixecaren veus autoritzades, entre elles la del llavors director general de Patrimoni de la Generalitat Francesc Tarrats, que digué que “hauran de ser conservades visibles i llegibles” (el 9 NOU 30-VII-2004)´i també de la arqueòloga de la UB Imma Ollich. Com ja s’ha vist va guanyar la tesis defensada per l’arquitecte municipal Albert Vilarrasa, doncs deia “ha de ser un espai d’us continuat i no es pot hipotecar i tapar-ne tots els accessos, [la plaça]. És impossible, donada la necessitat de mantenir-la oberta per el pas de vehicles”... afegia. Per contra oferia representar gràficament el que hi havia sota la plaça i explicar-ho en un cartell(?)
Actualment la plaça es solament de vianants, no hi ha circulació rodada.
Personalment també vaig pronunciar-me en contra de tapar-les, en una carta dirigida a aquest mitjà, i d’altres, on preguntava si es faria un altre disbarat a Vic, (l’un va ser enderrocar l’antic Museu Episcopal, per construir un nyap al costat del campanar romànic).
A Barcelona i a altres llocs he vist conservar en llocs públics, restes arqueològiques, en zones de pas de vianants, convenientment protegides amb vidres armats i fins i tot amb enllumenat. Per tant fora perfectament factible, haver optat per aquesta solució o semblant amb la tecnologia actual. Si no per a totes les restes, si al menys alguns trossos i ficar-hi el cartell documentant la troballa. Sota el punt de vista dels experts, hagués segut una actuació mes coherent, donada la importància del descobriment.
Ara llegeixo que la Biennal d’Arquitectura de l’Anoia, Bages, Berguedà i Osona, ha premiat aquesta actuació a la plaça de la Catedral, signada per l’arquitecte municipal. Curiosament el coautor de l’obra es un arquitecte, de la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge de la Generalitat.

Fotos: La primera es el estat de la plaça amb les runes de l'esglèsia, la segona correspon al estat actual. Les fotos foren publicades pel 9Nou

Publicat al 9Nou el 7-XI-2008

No es això companys

2008-10-31T12:09:00.002+01:00

En els darrers mesos s’han anat produït una sèrie de noticies al nostre país, que demostren que encara no hem madurat lo suficient per igualar-nos o fins i tot comparar-nos amb les democràcies mes desenvolupades del nostre entorn, ja que tenim una classe política mal educada i poc preparada per portar a bon lloc les tasques de govern. Vegeu si mes no les últimes perles (ni han moltissimes mes)
L’Honorable president del Parlament, no te cap empatx en gastar-se uns quant euros, per equipar la seva limoussine, per poder-hi treballar en el trajecte Reus Barcelona; Barcelona - Reus, cada dia. ( No sortiria mes barat que li abonéssim el lloguer d’un apartament per dormir de dilluns a dijous?)
La recent renovació de la flota del Parlament, dels antiquats Passat’s, pel flamants Audi’s, per l’import de quasi tres cents mil euros. (Una flota no pas caduca, i menys en temps d’austeritat)
La recent creada Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), trepitjant les competències de la Sindicatura de Comptes i de la pròpia Fiscalia, amb un director, quaranta treballadors i una seu per poder-hi treballar, i esbrinar quantes infraccions o abusos de poder fan el nostres polítics(?)
La creació de “delegacions” de la Generalitat a Paris, Londres, Berlín, i ... Nova York, Mèxic, etc. etc., amb la seva dotació de personal, equipament, despeses, ( Per cert la ambaixada espanyola, en aquestes capitals no ens ajudaria a solucionar quelcom tràmit?)
El nomenament a dit del senyor Apel.les Carod Rovira, com a delegat de la Generalitat a París.
Els famosos informes de la Generalitat, sobre el cultiu de la xufla, el disseny del parxís, o l’estudi sobre el joguines sexistes, entre d’altres, que varen costar uns quants grapats de diners i que encara no han segut publicats i no sabem a quines conclusions ens ha portat.
( Per cert potser amb aquests informes es podria inaugurar la OAC)
El lloguer de taxis de luxe per poder donar servei als mes de dos-cents alts càrrecs de la Generalitat, per un import de 1,1 M d’euros
El sou mensual de l’alcalde de Barcelona 125.194 €, i el de Terrassa 105.256 €, per exemple.
El cas de l’aparcament encarregat per l’antic ajuntament de Tarragona(CiU), completament informatitzat ( per treure un cotxe tenies que esperar quasi 24 hores), amb un cost de 26,7 M de euros, (estava licitat per 3,9), i que com que no es factible posar-lo en funcionament es decidí enderrocar-lo -amb el seu corresponent pressupost-, i construir-ne un de nou per 5 M.
I es clar per aplicar la Llei de la Dependència, no hi ha prou diners, i com que Madrid no els envia....
En fi un país idíl·lic, i que consti que no simpatitzo ni amb el PP ni amb Ciutadan’s.

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altra cop
i dir no, amics meus, no és això

No és això companys, no és això
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,(vots)
drets que són, que no fan ni desfan
nous garrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar,
i esperem, ben segur que esperem.
Es la espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no es això

No es això no, companys, no es això......

Era l’any 1978 quan en Lluís Llach, componia aquests versos, han passat 30 anys, i la seva vigència es fa palesa.

Es la economia estúpid!... i tant que ho és d’estúpida (la economia)

2008-10-19T18:17:00.004+02:00

La tronada frase “un altre mon es possible”, cobra vida arran dels últims esdeveniments , amb el daltabaix de la ferotge economia, en que estava immers el mon desenvolupat, seria ara el moment -ja que es parla d’un punt d’inflexió en las regles econòmiques del mercats-, per afrontar d’una vegada per sempre la fam i la misèria d’una bona part de la humanitat. L’ONU reclama entre 20.000 i 40.000 milions de $ per fer front a la fam endèmica, aquesta forquilla representaria aproximadament el 0,7% dels a prop de tres bilions de $ que entre els EE UU i la UE volen injectar al sistema financer per que no s’enfonsi, i pal·liar la crisi que un grapat de delinqüents sense escrúpols, han escampat arreu del mon. La immensa majoria del quals son els que en deien “es la economia estúpid”, tot lloant las excel·lències, del liberalisme econòmic i lo meravellós que era tot lo que envoltava a la primera potencia mundial.
Però no es tracta de solucionar el problema de la fam que avui pateixen aquests 900 i pico de milions de éssers humans que la pateixen, la qüestió es anar més enllà, i que aquest pobles subdesenvolupats, trobin la manera de fer-ho tot sols, i aquí si que entra la nefasta protecció de la economia en el primer mon, una de les possibles solucions d’aquesta desigualtat passaria per lo que jo diria una segona colonització. La quasi totalitat d’aquests països estan governats per una colla de sàtrapas amb la seva cort d’impresentables, amb quantiosses fortunes robades, i col·locades en lloc segur en els paradisos fiscals. Fortunes moltes vegades provenint de la ajuda internacional, i de la corrupció provocada també per la avarícia de les multinacionals -occidentals- que no tenen cap pudor en explotar els recursos que posseeixen aquesta pobra gent.
Fer fora a aquests governants, confiscar les fortunes amassades il·lícitament, crear un comitè sota els auspicis de la ONU, -una neutral, no aquesta-, i verificar que aquests procediments arribessin a realitzar-se, i ensenyar a aquests pobles a desenvolupar-se democràticament, a la manera occidental. D’això en diria una segona colonització. No es fàcil però quelcom tindria que intentar-ho.
També seria temps de ficar-hi el nas als paradisos fiscals i a la banca d’aquests països europeus, que han estat moltes vegades qüestionats, però mai investigats a fons, en aplicació -com ja s’ha vist- de la caduca política de no intervenció.
I també es, i deuria ser el temps de demanar responsabilitats a aquesta classe executiva, que era la enveja de mig mon per la seva habilitat en “crear riquesa”, i la seva agressivitat per els negocis, i que ha demostrat ser un model caduc, poc sostenible i afavoridor de encara mes desigualtats socials . El nostre país ha donat exemplars força interessants : els Conde, Villalonga, los Albertos, Escamez, Pizarro i un bon grapat mes. Però no escarmenten un cop se’n tornat taurons, sembla que les neurones pateixen un desequilibri funcional: La premsa d’avui (18-X-2008) informa que antics directius de Immobiliària Colonial, reclaman 23 milions d’euros per incompliment de contracte, desprès d’haver enviat a la empresa a la deriva per la seva manifesta incompetència. (Mariano Miguel, Francisco Molina, José Mª Riesgo, Jaime Barón, son els noms, d’aquests Robin Hood’s, però al inrevès del segle XXI)

Publicat un extracte al 9nou de Vic el 24/10/2008

L’Estatut de Catalunya i el Tribunal Constitucional

2008-10-17T13:24:00.004+02:00

Breu resum de la Taula rodona celebrada el dia 16 d’octubre d’enguany a la seu d’Omnium Cultural d’Osona, entre el jurista Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial i el antic director de l’Avui i vice-president d’Omnium Vicens Sanchis.
Es varen reunir per parlar sobre L’Estatut de Catalunya i el Tribunal Constitucional.
Dos personatges amb ideologia independentista, però amb dues percepcions molt diferents de l’actuació del Alt Tribunal envers la sentencia de l’Estatut.
Per a López Mena, la sentencia que es prepara suposarà una retallada considerable , en temes de nació, llengua i finançament , de proporcions considerables entre d’altres articles que, deixaran l’estatut amb tant poques competències que no deixarà de ser sinó una capa de maquillatge, per posar-lo mes bonic. També va fer menció del descuit que va tenir el PP al presentar el seu recurs, de no adonar-se que l’article 122 del referit text dona plena competència a la Generalitat, per a convocar consultes populars, de qualsevol tipus (referèndums), aquest article però no es va impugnar, per tant per moltes retallades que facin serà plenament vigent. Aleshores encoratjava al Parlament, per que tiri endavant, -en aplicació d’aquest article- a la tramitació de la Llei de Consultes Populars, que actualment està en tràmit parlamentari.
Malgrat tot i la possibilitat de promoure consultes populars, -que serien per preguntar a la ciutadania si voldria la independència de Catalunya-, a la vista dels sondeigs del Cercle d’estudis sobiranistes, les xifres d’aprovació d’un referèndum amb aquesta tessitura seria decebedor, donat las característiques de l’actual població catalana, tenint en compte la nova immigració , la “vella” immigració o sigui la desl anys 60/70 amb fills i nets plenament catalans, però amb una altra manera de arrelar-se al país, i el desencant de la majoria de la població per comportament últim de aquesta classe política que patim. Solament una petitissima minoria estaria a favor de donar aquest pas.
Menys pessimista va estar el periodista Vicens Sanchis, que malgrat veure una utopia la independència de Catalunya si que estimula a la ciutadania a “muscular” que deia ell en el sentit de fer cada vegada més país, més nació, intentar convencé a mes gens cada dia de les excel·lències de culturitzar i catalanitzar al nostre poble (?), i sobre tot exigir a la nostra classe política, unitat, serietat, responsabilitat i menys ridícul, - també ho demanar a la classe empresarial , però aquestos estant en una altra sintonia- que el que estan fent. Mobilitzar a la societat civil que prengui mesures, que s’impliqui mes, i donar temps al temps, per anar normalitzant la catalanitat del paìs...
Un panorama certament ben gris es al que ens espera.

Comença el curs

2008-09-30T19:47:00.002+02:00

Ja estem a la tardor i aquesta ens porta un munt de projectes i de histories. Comencem els curs participant al club de lectura que organitza la biblioteca Caterina Figueras de Tona. Es tracta de comentar la novel·la “Cumbres Borrascosas” de la escriptora anglesa Emily Brontë. Tot un clàssic de la literatura - diuen que romàntica -, encara que com molt be comentava el presentador de l’acte el bibliotecari de Vic, Robert Jové, podria considerar-se com un novel·la de terror, donada la carrega de tumultuosa agressivitat d’algun dels seus personatges.
La tertúlia va transcorre durant una hora on el moderador desenvolupa els principals trets de l’obra i mica a mica els tertulians i tertulianes - mes dones que homes- exposen les seves impressiones i sobre tot les percepcions que cadascú a gaudit en el transcurs de la lectura.
Jo personalment coneixia l’obra, sobre tot per la seva referència cinematogràfica, dels anys 30, però no la havia llegit. Al principi em va semblar i - així ho vaig exposar a la tertúlia- una mica carrinclona, doncs descriu uns amors esgarrinxats i turmentats, que vistos des del context contemporani semblen fora de lloc, si be hem de considerar que es una obra escrita a finals del XVIII, per una jove escriptora de 30 anys i escacs i que pràcticament no havia sortit del seu comptat de Yorkshire a la seva Anglaterra natal, i que va morir soltera en complir els trenta anys. Val a dir que per documentar-se, el components del club deuen de llegir-se abans el llibre i que la biblioteca que ho promou ha de aconseguir exemplars per tota la xarxa de biblioteques, i que a vegades la traducció que et toca llegir no es de les mes acurades, com va ser el meu cas, ja que em va tocar una traducció feta per una intel·lectual llatinoamericana, amb lo que representa, la seva interpretació de la llegua castellana.
Malgrat tot va ser una experiència enriquidora.
El curs també ens portarà noves experiències, doncs aquesta setmana comencem a la Universitat de Vic, un curs acadèmic , l’Aula d’Extensió Universitària per a Gent Gran, que consisteix en un cercle de conferencies setmanals seguides de col·loqui i que estan impartides per professors de les diferents Universitats de Catalunya i per professionals i personalitats de reconegut prestigi.
Promet ser una experiència gratificant i enriquidora, i de la qual aquesta bitàcola se’n ocuparà.

Amèrica llatina busca el seu lloc

2008-08-22T12:11:00.007+02:00

Ja son quatre les repúbliques sud-americanes que han elegit com a president del país un personatge popular i singular. Paraguai si ha afegit amb la proclamació -el 15 d’agost d’enguany- com a president de la república, a un ex-bisbe catòlic -dispensat per el vaticà, i seguidor de la Teologia de la Liberación-. Desprès de Chávez a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia i Correa al Equador, Fernando Lugo, es proclamat president del poble i per el poble. Se li imposà la banda de la alta magistratura guarnit amb mànigues de camisa, sense corbata i amb sandàlies, seguint la moda populista a la Amèrica llatina. Com mes estrambòtic millor.
La paraula esperança es la que corre de boca en boca, doncs molts dels paraguaians han abocat grans il·lusions en el nou mandatari, un 76% del ciutadans creuen que el país millorarà, doncs pateixen el mal endèmic en aquesta part del continent americà: la corrupció, la pobresa, la violència... entre d’altres xacres.
No es per cridar el mal temps, però com dèiem abans ja es el quart intent a sud-america de que un president -això si democràticament elegit-, prometi acabar amb el desgavell que històricament ha imperat en aquests països, desprès de sagnats i cruels dictadures militars, que donaren pas a polítics corruptes i mal preparats. Descartant Chávez, militar colpista, de naturalesa fanfarró, que per lògica es veia que no donaria la talla, com així a segut, i de Correa, que dins del seu populisme, al menys aporta un doctorat en econòmiques i una dilatada activitat acadèmica i professional, i que malgrat alguns signes de inexperiència, no es pot jutjar encara la seva tasca, ens trobem amb la davallada escandalosa de la seva gestió - esperança engrescadora en el seu moment- del president Morales a Bolívia, tot i que ni per el seu origen humil ni per la seva condició indígena, no te que ser pas repudiat, si se’l pot acusar d’haver decebut al seus votants i no votants, pel seu canvi de trajectòria, doncs desprès d’ensumar el poder, ja ha fet canvis en la constitució per perpetuar-s’hi -seguint les consignes del seu “amic” veneçolà-, a banda de moltes altres decisions, que demostren que qualsevol no pot assumir la direcció d’un país per molta voluntat i ganes que hi posi. ( Las universitats no s’han fet per caprici). El govern i la autoritat se li han escapat de les mans. Fins i tot la població indígena el rebutja.
Ara es el temps de Paraguai. Fernando Lugo, el nou mandatari, te dret als cent dies de gràcia, per demostrar que una altra manera de governar es possible, tot i les seves dosis de populisme. Seria bo que no trobi cap “amic”, que intenti donar-li consells, i que sàpiga envoltar-se de veritables assessors, per a complir les seves promeses electorals. Ja es hora que la Amèrica llatina trobi el seu lloc.

Un extracte fou publicat a Cartas de los lectores de La Vanguardia (26-VIII-2008)

Publicat íntegrament, al 9 Nou de Vic el 29-VII-2008.

També surt un extracte a les cartes del 31-8-08 de el Periodico

Publicat a mèsOsona, el 9-9-2008

I ara una d’història

2008-07-26T21:31:00.006+02:00

A l’any 1500 neix a Gante (Flandes) el príncep Carlos[1], fill de la que tenia que ser reina de Castilla Juana la Loca, - primogènita dels reis Catòlics -, i de Felipe de Austria de la casa dels Habsburgo, ( que va pasar a la historia com Felipe el Hermoso) fill de l’emperador, del Sacro Imperio Romano Germánico, Maximiliano. Aquest príncep va regnar a Espanya amb el nom de Carlos I i com a emperador del Imperi heretat pel seu avi, amb el nom de Carlos V de Alemania, El títol d’emperador del Sacro Imperio Romano Germánico, s’obtenia per votació entre totes les dinasties regnats a la Europa del segle XVI, i Carlos va haver de disputar-lo amb Francisco I de França.
Carlos va viure a Gante, fins als 17 anys en que va ser anomenat successor de la Reina Isabel de Castella a la seva mort, i ser declarada la seva mare, com a no apta per governar, (per el seu propi pare el rei Fernando de Aragón), per tant, quan arriba al regne de Castella amb prou feines parlava el castellà.

No ho va tenir fàcil per regnar, doncs el seu nomenament va ser molt discutit, entre d’altres coses, per que el seu viatge a Castilla des de Flandes, va anar acompanyat d’una “coorte”, d’ajudants, entre ells el cardenal Adriano de Utrech, - que era el seu mentor -; tota aquesta camarilla, va començar a ocupar càrrecs importants a la cort, i això era molt mal vist pel poble. A més el monarca com tots en aquells segles estava empantanegat en nombroses incursions de conquesta de territoris i demanava grans sumes de diners, per poder-les finançar.
La situació econòmica al regne de Castella tampoc no era gaire estable, doncs el comerç de la llana que era quasi la principal font d’ingressos tampoc no travessava per els millors moments, i es produïen desigualtats, doncs la millor llana s’exportava a Flandes i desprès importaven teixits fabricats allà amb aquella mateixa llana. Altres problemes foren els enfrontaments entre exportadors i manufacturés, que augmentaven la inestabilitat al país. Es a dir i havia una gran maror política, i un gran malestar que s’anava apoderant tant de la noblesa, com de les classes baixes.
Poc a poc es varen crear moviments entre la població i apareix la paraula Comunidad. Aquesta paraula te un ressò social inequívoc : la comunitat es el poble, el comú, la massa de la nació. En seguida comunero es sinònim de cavaller, o sigui el tercer estat. Aviat es creen les Comunidades castellanas. Aquesta paraula es l’embrió de la idea de be comú, de comunitat nacional, oposada als interessos personals del monarca.
A banda, l’assumpció de la corona de l’Imperi per Carles, vol dir mes recursos que es treuen de Castella per poder sufragar les necessitats del gran Imperi heretat, i sobre tot el viatge a Alemanya i les abundants despeses de la coronació.
La massa vol i creu que els impostos de Castella han de revertir al regne i no per sufragar la política europea de Carles V, i a mes volien que el monarca consultes a les Cortes les decisions importants, es a dir el rebuig de l’absolutisme implantat des de el temps dels reis Catòlics
Les demandes del poble es podian resumir en aquests punts:
- Evitar els estralls a Amèrica en vers els indis
- Que el rei parli castellà
- Que respecti la voluntat dels representants del poble.
- Que no atorgui càrrecs a estrangers
- Que no passi tan temps fora de Espanya, deixant un regent ( el cardenal Adriano de Utrech)

Aquesta es una petita mostra de com estaven els diferents regnes d’Espanya, i el germen pel qual va esclatar la revolució de les comunitats, o sigui la revolució comunera, que varen encapçalar els tres cabdills: Juan Bravo, Francisco Maldonado i Juan de Padilla, si be pertanyien a la noblesa, varen lluitar amb el poble, contra l’absolutisme del rei, de les extraordinàries despeses que reportava la aventura europea, i sobre tot el despotisme d’un monarca imposat.
Malauradament aquesta revolta la varen guanyar “los imperiales”, o sigui les tropes de Carlos V, i els tres capitans que la van dirigir varen ser decapitats públicament i considerats uns traïdors.
Era el 23 d’abril de 1521 a Villalar, (Valladolid). Avui anomenada Villalar de Los Comuneros. Aquesta revolta va ser una espècie de cop d’estat per abolí les monarquies absolutes en favor d’un govern, mes democràtic; del poble per el poble.
Aixó solament es un petit recull dels fets mes característics, doncs els motius d’aquesta revolta son molt més amplis i complexos. Recomano per tant la lectura del llibre de l’historiador francès Joseph Pérez, “Los Comuneros”. ( Historia 16.Información e Historia,S.L.)
Avui dia el dia 23 d’abril de cada any, Castella i Lleó, celebra el dia de la Comunitat, per rememorar aquests fets. També hi ha un partit polític nacionalista castellà que amb el nom de Tierra Castellana, ( si no estic mal informat) i es declaren d’esquerra i nacionalistes, reclamen una Castella lliure i socialista. O sigui cosins germans nostres, (benvinguts al club nacionalista)
El grup castellà Nuevo Mester de Juglaria que canta cançó tradicional va musicar un versos de Luis López Ayala sobre El romance de la Revolución Comunera (1972).
També la escriptora Ana Diosdado, va escriure una obra de teatre sobre aquests fets (1974).
Per altra banda res a veure amb la situació actual de les poques monarquies que encara sobreviuen anacrònicament a Europa, però jo sempre he considerat aquest episodi de la nostra historia com el primer pas, - ja fa cinc segles - per denunciar la absurditat de la figura de les monarquies, doncs si l’home ha nascut lliure no pot haver-hi ningú que estigui per sobre dels altres per molta “sang blava” que porti, i menys per la gràcia d’un deu.
Per tant hom particularment sempre he admirant aquesta gesta comunera, com un exemple d’organització de les masses contra el poder absolut i antidemocràtic.
Vet ací el perquè de tot plegat: El Comunero.

[1] Es mantenen el noms i toponímics en l’original castellà

Crisi, desacceleració, o la bombolla ha petat?

2008-07-17T20:03:00.005+02:00

Uns li diuen crisi, altres desacceleració, i d’altres que ha petat la bombolla, tot referint-se al fenomen immobiliari, voldria fer unes reflexions en veu alta. Realment saben el que ha passat, i com s’ha arribat a aquesta situació?
Be no soc expert però, de quan en quan penso, a més porto uns quants anys dins d’aquest mon. I penso el següent.
El sector de la construcció -al menys al nostre país- ha segut, el motor que ha tirat fort de la economia, per la gran quantitat d’activitats que hi participen en el seu desenvolupament. Sempre s’ha cregut que el sol sempre es revalua, i les pedres també. Las pedres també? ja ho veurem. A més ha segut un sector que tothom si a atrevit a ficar-se, sigui invertint diners o comprant un “solaret” posar-hi quatre totxos i a vendre. Aquesta filosofia va ser la que va propiciar la urbanització d’una bona part dels solars del Carmel i altres barris de Barcelona i també de molts altres municipis als anys seixanta, dècada de vaques magres en aquest sector.
La qüestió es que en els darrers anys, la indústria de la construcció - que per altra part sempre ha segut un sector de crisis cícliques- ha tingut un creixement espectacular. Casa que es feia casa que es venia, i preu que li posaves, preu que no se’t discutia, tot es pagava.
Malgrat tot el preus de venta dels habitatges nous anaven experimentant un increment en funció del progressiu encariment dels costos, però d’una forma raonable i sostinguda. Fou a finals dels anys vuitanta que comença una escalada desaforada dels preus de l’habitatge nou, fruit del encariment del preus del sol per la manca de solars, pel major cost de matèries primes, i també per l’especulació. El fet es que comença una alça quasi brutal dels preus de l’habitatge. També val a dir que la millora dels mètodes constructius i la aplicació de noves normatives i tecnologies també produeix una increment de costos addicionals a la construcció. Però també l’ànsia de lucre -i el lucre ràpid- ha segut molt potent alhora de valorar el preu final d’un habitatge.
Aquesta alegria ha propiciat que els promotors i constructors anessin endeutant-se en la adquisició de més sol i ha on no arribaven ells ja arribarien els bancs, i com que tot es ven, doncs anem augmentant mica a mica el preu, que els números han de sortir com sigui.
No tots han actuat d’aquesta manera tant irresponsable, però si que molts, han estirat mes el braç que la màniga.
També els beneficis abusius de les promocions immobiliàries, han actuat com a revulsiu, ja que si es considera lògic que la rendibilitat d’un capital sigui sobre un 10% en les promocions immobiliàries de construcció lliure, el benefici del capital invertit pot arribar fins a mes d’un 20%
Aquesta tendència alcista any darrera any, del volum de noves edificacions, ha provocat una sobresaturació del mercat, que sumat a un preu sobredimensionat i a una major informació dels usuaris, i sobre tot al crit de “que ve la crisis” ha provocat aquesta davallada de la venta de pisos.
Ara comencen a sortir les xifres, i ens assabentem que a Espanya hi ha entre 750.000 i un milió de pisos sense vendre. Es a dir hem posat al mercat mes oferta que demanda real. (Només tenim que mirar les pagines de venta de pisos dels diaris i aixecar la vista pel carrer per veure les grues dels paisatges urbans
Una altra qüestió es el tema de l’increment del preu de l’habitatge de segona mà. La immensa majoria de la gent creu que si te un pis de propietat, te un patrimoni que anirà “in crescendo” in secula secolurom, ja hem dit que el sol es revalua. I la construcció? o sigui, les pedres?
Les pedres d’abans si, però no pas les d’ara. El edificis pateixen el deteriorament propi dels materials de que estan construïts, el ciment i el formigó, amb el temps es disgrega, el ferro s’oxida, la ceràmica pateix un procés de desgast, lent però inexorable, el sanitaris les rajoles, els paviments les fusteries, les instal•lacions (encastades) tot es va degenerant. Per tant un edifici es te que valorar - o taxar- pel seu valor intrínsec i global; el sol, la construcció i el seu entorn, aquest conjunt es el que dona valor a un habitatge, i tot suposant que hagi tingut un manteniment adequat, cultura que esta molt lluny en el nostre país dels estàndards europeus.
O sigui no sortir al carrer, i preguntar quan valen el pisos que fan al costat de casa teva, i per aproximació i regla de tres valorar el teu habitatge de quaranta anys.
Va haver-hi un temps en que l’únic gestor autoritzat a intervenir en la compra-venda d’habitatges era la figura de l’API amb un col•legi que regulava les seves tasques i una reglamentació en quan a honoraris. I es va passar de poder exercir la professió lliurament a regular el seu accés a partir d’uns requisits molt rigorosos. Un títol universitari i un curs de capacitació.
Avui dia el sector esta completament liberalitzat amb la creació de noves figures de la intermediació amb uns requisits mes laxos, encara que regulats. Però la gran novetat han segut las franquícies de les agencies de compravenda, amb accés lliure per qui pugui pagar els alts preus de les franquicies. Ignoro els requisits que es demanen al franquiciat i quin model de comissions es cobren o si per el contrari carreguen un percentatge sobre el preu de pis. Per tant si be es cert que estem en una economia lliure de mercat, una mica d’intervencionisme per part de les autoritats no estaria de més. Moltes vegades els criteris de valoració d’un habitatge, serien força discutibles.
Altre factor de la sobrevaloració que graven als habitatges de segona mà, la podríem buscar entre l’entesa de les societats de taxació i les entitats financeres; tindria que ser objecte de revisió, doncs es sospitós .
Tot i això encara els nostres governants s’emparren en oferir mes habitatge al mercat, això si de VPO quant en realitat lo que es tindria que legislar, es la manera que aquest impressionat stock d’habitatges invendibles poguessin ser adquirits per la gent que realment necessita una casa, i intentar apartar d’aquest mercat al especulador professional, ( com deia abans, encara que estem en una economia lliure de mercat, si un govern es declara progressista, pot aplicar mesures conjunturals, malgrat puguin ser impopulars per quelcom) i buscar solucions en aquest sentit.
Resumin, lo que alguns veuen com una crisis, altres ho veuen com un aterratge suau, hom creu que aquesta crisi hauria de ser un estímul per replantejar-se la política de vivenda, passant d’un model que prima la nova construcció a un altra que faciliti la rehabilitació i posar-nos al nivell d’Europa. Solbes també ho ha dit: hi ha que deixar que el mercat absorbeixi els excessos del passat.

Polítics o poquesvergonyes?

2008-07-11T12:33:00.001+02:00

No se si es per que ja s’acosten les vacances o perquè ningú no esta per la feina, el cas es que dels famosos informes del Govern de la Generalitat no se’n ha parlat ja mes. La cosa ja es remunta a mitjans del mes de maig, quan el sindicat de funcionaris de Madrid Manos Limpias - d’adscripció mes aviat tirant cap a la dreta extrema -, va presentar una denuncia, i de moment la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha obert “diligències prèvies”. Cop tothom sap aquests informes, son només 1583 treballs encarregats per adjudicació directa, a l’any 2007, sense concurs, al no superar la quantitat de 12.000 €, per lo tant tot dins de la legalitat. Aquests informes però son prou “interessants”, i fins i tot descaradament plagiats d’altres escrits trets d’internet. Sembla ser que un versa sobre el cultiu de la xufla (valenciana?), el disseny d’un parxís i un puzzle, un altre sobre arguments per el foment de les joguines no sexistes, sobre la ventilació de patis, sobre el seguiment de la cloïssa brillant.... Alguns de aquests informes haurien estat encarregats a persones vinculades d’una forma u altre a determinats partits polítics, que tal com diu el conseller de la Vice-presidència no es cap delicte, i tant que no!, solament que no es molt ètic. La quantitat que s’han gastat per pagar aquests informes tant “interessants”, no l’escric doncs em fa vergonya. La noticia sortia als diaris a mitjans de maig.
A finals d’aquest mes, arriba la qüestió al Parlament, a instàncies de CiU, perquè el Vice-president doni explicacions. No prospera, doncs CiU , solament rep el recolzament de Ciutadans i PP. Es curiós que sigui CiU el que porti el tema al parlament, desprès ho comentarem, - lo curiòs-. Convergència i PP sol•liciten a diferents departaments del Govern la entrega dels polèmics informes per analitzar-los i decidir l’ actuació política mes adient. El Govern diu que no.
En mig d’aquesta polèmica n’esclata una altra, quan per la premsa ens assabentem que el Govern es gasta més d’un milió d’euros en taxis de luxe per a alts càrrecs - mes de 200 membres de la Generalitat accedeixen a cotxe oficial -, això si amb concurs públic i la empresa adjudicatària es Litoral Limousines, significatiu oi?. Mentre tant, des de la administració ens recomanen, l’ús responsable de l’utilització dels combustibles i l’automòbil.
A banda de la investigació de la fiscalia i de la sol•licitud de CiU, PP i Ciutadans de que el Vice-president dones explicacions els mateixos partits sol•licitaren la compareixença de fins a dotze consellers, afectats pels referits informes, cosa que el Govern ha tornat a impedir.
Per acabar-ho d’adobar, es torna a parlar de les qüestionades delegacions de Catalunya a l’estranger, que estan molt be, quant els recursos econòmics a casa nostra no faltin. Tots sabem que no hi ha prou diners per pagar les despeses de la llei de dependència -.
Per últim sembla que la Conselleria d’Economia per fi a encarregat una auditoria sobre aquests informes, “per dissipar qualsevol ombra de dubte”, esperem que sigui això, solament “ombres”
El mes lamentable es que cap formació progressista de la societat civil, hagi pres cartes en el assumpte i dona la sensació que sigui solament un pols de la dreta contra el Govern progressista de la Generalitat, quan en realitat es quelcom que ens afecta a tots els ciutadans, i solament unes quantes cartes als diaris i algun plumilla mes afí a la dreta s’ha pres la molèstia de denunciar-ho.
I ara be la perla curiosa. Convergència i Unió, te la barra de protestar per aquest afer sense sortir-li els colors desprès del famós 3% denunciat, - això si amb una mica de mala llet- per Maragall. Pagaments que tothom sabia, i que no es va poder investigar per que els que ho podien fer - els constructors -, els mateixos que ara pateixen la crisi de l’excés de construcció no varen ser capaços d’anar al jutge Mena a dir la veritat. Favor con favor se paga.

Berlusconi, busca aconseguir l’immunitat penal per llei. 28.VI.08

2008-07-07T13:18:00.004+02:00

Berlusconi, busca aconseguir l’immunitat penal per llei. 28.VI.08
El tan “senyor”, al qui anomenen Il Cavalieri, (sempre i pensat que en conya), impulsa una llei per poder seguir fent totes les malifetes que pugui mentre tingui el poder que incomprensiblement li han donat les urnes. L’ultima es un projecte de llei d’immmunitat penal per els quatre mes alts càrrecs institucionals, diu la llei que l’objectiu es “protegir el desenvolupament seré de les funcions dels més alts càrrecs de l’Estat”. Aquests càrrecs son: el president de la República, el primer ministre i els presidents del Senat i de la Cambra de Diputats. Això sota el meu punt de vista es un insult a aquests alts càrrecs. Diu la dita castellana: “Piensa el ladron (el primer ministre italiá) que todos son de su condición”. Evidentment aquesta jugada no es res més que treure’s del damunt -tot esperant que prescriveixi - el darrer assumpte que te obert per corrupció (el procés Mills). Lo lamentable no es que existeixi un personatge tant funest, lo inaudit es que els italians tinguin un pap tan gran. Encara que el sistema institucional italià permet, que s’impulsi un referèndum per derogar qualsevol llei aprovada en el Parlament. En aquests cas tindria que ser l’oposició, qui tindria que portar la iniciativa, però, tots formen part de la singularisima i complicada política italiana, i aquesta possibilitat no prosperaria.

A propòsit de la Cope

2008-06-20T19:58:00.007+02:00

La cadena de radio de la Conferencia Episcopal Espanyola (CEE), la Cope (Cadena de Ondas Populares Españolas), tot i ser una emissora de ràdio de l’església, no te res a veure amb Radio Estel, emissora de l’Arquebisbat de Barcelona que emet per tota Catalunya, en coordinació amb Radio Principat, la radio del Bisbat d’Urgell, i que emeten conjuntament. Hi ho constato per que quan la vaig conèixer, fou a l’any 1994, em va enganxar per que quan emetia en proves la seva música era sobre tot musica lleugera dels anys 50 i 60 interpretada per orquestres americanes, era musica suau sense estridències i que per anar sentint-la conduint era de lo mes relaxat. Un cop fetes les proves naturalment es va convertir en una emissora comercial amb anuncis, però amb un clar contingut espiritual, sense deixar de banda els espais de noticies, esports, culturals i fins i tot els espais tan en boga de tertúlies matinals. En aquests espais fins que no senties la sintonia o algun anunci propi sobre temes religiosos no t’adonaves de que es tractava d’una emissora eclesiàstica. O sigui sota el meu punt de vista una emissora amb coherència d’acord amb els seus principis ideològics.
La Cope es completament lo contrari, les poques vegades que la he escoltat, m’ha semblat sempre una emissora eminentment comercial. Fins aqui tot correcte. Lo que es i ha segut un escàndol es la inclusió dels seus programes “estelars” La Mañana i La Linterna, dirigit per a dos personatges que no cal ni nomenar, doncs no es mereixen cap tipus de propaganda, tampoc els seus espais de noticies no destacaquen per la seva imparcialitat.
Ara, arran de la denuncia de Ruiz Gallardon se n’adona la cadena de que la seva línia no tenia que veure res amb les ensenyances que diuen que creuen i que tenen que predicar, fins i tot el Vaticà rebutjava la seva actuació. Com es possible que una institució tan seriosa pugui tenir en les seves files a personatges, tan (?) ( no se com definir-los) que responen al nom de Rouco Varela i Martínez Camino.
En mal moment els hi ha esclatat l’escàndol, en plena campanya de la renta, quant tants fidels tenen que decidir a on col·loquen la creueta. Be com diuen els castellans: “no hay mal que por bien no venga”, potser d’aquesta manera posaran en practica aquella dita evangèlica: Ganarás el pan con el sudor de tu frente.
Publicat a més Osona el 8-7-08

Algú no ens diu la veritat

2008-06-19T17:39:00.002+02:00

A La Vanguardia del 18-VI-2008 comenta la corresponsal a Sao Paulo que el 45% dels automòbils del Brasil funcionen amb etanol. L’etanol es un combustible que s’obté processant la canya de sucre (també del blat de moro o les patates), però mes concretament la canya. Brasil va produir l’any passat 16.000 milions de litres d’aquest combustible, equivalent a 84.000 milions de barrils de petroli. Tot això genera al Brasil uns beneficis anyals de 13.000 milions d’euros copant el sucre el 44% l’etanol el 54% i el 2% de resta son guanys obtinguts de l’energia elèctrica que es fabrica amb el “bagazo”, que es el residu de les plantacions de la canya de sucre. També diu la noticia que Brasil es el segon productor mundial d’etanol darrera de EE.UU., encara que aquest últim el produeix a partir del cereal i que no es tan rentable com el brasiler. Tanmateix afegeix que el barril de etanol brasiler surt a 40 dòlars (25.90€). D’aquí es desprèn la quantitat de vehicles que circulen al Brasil amb aquest combustible, això si, amb cotxes híbrids, que segurament seran motors diesel amb petites modificacions. En el nostre país els motors diesel accepten el biocombustible que es fabrica ací a partir d’olis industrials i domèstics reciclats, encara que primer sens deia que faria malbé els motors, i era mentida.
Aleshores que passa amb l’alça del preu dels cereals, “per culpa” del biocombustible, algú es creu que es per l’acaparament per fer combustible? Com es que ja fa anys que circulen els cotxes elèctrics, i els cotxes a gas -quants taxis vàrem veure per Barcelona amb la bombona al maleter-, fins i tot està inventat el cotxe d’aigua (d’hidrogen) des de fa molts anys. Tothom sap que les arques dels estats es nodreixen -i molt- dels impostos del petroli.
Per la indústria del automòbil no hi ha que patir, doncs tota ella fabrica ja cotxes híbrids, i s’adaptaria als nous models i als nous temps.
Per tant que no ens enredin i ens amenacen amb l’esgotament del petroli, que d’alternatives ni han, solament falta que el sentit comú, s’instal·li a la política i a la economia, que encara que sembla una ingenuïtat, si les multinacionals del petroli i els grans països productors i exportadors se li hi acabes la “bicoca” el mon es prou intel·ligent per sortint-se, i buscar-hi solucions.

El Pare Faustí Illa i el Matagalls

2008-06-19T11:33:00.015+02:00

Aprofitant que el proper mes de juliol es celebra l’Aplec del Matagalls, - el segon diumenge -, voldria aprofitar per fer una semblança del seu impulsor i organitzador, el pare Faustí Illa, pel qual tinc, o tenia un gran afecte, doncs va ser el meu professor, allà, pels anys 50 al Col·legi del Sagrat Cor de Maria de Barcelona. El pare Illa ens va deixar el 24 de febrer de 1999, precisament l’any en que es complia el 50è aniversari de l’Aplec. Mes que una semblança, lo que vull es comentar uns fets que potser no tothom coneix, al voltant de la figura del claretià.
Com hem dit abans ell fou professor al col·legi dels claretians de Barcelona, i jo vaig tindré la sort de estar a la seva classe, doncs si be gran part de la seva vida l’ha va dedicar al magisteri, la seva gran passió foren el Montseny -i la natura en general- i Verdaguer. En aquells anys els que assistírem a les seves classes, vàrem descobrir al poeta Verdaguer, la literatura catalana –un cop per setmana llegíem les aventures d’en Massagran- i les classes de català, i amb català, -doncs en plena dictadura i en un col·legi nacional-catòlic, on es cantava cada matí l’himne espanyol i
aixecàvem la rojigualda-, va tenir el coratge de donar classes de gramàtica catalana i fer una part de l’ensenyament en català. També aprofitant la festa setmanal del dijous tarda ens portava a fer visites culturals o petites excursions al voltant de la ciutat. Tot això de “motu propi” i a banda de la postura oficial de la direcció. O sigui un home implicat en la realitat nacional catalana, i d’una gran humanitat.
L’any 1998, vaig conèixer la iniciativa que des de l’organització de l’Aplec del Matagalls, en el col·legi claretiá de Barcelona, es recollien signatures per aconseguir que la Generalitat atorgués al pare Illa, la Creu de Sant Jordi, en reconeixement a la seva dilatada tasca com a docent, però sobre tot pel seu treball al capdavant de l’organització dels aplecs de Matagalls, i per la promoció de la cultura popular.
I mi vaig posar, vaig enviar cartes als principals mitjans de comunicació, -per cert solament ho publicà l’AVUI, sembla que els grans no estaven per la feina -, fent una crida a tothom que va tenir alguna relació amb ell, antics deixebles, “apleguistes”, etc., perquè aportessin la seva signatura, personalment en vaig recaptar una cinquantena, fins i tot el vaig anar a visitar-lo a la seva residència a la comunitat i al comunicar-li la proposta que estàvem realitzant, es va mostrar molt il·lusionat. Tot i tenir 88 anys encara estava ple de forma. Això era el mes d’octubre de 1998. No hi vàrem ser a temps. Com hem dit mes amunt el febrer del l’any següent moria. No va poder gaudí ni del 50è aniversari dels aplecs ni d’un reconeixement públic.
Una bona tasca, va quedar sense agrair-se. Crec que en l’aplec d’aquell any se li va dedicar un record, i la col·locació d’un sota relleu en una font inaugurada en el nucli urbà de Viladrau, però no fou prou. Els seus companys de comunitat però li oferiren una missa i una esquela al diari, i aquí es va acabar tot.
Per poder documentar aquest escrtit, vàrem desplaçar-nos al poble de Viladrau per buscar la font dedicada al pare Illa i que esmentava una nota de premsa de l’any 1999. Efectivament al pati del Centre Cultural Europeu de la Natura, es troba una font i un sota relleu dedicat al Pare Illa i commemorant el 50è aniversari dels aplecs. No esta en el millor lloc i a més amb perill d’enderroc per a la construcció de unes noves escoles, segons m’informaren els responsables dels centre .

Aquest article es va publicar a el 9NOU de Vic el 4 de juliol de 2008
Publicat a mès Osona el 22 de juliol de 2008

FOTOGRAFÌES:La primera foto correspont a la font dedicada al Pare Illa a la vil.la de Viladrau. La segona es veu al pare Illa amb un grup de ex-alumnes -entre ells l'autor d'aquest escrit- preparant l'aplec a la ermita de Maria Mitjançera a prop de Coll Formic a l'any 1962

El català a Madrid

2008-06-09T19:18:00.002+02:00

L’escriptor Quim Monzó, te una columna a La Vanguardia, crec que es setmanal. En la del dimecres 4 de juny d’enguany, comentava un tema entranyable pels catalans, que trenca tots el tòpics sobre la “tirria” que ens tenen el madrilenys i que crec que es el que s’ajusta mes a la realitat. A Madrid es celebra la fira del llibre de primavera per aquestes dades, i l’escriptor va anar a firmar-hi exemplars dels seus llibres. Sembla ser que encara que pùgui ser estrany, hi havia lectors que se estranyaven de que no hi havien llibres -del autor en català- doncs encara que ells no parlen el català l’entenen i el llegueixen i li digueren: (textual) “Cuesta poco. Realmente, hay que empeñarse en no querer entenderlo para no entenderlo”, me explicaba uno. Me explicaba otro: “Mi lengua es el castellano, y se francés. Entonces ¿como no voy a entender catalán?” I acabava aquesta part de l’article dient: Leen en catalán por simpatía, por interés literario: "por cultura". (L'entrecomillat es meu).
Publico aquesta reflexió perquè crec que Monzó ho ha expressat molt be, lo que passa en aquest país. Possiblement hi quatre ximplets -o més-, els que veuen que, una part del país tingui llengua pròpia com una frivolitat, o un afany de protagonisme progressista, però d’altres que tenen -que ser molts-, gràcies a que tenen cultura ho veuen com un enriquiment personal.

Escrit enviat a Rosa Díez Diputada al Congres

2008-06-08T18:49:00.005+02:00

Tona (Barcelona) 11 de abril de 2008

Sra. Rosa Diez:
He seguido con bastante perplejidad su camino progresivo desde unos planteamientos, -diría que socialdemócratas-, a otros completamente conservadores, por no decir radicalmente conservadores. Algo muy gordo han debido de hacerle los socialistas. Particularmente no me importa, ni su transformismo, ni los motivos que le han llevado a este extremo. Lo que si que me preocupa es que desde la tribuna que le ofrece el Congreso de los Diputados, aproveche para atizar el fuego de la confrontación lingüística en Catalunya, sobre todo en el transcurso del debate de investidura de Rodríguez Zapatero, como si no hubieran temas más importantes de que hablar. En general toda su intervención era un claro discurso antiautonomista, que eso vende y mucho en la España centralista. La puntilla por cierto, se la dio en la segunda sesión de investidura para puntualizar posturas, al utilizar todo su tiempo en más de lo mismo.
Parece que solo pretendiera pagar algún favor a la formación Ciutadans, -que tenia que coaligarse con la suya-, que por cierto es un partido que se esta desinflando como un globo afortunadamente. Y digo afortunadamente, pues yo asistí a la presentación del partido en el teatro Tívoli de Barcelona, y tuve que abandonarlo sin acabar el acto, pues todo fue un panfleto y una burla constante a los catalanes, por mucho catedrático que la avalara. Prueba de ello es que se pasó el rato haciendo bufonadas el bufón catalán, y ya me entiende.
Mire, yo no se lo que pasa en el país vasco, pero si le puedo decir lo que pasa en Catalunya, -no en vano llevo viviendo en ella 63 años-, en los cuales he pasado de hablar una lengua materna perseguida a tener que pedir perdón por expresarme en catalán. Aquí en Catalunya se habla indistintamente en catalán y en castellano. Durante toda mi vida he estado alternando los dos idiomas con muchísima gente sin pelearme con nadie. Hablo con mi esposa en castellano, con mis hijos en catalán, mi mujer habla con dos hijas en castellano, con un hijo en catalán, con un yerno en castellano, con otro en catalán. Yo personalmente tengo tres cuñados con los que hablo en castellano. (Aunque entienden perfectamente el catalán por llevar casi 40 años en esta comunidad).
Que quiero decir con todo esto, pues que aquí la convivencia entre catalanes y castellanos es PERFECTA, lo único IMPERFECTO, que tenemos en este país es la raza de políticos que padecemos, ya que, no se si en otras latitudes se vive igual de mal la política, pero al menos en ese país es nefasta, (al decir este país me refiero al conjunto de regiones y nacionalidades que forman el estado español), desde mi punto de vista creo que un político debe serlo por vocación, y actuar de forma altruista, sin partidismos ni hipotecas de ninguna clase, con el solo objetivo de solucionar los problemas de sus coetáneos. No actúa así nuestra clase política, -por desgracia- y usted debe saberlo.
Por todo ello tengo a bien a invitarle a mi casa el tiempo que crea oportuno, los días que hagan falta, para enseñarle la realidad lingüística de este país nuestro, donde podrá apreciar las “dificultades” para vivir en catalán, y también las “dificultades” que soportan los no catalano-parlantes. Si algo está perseguido y se muere es la lengua catalana. La sociedad catalana tendría que ser bilingüe, y no lo es; los únicos que son bilingües son los ciudadanos de habla catalana. No encontrara ni uno solo -o poquísimos- castellano-parlantes que usen indistintamente las dos lenguas.
Le pondré un ejemplo de los “males” de la inmersión lingüistica. Mi esposa colabora con caritas de la población donde actualmente residimos, para dar clases de refuerzo a niños con dificultades, entre otros hay unos procedentes del magreb, nacidos en Catalunya , los cuales poseen un nivel de catalán, castellano, y berebere envidiables.
Lo dicho, vengase a mi casa, la invito, nos pasearemos por Barcelona, y por los pueblos de los alrededores. Le aseguro que cuando regrese al Congreso su visión será completamente diferente, y haría un inmenso favor a esta comunidad, si explicara esta experiencia del día a día de la realidad catalana. Lo malo será que quizás entonces perdería muchos de los apoyos que recibió en las pasadas elecciones. De todas formas como decía más arriba tome nota de Ciutadans, que su discurso basado casi exclusivamente en la lengua, no cuaja, por falso. Está sufriendo un retroceso espectacular.
Este escrito no es ningún farol, va muy en serio, le dejo mi teléfono es el 6.. … … Tiene también mi e-mail.

Reciba un saludo

Josep Tomàs

Aquest escrit li vaig enviar per e.mail a la senyora diputada Rosa Díez, molt seriosament ,a la vista del discurs que va pronunciar en el Congres durant l’investidura de Rodríguez Zapatero, doncs es va limitar - en les dues ocasions en que va intervindre- a obsessionar-se amb el tema del català. Aquests son els correus electrònics que apareixen a la pagina Web del Congres dels Diputats: rosa.diez@diputada.congreso.es i rosadiez@telefonica.es Jo esperava que per lo menys amb contestaria. No ho ha fet pas, tampoc m’importa. Li desitjo molta sort i que tingui el coratge d’ aguantar tota la legislatura, sense desinflar-se.

Civisme i convivència

2008-06-04T17:41:00.006+02:00

En totes les èpoques i en tots els països, la joventut ha segut transgressora, rebel, i inconformista, trencant motlles envers les costums dels seus progenitors, i fou bo. Es una manera de que les societats avancin i vagin conquerint cotes de llibertat i es modernitzen. En el nostre país, - i també arreu del mon occidental-, vàrem viure una dècada que molts en diuen “la dècada prodigiosa”, em refereixo a la dels seixanta, i com icona indiscutible, el maig del 68. Era aquella en la que es buscava la platja sota les llambordes. A vegades parlant amb els meus fills, -tot i que no la varen viure, però en sentiren parlar-, digueren que envejaven a aquella generació, que al menys sabia per lo que es rebel·lava. Tornant a la “prodigiosa”, no es que fou extraordinària però si que es representativa dels tabús que varen caure, en tots els camps: la musica, les llibertats, la sexualitat, les costums en general, en fi , que es va trencar la cotilla que oprimia a aquella societat i res no va ser igual desprès del 68.
A que be aquesta reflexió? Doncs que sense entrar a fer valoracions i comparacions d’èpoques passades, - encara que no totes foren millor- si hem de reconèixer, que tot i que es saludable, que les costums es relaxin, en benefici d’una millor tolerància i respecte a la diversitat i a les llibertats individuals, lo que no podem perdre de vista es aquella asseveració que diu que: la llibertat d’un s’acaba allà on comença la del seu proïsme”. I això sembla ser que s’ha relaxat, tant, que fins i tot ha desaparegut. Només hem de donar un tomb per les ciutats i pobles d’arreu, la amabilitat, el respecte, el civisme, la educació, -tant de grans com de petits -, el acompliment de les lleis, dels codis i reglaments, etc. etc. Tot això “no mola”. Estem, asseguts en la política de : tot s’hi val, jo faig lo que hem dona la gana; i tu qui ets per dir-me lo que haig de fer. La protesta constant: no volem abocadors, no volem carreteres, no volem túnels, no volem narcosales, no volem, no volem, no volem...
En poques paraules, som incìvics i mal educats, i la cosa va a més.
El Consell de Ministres del Consell d’Europa va proclamar el 2005 com L’any Europeu de la Ciutadania a través de la educació.
La organització d’aquest Any - deia el Consell de Ministres, i cito textualment: ”puede desempeñar un papel fundamental para hacer que los jóvenes tomen conciencia de la importancia de su participación en todos los aspectos de la vida cotidiana. Esto puede ayudar al desarrollo del pensamiento critico y el debate con tolerancia y racionalidad”.
Així, adoptant la recomanació (2002)12 del Consell de Ministres, el Consell d’Europa, animava als Estats membres a desenvolupar aquestes recomanacions mitjançant el desenvolupament de polítiques de ECD (Educació per la Ciutadania Democràtica ) i EDH (Educació per els Drets Humans), i posar-la a la pràctica en els seus programes educatius, així com promoure iniciatives de cooperació entre ells (els Estats)
Seguin aquestes directrius el Govern espanyol, l’any 2006, va promulgar la Llei Orgànica d’Educació i a través de dos Decrets Llei, establia les ensenyances mínimes de l’educació primària i secundaria, marcant les pautes, entre d’altres dels continguts de la controvertida assignatura d’Educació per la Ciutadania.
Assignatura que -com ja s’ha vist- no es un invent espanyol, doncs a la majoria dels estats del nostre entorn, ja s’imparteix.
Si algú es pren la molèstia de llegir aquestes pautes, que com diu la paraula son pautes, criteris de continguts mínims que tenen que contenir aquesta assignatura, -on es dona llibertat per interpretar-los d’acord a la ideologia i conviccions de cada centre educatiu-, veurà que es ple d’expressions com: reflexió, participació, diàleg, debat, drets individuals, desigualtats, globalització, diversitat, igualtat entre homes i dones, dignitat, orientació sexual, tipus de família, democràcia, composició de ‘Estat, Constitució...
Es a dir una assignatura que lo que pretent i lo que ensenya, es precisament lo que comentaven al començament d’aquests escrit, la manca de valors, el incivisme, el poc respecte per al nostre proïsme. Però vet ací que com ja sabeu s’han aixecat veus i protestes en contra d’aquesta assignatura denunciant que no es més que un adoctrinament de la canalla, -tot comparant-la amb la trista i famosa Formación del Espiritu Nacional- i arrogant-se que els únics que poden educar sobre aquestes matèries son els propis pares (a la vista està lo be que ho fem), fins i tot s’han presentat denuncies als jutjats, i algunes institucions amenacen amb la insubmissió civil. Tot un exemple de civisme i educació. Ens queixem de lo malament que va tot, de la manca de valors, de lo poc que s’impliquen els nostres joves en la vida participativa, de la manca de solidaritat, de la violència de gènere i de tots els mals que estan implantats en les societats modernes, i quan s’intenta posar-hi solucions, la resposta es la indiferència o la protesta. Està clar que moltes de les raons d’aquest rebombori -com en altres molts casos- hauria que buscar-les en factors polítics i mediàtics, però això es ja una altra historia.

Publicat a mès Osona el 3-5-08

Un vot útil, adreça un partit polític?

2008-06-03T14:21:00.005+02:00

En la dècada dels vuitanta Joan Manuel Serrat, en un dels seus recitals de Nadal al teatre Tívoli de Barcelona, abans de presentar una de les seves cançons, explicava al públic amb tota mena de detalls com es confeccionava un estel, i perquè servia.
Jo voldria explicar-vos, com “s’adreça” un partit polític i se’l col·loca al centre.
Primer de tot, cal que es convoquin eleccions. Desprès cal fer una reflexió i esbrinar quina es la manera de que el nostre vot que introduirem a la urna, sigui lo mes profitós possible, i per tant que sigui un vot útil. A vegades aquest vot pot premiar a quelcom que no s’ho mereix, dons a estat enredant a la ciutadania d’un cert territori, i prometen l’or i el moro, per desprès ballar amb una altre, però ja hem pres la decisió força rumiada.
Un cop ha entrat el vot a la urna es com si el fiquéssim a dins de “l’adreçador”, com deia el molt honorable president.
Que passa a continuació? Doncs que aquells pesos passants que el decantaven massa a la dreta comencen a deixar llast. Així un senyoret de Cartagena, seguin amb la seva vocació, decideix acabar de folrar-se, i se’n va a una multinacional; un altre que tenia el disc ratllat (obsessionat amb Eta) com que sap que no tocaria poltrona, desapareix pel fòrum; una noia “del Norte”, s’espanta dels nacionalistes, ( son aquells homenets, vermells, amb banyes i cua) i també deixa anar llast. Desprès trobem al “bon jan” de tota la vida, aquell que es la burleta, o sigui la “marieta” del partit, aquell que demana les coses “si us plau” el que dona les gràcies per tot, el que no insulta i el que creu que, el que no pensa com ell, es solament un adversari i no un enemic, i que en les enquestes surt el mes valorat, es el que fa de catalitzador. Per últim tenim a un gallec que durant quatre anys no sabíem si pujava o baixava, i que per fi se li apareix la fada padrina i li recomani que si vol guanyar quelcom vegada una consulta electoral , no te més remei que col·locar-se al centre. I ell ho compleix per disgust dels seus.
I ja com a cloenda l’apoteosi final, ens troben que el que fa d’altaveu, el que els hi marcava el camí empenyent-los mes i mes a la dreta, vet ací que al “bon jan” se li omplen els nassos de rebre bufetades i el porta davant d’un jutge, i el molt ximplet, -l’altaveu- no te cap mes acudit que portar als ex pesos passants perquè el defensin i quan els te davant del tribunal , se li arruguen i el posen amb evidència.
I així mica a mica, un partit que feia sortir els colors a qualsevol amb les seves actuacions, gràcies a un vot útil dipositat a una urna -potser a disgust-, aconsegueix ser (o serà) una formació moderna, europea i centrada. Donem gràcies a la urna.

Publicat a el 9 nou , al 6-V-2008
Publicat a La Revistona del mes de Juny-08

Les rutes literàries

2008-06-02T14:11:00.006+02:00

La publicació del Código da Vinci, va representar tot un fenomen editorial, a la vegada que encetava un tipus de ficció entre la història, la religió, la aventura i l’investigació. També va propiciar l’aparició d’un altre fenomen: el turisme literari. Així el Código es centrava en els misteris que embolcallen els quadres del famós Leonardo da Vinci, La Virgen de las Rocas, i la Mona Lisa, també descobríem i fèiem corredisses per les galeries del Louvre, sense deixar de banda el misteri de l’església de St. Sulpice, on es troba la línia de bronze a terra -el gnomon- o Linea Rosa ,que portava directament al peu de l’obelisc egipci en el “transepto” de l’església . (La línia rosa era per on transcorria antigament, l’anterior meridià que, passant per París establia l’hora zero, molt abans que es decidís que ho fos el de Greenwich.) Aquesta ruta però, per fer-la d’una tongada obliga al “rutaire” a una llarga excursió, doncs a banda de passejar-te per París tens que travessar el canal de la Mànega per traslladar-te a Londres, i ficar-te dins l’església dedicada a la ordre del Temple, on hi ha les efígies ajagudes dels cavallers templaris, i desprès anar cap a Edimburg a contemplar la Rosslyn Chapel. (Per cert a l’església del Temple de Londres el mossèn anglicà, hi ha col·locat un cartell fen menció de la novel·la i convidant a visitar-la.)
Posteriorment l’èxit de la novel·la de Carlos Ruiz Zafón, La Sombra del Viento, també va donar peu a una altra ruta literària, pels carrers de la Barcelona gòtica, -i no tan gòtica -, tenint en compte que l’acció de la trama esta ambientada entre els anys 40 al 50 i tants del segle passat.
També, la famosa Catedral del Mar, te la seva ruta, aquesta si que es completament gòtica, doncs la seva acció no es mou dels casc antic de la Ciutat Comtal i el seu call jueu, i per descomptat el barri de la Ribera on està ubicada l’església de Santa Maria del Mar, “leiv motiv” de la novel·la. Algunes biblioteques de les comarques barcelonines també ofereixen aquesta ruta, amb l’ajut de l’autor.
Enguany, i coincidint amb la celebració del naixement de Mercè Rodoreda, la biblioteca de Sant Just Desvern, organitza una ruta pels barris i els carrers on transcorren algunes de les seves novel·les i fins i tot part de la seva vida.

Aquesta moda però, no es nova, l’any 2005 dins de les celebracions del quart centenari de l’any de la publicació del Quixot, ja es va organitzar a Barcelona una ruta per rememorar els llocs que, segons l’obra va recorre el peculiar personatge en aquesta ciutat.
Fins i tot, el proppassat any 2007 en que es celebrava l’any de la Ciència, les xarxes de biblioteques de la Diputació va organitzar diverses rutes de llocs directament relacionats amb la ciència.
Se suposa que el nou llibre de Carlos Ruiz Zafón, tindrà la seva ruta, o sigui a llegir-lo i apuntar-nos.
Malgrat tot, quan fas aquestes rutes, tens que fer un exercici d’imaginació, doncs moltes referències no existeixen -i solen buscar un lloc que se li sembla- o han segut modificades, però no deixa de ser un exercici, força saludable, que et permet refrescar els passatges llegits dels llibres i et donen una altra visió dels llocs imaginats.
Resumint, seran una moda aquestes rutes, però podem considerar-les com un al·licient mes de la lectura i del profit que en treus, perquè, a banda de la credibilitat que et pot oferir la trama de la narració, es ben cert que les descripcions dels llocs i a vegades els seus significats que apareixen al llibre, si tens l’oportunitat de visitar l’indret o el monument, ho mires amb una altra mirada que no deixa de ser aclaridora i enriquidora. I si no pots visitar-ho, vas i busques informació al atlas o a la enciclopèdia i ho comproves.

També altres llibres que han segut bet-sellers; Angeles i Demonios, El último Catón, La Hermandad de la Sabana Santa, etc. etc., tot i ser mes de lo mateix, - doncs aprofiten el boom de la novel·la històrica -, malgrat no tinguin la seva ruta, han forçat els seus autors a documentar-se força sobre el tema per donar-hi certa versemblança. Si desprès, et prens la molèstia de verificar-ho, es un valor afegit al plaer de la lectura, i un bon exercici d’ampliació de coneixements. Si més no, així m’ho sembla a mi.

Revistona el Maig Publicat a La 2008

Iniciem el blog

2008-06-01T14:05:00.005+02:00

Hola el meu nom es Josep i soc de Barcelona, soc un entusiasta de la Historia, sobre tot la medieval, m’encanten les “pedres”, les esglésies i els castells. M’interessa la política contemporània i em preocupen els temes de la nostre societat. Devoro tota la premsa que em cau a les mans i compro revistes d’història. Procuro tenir sempre un llibre a la tauleta de nit. També em preocupen els temes humanístics. I sobre tot això, en guardo retalls de premsa, i escric i comento lo que llegeixo. He escrit moltes cartes als diaris, sobre tot tipus de temes i darrerament -que tinc mes temps lliure-, col·laboro amb articles d’opinió en algunes publicacions de la comarca de Barcelona.
Perquè el nom de Comunero?. Doncs els fets de 1521 a Villalar amb la revolució comunera sons uns dels meus temes històrics preferits. Com veure el meu arbre preferit es la acàcia, dominant la sabana africana.