dissabte, 11 de desembre del 2010

George Sand a la Cartoixa de Valldemossa


Remena’n per les llibreries de vell, va caure a les meves mans fa pocs dies, el llibre de la escriptora romàntica francesa del segle XIX, George Sand, famosa per haver escrit, entre d’altres obres Un hiver a Majorque, [Un invierno en Mallorca].
Possiblement la fama d’aquest llibre no fou tant per la riquesa literària, sinó per qui l’acompanyava quant el va escriure, que no era altra que el compositor polonès Frédéric Chopin.

El llibre es un recull d’impressions de la seva estada a Mallorca juntament amb el compositor, concretament a la Cartoixa de Valdemossa, que acabava de ser venuda, com tots els bens dels eclesiàstics en subhastes publiques en aplicació de la famosa “Desamortización de Mendizábal”.

Coneixia a la autora, i el seu llibre, per no l’havia llegit mai, també el romanç amb el músic, ja que es considera un clàssic de parelles famoses de la història. Ja feia anys que en un viatge a Mallorca, vaig visitar Valdemossa i la seva cartoixa, visitant tots els escenaris, les cel•les i els records que la famosa parella varen anar deixant d’aquells estança.
Per això vaig voler treure l’entrellat d’aquells dies i aquells esdeveniments, submergint-me en la lectura del llibre de dues-centes fulles i escacs.
El resultat fou decebedor, doncs es una successió de despropòsits, com si haguessin/hagués –escriu sempre amb plural i a Chopin no l’anomena, solament el menciona com a “nuestro enfermo”- anat a les antípodes, tot descobrint un mon fosc miserable i subdesenvolupat.

El seu relat no explica perquè va anar la escriptora a Mallorca,ni quin era el motiu del viatge, mes tenint en compte lo difícil que era en aquells anys viatjar, doncs malgrat que la travessa la va fer en vaixell des de el port de Barcelona, el seu peregrinatge fins a Valldemosa tot passat per la capital Palma, fou això, una verdadera tortura doncs es transport es feia en tartana, tirats per un cavall o una mula, per uns camins impracticables, i fins i tot a vegades inexistents. Segons el seu relat. Era el hivern de 1838.

El llibre, jo el definiria com un relat d’aventures, un safari, doncs del seus escrits es desprèn que tenia una predisposició a descobrir com vivia una civilització -que segons la seva particular percepció- acabava de ser alliberada de la denominació àrab, ruda i assilvestrada, -fins i tot, en un moment de la narració, es permet comparar els habitanyts de la illa amb “monos”.
Venia George Sand ja, carregada de prejudicis, disposada a criticar obertament el que veia ,sentia i olorava, i que segurament era lo mateix que es podia trobar en el seu país, si s’hagués endinsat en la França profunda de la primera meitat del segle XIX . [Ignoro si te alguna publicació explicant les misèries pròpies]. La historia però, la considera una escriptora romàntica.
Els prejudicis però s’estenen a Espanya, -que segurament no coneixia profundament -, si mes no d’oïdes, encara que va visitar Barcelona, en el moment d’embarcar-se fins a Mallorca, provinent de la seva França natal [va venir en vaixell des de Port-Vendres].

G.S. amb la seva ignorància es permet de fer una descripció de la societat espanyola, amb una visita llampant a la Mallorca rural d’aquella època. [ Va estar-hi des de mitjans de novembre de 1838 al 13 de febrer de 1839] Es como si un espanyol es desplacés a Sicília a meitat del segle XIX, i a la guaita d’aquesta visita, es dignés jutjar a tota la societat italiana, comparant-la amb la ciutat de Madrid. [Ella venia de París, on vivia].

La seva obsessió consisteix en insistir en el origen africà de Mallorca, -cert que va estar ocupada pels sarraïns fins l’any 1299-, se suposa que volia dir els orígens musulmans segurament.

Evidentment la ciutat de Palma no era en aquells anys, una ciutat turística, per tant la feina que varen tenir els il•lustres visitants, per trobar quelcom que els hi llogues un habitatge. Parlo amb plural doncs aquest viatge a la illa a banda del seu amant Chopin, el va fer amb els seus dos fills que va tenir amb el seu primer marit. Per fi algú es hi va llogar una vivenda, de la qual en fa una descripció surrealista, - en sentit pejoratiu es clar, i potser tenia raó- i com que no la consideraven adequada, la qüestió es que, com si anessin a la conquesta d’un territori inhòspit, decideix anar fins a Valdemossa, a llogar una cel•la, portant dues criatures i un amant malat -ja portava els símptomes de la tuberculosis Chopin- i un piano.

El relat està ple d’inexactituds, geogràfiques, lingüístiques i de definició de dades històriques , que afortunadament , son matisades pel traductor de l’obra.
Una mostra del rebuig i que sentia pels oriünds de l’illa es aquesta frase que ressaltem del llibre, quant escriu sobre un fuster que varen conèixer i referint-se a un gravat que varen trobar a la Cartoixa anomenat “Descenso de la Cruz “ de Rubens i que varen penjar a una paret:
“Le preguntamos que le parecía. [No hay en toda la isla de Mallorca –nos contestó en su dialecto- nada tan hermoso i tan natural.
Tal palabra en los labios de un campesino que tenía el peinado y las maneras de un salvaje, nos impresionó muchísimo]”. (?)

Una altra frase de la percepció que tenia la escriptora, del lloc que havia descobert es aquesta:
“Como sucede entre los africanos y los orientales, no hay armarios en las antiguas casas de Mallorca, y sobre todo en las celdas de los cartujos. Se guardan los efectos de cada uno en grandes baúles de madera blanca.”

Seguin amb el símil del safari, es veritat que en tot el llibre es te cura de descriure la bellesa del paisatge, d’una manera molt afalagadora, d’altra banda no podia ser d’una altra manera, tenint en compte com era la illa en aquell any de 1838.

Una particularitat del llibre es el gènere que utilitza la escriptora per referir-se a ella. Utilitza sempre el masculí (?)
Segons la seva biografia, li agradava vestir-se d’home per poder freqüentar ambients vetats a les dones, a banda de tenir una profusa vida sexual, plena d’idil•lis i amants.
L’estil literari de Un invierno en Mallorca, descriu plenament els seus orígens aristocràtics per naixement –i per matrimoni- doncs va estar casada amb el pare dels seus fills, el baró Casimiro Dudevant. El seu nom real, -ja que George Sand era pseudònim- era Amandine Aurora Lucile Dupin.

Com a resum d’aquesta breu critica a la narració que ens ocupa, tal com he dit al principi, crec que la fama del llibre va ser més per la situació personal de la autora, -una dona divorciada i amant d’un famós músic- , desafiant a la moral de la època, que no pas la qualitat literària de l’escrit. Sota el meu punt de vista no aporta res de nou. Es solament un quadern personal de viatge. I per suposat de romanticisme res.

S'adjunten tres imatges de la Cartoixa de Valdemossa.
1) Vista de la Cartoixa
2) Un petit auditòri en una cel.la Possiblement el piàno podria ser el de Chopin
3) Un detall d'una altra cel.la amb motius de la estança de la parella