La doble moral de l'església catòlica (II)

El proppassat mes de març, comentava en aquest bloc la doble moral de l’església catòlica, en referència als abusos sexuals, que com reguerol de pólvora es va anar destapant a moltes diòcesis arreu del mon. L’últim es produí a Bèlgica, -curiosament a Espanya, encara no se’n a destapat cap de escandalós, de moment es deu d’amagar força be-, lo que volia comentar ara es un altra escàndol que colpeja a el Vaticà.
L’arquebisbe de Nàpols , el cardenal Crescenzio Sepe, ha segut cridat a declarar, per un cas de corrupció immobiliària a Roma. Aquest cardenal era el prefecte (ministre) del dicasteri (ministerio) anomenat Congregación para la Evangelización de los Pueblos, -del 2001 al 2006- nom sota el que s’amaga el “Ministeri de la Vivenda“ vaticà, doncs, es dedica a a administrar un patrimoni multimilionari a Roma, ( es parla de dos mil habitatges) propietat de la Santa Seu. El cardenal Sepe, havia facilitat un apartament gratuïtament en la exclusiva Via Giulia, a Guido Bertolaso , subsecretari de Protecció Civil, individu investigat per una presumpta adjudicació d’obres milionàries, amb nul control parlamentari. En la mateixa informació apareix un tal Angelo Balduci, -avui a la presó des de fa mesos- , president del Consejo Superior de Obras Públicas (de Itàlia), que a banda d’aquest càrrec, també s’ocupava de la assessoria de la congregació que encapçalava el cardenal.

Tan en Bertolaso com en Balduci, pertanyien a la “pandilla del G-8”, que es dedicaven -entre d’altres “xanxullos”, a aconseguir vivendes de luxe, de compra o lloguer i fins i tot gratuïtes –propietat del Vaticá-, per compensar favors polítics.

També s’investiga algunes transferències de diners del (IOR) Instituto de Obras para la Religión -la banca vaticana-, per la sospita de blanqueig de capitals i evasió fiscal per part de la “pandilla”.
No es la primera vegada que la banca Vaticana esta esquitxada per un escàndol; en el any 1982,el banquer Itàlia i president del Banco Ambrosiano de Milan, Roberto Calvi, - apodat el banquero de Dios- es va penjar en un pont de Londres desprès de protagonitzar , un escàndol relacionat amb el Banc del Vaticà.

Un últim apunt, avui el portaveu de la Conferència Episcopal, monsenyor Martínez Camino, comenta que el homosexuals com a esser humans tenen tota la seva consideració, però que es tracta d’una “conducta desordenada”. Segurament tindria que posar una mica “d’ordre” amb els seus companys pederastes i obertament invertits.
Últimament a l’Església catòlica, li comencen a créixer els nans. Encara que aquesta institució que es fonamenta en llegendes i tradicions i porta molts anys resistint, possiblement, -alguns no ho veurem però- estigui començant la seva declinació com a institució universal, ja que cada vegada s’està convertint en una institució anacrònica, i completament apartada, de la realitat.
Malgrat tot no se li pot negar la seva importància com un estament universal de poder.

Regeneració de la política

Quan les legislatives del 2008, es va crear una plataforma cívic-política, per a donar suport al candidat per CiU Josep Antoni Duran Lleida, amb el nom de Sentit Comú per Catalunya.

No cal dir perquè. Duran Lleida, es un dels pocs politics d’aquest país, que gaudeix d’una credibilitat fora de tota sospita de clientelisme, amb un sentit de responsabilitat, i fins i tot gosaria dir d’altruisme.

Aquesta plataforma, un cop passades les eleccions, i amb els deures fets, -si considerem que la candidatura de CiU amb Duran i Lleida com a cap de llista, obtingué 10 escons al Parlament de Madrid- , va seguir funcionant com a grup d’opinió. Tot donant conferencies per part dels seus membres fundadors, -també te un bon nombre de simpatitzants, socis i col•laboradors, entre els quals hi soc- , te una Web oberta on es publiquen articles d’opinió de membres propis o be d’escrits apareguts a la premsa. La seva activitat esta enfocada de cara a conscienciar a la opinió pública, per intentar trasmetre el missatge de que, una altra manera de fer política es possible. O al menys aquesta es la conclusió que jo personalment he tret i per això mi vaig adherir.

També varen implementar el premi “Sentit Comú”, que en la convocatòria d’enguany va recaure en l’editorial conjunt que varem publicar dotze diaris catalans en defensa del vilipendiat estatut d’autonomia.

Aquesta plataforma darrerament ha esdevingut, solament un grup d’opinió, crec que amb el lloable interès de conscienciar a amplis sector de la població catalana, per donar un gir radical a la forma de fer política.

Darrerament, i amb gran satisfacció per a part meva, desprès d’un temps de reflexió, Sentit Comú per Catalunya, ha elaborat un document obert per la reflexió i el debat de la ciutadania, anomenat “ Regeneració política, bona gestió dels recursos públics i govern dels millors”
El nom es bastant eloqüent. Aquest document consta de deu mesures concretes que son:

1) Despolitització de l’Administració: Govern dels millors
2) Reforma de la Llei Electoral per tal de poder escollir de manera directa i nominal als diputats del Parlament de Catalunya.
3) Limitació de la durada de mandats i impossibilitat d’acumulació de càrrecs.
4) Planificació estratègica i simplificació de l’Administració pública.
5) Gestió eficient dels recursos públics i transparència de l’execució dels pressupostos.
6) Modificació del règim de contractació dels funcionaris: han de poder ser cessats.
7) Registre públic de proveïdors i intermediaris per relacions i operacions econòmiques amb les administracions publiques.
8) Separació entre l’exercici públic i el privat.
9) Llibertat de captació, transparència i control dels recursos econòmics per part dels partits polítics.
i 10) Accés ciutadà a la informació de l’activitat política.

Crec que es prou significatiu lo que es pretén amb aquest manifest, que espero i desitjo que no siguin solament reflexions, doncs entenc que la situació política en aquest país esta assolint unes cotes de desprestigi francament alarmants.
Podria desglossar tots aquets punts, però al ser un document pertanyent a una entitat que encara que pública, -doncs esta penjat a la seva Web-, considero que seria adient que abans de entrar en detall de cada punt, el grup redactor del manifest se'n assabentes de aquestes intencions.
Malgrat tot però, seguiré informant d’aquesta qüestió.

El dilema espanyol

Aquest article va ser publicat al diari AVUI, el 21 de maig de 2010, i va ser signat per 62 articulistes catalans. Com que crec que mereix el máxim de difusió, aprofito per insertar-ho en el meu bloc

El dret col•lectiu a l’autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com sabem prou bé, la voluntat de preservar l’autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal•litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col•lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’Autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.
Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troba en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut: va obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma podia trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat hi veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats. A l’Estatut del 1979 els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà “quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya” i al del 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.
Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’Estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col•laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.