No es això companys

En els darrers mesos s’han anat produït una sèrie de noticies al nostre país, que demostren que encara no hem madurat lo suficient per igualar-nos o fins i tot comparar-nos amb les democràcies mes desenvolupades del nostre entorn, ja que tenim una classe política mal educada i poc preparada per portar a bon lloc les tasques de govern. Vegeu si mes no les últimes perles (ni han moltissimes mes)
L’Honorable president del Parlament, no te cap empatx en gastar-se uns quant euros, per equipar la seva limoussine, per poder-hi treballar en el trajecte Reus Barcelona; Barcelona - Reus, cada dia. ( No sortiria mes barat que li abonéssim el lloguer d’un apartament per dormir de dilluns a dijous?)
La recent renovació de la flota del Parlament, dels antiquats Passat’s, pel flamants Audi’s, per l’import de quasi tres cents mil euros. (Una flota no pas caduca, i menys en temps d’austeritat)
La recent creada Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), trepitjant les competències de la Sindicatura de Comptes i de la pròpia Fiscalia, amb un director, quaranta treballadors i una seu per poder-hi treballar, i esbrinar quantes infraccions o abusos de poder fan el nostres polítics(?)
La creació de “delegacions” de la Generalitat a Paris, Londres, Berlín, i ... Nova York, Mèxic, etc. etc., amb la seva dotació de personal, equipament, despeses, ( Per cert la ambaixada espanyola, en aquestes capitals no ens ajudaria a solucionar quelcom tràmit?)
El nomenament a dit del senyor Apel.les Carod Rovira, com a delegat de la Generalitat a París.
Els famosos informes de la Generalitat, sobre el cultiu de la xufla, el disseny del parxís, o l’estudi sobre el joguines sexistes, entre d’altres, que varen costar uns quants grapats de diners i que encara no han segut publicats i no sabem a quines conclusions ens ha portat.
( Per cert potser amb aquests informes es podria inaugurar la OAC)
El lloguer de taxis de luxe per poder donar servei als mes de dos-cents alts càrrecs de la Generalitat, per un import de 1,1 M d’euros
El sou mensual de l’alcalde de Barcelona 125.194 €, i el de Terrassa 105.256 €, per exemple.
El cas de l’aparcament encarregat per l’antic ajuntament de Tarragona(CiU), completament informatitzat ( per treure un cotxe tenies que esperar quasi 24 hores), amb un cost de 26,7 M de euros, (estava licitat per 3,9), i que com que no es factible posar-lo en funcionament es decidí enderrocar-lo -amb el seu corresponent pressupost-, i construir-ne un de nou per 5 M.
I es clar per aplicar la Llei de la Dependència, no hi ha prou diners, i com que Madrid no els envia....
En fi un país idíl·lic, i que consti que no simpatitzo ni amb el PP ni amb Ciutadan’s.

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altra cop
i dir no, amics meus, no és això

No és això companys, no és això
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,(vots)
drets que són, que no fan ni desfan
nous garrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar,
i esperem, ben segur que esperem.
Es la espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no es això

No es això no, companys, no es això......

Era l’any 1978 quan en Lluís Llach, componia aquests versos, han passat 30 anys, i la seva vigència es fa palesa.

Es la economia estúpid!... i tant que ho és d’estúpida (la economia)

La tronada frase “un altre mon es possible”, cobra vida arran dels últims esdeveniments , amb el daltabaix de la ferotge economia, en que estava immers el mon desenvolupat, seria ara el moment -ja que es parla d’un punt d’inflexió en las regles econòmiques del mercats-, per afrontar d’una vegada per sempre la fam i la misèria d’una bona part de la humanitat. L’ONU reclama entre 20.000 i 40.000 milions de $ per fer front a la fam endèmica, aquesta forquilla representaria aproximadament el 0,7% dels a prop de tres bilions de $ que entre els EE UU i la UE volen injectar al sistema financer per que no s’enfonsi, i pal·liar la crisi que un grapat de delinqüents sense escrúpols, han escampat arreu del mon. La immensa majoria del quals son els que en deien “es la economia estúpid”, tot lloant las excel·lències, del liberalisme econòmic i lo meravellós que era tot lo que envoltava a la primera potencia mundial.
Però no es tracta de solucionar el problema de la fam que avui pateixen aquests 900 i pico de milions de éssers humans que la pateixen, la qüestió es anar més enllà, i que aquest pobles subdesenvolupats, trobin la manera de fer-ho tot sols, i aquí si que entra la nefasta protecció de la economia en el primer mon, una de les possibles solucions d’aquesta desigualtat passaria per lo que jo diria una segona colonització. La quasi totalitat d’aquests països estan governats per una colla de sàtrapas amb la seva cort d’impresentables, amb quantiosses fortunes robades, i col·locades en lloc segur en els paradisos fiscals. Fortunes moltes vegades provenint de la ajuda internacional, i de la corrupció provocada també per la avarícia de les multinacionals -occidentals- que no tenen cap pudor en explotar els recursos que posseeixen aquesta pobra gent.
Fer fora a aquests governants, confiscar les fortunes amassades il·lícitament, crear un comitè sota els auspicis de la ONU, -una neutral, no aquesta-, i verificar que aquests procediments arribessin a realitzar-se, i ensenyar a aquests pobles a desenvolupar-se democràticament, a la manera occidental. D’això en diria una segona colonització. No es fàcil però quelcom tindria que intentar-ho.
També seria temps de ficar-hi el nas als paradisos fiscals i a la banca d’aquests països europeus, que han estat moltes vegades qüestionats, però mai investigats a fons, en aplicació -com ja s’ha vist- de la caduca política de no intervenció.
I també es, i deuria ser el temps de demanar responsabilitats a aquesta classe executiva, que era la enveja de mig mon per la seva habilitat en “crear riquesa”, i la seva agressivitat per els negocis, i que ha demostrat ser un model caduc, poc sostenible i afavoridor de encara mes desigualtats socials . El nostre país ha donat exemplars força interessants : els Conde, Villalonga, los Albertos, Escamez, Pizarro i un bon grapat mes. Però no escarmenten un cop se’n tornat taurons, sembla que les neurones pateixen un desequilibri funcional: La premsa d’avui (18-X-2008) informa que antics directius de Immobiliària Colonial, reclaman 23 milions d’euros per incompliment de contracte, desprès d’haver enviat a la empresa a la deriva per la seva manifesta incompetència. (Mariano Miguel, Francisco Molina, José Mª Riesgo, Jaime Barón, son els noms, d’aquests Robin Hood’s, però al inrevès del segle XXI)

Publicat un extracte al 9nou de Vic el 24/10/2008

L’Estatut de Catalunya i el Tribunal Constitucional

Breu resum de la Taula rodona celebrada el dia 16 d’octubre d’enguany a la seu d’Omnium Cultural d’Osona, entre el jurista Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial i el antic director de l’Avui i vice-president d’Omnium Vicens Sanchis.
Es varen reunir per parlar sobre L’Estatut de Catalunya i el Tribunal Constitucional.
Dos personatges amb ideologia independentista, però amb dues percepcions molt diferents de l’actuació del Alt Tribunal envers la sentencia de l’Estatut.
Per a López Mena, la sentencia que es prepara suposarà una retallada considerable , en temes de nació, llengua i finançament , de proporcions considerables entre d’altres articles que, deixaran l’estatut amb tant poques competències que no deixarà de ser sinó una capa de maquillatge, per posar-lo mes bonic. També va fer menció del descuit que va tenir el PP al presentar el seu recurs, de no adonar-se que l’article 122 del referit text dona plena competència a la Generalitat, per a convocar consultes populars, de qualsevol tipus (referèndums), aquest article però no es va impugnar, per tant per moltes retallades que facin serà plenament vigent. Aleshores encoratjava al Parlament, per que tiri endavant, -en aplicació d’aquest article- a la tramitació de la Llei de Consultes Populars, que actualment està en tràmit parlamentari.
Malgrat tot i la possibilitat de promoure consultes populars, -que serien per preguntar a la ciutadania si voldria la independència de Catalunya-, a la vista dels sondeigs del Cercle d’estudis sobiranistes, les xifres d’aprovació d’un referèndum amb aquesta tessitura seria decebedor, donat las característiques de l’actual població catalana, tenint en compte la nova immigració , la “vella” immigració o sigui la desl anys 60/70 amb fills i nets plenament catalans, però amb una altra manera de arrelar-se al país, i el desencant de la majoria de la població per comportament últim de aquesta classe política que patim. Solament una petitissima minoria estaria a favor de donar aquest pas.
Menys pessimista va estar el periodista Vicens Sanchis, que malgrat veure una utopia la independència de Catalunya si que estimula a la ciutadania a “muscular” que deia ell en el sentit de fer cada vegada més país, més nació, intentar convencé a mes gens cada dia de les excel·lències de culturitzar i catalanitzar al nostre poble (?), i sobre tot exigir a la nostra classe política, unitat, serietat, responsabilitat i menys ridícul, - també ho demanar a la classe empresarial , però aquestos estant en una altra sintonia- que el que estan fent. Mobilitzar a la societat civil que prengui mesures, que s’impliqui mes, i donar temps al temps, per anar normalitzant la catalanitat del paìs...
Un panorama certament ben gris es al que ens espera.